Sentencia Social Nº 170/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7079/2014 de 14 de Enero de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 7079/2014

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 de gener de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 170/2015

En el recurs de suplicació interposat per Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona a la interlocutòria del Jutjat Social 29 Barcelona de data dictada en el procediment Demandes núm. 363/2010 en el qual s'ha recorregut contra la part Gines , Magdalena , Roberto , Juan Ramón , Constancio , Jenaro , Segundo , Adrian , Elias , Leonardo , Virgilio i Arturo , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.En fase d'execució de sentència i en data 22 de gener de 2014 es dictà um decret pel qual s'aprovava la liquidació d'interessos a la part actora, Jorge . Es va fer constar que la part condemnada no havia impugnat dins de termini la liquidació. No va constar l'escrit presentat per la condemnada, de data 17 de juliol de 2013, que per error constava en un altre expedient. La part demandada va interposar un recurs de revisió, que va estar impugnat per la part actora.

SEGON.Es va dictar interlocutòria el 10 de juny de 2014, la part dispositiva de la qual diu:

'Confirmar la liquidación de intereses practicada con fecha nueve de diciembre de dos mil trece, ascendiendo a 68.310,15 €, a cargo de Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.'

TERCER.Contra aquesta interlocutòria la part demandada, Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts contràries, Segundo i altres, que el van impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Interlocutòria de data 12 de juny de 2.013, que desestimà el recurs de revisió interposat per la part executada contra el Decret de data 22 de gener de 2.014, pel qual s'aprovà la liquidació d'interessos practicada per la Sra. Secretària del Jutjat, en la quantia de 68.310,50€, interposa l'empresa executada Recurs de Suplicació, el qual te per objecte examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi ha comès.

En l'únic motiu del recurs, que no es troba emparat en cap dels apartats de l' art. 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , la recurrent denuncia la infracció de l'article 576 de la Llei d'Enjudiciament Civil i la doctrina de la Sala IV Tribunal Suprem, així com de l' art. 8.7 del RDLeg. 1/2002, text refós de la Llei de Plans i Fons de Pensions i argumenta el següent: a) que els actors el que demanaven en la demanda era l'actualització financera i actuarial de les aportacions consolidades en el fons intern, de les que en el seu dia van obtenir el dret de rescat, transferència i mobilització. b) que ja existeixen 11 sentències de la Sala que consideren que el dret al rescat, transferència i mobilització de drets consolidats es van exercir mitjançant una acció declarativa, el que ha estat ratificat pel Tribunal Suprem en les sentències de dates 4 i 11 de juliol i 13 de novembre de 2013 , en les que es diu que la decisió conté una condemna alternativa, en la que un dels seus termes no consisteix en el pagament d'una quantitat de diners, per la qual cosa es podria donar un enriquiment injust, si s'hagués concedit interessos processals sobre les quantitats aportades al fons i després, sobre el mateix període, hagués hagut condemna a actualitzar l'aportació i a que es meritessin interessos processals.

SEGON.Com es pot comprovar, la qüestió a debat es totalment jurídica i es concreta en decidir si la sentència recaiguda en les actuacions 363/2010, del Jutjat Social nº 29, que és la que s'està executant en el present procediment, és una sentència declarativa genèrica, per la qual cosa no s'haurien generat interessos o bé s'ha de considerar que es dinerària, per la qual cosa els interessos liquidats per la Sra. Secretària del Jutjat serien correctes, atès que per cap de les parts es denuncia que hagin estat mal calculats.

Doncs bé, la tesi correcta és la que explicita el jutge d'instància en la interlocutòria de data 10 de juny de 2.014 ara recorreguda, per la qual cosa el motiu s'ha de desestimar i això pels arguments següents:

1) En primer lloc, de la simple lectura de la decisió de la sentència citada es desprèn que la resolució no és declarativa sinó de condemna, atès que en la citada sentència es condemnà l'empresa a abonar als actors, en concepte d'indemnització de danys i perjudicis, per l'endarreriment en la mobilització dels fons consolidats per a cadascun d'ells en el moment de l'extinció del seu contracte de treball, les quantitats que figuren en la decisió, calculada des la respectiva data de l'extinció del contracte, fins el moment en que l'empresa demandada va consignar judicialment l'import dels drets consolidats, amb el tipus d'interès del 4% per actualitzar els fluxos monetaris.

És a dir, literalment es tracta d'una sentència de condemna i no declarativa com pretén la recurrent. Així ho va entendre la pròpia Caixa quan va consignar en el Jutjat l'import de la condemna.

2) D'altra banda, no és d'aplicació al present supòsit les sentències d'aquesta Sala a la qual fa referència la recurrent, una de les quals, per cert, la de data 21 de setembre de 2012 (R. 2083/2011 ), ha estat revocada pel Tribunal Suprem en la sentència de data 10.12.2013 del Tribunal Suprem , citada pels impugnants del recurs, perquè l'assumpte que van resoldre les citades sentències no és el mateix que el que se'ns presenta en el present recurs, ni tampoc són d'aplicació les sentències del TS de dates 4 i 11de juliol i 13 de novembre de 2013 , a les que també fa referència la recurrent, tal com posteriorment es raonarà.

3) Aquesta Sala ja s'ha pronunciat sobre aquesta controvèrsia en una sentència referida també a la demandada, en un assumpte molt simil.lar al present.

En l'esmentada sentència de data 13.10.2014 (R. 4469/2014 ), és diu el següent, en relació amb les STS que cita la recurrent, amb raonaments que es comparteixen totalment:

'Es de reseñar pues que la sentencia de instancia no extendía el importe de la actualización financiera hasta el momento en que tales rescate, movilización o trasferencia se realizaran efectivamente con posterioridad, -caso en que debería de procederse a una ulterior liquidación en ejecución de sentencia- sino que fijaba directamente el importe de los mismos, a la fecha de la sentencia. Tal hecho es relevante, puesto que constituye el elemento diferencial entre los supuestos de hechos de dos grupos de sentencias del Tribunal Supremo, que han resuelto de forma diferente la cuestión de los intereses procesales en el caso de la movilización de planes de pensiones de la Caixa.

Así en las SSTS 4/7/2013 , 11/7/2013 y 13/11/2013 , como señala la primera de ellas, la sentencia de instancia 'había condenado a la demandada a reconocer el derecho del actor al 'rescate o movilización' de sus derechos en el fondo interno de la Caixa, cifrando el citado importe de los derechos acumulados más una cantidad de actualización ('4'5 % anual' 'desde el 1 de enero de 2000') hasta que se hicieran efectivos 'los derechos de rescate o movilización''.Es por ello que la sentencia finaliza señalando una razón 'resaltada en el informe del Ministerio Fiscal, donde se afirma acertadamente que el devengo y abono de los intereses controvertidos más el rendimiento financieroordenado en la propia sentencia ejecutoria 'podría significar un enriquecimiento injusto'.

Pel que fa a aquest enriquiment injust que es podría donar en aquests casos, es raona el següent:

Es efectivamente cierto que en los supuestos en que la actualización del importe del plan se extienda hasta el momento en que el rescate o la movilización se realice, -por definición después de la sentencia de instancia que los reconozca- existe una duplicidad entre esta actualización en base a los intereses que realmente devengaría el Plan de Pensiones durante el período transcurrido desde el momento en que se pudo legalmente movilizar y el momento en que se hizo efectivamente, y lo intereses fijados legalmente más dos puntos de la LEC. Tales dobles intereses, correspondientes a un mismo período. -hasta la efectiva movilización o transferencia- no aparecen como justificados. No obstante, tal como se ha señalado, no es éste el supuesto del presente caso, en que la actualización se fijó en el momento de la sentencia, sin extenderlo hasta momento alguno posterior.

En relació a la segona al.legació de la Caixa referent a que la sentencia era merament declarativa i no de condemna, en la nostra sentencia abans citada, es raona el següent;

'2.- La otra razón de la denegación de los intereses es que la sentencia es mero declarativa y no de condena, y que contiene diversas opciones. Así la STS de 4/7/2013 indica que 'la movilización de un plan de pensiones tiene por objeto una obligación de hacer y no una obligación de dar dinero, por lo que la decisión de la sentencia de instancia no cumplía en uno de sus términos alternativos el requisito de indicación de una cantidad líquida actual que pudiera servir de base al abono de intereses procesales'.

Sin embargo en este punto la posterior STS de 10/12/2013 ha señalado que ha de entenderse que la sentencia es de condena. El supuesto de hecho es sustancialmente igual al presente, de modo que el fallo señalaba 'que estimando la demanda formulada por don ... contra Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, condeno a la empresa demandada a reconocer: a) el derecho del actor al rescate, transferencia o movilización al Plan de Pensiones Individual que el mismo designe de la dotación individual que debía tener acreditada en el fondo interno de la entidad en el momento de la extinción de su relación laboral. b) Que el anterior reconocimiento de derecho lo sea en la concreta cantidad a la que debía ascender la dotación individual en el fondo interno de La Caixa en la fecha de extinción de su relación laboral, que concreto en la cantidad de 138.147,63 euros. c) Dicha cantidad deberá ser incrementada en la rentabilidad estimada de los Fondos de Pensiones en poder de la entidad demandada desde la fecha de la extinción de la relación laboral hasta la fecha de la sentencia y que se cifra en el de 5,63%'.

La última sentencia referida señala que 'basta leer el fallo de la sentencia de instancia, posteriormente confirmada íntegramente en suplicación, para constatar que se condena a la demandada a abonar al demandante una cantidad que está perfectamente establecida en el propio fallo, si bien ese abono podrá revestir una de las tres formas -rescate, transferencia o movilización- que el demandante elija. Es obvio que la sentencia es de condena y perfectamente ejecutable en sus propios términos y que, si accediéramos a que es 'meramente declarativa', como sostiene la sentencia recurrida, obligaríamos indebidamente al demandante a plantear una nueva demanda para solicitar exactamente lo mismo que ya le ha sido reconocido en la sentencia que se trata de ejecutar. Pero es más: si siguiéramos la forma de razonar de la sentencia recurrida, ocurriría que las sentencias de despido en que se condena al empresario alternativamente -a su opción o a la del trabajador, según los casos- bien a una obligación de hacer (readmisión), bien a una obligación de dar (indemnización), dejarían de ser sentencias de condena. Por otra parte, afirmar, como hace la sentencia recurrida, que si la opción del actor se hace por el rescate, sí habría condena a cantidad líquida, pero no así en el caso de que se optara por transferencia o movilización, carece absolutamente de sentido: no hay diferencia alguna entre una y otra forma de cobrar el actor lo que se le debe por la demandada condenada. Partiendo, pues, del carácter de sentencia de condena ejecutable que tiene el título -contenido en la sentencia de instancia que hemos reproducido- la consecuencia es ineluctable: resulta de aplicación el artículo 576.1 de la LEC , en cuya virtud deberá abonar el ejecutado los intereses procesales establecidos en dicho precepto desde la fecha de la citada sentencia de instancia hasta el momento de la liquidación de la ejecución'.

Efectivamente, ha de entenderse que si bien es indudable que el 'rescate' y la 'transferencia' son claramente objetos de condena, lo mismo puede sostenerse de la 'movilización'. El 'rescate' es lo mismo que el 'cobro', pues a través de él el titular percibe el importe a que tiene derecho, sacando de la cuenta bancaria el importe a que se refiere. La 'transferencia' es la forma ordinaria del cobro, a través del envío del importe nominal hasta la cuenta del beneficiario. Y la 'movilización' es una transferencia no a una cuenta, sino a otro fondo titularidad del beneficiario. Ciertamente la movilización es una actividad o un hacer, como en definitiva lo es también la transferencia. Pero este genérico hacer consiste específicamente o de forma más concreta en un 'dar', y dar una cantidad concreta o líquidamente determinada por la sentencia de instancia. El que esta cantidad deba de darse por ventanilla, por transferencia bancaria o por transferencia entre fondos de pensiones es indiferente, porque en todos los casos se trata en definitiva de dar un importe dinerario concretamente determinado -líquido- , que el deudor discutía, a quien ha sido reconocido como acreedor. El dar es una modalidad específica del genérico hacer, y el que se haga dando en efectivo o por transferencia o por movilización, no es relevante a efectos de sostener que no existe condena si se trata de movilización, pues ésta no es sino un término para designar la transferencia de un importe líquido a un fondo titularidad del beneficiario.

........ Por lo demás esto mismo muestra que la sentencia no era mero declarativa, pues en tal caso no hubiera debido efectuarse la consignación para recurrir, sino únicamente el depósito. Así, como es sabido, el art. 230 LRJS dispone que 'cuando la sentencia impugnada hubiere condenado al pago de cantidad, será indispensable que el recurrente ... acredite, al anunciar el recurso de suplicación o al preparar el recurso de casación, haber consignado ... la cantidad objeto de la condena ...' La Caixa efectuó al recurrir la consignación de la cantidad contenida en el fallo, lo que muestra una vez más que la realidad, por encima de las palabras, es que la sentencia es de condena y que una vez dictada sentencia en primera instancia han de abonarse intereses cuando existe un retraso en su cumplimiento, incluso por causa de haberse recurrido.

En definitiva, lo que ha ocurrido es que la Caixa ha recurrido en suplicación y casación, reiteradamente todas y cada una de las resoluciones dictadas, de modo que solo tras años después de la obtención de la sentencia de instancia ha podido cumplirse la misma, mediante la puesta a disposición del trabajador beneficiario del importe reconocido líquidamente en el momento de aquella sentencia. Así la liquidación efectuada en la sentencia ha quedado depreciada por el transcurso del tiempo desde que se dictó por primera vez, con lo que el importe debido entregar o transferir ha sido menor, por el transcurso del tiempo y la inflación correspondiente. Esto es precisamente lo que el art. 576 LEC pretende corregir. Por este motivo ha de desestimarse el recurso y confirmarse el auto dictado'.

TERCER.Així doncs, tal com resolt la STS de data 10.12.2013 , resulta d'aplicació l' art. 576.1 de la LEC , en virtut del qual l'executat haurà d'abonar els interessos processals establerts en el dit precepte des la data de la sentència d'instància fins el moment de la liquidació de l'execució, tal com va decidir el magistrat d'instància, sense que es produeixi cap tipus d'enriquiment injust amb el reconeixement de danys i perjudicis per l'endarreriment en la mobilització dels fons consolidats per a cadascun d'ells en el moment de l'extinció del seu contracte de treball, que són les quantitats que figuren en la decisió, calculada des la respectiva data de l'extinció del contracte, fins el moment en que l'empresa demandada va consignar judicialment l'import dels drets consolidats, atès que a partir de la dita extinció de la relació laboral, el fons intern que es devia al treballador, ja no va experimentar cap creixement i va quedar en poder de la Caixa, que va obtenir d'ell la rendibilitat corresponent, que ara haurà d'abonar al treballador. El que no té res a veure amb els interessos processals meritats a partir de la sentència d'instància que s'està executant, que s'han produït durant el temps en que els successius recursos de la Caixa, sense èxit, han demorat el moment en que el treballador podrà, per fi, ingressar el que es seu, tal com es diu en la STS de 5.11.2012 .

QUART.Així, doncs, el motiu s'ha de desestimar i amb ell, el recurs, la qual cosa comporta la ratificació de la interlocutòria impugnada. S'acorda la pèrdua de la quantitat dipositada per la Caixa en el moment d'anunciar el Recurs de Suplicació, així com de la quantitat consignada, a les quals es donarà el destí previst legalment.

VISTOS els preceptes legals citats i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per la CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA contra la Interlocutòria dictada pel Jutjat Social núm. 29 de Barcelona, en data 10 de juny de 2014, que va recaure en el procediment 363/2010, en virtut de l'escrit presentat pels Don. Gines , Magdalena , Roberto , Juan Ramón , Constancio , Jenaro , Segundo , Adrian , Elias , Leonardo , Virgilio i Arturo contra la citada Caixa, en matèria d'execució de sentència i, per tant, hem de ratificar i ratifiquem l'esmentada resolució. S'acorda la pèrdua de les quantitats dipositada i consignada per la recurrent en el moment d'anunciar el recurs de suplicació, a les quals es donarà el seu destí legal.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclós pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.