Sentencia SOCIAL Nº 171/2020, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5413/2019 de 14 de Enero de 2020

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 34 - 4 - 2019 - 0004435

RM

Recurs de Suplicació: 5413/2019

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 14 de gener de 2020

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 171/2020

En el recurs de suplicació interposat per MUTUA MADRILEÑA AUTOMOVILÍSTICA, SOCIEDAD DE SEGUROS A PRIMA FIJA (MMA) a la sentència del Jutjat Social 11 Barcelona de data 26 de febrer de 2019 dictada en el procediment núm. 572/2018, en el qual s'ha recorregut contra la part Lucio, ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Miguel Angel Falguera Baró.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 26 de febrer de 2019, que contenia la decisió següent:

'Estimo íntegramentla demanda interposada per Lucio contra MUTUA MADRILEÑA AUTOMOVILISTA AUTOMOVILISTA, SOCIEDAD DE SEGUROS A PRIMA FIJA (MMA), i:

1r. Declaro la improcedència de l`acomiadament efectuat amb efectes del dia 21 de juny de 2018, per la qual cosa, atesa lŽopció anticipada efectuada per l'empresa, condemno la demandada al pagament de la indemnització legalment prevista de 167.127,90 euros.

2n. Condemno igualment lŽempresa demandada a pagar 600 euros en concepte dels honoraris del lletrat de lŽactor.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'Primer.LŽactor acredita una antiguitat de 17-7-1998. La seva relació laboral va ser inicialment de naturalesa professional en la que lŽactor constava d'alta en el RETA, fins que per una intervenció de la Inspecció de Treball es va declarar judicialment la relació laboral entre les parts, amb reconeixement de la citada antiguitat del 17-7-1998.

Acredita el treballador la categoria professional de pèrit, grup professional 2, nivell retributiu 4 i un salari de 7.060,38 euros bruts mensuals, inclosa la part proporcional de les pagues extres, conforme el desglossament recollit en el fet primer de la demanda.

LŽactor es dedicava a realitzar tasques de peritatge de vehicles, tot anant als tallers de reparació de Barcelona i de Badalona en un automòbil propietat de l'empresa, fent una jornada de treball flexible que començava a les 8 hores del matí, tot i que en ocasions en començava abans per arribar als tallers a les 8 hores o bé per avançar treball. En disposava d'un ordinador portàtil i d'un telèfon mòbil propietat tots dos de lŽempresa. LŽactor rebia amb antelació, a través d'un e mail de lŽempresa, la relació dels tallers a visitar (doc. 1 a 8 de lŽactor i doc. 1 a 19, 28, 29 i 30 a 50 de lŽempresa i conformitat, interrogatori de l'actor i de l'empresa).

Segon. És dŽaplicació el Convenio Colectivo General de ámbito estatal para las Entidades de Seguros, Reaseguros y Mutuas de Accidentes de Trabajo(no controvertit, foli 16 i doc. 51 de lŽempresa).

Tercer.En data de l'1-2-2018 la Direcció General de la Policia del Departament de lŽInterior de la Generalitat de Catalunya va informar a lŽempresa demandada de que estava tramitant diligències'... por unos hechos por los cuales se ha detenido a una persona en rñlación con los mismos ... y a fin de proceder con la investigación, se solicita toda la información del trabajador de Mútua Madrileña desde el pasado 01/12/2017 al 31/01/2018', relacionant nominalment a lŽactor i reclamant informació de 'Rutas de peritaje diarias. Talleres visitados diariamente. Zona o demarcación que gestiona el trabajador mencionado'(doc. 24 de lŽempresa).

Quart.LŽempresa i el Grup Operatiu dŽInvestigació de la Unitat Regional d'Instrucció i Atestats de Barcelona, dels Mossos dŽEsquadra, es varen creuar diversos emails entre els dies 1, 2 i 8 de febrer i 5 de març de 2018, en els quals la policia informà a la demandada dŽhaver-se intervingut un terminal Iphone 5s, que un cop acabada la ivestigació i per ordre judicial seria retornat a lŽempresa. En lŽemail de 5-3-2018 lŽempresa demanà informació del jutjat que seguia la causa i el seu número, informació que li va ser facilitada per la Policia en un altre email de la mateixa data. LŽempresa tanbé va facilitar a la Policia diversa informació, zones de treball i planificació de la feina de lŽactor (doc. 23 i 25 de l Žempresa i lŽinterrogatori de lŽactor).

Cinquè.LŽempresa va comunicar a lŽactor, en data 14-6-2018, lŽobertura dŽun expedient disciplinari i un plec de càrrecs remetent-se a lŽ art. 65.1.3 del conveni col.lectiu sectorial i a lŽ art. 3.1 del Codi de Conducta Ètica de lŽempresa. El plec de càrrecs va ser contestat pel treballador en data del dia 18 del mateix mes i any.

Es donen per reproduïts tots dos documents (doc. 20 a 21 de lŽempresa).

Sisè.En data del 21-6-2018, lŽempresa va comunicar a lŽactor una carta d'acomiadament disciplinari, què es dóna per completament reproduïda, amb efectes del mateix dia, per faltes molt greus de lŽart. 54.2.d) de lŽEstatut dels Treballadors, en relació amb lŽart. 64.3 a) i m) del conveni col.lectiu estatal sectorial (folis 22 a 24 i doc. 22 de lŽempresa).

Setè.En el Jutjat dŽInstrucció núm. 8 de Barcelona es va tramitar un procediment de diligències prèvies núm. 99/2018-P com a resultat de diversos delictes d'exhibicionisme per part de lŽactor.

LŽempresa demandada es va personar com a perjudicada en data 12-4-2018, tot i que per una provisió del citat jutjat de data 19-4-2018 es va acordar 'no ha lugar a tenerles por personados por cuanto no reunen las concidiones para ser perjudicados en la presentes diligencias previas'(no controvertit i foli 50).

Vuitè.En data de lŽ11-7-2018 lŽactor va fer devolució a lŽempesa demandada del telèfon mòbil Iphone 5 associat al número NUM000, en compliment d'allò acordat pel Jutjat el 28-6-2018 (doc. de lŽactor i foli 48).

Novè.En data del 12-9-2018 el Jujtat Penal núm. 26 de Barcelona (P.A. 325/2918-B) va dictar la seva sentència núm. 325 per la qual va ser condemnat l'actor, atès la seva conformitat, com autor responsable d'un delicte continuat d'exhibicionisme a la pena de 10 mesos de presó i inhabilitació especial pel dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna.

En la citada sentència es declaren com a fets provats que lŽactor va protagonitzar diversos comportaments exhibicionistes en data no determinada de primers de desembre de 2017, sobre les 8 hores, en el parc de El Clot de Barcelona, sobre les 7.40 hores del dia 17 de gener de 2018, en el c/ Espronceda, i sobre les 7,45 hores del dia 31 de gener de 2018, també en el c/ Espronceda.

En tots aquests actes lŽactor no havia començat la seva jornada laboral ni va fer ús, per a la comissió dels delictes, del cotxe, lŽordinador o el telèfon mòbil propietats de lŽempresa. El cotxe de lŽempresa ho havia aparcat a uns 300 metres del lloc a on va cometre els actes delictius i, en tot cas, a uns 300 o 60 metres del taller o tallers a on sŽhi dirigia, sense que cap persona veiés l'automòbil de lŽempresa o pogués deduir que sŽhavia traslladat en ell.

LŽactor va ser detingut per la policia i va romandre en les instal.lacions policials entre el 31 de gener i el 2 de febrer de 2018, en que va sortir en llibertat (interrogatori de lŽactor).

Desè.LŽempresa va quedar assabentada de la sentència del Jujtat Penal núm. 26 de Barcelona, de 12-9-2018, en el mateix acte de judici relatiu a les presents actuacions (interrogatori de lŽempresa).

Onzè.LŽempresa compte amb un Codi de Conducta Ètica pels empleats de Mutua Madrileña, que va ser acceptat per lŽactor (doc. 26 a 27 de lŽempresa).

Dotzè.Amb data de 27-7-2018, es va celebrar el preceptiu i previ acte de conciliació administrativa amb el resultat dŽintentat sense efecte (foli 30).'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS denuncia la part demandada la infracció d'allò previst als articles 24 CE i 209,2 LEC. La tesi del recurs, succintament resumida per la sala, passa per la consideració que la prova anticipada sol·licitada -substancialment, l'aportació de les diligències policials seguides contra el demandant, de determinades actuacions penals i la testifical dels mossos d'esquadra que intervingueren en la detenció de l'actor-, eren cabdals i imprescindibles per tal d'acreditar que els actes d'exhibicionisme tingueren lloc en horari de treball i amb utilització del vehicle de l'empresa, per la qual cosa la seva denegació -amb reiteració en la fase inicial del judici- ha comportat la seva indefensió, davant la impossibilitat d'acreditar els fets imputats en la carta d'acomiadament, tenint present que se'ls negà la condició de part en el procediment penal.

El dret de les parts a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa forma parteix de la tutela judicial efectiva que reconeix l' art. 24 de la CE ( SSTC 51/1985 de 10 d'abril i 40/1986 d'1 d'abril, entre moltes altres), dret que abasta a la pràctica de les proves pertinents i rellevants, el que permet rebutjar al jutjador únicament aquelles que no reuneixin les dites característiques ( SSTS 20.12.1989, 02.10.1990, etc.) La indefensió consisteix en un impediment del dret a al·legar i demostrar en el procés els propis drets i, en la seva manifestació més transcendent, és la situació en la qual s'impedeix a una part, per l'òrgan judicial, en el curs del procés, l'exercici del dret de defensa, privant-la d'exercitar la seva potestat d'al·legar i, si escau, justificar els seus drets i interessos perquè li siguin reconeguts, o per a replicar dialècticament les posicions contràries en l'exercici de l'indispensable principi de contradicció. El TC ha reconegut les interrelacions existents entre la indefensió contemplada entre l' art. 24.1 de la CE i el dret als mitjans de prova, havent declarat que la relació entre el dret a les proves i indefensió marca el moment de màxima tensió de l'eventual lesió del dret ( STC 51/1985 de 10 d'abril), i d'aquesta manera la denegació de proves en determinades circumstàncies pot produir indefensió. Per la seva banda, la STC 147/1987 de 25 de setembre, declara que l' art. 24.2 de la Constitució ha elevat a rang constitucional efectivament el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents com dret fonamental exercitable en qualsevol tipus de procés i que aquest dret, inseparable del dret mateix a la defensa, consisteix que les proves pertinents siguin admeses i practicades pel propi jutge o Tribunal, la qual cosa no implica la pèrdua de la potestat judicial per a declarar la inadequació de la prova, tot i que la part ha d'al·legar i fonamentar la transcendència i rellevància de la prova o que això resulti dels fets i peticions de la demanda, també deu el jutge explicar el seu judici negatiu a l'admissió de la prova

No obstant, l' art. 24.2 de la Constitució no faculta, òbviament, per a exigir l'admissió de qualsevol prova que puguin les parts proposar, sinó per a la sol·licitud i pràctica de les quals siguin pertinents, corresponent el judici sobre la pertinència de les mateixes al jutjador ordinari, el qual haurà de portar-lo a terme d'acord amb el caràcter fonamental que al dret en qüestió li atorga la Constitució i haurà d'alhora explicitar-lo per exigència no només ja de les lleis processals, sinó per imperatiu de la norma fonamental. Per això mateix, corresponent als jutges i Tribunals ordinaris en l'exercici de la seva potestat jurisdiccional pronunciar-se sobre la pertinència de les proves proposades.

És per això que la simple denegació de la prova no comporta sempre cap infracció processal, en relació al dret a la tutela judicial efectiva, sinó únicament aquells supòsits en els que la referida denegació comporti indefensió a la part proposat. I per bé que el concepte d''indefensió' té un contingut genèric, escau entendre que la infracció de l' art. 24.1 CE tindrà lloc en aquells casos en els que la denegació indeguda de la pràctica d'una prova podria haver comportat un efecte directe en la part dispositiva de la sentència.

Aquesta darrera reflexió ens obliga, en relació als elements de fons concorrent, entrar ja des d'ara en una sèrie de consideracions respecte els fets imputats i les regles de la càrrega de la prova, atès que -com resulta evident- l'acreditació o no del incompliments que consten a la carta deriven en forma directa de la referida prova.

Es deriva de les presents actuacions que l'empresa tingué coneixement, arran la sol·licitud d'aportació d'informació per la policia, en data 01.02.2018 que s'estaven seguint diligències penals contra el demandant que havia estat detingut entre el 31 de gener i el 2 de febrer del mateix any. L'empresa intentà personar-se a les actuacions prèvies seguides en el jutjat penal en data 12.04.2018, la qual cosa li fou denegada per no tenir la condició de perjudicada. L'actor fou acomiadat el dia 21 de juny següent (després de la tramitació d'un expedient disciplinari iniciat el dia 14 de juny). El jutjat penal dictà sentència en data 12 de setembre per la que es condemnà a l'actor a 10 de mesos de presó i inhabilitació especial pel dret de sufragi passiu.

Posteriorment, un cop instada la demanda en seu social, la demandada s'adreçà al jutjat per escrits de data 23 de gener i 4 de febrer de 2019, sol·licitant la pràctica de la prova anticipada abans esmentada, la qual cosa li fou denegada per interlocutòria del jutjat de 20 de febrer, en considerar que, entre altres aspectes, el coneixement de la prova resultaria contrari al dret a la intimitat del demandant, per bé que sí s'acceptà l'aportació de la sentència penal -ferma- que li fou lliurada en l'acte del judici. La dita interlocutòria establia en forma expressa, de conformitat amb l' art. 78.2 LRJS, que no esqueia recurs. A l'inici de la vista oral l'empresa es limità a mostrar la seva disconformitat i a formular protesta contra la dita resolució (com palesa l'enregistrament videogràfic del judici), per bé que no insistí en la seva tesi en el moment de la proposició de prova, la qual cosa determina que la sentència del jutjat consideri que no ha existint una oposició formal; tesi que la sala no comparteix, atès que, en definitiva i per bé que en forma inadequada, la recurrent manifestà en judici la seva oposició al contingut de la referida interlocutòria.

Doncs bé, escau en el present cas fer una consideració inicial del tot evident: en el moment de l'acomiadament l'empresa era desconeixedora de les dates i moments en que tingueren lloc els fets imputats, sabent únicament que el demandant havia estat procés per conductes d'exhibicionisme. No obstant això, optà per extingir el contracte de treball, imputant-li la comissió dels il·lícits penals en horari de treball i fent servir els mitjans de l'empresa. Ítem més: optar per extingir el contracte en forma directiva, per bé que en els dits moments no existia cap pronunciament judicial condemnatori.

És la sala plenament conscient de que l'actual marc legal en el règim contractual laboral - a diferència del propi dels empleats públics- no existeix cap previsió específica en relació als supòsits preventius davant la concurrència d'il·lícits penals. Ara bé, res impedia a la recurrent optar en el seu moment per una suspensió del contracte -això sí: amb dret a retribució- fins tenir coneixement cabdal dels fets imputats. No ho feu així, escollint la via extintiva 'a limine', per bé que en el dit moment no tenia cap coneixement substancial d'horaris ni dies respecte la comissió dels il·lícits penals. I això determina que ha d'afrontar les conseqüències de la seva decisió.

És més: com després veurem en el moment del judici la recurrent va poder accedir a les dates i horari que constaven a la sentència (de la que podria haver obtingut còpia simple si així ho hagués sol·licitat al jutjat penal). És per això que acceptarem la revisió fàctica proposada, sense perjudici de les reflexions que després farem des de la perspectiva del dret substantiu.

En conseqüència, l'opció extintiva ante tempus per la que optà, així com l'accés a la sentència en la vista del judici exclou en el present cas l'existència de cap indefensió, la qual cosa ens ha de dur a la desestimació del motiu.

SEGON.Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS denuncia la recurrent la infracció de l' art. 218 LEC, en entendre que la sentència incorre en incongruència, atès que en el fet provat primer s'indica que l'actor tenia un horari flexible que començava a les vuit del matí i en el novè que, tot i les hores que allà consten, s'afirma que el demandant no havia començat encara a treballar.

Òbviament el que sustenta la demandada no és tant l'existència d'incongruència ( art. 218.1 LEC) -per tant, una disfunció entre les pretensions de la part i el que es disposa a sentència- sinó d'allò que es coneix com a 'incongruència interna' (en relació a l' art. 218.2 LEC); això és: l'existència de contradiccions entre els continguts de la sentència (per totes: STC 232/1992, de 14 de desembre).

Però ocorre que en el present cas no és apreciable cap contradicció: certament fóra possible que, atès l'horari flexible (amb hora inicial aproximada a las vuit del matí, en més o en menys) en alguns dels il·lícits penals comesos l'actor estigués ja prestant els seus serveis professionals; ara bé: el propi concepte de flexibilitat determina que no té perquè ocorre amb caràcter forçós. És més: tampoc aquí és observable que existeixi cap indefensió de la recurrent. Certament podem entendre que desconeixes en el moment del judici les dates i hores concretes de la comissió dels il·lícits penals. Ara bé res l'impedia, a la vista de a sentència, sol·licitar l'accés a conclusions complementàries per tal de comparar els dies i hores amb el document 24 del seu ram de prova, sense que consti la dita petició.

D'aquí que també aquest motiu hagi de ser desestimat.

TERCER.A continuació, per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, se'ns demana la modificació del fet provat novè, amb cita del document dels folis 153 a 155 i 165 i següents (en especial: 178 a 180), fent esment al caràcter predeterminant d'algunes de les afirmacions allà contingudes, amb la següents proposta de redacció:'En fecha del 12-9-2018 el Juzgado de lo Penal n° 26 de Barcelona (P.A. 325 B) dictó su sentencia n° 325 por la que fue condenado el actor, dada su conforri como autor responsable de un delito continuado de exhibicionismo a la pena meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo du el tiempo de la condena. En la citada sentencia se declaran como hechos probados que el actor protagonizó diversos comportamientos exhibicionistas en fecha no determinada de primeros, diciembre de 2017, sobre las 8 horas, en el parque de El Clot de Barcelona, las 7,40 horas del día 17 de enero de 2018, en la c/Espronceda, y sobre las 7,45 horas del día 31 de enero de 2018, también en la c/Espronceda. En todos estos actos el actor había empezado su jornada laboral, habiendo intervenido los teléfonos móviles propiedad de la empresa por el Juzgado Instrucción n° 8 de Barcelona. El coche de la empresa lo había aparcado a unos metros del lugar donde cometió los actos delictivos y, en todo caso, a unos 300 o metros del taller o talleres a donde se dirigía. El actor fue detenido por la policía y permaneció en las instalaciones policiales el 31 de enero y el 2 de febrero de 2018, en que salió en libertad (interrogatorio actor)':

Volem observar, d'entrada, que la sala no comparteix que el dit fet provat contingui elements predeterminats. En efecte, escau recordar que la predeterminació és un vici processal que consisteix en integrar en el relat fàctic valoracions jurídiques que comportin indefensió per a les parts o bé, en introduir redactats negatius. Però no existeix la dita predeterminació quan -com aquí ocorre- en la fonamentació jurídica la sentència determina els elements de convicció del jutjador o tribunal així com la valoració concreta de la prova.

En el present cas és cert que si s'analitza el contingut dels folis 177, 178 i 180 es pot comprovar com allà consta que el dia 17 de gener el demandant efectuà sengles peritatges a les 7,20 i 7,31 hores, mentre que a la sentència penal s'indica que el delicte el cometé a les 7,40 i que el dia 31 del mateix anys havia realitzat una activitat laboral a les 7,10, 7,11 i 7,42, incorrent en exhibicionisme a les 7,45.

Atès que la sentència no nega eficàcia probatòria al dit llistat aquest motiu ha de ser estimat en part, atès que únicament pel que fa als dos dies esmentats -17 i 31 de gener- es palesa que l'actor havia començat ja la seva feina en el moment de la comissió dels delictes penals, per bé que hem de desestimar la resta de continguts fàctics que es postulen.

QUART.En els següents motius de suplicació, articulats tots ells per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS, denuncia la part demandada, per aquest ordre, la infracció d'allò previst a l'art. 54.2 d) en relació a les lletres a) i m) de l'apartat 3 de l'art. 64 del conveni rector així com pel que fa al codi de conducta ètica intern i la jurisprudència que esmenta (per considerar que existeix causa suficient i lícita per acomiadar), de l' art. 55.1 ET i la doctrina constitucional i cassacional que cita (en relació al contingut de la carta d'acomiadament) i, finalment, de l' art. 60.2 ET i la jurisprudència que indica, en relació a la prescripció.

És obvi que a efectes del recurs de suplicació la lògica d'anàlisi de la sala ha de ser la inversa. En efecte, si assolim la conclusió que el poder disciplinari empresarial està prescrit cap sentit analitzar si la carta és suficient o no; i tampoc és lògic determinar si hi ha causa d'acomiadament suficient (per tant, es supera el judici de causalitat) si existeix prescripció i/o si no es supera el judici de formalitat.

CINQUÈ.Centrat ara la nostra anàlisi en l'existència o no de la prescripció del poder disciplinari empresarial, en relació a l' art. 60.2 ET, caldrà observar que aquest precepte determina, pel que fa a les faltes greus, dos límits: d'una banda, la denominada prescripció 'curta' de seixanta dies, prenent com a dies a quo el moment del coneixement de l'empresa de la comissió dels fets; d'altra, la prescripció 'llarga', respecte els sis mesos des de la comissió.

Doncs bé, el denominat 'termini curt' té com a dies a quo el del moment en que l'empresa té coneixement cabdal, efectiu i suficient dels fets que donen lloc a l'il·lícit contractual (per totes: STS 04.07.1991 -Rec. 788/1990-). Un altra cosa són aquells supòsits en els que existeix ocultació respecte un incompliment continuat, pel que fa a la prescripció llarga (que és allò sobre la que recurrent sustenta la seva tesi). Ara bé, en el present supòsit resta evident que no es compleixen els requisits excepcional respecte els quals la doctrina jurisprudencial ha construït el seu criteri. I això per un evident motiu: l'empresa no tingué coneixement efectiu -ateses les circumstàncies concurrents- respecte les dates en que es cometeren els il·lícits penals, ni les seves circumstàncies. Pel contrari, sí tingué cabdal coneixement de l'existència d'imputacions el dia 1 de febrer de 2018, arran la comunicació que efectuà la policia. I és obvi que la determinació de les circumstàncies concurrents -en relació als incompliments contractuals- no la obtingué efectivament fins al moment en que, en la data del judici, tingué coneixement de les dates concretes dels delictes. Ara bé, com ja hem dit, la recurrent en cap moment esperà al coneixement de la sentència, sinó que amb caràcter previ optà per extingir el contracte, per la qual cosa és la responsable dels seus actes. Òbviament si s'hagués escollit per suspendre la decisió d'acomiadament fins a l'instant en que accedís -per petició, atès que no existeix aquí secret judicial- a la sentència penal ferma, el moment del còmput de la prescripció seria aquest. Però no fou aquesta l'opció de la demandada.

La sentència del primer grau opta per imputar com a dies a quo la del moment en que el jutjat del penal li negà la seva condició de part, en assolir la conclusió que a partir de la notificació dels mossos l'empresa intentà accedir al coneixement dels fets i, atès que això fou denegat pel jutjador penal, és aquest el moment -per tant, el 12.04.2018- el que en determina el moment de determinació temporal de la prescripció. Però és aquesta una conclusió que la sala no comparteix, atès la pròpia recurrent fa constar a la carta que la decisió extintiva es basa en la de la comunicació genèrica dels fets per la policia. Per tant, és aquest el moment en que s'inicia l'aplicació de les garanties de l' art. 60.2 ET (això és: abans dels fixat a la instància). Així doncs, des de la descrita data fins al moment de l'inici de l'expedient disciplinari -el 14 de juny de 2018- s'havia superat el termini de seixanta dies previst en la norma legal invocada.

I aquesta conclusió ve determinada per la pròpia actuació de la recurrent, atès que, com hem reiterat, res impedia esperar fins al moment del coneixement de la sentència penal. És aquesta una conclusió inevitable -induïda per l'opció presa per la demandada- atès que en cas contrari s'estaria infringint el dret a la presumpció d'innocència de l' art. 24.2 CE. Per bé que la dita norma no és invocable en forma directa en les relacions contractuals laborals, sí té efectes en aquells casos en els que concorren actuacions penals. Així, de la mateixa manera que ningú pot ser encarcerat -llevat presó preventiva- sense sentència penal ferma, les simples imputacions penals o la pràctica de diligències policials no poden comportar, per si mateixes, l'exercici del poder disciplinari empresarial. No està de menys recordar en aquest sentit que l'actual art. 45.1 g) ET contempla en forma expressa (trencant amb la dinàmica judicial prèvia) que l'empresonament preventiu no comporta l'extinció del contracte, sinó la seva suspensió, la qual cosa no es res més que el palesament del principi de presumpció d'innocència; i això a diferència de l'encarcerament posterior a sentència ferma, que sí comporta l'extinció del contracte per inassistència al treball. Aquest tracte diferenciat té com origen evident precisament el dret a la presumpció d'innocència. Això no vol dir que el treballador no pugui ser acomiadat pels mateixos fets: si ho podrà ser en aquells casos en els que l'empresa posi en evidència a través d'altres mitjans de prova que existeix un incompliment de les obligacions laborals relacionat amb les imputacions penals (operant, en cas de sentència contradictòria de la jurisdicció penal, la revisió de sentències fermes, de conformitat amb els arts. 86.3 i 236 LRJS).

Això determina, a la fi, que en el moment de l'acomiadament l'empresa partís d'un evident apriorisme: la culpabilitat del demandant en temps de treball i fent servir els mitjans de l'empresa. Però ocorre que no tenia cap prova en relació als fets concurrents.

D'aquesta manera, encara que és cert que existeixen elements fàctics que posen en evidència que existí una comissió de delictes al llarg del temps de treball- ha estat la pròpia empresa qui, en lloc d'optar per un coneixement cabdal dels fets, decidí posar fi al vincle contractual a partir de meres sospites. Però aquestes sospites les tenia ja en el moment en que la policia li comunicà l'existència d'una investigació. En conseqüència, no existia cap impediment per tal que en el dit moment iniciés el tràmit de l'expedient disciplinari, cosa que no feu fins al moment en que havia transcorregut el termini de prescripció legal.

Això determina, com prèviament apuntàvem, que cap sentit tingui entrar en la valoració de si la carta d'acomiadament era o no suficient o si existeix justa causa, la qual cosa ens ha de dur a la desestimació del motiu i, amb ell, del recurs en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per MUTUA MADRILEÑA AUTOMOVILÍSTICA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 11 dels de Barcelona en data 26 de febrer de 2019, recaiguda en actuacions 572/2018, en virtut de la demanda instada per Lucio contra el dit recorrent en reclamació per acomiadament i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de set-cents (700.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.