Sentencia Social Nº 1703/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 727/2011 de 05 de Marzo de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 de març de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1703/2012

En el recurs de suplicació interposat per Endesa Distribución Eléctrica, S.L. a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 4 d'octubre de 2010 dictada en el procediment núm. 340/2010 , en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), Electricitat Grifoll, S.L. i Enrique , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer.En data 5 de maig de 2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre accident de treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 4 d'octubre de 2010 , que contenia la decició següent:

'Que desestimando la demanda interpuesta por ENDESA DISTRIBUCIÓN ELECTRICA S.L. debo absolver y absuelvo al Instituto Nacional de la Seguridad Social, a Enrique y a ELECTRICITAT GRIFOLL S.L, de las pretensiones contra ellos dirigidas'.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Enrique , prestaba en fecha 13 de octubre de 2008 sus servicios como trabajador de la empresa ELECTRICITAT GRIFOLL S.L.. Dicha empresa había sido a su vez contratada por la empresa ENDESA DISTRIBUCIÓN ELECTRICA S.L., para la retirada, en la fecha referida, de los unos contadores eléctricos en la oficina de Caixa del Penedés en Hospitalet de LLobregat. El trabajador procedió a realizar cortar una tapa de plástico duro, con unos alicates de corte, cuando al realizar uno de los cortes saltó un fragmento de plástico duro, introduciéndosele en el ojo izquierdo produciéndole una perforación corneal, penetración corneal traumática, catarata traumática, hernia de iris y atalamia, siendo dado de baja médica el mismo día. El trabajador no portaba en el momento del accidente de trabajo gafas de protección. En el plan de protección de la empresa figuraba como riesgo el de proyección de fragmentos y partículas, y como medida correctora la utilización de gafas de protección o pantallas faciales anti-impactos.

SEGUNDO.- Por la inspección de trabajo se levantó alta de infracción, apreciándose infracción específica de normas de seguridad y proponiendo la imposición de un recargo de prestaciones.

TERCERO.- Por el Instituto Nacional de la Seguridad Social se dictó resolución en fecha 11 de diciembre de 2009, por la que se establecía un recargo de prestaciones para las empresas ELECTRICITAT GRIFOLL S.L. y ENDESA DISTRIBUCIÓN ELECTRICA S.L. del 40% solidariamente. Tal resolución fue impugnada con carácter previo a su acción judicial por ENDESA DISTRIBUCIÓN ELECTRICA S.L., obteniendo el mismo pronunciamiento.

Tercer.Contra aquesta sentència la part codemandada ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA S.L. va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el van impugnar en forma l'INSS i Don. Enrique . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora, en la que impugnava la Resolució de l'Institut Nacional de la Seguretat Social de data 11 de desembre de 2.009 , que la va declarar responsable solidària com empresa principal per manca de mesures de seguretat, de l'accident de treball que va patir el treballador codemandat el dia 13 d'octubre de 2.008, i l'imposà un 40% de recàrrec en totes les prestacions econòmiques derivades de l'esmentat accident, s'interposa per la demandant Recurs de Suplicació, el qual té per objecte sol.licitar es reposin les actuacions al moment anterior a haver-se infringit normes del procediment i examinar les infraccions de normes jurídiques que s'hi ha comès.

La sentència d'instància va desestimar la demanda, després de desestimar la pretensió de que es declarés la nul.litat d'actuacions, sol.licitada per la recurrent, fonamentant la seva pretensió en que en l'expedient administratiu no hi figurava els documents ni al.legacions que -segons afirmava- havia presentat en el seu moment davant la Inspecció de treball, perquè l'empresa no va acreditar en quines actuacions s'havia concretat l'activitat de coordinació que, en la seva qualitat d'empresa principal, l'imposa la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent sol.licita la reposició de les actuacions a l'estat en que es trobaven en el moment d'haver-se infringit normes o garanties del procediment que hagin produït indefensió, concretament denuncia que era obligació de l'Institut demandat portar al judici el conjunt de proves admeses a tràmit pel jutjat, al.legant que en l'altressí de la demanda es va sol.licitar que el citat Institut aportés l'oportú expedient administratiu complert, la qual cosa va ser admesa pel Decret de 26.5.2010 del Jutjat, però que, malgrat això, l'Institut no va aportar al judici oral els elements de prova presentats per la recurrent a l'expedient incoat per la Inspecció de Treball a rel de l'accident de treball que s'està examinant en el present litigi, la qual cosa ha infringit el seu dret a la tutela judicial efectiva que recull l' article 24 de la Constitució Espanyola i li ha produït una evident indefensió.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials en el supòsit que s'hagin infringit normes o garanties del procediment que hagin produït indefensió.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que«es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en elart. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998 ), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici haya produit indefensió a alguna de les parts processals.

D'altra banda, i pel que fa al tema que aquí s'està dilucidant, és a dir, si s'ha d'entendre que ha produït indefensió a la part actora la decisió del jutge de no admetre la prova documental abans citada, la STS de data 29 de setembre de 2.005 , va assenyalar el següent:

'La tutela judicial efectiva presupone la garantía de las personas de que pueden acudir al Juez, ser oídas, proponer y practicar pruebas, a una resolución fundada en derecho y a los recursos, y así se pone de relieve en lasentencia del Tribunal Constitucional 158/1989, de 5 de octubre, al declarar que «el derecho ala prueba es una de las garantías que a todos reconoce elartículo 24.2 de la Constitución, de suerte que la denegación de pruebas pertinentes podrá justificar el recurso de amparo si de ello se deriva indefensión o alteración del resultado del proceso (STC 116/1993). Son los Jueces y Tribunales los que han de valorar la pertinencia de las pruebas propuestas, pero en ese cometido no pueden sacrificar su realización a otros intereses que, aun estando también protegidos por el ordenamiento, sean de rango inferior al derecho constatado en el citado precepto constitucional»; en la propia sentencia pone de relieve el Tribunal Constitucional la necesidad de tomar en consideración que elartículo 90 de la Ley de Procedimiento laboralen la versión hoy vigente, establece, como regla general, que las partes podrán valerse de cuantos medios de prueba se encuentren regulados en el Código civil y en la Ley de Enjuiciamiento Civil, pudiendo solicitar «al menos con tres días de antelación a la fecha del juicio, aquellas pruebas que, habiendo de practicarse en el mismo, requieran diligencias de citación o requerimiento».

TERCER.Doncs bé, aplicant la doctrina citada al present supòsit és clar que el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència. La resolució de l'INSS impugnada per l'empresa és una resolució administrativa que imposa a la demandada un recàrrec en totes les prestacions derivades de l'accident de treball que va patir l'actor, per manca de mesures de prevenció de riscos laborals i com amb tota correcció argumenta el magistrat d'instància, així com en l'escrit d'impugnació del recurs presentat per l'INSS, aquest va aportar l'expedient administratiu en la seva totalitat, tal com va ser requerit pel jutjat a instància de la recurrent, el qual va ser tramitat adequadament, amb audiència de la recurrent, d'acord amb el que disposa la Llei 30/1992, de 26 de novembre del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, i els articles 7.2. d ) i 11 de l'Ordre de 18.1.1996 que desenvolupa el RD 1300/2995, de 21 de juliol, sobre incapacitats laborals del sistema de la Seguretat Social. Cal tenir en compte que -com argumenta el magistrat d'instància- la imposició del recàrrec per l'INSS es realitza en base a l'acta de la Inspecció de Treball, que gaudeix de la presumpció de certesa fàctica, per la qual cosa és lògic que l'INSS no acompanyi a l'expedient administratiu la documental que es va valorar per la Inspecció, pel senzill motiu de que el citat organisme no li facilita la citada documentació, que forma part, únicament, del procediment iniciat per aquell òrgan.

D'altra banda, és ben clar que cap indefensió va causar a la part que l'INSS no aportés els documents presentats per la recurrent a la Inspecció, perquè és evident que la documental que la recurrent havia presentat a la Inspecció podia ser aportada de nou per aquella a l'acte de la vista, sol.licitant una certificació o, almenys, hagués justificat la seva aportació a la citada Inspecció o hagués sol.licitat al Jutjat que la demanés directament. En tot cas aquesta Sala ja ha posat de relleu, en aquest sentit, que no existeix cap indefensió quan l'empresa s'hagi pogut defensar davant la Inspecció de Treball, fins hi tot en cas de que després no hagués hagut tràmit d'audiència en l'expedient davant l'INSS ( S. de 23.11.1996 ).

QUART.En el segon motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent afirma que la sentència ha infringit l' article 123 de la Llei General de la Seguretat Social i raona que en el cas present l'accident no es va produir per una infracció imputable a la recurrent, sinó per imprudència o negligència de l'empresa per la qual treballa l'accidentat, per la qual cosa no se la pot conceptuar com empresari infractor.

Argumenta la recurrent que: 1) En l'Acta de la Inspecció s'afirma en diferents moments que els deures de coordinació s'havien complert, per la qual cosa no ha infringit cap norma de prevenció de riscos laborals; 2) que l'accident no es va produït en els locals de l'empresa, sinó en l'oficina de la Caixa Penedès de l'Hospitalet de Llobregat, que l'empresa codemandada no va comunicar l'accident i que la recurrent va col.laborar en tot moment amb la Inspecció de Treball; 3) que l'empresa havia lliurat al treballador el dia del seu ingrés diversos equips de protecció individual, entre ells, ulleres de seguretat i pantalla facial, com es diu en l'informe de la Inspecció de Treball, per la qual cosa l'accident va tenir lloc perquè aquest va tenir una conducta imprudent en no haver utilitzat les citades proteccions.

Pel que fa a aquesta qüestió s'ha de reiterar -com ho ha fet aquesta Sala en multitud de sentències- que el recàrrec de prestacions establert a l' article 123.1. de la Llei General de la Seguretat Social requereix, per a la seva imposició, un accident de treball o una malaltia professional que donin dret a prestacions de la Seguretat Social i, a més, que es deguin a la manca d'adopció de mesures de seguretat i higiene i salut laborals establertes, tant de tipus genèric com específic, en normes jurídiques publiques i, per últim, cal que hi hagi un nexe causal entre la falta i el sinistre, que no quedi interferit per causa de força major, cas fortuït o imprudència del propi afectat, tenint en compte que a l'empresa li és exigible la diligència d'un prudent empresari amb criteris ordinaris de normalitat per a prevenir o evitar una situació de risc en la vida o salut dels treballadors ( arts. 4.2 . i 19, de l'Estatut dels Treballadors i, en general , articles 1.104 i 1902 del Codi Civil ). Així ho ha posat de relleu aquesta Sala en les sentències de dates 15 de mar ç i 22 d'abril de 2.005 i 24 de novembre de 2007 (R. 4931/07 )- També s'ha d'afirmar, com assenyalen les sentències citades i la recurrent, que l'esmentat article ha d'aplicar-se amb criteri restrictiu i fent un examen particularitzat del conjunt de circumstàncies que concorren en cada cas concret.

En aquest mateix sentit, cal fer referència a la Sentència de data 8 d'octubre de 2.001 , del Tribunal Suprem, en la qual es posa de manifest que«la vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de laLey de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre, norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que 'en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...'. En el apartado 4del artículo 15 señala 'que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador'. Finalmente, el artículo 17.1 establece 'que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores'. Del juego de éstos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aún en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones».

Per últim, i en relació a la possible responsabilitat de l'empresa principal en la producció de l'accident, en la sentència de 7 d'octubre de 2.008 , el Tribunal Suprem, amb cita de les de 26 de maig de 2005 , 16 de desembre de 1997 i 18 d'abril de 1992 , argumentava que el substrat fàctic i legal en les situacions, com la present, en que l'accident afecta a un treballador que manté relacions laborals amb una empresa, però que realitza la seva feina en els locals d'una altra (principal),

'viene dado por el hecho de que el trabajo en cuyo desarrollo se produce el accidente, tiene o debe tener lugar bajo el control y la inspección de la empresa principal o de la contratista -en caso de subcontrata- o en relación con lugares, centros de trabajo, dependencias o instalaciones de éstas, y que además los frutos y consecuencias de ese trabajo repercuten en ellas, produciéndose así una peculiar situación en la que participan los empleados de las distintas empresas implicadas en la cadena de contratas, situación en la que concurren conexiones e interferencias mutuas entre estas tres partes que en ella se encuadran y si es así, como señala lasentencia de 18 de abril de 1992, 'es perfectamente posible que una actuación negligente o incorrecta del empresario principal cause daños o perjuicios al empleado de la contrata, e incluso que esa actuación sea la causa determinante del accidente laboral sufrido por éste. Es, por tanto, el hecho de la producción del accidente dentro de la esfera de la responsabilidad del empresario principal en materia de seguridad e higiene lo que determina en caso de incumplimiento la extensión a aquél de la responsabilidad en la reparación del daño causado, pues no se trata de un mecanismo de ampliación de la garantía en función de la contrata, sino de una responsabilidad que deriva de la obligación de seguridad del empresario para todos los que prestan servicios en un conjunto productivo que se encuentra bajo su control'(en el mismo sentido la sentencia de 5 de mayo de 1999, recurso 3656/1997 .

Dicho esto, ha de acudirse a la redacción de los preceptos que regulan la responsabilidad solidaria de las empresas en estas situaciones, comenzando por elartículo 24.3 de la Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de Prevención de Riesgos Laborales, en el que se dice que 'las empresas que contraten o subcontraten con otras la realización de obras o servicios correspondientes a la propia actividad de aquéllas y que se desarrollen en sus propios centros de trabajo deberán vigilar el cumplimiento por dichos contratistas y subcontratistas de la normativa de prevención de riesgos laborales', norma que se corresponde con elartículo 42.3 del RDL 5/2000, en el que se establece que 'la empresa principal responderá solidariamente con los contratistas y subcontratistas a que se refiere elapartado 3 del art. 24 de la Ley de Prevención de Riesgosdel cumplimiento, durante el período de la contrata, de las obligaciones impuestas por dicha Ley en relación con los trabajadores que aquéllos ocupen en los centros de trabajo de la empresa principal, siempre que la infracción se haya producido en el centro de trabajo de dicho empresario principal'. Preceptos que han de ponerse en conexión con elartículo 123 LGSS, de forma que la expresión que en el párrafo segundo de éste se contiene sobre la necesidad de que la responsabilidad por falta de medidas de seguridad y el recargo correspondiente en las prestaciones haya de recaer 'sobre el empresario infractor' ha de completarse en cada caso con la remisión al análisis del supuesto o supuestos previstos en aquellas normas específicas para determinar, en suma, si es uno solo o son varios los empresarios responsables'.

CINQUÈ.Doncs bé, en el present cas, no havent-se modificat els fets declarats provats, s'ha d'arribar a la conclusió que l'article esmentat no ha estat infringit. En efecte, segons consta en el fet provat segon, el treballador, en el moment en que es va produir l'accident, no portava l'equip de treball adequat per estar protegit en el cas, com va succeir, que durant la seva feina, qualsevol objecte impactés en la seva cara, atès que es trobava tallant una tapa de plàstic dur, i no portava ni ulleres de protecció ni cap pantalla de protecció de la cara, motiu pel qual un fragment de plàstic dur va saltar-li a la cara i se li va introduir a l'ull, la qual cosa li va produir una perforació de la còrnia.

No es pot estimar l'al.legació de que la culpa de l'accident era del treballador perquè la seva empresa li va donar el material adequat de protecció en el moment en que va iniciar el treball, perquè, en primer lloc és un fet que no consta en el relat fàctic de la sentència i, en segon lloc, perquè la norma contempla com obligació de l'empresa el vigilar que els seus treballadors utilitzin els equips de protecció adequats.

D'altra banda és cert que l'accident no va tenir lloc en els locals de la recurrent, però aquest fet no pot tenir incidència en el present litigi, perquè encara que l'accident es produís en els locals d'una Caixa, el cert és que el treballador estava realitzant una feina per la seva empresa, que a la seva vegada estava complint una contracta de la recurrent, per la qual cosa queda clar que, com empresa principal, encara que els treballs es realitzessin físicament en uns locals d'una altra empresa, els seus deures de coordinació en matèria de prevenció continuaven vigents, per la qual cosa havia de vigilar que l'empresa contractada complís amb el Pla de Prevenció de riscos laborals, on estava expressament contemplat la possibilitat de que partícules de qualsevol material impactessin en el treballador, motiu pel qual aquest havia de protegir-se degudament, tal com abans s'ha assenyalat.

SISÈ.La desestimació del motiu comporta la del recurs i aquest suposa, d'acord amb el que estableix l' article 233.1. de la Llei de Procediment Laboral , imposar les costes processals a l'empresa recorrent, entre les quals s'inclourà la Minuta dels lletrats impugnants del recurs, en la quantia de 400€ per a cadascun d'ells. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer, al qual es donarà el destí previst legalment, tal com disposa l'article 202.1 de la mateixa llei.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per ENDESA DISTRIBUCIÓN ELÉCTRICA, S.L., contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona, en data 4 d'octubre de 2.010 que va recaure en les actuacions nº 340/2010, en virtut de demanda presentada per l'esmentada empresa contra Don. Enrique , l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i ELECTRICITAT GRIFOLL, S.L., per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució. S'imposen les costes processals a l'empresa recurrent, entre les quals s'inclourà la Minuta del lletrat impugnant del recurs, en la quantia de 400€. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer, al qual es donarà el destí previst legalment.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclós pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.