Sentencia Social Nº 1669/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7404/2006 de 21 de Febrero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 21 de febrer de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1669/2008

En el recurs de suplicació interposat per Rosendo a la sentència del Jutjat Social 28 Barcelona de data 24 de maig de 2006 dictada en el procediment núm. 843/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral.

Antecedentes

Primer. En data 30 de novembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Seguretat Social en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 24 de maig de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la DEMANDA interpuesta por Rosendo , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, sobre Pensión de Jubilación, debo absolver y absuelvo a la parte demandada, confirmando las resoluciones recurridas."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Rosendo , con ocasión de cumplir la edad reglamentaria para solicitar las prestaciones económicas de Jubilación, en aplicación del Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez, en fecha de 9 de Julio de 2.004, formuló la solicitud oportuna, y recayó, en fecha, Resolución de la Dirección Provincial de Barcelona del INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, que estimó parcialmente su pretensión, con efectos económicos desde el día 1 de Agosto de 2.004.

SEGUNDO.- Frente a la Resolución mencionada, el actor interpuso Reclamación Previa en fecha de 7 de Diciembre de 2.004, que se desestimó por otra de fecha de 28 de Diciembre de 2.004, confirmando el pronunciamiento inicial.

TERCERO.- Rosendo cumplió 65 años de edad el día 11 de Octubre de 1.998 y solicitó la pensión de Vejez e Invalidez el día 9 de Julio de 2.004.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora sol.licitant que la data d'efectes de la pensió de Jubilació SOVI que li va reconèixer l'INSS es fixés el dia 11 d'octubre de 1998, data en que va complir d'edat de 65 anys, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació.

En l'únic motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l'art. 191 de la L.P.L . el recurrent afirma que la sentència ha infringit l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral i el 209 de la Llei d'Enjudiciament Civil , per insuficiència de fets provats i al.lega que és essencial que es fixi en el relat fàctic de la sentència els anys cotitzats per a la concessió de la seva prestació de jubilació, atès que aquesta omissió li proporciona una evident indefensió atès que ignora els anys cotitzats que s'han considerats provats pel jutge d'instància.

SEGON.- L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit es demana la nul.litat de la sentència per manca de fets declarats provats. Certament, l' article 97.2 de la LPL que s'al.lega com infringit ,estableix que el jutge haurà de declarar expressament els fets que estimi provats, mandat que reitera la regla nº 2 del'article 209 de la LEC . També és cert, com va posar de relleu la sentència d'aquesta Sala de data 1.9.2004 (R. 1446/04), que el magistrat d'instància ha de fer constar, no només els fets que ell cregui necessaris per a dictar la sentència que estima correcta, sinó tots aquells que permetin al Tribunal, en cas de recurs, poder tenir coneixement complert de les qüestions debatudes i provades,

Si el que es pretén és la nul.litat de la sentència per insuficiència de fets provats tal com aqui es demana, el Tribunal Suprem ens recorda en la sentència de 10 de juliol de 2000, que una constant doctrina jurisprudencial, elaborada pels diferents Tribunals de l'Ordre Jurisdiccional Social, ha vingut declarant la nul.litat de les sentències dictades en instància quan aquestes ometen dades essencials en els fets provats que el Tribunal "ad quem" considera necessaris als efectes de fonamentar la sentència de suplicació o cassació. Aquesta mateixa jurisprudència ha proclamat, també constantment, que aquesta nul.litat es produeix quan les sentències contenen declaracions fàctiques fosques, incomplertes o contradictòries.

En definitiva, aquesta obligació de l'òrgan judicial de motivar el "factum" de la seva sentència, actua doncs, d'una part, per a garantir l'exercici adequat del dret de defensa en judici, i, de l'altre, com element preventiu de l'arbitrarietat (Auto del Tribunal Constitucional 77/1973), encara que, lògicament, aquesta obligació no pot ser entesa en el sentit que restringeixi la llibertat del Jutge en la formació de la seva convicció o de que li imposi una extensa redacció. És suficient, en termes generals, dir que la motivació fàctica i també, evidentment, la jurídica- ha de ser suficient; suficiència que, com tot concepte indeterminat, caldrà precisar en cada cas concret (Sentència del Tribunal Constitucional de 12 de desembre de 1994).

Com afirma la sentència del Tribunal Suprem de 22 de gener de 1998 "La declaración de hechos probados debe ser concreta y detallada en el grado mínimo requerido para que los litigantes puedan proceder a su impugnación en todos los aspectos relevantes del proceso, y para que los órganos jurisdiccionales de suplicación o de casación puedan comprender cabalmente el debate procesal y resolver sobre el mismo en los términos previstos en la ley". I, per últim, també ha declarat l'alt Tribunal que la insuficiència dels fets provats ha de ser rellevant i trascendent, si el que es pretén és que s'acordi la nul.litat d'actuacions.

TERCER.- Doncs bé, aplicant aquesta doctrina al present litigi, el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència, atès que la sentència no ha infringit els articles citats, ni s'ha produït cap tipus d'indefensió a la part, ja que el que sol.licita la recurrent és que constin com a fet provat els anys cotitzats per a la concessió de la seva prestació de jubilació, però resulta que aquesta data no cal que consti en el relat fàctic de la sentència, atès que no es discuteix si té dret a la pensió de jubilació, que l'Entitat Gestora ja li ha reconegut, sinó que el que es reclama és, únicament, la data d'efectes de la prestació citada i per resoldre aquesta qüestió no cal que constin els anys en que ha cotitzat, sinó única i exclusivament el dia en que es va demanar la prestació i la data en que va complir l'edat ordinària de jubilació, és a dir, els 65 anys, que són els únics elements fàctics que cal tenir en compte per tal de resoldre la demanda i que es troben recollits correctament en els fets primer i tercer de la sentència recorreguda. No s'ha produït, en conseqüència el defecte denunciat.

El motiu, doncs, ha de ser desestimat, el que comporta la desestimació del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat pel Sr. Rosendo contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 28 de Barcelona, en data 24 de maig de 2.006, que va recaure en les Actuacions nº 843/2005 , en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i, en conseqüència, hem de ratificar i ratifiquem la resolució citada.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.