Sentencia SOCIAL Nº 1832/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 790/2019 de 08 de Abril de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2017 - 0010858

RM

Recurs de Suplicació: 790/2019

IL LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 8 d'abril de 2019

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1832/2019

En el recurs de suplicació interposat per Justiniano i Dominion Industry & Infraestructures, S.L. a la sentència del Jutjat Social 1 Barcelona de data 7 de juny de 2018 dictada en el procediment núm. 251/2017, en el qual s'ha recorregut contra la part FONS DE GARANTIA SALARIAL (FOGASA), Ernest & Young Abogados, S.L.P. (Administrador Concursal), Global Dominion Access, S.A. i Abantia Mantenimiento, S.A., ha actuat com a ponent Il lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de juny de 2018 , que contenia la decisió següent:

'Que estimando de oficio la caducidad de la demanda de despido interpuesta por Don Justiniano , absuelvo a DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES SL, GLOBAL DOMINION ACCES SA, ABANTIA MANTENIMIENTO SA y FONDO DE GARANTÍA SALARIAL, de todos los pedimentos de la demanda.

La administración con concursal estará y pasará por la presente declaración.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.-La parte actora tiene las siguientes circunstancias personales y profesionales:

Justiniano , antigüedad 26/01/1993, categoría profesional ELECTRICISTA OFICIAL DE PRIMERA, y salario anual de 26.523 €

SEGUNDO.-La parte actora prestaba servicios para la codemandada ABANTIA MANTENIMIENTO SA que está en situación de concurso ante el JM nº 1 de Barcelona, autos nº 103/2016 (documento 5 demanda)

TERCERO.-La parte actora está en situación de excedencia voluntaria desde el 15/02/2016, de duración de un año (hecho conforme). En fecha 15/12/2016 la parte actora solicitó a la codemandada DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES la reincorporación con efectos 15/02/2017 (documento 7 demanda).

DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES, comunicó a la parte actora en fecha 20/12/2016 (documento folio 41 que se da por reproducido), que no existía en las bases de datos de personal ninguna excedencia a su nombre.

En fecha 08/02/2017, la parte actora solicitó a la codemandada ABANTIA MANTENIMIENTO SA (documento 8 de la demanda que se da por reproducido) la reincorporación con efectos 16/02/2017.

ABANTIA MANTENIMIENTO SA, comunicó a la parte actora en fecha 10/02/2016 (documento folio 43 que se da por reproducido), que no existía vacante y que por tanto no era posible acceder a su petición. Igualmente se le informaba que la empresa estaba en situación de liquidación en el procedimiento concursal, y que los únicos contratos de trabajo activos eran la de los trabajadores que culminarían el proceso liquidador, que verían extinguidos sus contratos una vez culminara la liquidación.

Ante un nuevo escrito del actor a la codemandada DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES, contestó (folio 46) en fecha 15/02/2017 que se reiteraba en su escrito de 20/12/2016, de no constar solicitud de excedencia.

CUARTO.-El JM Nº 2 de Barcelona dictó Auto en fecha 17/03/2016 autorizando la venta de la unidad productiva (documento 5 ABANTIA MANTENIMIENTO SA) de la entidad en concurso a la codemandada GLOBAL DOMINION ACCES SA -o sociedad que señalara-, señalando 'Sobre la sucesión de empresas en materia de deudas laborales y de la Seguridad Social' que no haría pronunciamiento (aparte de unas manifestaciones que expresamente reconoce como obiter dicta) -FOLIO 150-.

La venta fue elevada en escritura pública el 11/04/2016 (documento 7 DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES SL que se da por reproducido), estableciendo que la compra la efectuaba finalmente la codemandada DOMINION INDUSTRY & INFRASTRUCTURES SL, respecto a la unidad ABANTIA MANTENIMIENTO SA.

Por auto de 06/05/2016 el Juzgado Mercantil Nº 1 de Barcelona se extinguieron colectivamente los contratos de 32 trabajadores, estableciéndose las correspondientes indemnizaciones sin que estuviera incluido el actor (documento 4 ABANTIA MANTENIMIENTO SA).

De los 1.102 trabajadores informados que formaran parte del grupo que presentó el concurso (entre ellas la codemandada ABANTIA MANTENIMIENTO SA -documento 8 ABANTIA MANTENIMIENTO SA) en la venta de la unidad productiva se asumieron por las adquirientes un total de 964 contratos de trabajo (auto 17/03/2016 -folio 153-).

El auto fue confirmado por la Sentencia de la Sección 15ª de la Audiencia Provincial de Barcelona en el Rollo 582/2016 de 16/06/2017 (diligencia final)

QUINTO.-La parte demandante presentó papeleta de conciliación ante la SCI en fecha 01/03/2017. El acto de conciliación fue celebrado el 29/03/2017 y terminó sin efecto por incomparecencia de la demandada (actuaciones). El 16/03/2017 la parte actora presentó la demanda que por turno de reparto ha correspondido a este Juzgado.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part actora, Justiniano i la demandada, Dominion Industry & Infraestructures S.L., van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a laes parts contràries. Ambdues parts recorrents van impugnar els recursos presentats per la contrària. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Es deriva de les presents actuacions que el demanant mentre prestava serveis per a ABANTIA MANTENIMIENTO, en situació concursal, inicià una excedència voluntària d'un any en data 15.02.2016. En data 16.032016 el jutjat del mercantil número 2 dels de Barcelona autoritzà la venda de la unitat productiva a DOMINION, que es subrogà com a ocupadora de 964 de les 1.102 persones de la plantilla.

En data 15.12.2016 l'actor s'adreçà per escrit a DOMINION sol licitant la reincorporació, que li fou denegada per no constar a les seves bases de dades cap situació d'excedència en el seu nom. En data 08.02.2017 s'adreçà amb la mateixa petició a ABANTIA, que li comunicà el dia 10.02.2017 (tot i que a la sentència consta un error material en relació al 2016) que atesa la seva situació en liquidació no tenia cap lloc de treball per oferir-li. I en data 15.02.2017 tornà a requerir el reingrés a DOMINION, que tornà a reiterar en data 15.02.2017 els mateix motius abans expressats. Davant d'això el demandant formulà papereta de conciliació, que tingué lloc el dia 20.03.2017, interposant demanda per acomiadament contra les dues empreses -i altres- en data 16.03.2017.

El jutjador del primer grau comença la seva anàlisi fent una extensa i molt ben fonamentada reflexió en relació a si en el present cas concorre una successió d'empreses, tenint present la genèrica declaració efectuada pel jutjat del mercantil, en relació a la normativa espanyola i comunitària, assolint una conclusió afirmativa. A continuació considera que la resposta efectuada per DOMINION és un acomiadament. I finalitza la sentència declarant l'acció caducada en quatre línies.

S'alcen ara en suplicació tant el demandant com DOMINION, pels motius que tot seguit analitzarem.

SEGON.Per part de la referida empresa s'articula un únic motiu de suplicació, per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS , en el que es denuncia la infracció d'allò disposat a l' art. 44 ET , l' art. 57 bis ET , l' art. 5 de la Directiva 2001/2023i l' art. 9.3 CE , així com la jurisprudència que invoca. La tesi del recurs passa substancialment que no adquirí la totalitat de les empreses del grup, sinó que únicament ho feu en unes concretes unitats i en base a una oferta vinculant de compra, en forma tal que la seva obligació de subrogació quedava limitada únicament limitada als treballadors que constaven en el contracte, sense que hi consti el demandant. D'aquí se'n deriva, segon la recurrent, la falta d'acció en vers ella i, per tant, la inexistència de cap tipus de responsabilitats.

Certament la determinació de la possibilitat de disponibilitat pel jutge del mercantil sobre l'obligació de subrogació de la plantilla i totes les conseqüències que es deriven de l' art. 44 ET no ha estat una qüestió pacífica, atesa l'existència de diferents pronunciaments judicials contradictoris. Una contradicció observable, fins i tot, en la doctrina d'aquesta sala, per bé que en la major part de casos hem donat una resposta positiva a la dita qüestió. No obstant això, no ha estat aquesta el criteri de la doctrina cassacional més recent, a partir de la STS UD 27.02.2018 -Rec. 112/2016 -, en la que s'indica:

'1.- Resta por dilucidar si, cuando la adquisición de una unidad productiva se produce en virtud de la adjudicación que el Juez Mercantil efectúa en la fase de liquidación del concurso, nos encontramos ante el fenómeno de la sucesión de empresa regulado por el artículo 44 del Estatuto de los Trabajadores .

2.- Hay que poner de relieve que el citado precepto es una norma de carácter imperativo por lo que, únicamente en el supuesto en el que existiera una disposición que estableciera que en estos particulares supuestos de empresas en situación de concurso no se produce la sucesión de empresa, habría de admitirse que no opera el fenómeno de la sucesión.

El artículo 148 de la Ley Concursal , en su apartado 1, contempla la posibilidad de enajenación unitaria del conjunto de establecimientos, explotaciones y cualesquiera otras unidades productivas de bienes y servicios del concursado o de cualquiera de ellos, sin hacer referencia alguna a si se produce o no sucesión de empresa respecto al adquirente, a diferencia de lo que sucede en el artículo 149.2 de la propia Ley al fijar las reglas legales supletorias -'Cuando como consecuencia de la enajenación una entidad económica mantenga su identidad...se considerará a efectos laborales que existe sucesión de empresa'-.

La clave para la solución del supuesto aparece en el apartado 4 del propio artículo 148, que dispone: 'En el caso de que las operaciones previstas en el plan de liquidación supongan la modificación sustancial de las condiciones de trabajo de carácter colectivo, incluidos los traslados colectivos, o la suspensión o extinción colectivas de las relaciones laborales, previamente a la aprobación del plan, deberá darse cumplimiento a lo dispuesto en el artículo 64' -procedimiento para la modificación sustancial de condiciones de trabajo de carácter colectivo, incluidos los traslados colectivos y de suspensión o extinción colectivas de las relaciones laborales, una vez declarado el concurso-. Tal exigencia obedece a que se trata de evitar que la totalidad de los trabajadores de la empleadora, con las condiciones de trabajo que tenían, pasen a la adjudicataria con todos sus derechos. Si la adquisición de una unidad productiva autónoma en el seno del concurso no supusiera que existe sucesión de empresa, esta previsión normativa sería superflua, ya que la adquisición de la unidad productiva autónoma no conllevaría la asunción de los trabajadores de la empleadora, por lo que el plan de liquidación habría de limitarse a contemplar las condiciones de la realización de bienes y derechos del concursado, pero sin previsión alguna respecto a la situación de los trabajadores. Si del precepto resultare que no hay sucesión de empresa sería única y exclusivamente la empleadora la responsable de adoptar las medidas legales para la modificación sustancial de condiciones de trabajo, extinciones colectivas... de sus trabajadores, pero estas medidas no tendrían que aparecer ligadas a la aprobación del plan de liquidación de los bienes de la masa activa ya que la adquirente sería por completo ajena a la suerte de los trabajadores de la empleadora.

La dicción del apartado 4 del artículo 148 de la Ley Concursal nos conduce a la conclusión de que la norma no ha excluido que la adquisición de una unidad productiva en el seno del concurso suponga sucesión de empresa sino, al contrario, de forma indirecta está admitiendo que en dicho supuesto se produce sucesión de empresa.

Por otra parte hay que señalar que en el preámbulo de la Ley 38/2011, de 10 de octubre, de reforma de la Ley 22/2003, concursal, se consigna:

'En definitiva, esta ley aporta al instituto del concurso una mayor seguridad jurídica, la apertura de nuevas vías alternativas que buscan el equilibrio entre la viabilidad de la empresa y la necesaria garantía judicial, el impulso de los medios electrónicos, así como la simplificación y la agilización procesal, sin olvidarse de efectuar una notable mejora de la posición de los trabajadores'.

La finalidad de la reforma es, por tanto, mejorar la posición de los trabajadores en el concurso, finalidad que se consigue aplicando la subrogación en los supuestos de adjudicación de una unidad productiva en los términos anteriormente consignados.

3.- No se opone a la anterior conclusión que el apartado 2 del precitado artículo 148 disponga que '...el juez, según estime conveniente para el interés del concurso, resolverá mediante auto aprobar el plan en los términos en que hubiera sido presentado...' ya que el interés del concurso no puede erigirse en la norma suprema que rija la adjudicación de los bienes pues habrán de respetarse las normas imperativas de nuestro ordenamiento jurídico, entre las cuales se encuentra el artículo 44 del Estatuto de los Trabajadores .

4.- Tampoco se opone a lo razonado lo dispuesto en el artículo 5 de la Directiva 2001/23/CE del Consejo, de 12 de marzo de 2001 .

Dicho precepto regula, el supuesto de traspaso de empresa, cuando el cedente se halle incurso en un procedimiento de quiebra, que esté bajo la supervisión de una autoridad pública. Prevé dos posibilidades:

- Que los Estados miembros decidan no aplicar los artículos 3 y 4 de la Directiva. Estos artículos establecen la transferencia al cesionario de los derechos y obligaciones del cedente respecto a sus trabajadores, el mantenimiento de las condiciones de trabajo de los trabajadores de la cedente pactadas en Convenio Colectivo hasta que expire este y que el traspaso de empresa no constituya, por sí mismo, una causa de despido.

- Que los Estado miembros decidan aplicar limitadamente los artículos 3 y 4 de la Directiva. Esta limitación puede realizarse de dos formas. La primera, se refiere a la posibilidad de que un Estado miembro no transfiera al cesionario las obligaciones del cedente, derivadas de los contratos o de las relaciones laborales que puedan existir antes de la fecha del traspaso, siempre que los trabajadores gocen de una protección, como mínimo, equivalente a la fijada en la Directiva 80/987/CEE.

La segunda forma se refiere a la posibilidad de que un Estado miembro disponga que el cesionario, el cedente o la persona o personas que ejerzan funciones del cedente, por un lado, y los representantes de los trabajadores, por otro, puedan pactar, en la medida en que la normativa o la práctica en vigor lo permitan, cambios en las condiciones contractuales de empleo de los trabajadores, con la finalidad de mantener las oportunidades de empleo al garantizar la supervivencia de la empresa o del centro de actividad o de la parte de la empresa o del centro de actividad.

Como hemos señalado con anterioridad, el precitado artículo 5 de la Directiva no se opone a la conclusión alcanzada ya que, tal y como dispone el artículo 8 de la norma, la misma no afectará a la facultad de los Estados miembros de aplicar o adoptar disposiciones legales, reglamentarias o administrativas más favorables para los trabajadores, que es, en definitiva, lo que resulta del artículo 148 de la Ley Concursal .

5.- Asimismo hay que señalar que no contradice a todo lo razonado el que el artículo 149 de la Ley Concursal , al establecer las reglas legales supletorias, para el supuesto de que no se aprobase el plan de liquidación, haya dispuesto, en su apartado 2: 'Cuando como consecuencia de la enajenación...una entidad económica mantenga su identidad...se considerará, a los efectos laborales, que existe sucesión de empresa', previsión que no aparece expresamente contemplada en el artículo 148 de la Ley Concursal , que regula el plan de liquidación, ya que, como ha quedado anteriormente razonado, la sucesión de empresa opera por mor de lo dispuesto por el artículo 44 del Estatuto de los Trabajadores con carácter imperativo, siempre que no exista una norma que la excluya expresamente.

6 .- Por último hay que poner de relieve que la adición a la Ley Concursal, por la Ley 9/2015, de 25 de mayo del artículo 146 bis, no supone que con anterioridad no se produjera sucesión de empresa en los supuestos de adjudicación de una unidad productiva en fase de convenio.

A este respecto procede señalar que el Preámbulo de la Ley 9/2015, de 25 de mayo, en su apartado IV establece:

'En materia de liquidación se modifican determinados preceptos del Capítulo II del título V de la Ley Concursal con el objeto de facilitar el desarrollo de esta fase de procedimiento concursal. Se trata, como se ha expuesto previamente, de garantizar en lo posible la continuación de la actividad empresarial, facilitando, fundamentalmente, la venta del conjunto de los establecimientos y explotaciones del concursado o de cualesquiera otras unidades productivas.

Así, se introduce la subrogación 'ipso iure' del adquirente en los contratos y licencias administrativas de que fuera titular el cedente (artículo 146 bis) y se arbitran los mecanismos de exención de responsabilidad por deudas previas, salvo en determinados casos especiales que por su singularidad siguen mereciendo una especial tutela, como es el caso de las deudas frente a la Seguridad Social o a los trabajadores'.

El preámbulo consigna que no existe exoneración por deudas previas - artículo 146 bis de la Ley Concursal - en casos especiales, como las deudas frente a los trabajadores, que siguen mereciendo una especial tutela, es decir que la no exoneración en las deudas frente a los trabajadores no se ha introducido 'ex novo' por vía del artículo 146 bis añadido por la Ley 9/2015 , sino que se mantiene la tutela que se otorgaba a dichos créditos'.

Aquest criteri ha estat posteriorment reiterat per altres sentències del TS, com, entre d'altes, les de 26.04.2018 -Rec. 2004/2016 - i 05.06.2018 -Rec. 471/2017 -.

L'aplicació d'aquests criteris del TS ens han de dur a la desestimació del motiu i, amb ell, del recurs en la seva integritat, amb els efectes que direm a la part dispositiva.

TERCER.En el recurs del treballadors se'ns demana en primer lloc una modificació del fet provat tercer i, més en concret, del seu tercer paràgraf per tal que s'hi indiqui que la resposta de DOMINION de data 20.12.2016 fou notificada al demandant el dia 13 de gener següent.

El motiu ha de ser desestimat, atès que res aporta al coneixement per part de la sala de si concorre caducitat, tenint present que encara que acceptéssim com a vàlida la referida data de comunicació, el fet cert és que atès que la papereta de conciliació es presentà en data 1 de març l'acció estaria caducada, si prenguéssim com referència aquesta notificació efectiva.

QUART.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia la part actora la infracció d'allò previst a l' art. 4 del Conveni 158 OIT i en els articles 6.4 , 7.1 i 7.2 CC , 218 i 304 LEC , 53 i 59 ET i 121 LRJS , així com la jurisprudència que esmenta.

Volem recordar que la caducitat no està contemplada en el Codi civil -a diferència de la prescripció- essent la seva configuració de naturalesa jurisprudencial, tot i l'evident nexe entre ambdues institucions ( STS 25.03.1980 ). Aquesta consideració determina els coneguts dubtes atenyents a la diferent naturalesa d'ambdues institucions. D'aquesta manera, com reiteradament ha posat de manifest la doctrina, la prescripció descansa en la necessitat de posar terme a la incertesa dels drets i en la presumpció d'abandó per part del titular, mentre que la caducitat es funda exclusivament en la necessitat de donar seguretat al tràfic jurídic i opera pel transcurs del temps ( SSTS 04.05.1984 , 21.12.1984 , 29.01.1985 , 05.11.1986 , etc.), sent la prescripció estimable només a instància de part i la caducitat també d'ofici pel tribunal (entre moltes d'altres, SSTS 04.05.1984 , 07.06.1984 , etc.). D'altra banda, mentre la prescripció és susceptible d'interrupció per actes del que per ella pugui resultar perjudicat, la caducitat, pel seu caràcter extraordinari, no admet en cap cas la interrupció del temps el simple transcurs del qual l'origina ( SSTS 18.05.1981 , 27.04.1982 , 14.04.1998 , etc.).

No es pot obviar, però, que les institucions de la prescripció i, singularment, de la caducitat han tingut en l'àmbit laboral un desenvolupament singular, en certa mesura allunyat de la lògica estrictament civilista. Òbviament no poden ser objecte de les nostres reflexions totes i cadascunes de les singularitats que la doctrina iuslaboralista ha anat construint. Tanmateix, però, sí volem fer esment singularitzat d'alguns dels aspectes més destacats d'aquesta evolució que venen a afectar el nucli central d'aquest motiu de recurs.

Així, i en primer lloc, no està de més fer esment a que aquesta singularitat (a banda de les pròpies especificitats del Dret a la Seguretat Social, que no venen al cas) es palesa en el fet de que la institució de la caducitat estigui contemplada en el Dret Social en una norma substantiva (a més de la processal). D'aquí que la doctrina cassacional hagi vingut indicant, en relació a la naturalesa de la institució jurídica, que la caducitat és una figura de dret material o substantiu, que gaudeix, per ella mateixa d'autonomia ( SSTS 23.07.1980 , 09.10.1980 , etc.), sense que se'n pugui derivar una naturalesa processal ( SSTS UD 14.06.1988 , 19.10.1996 , 21.07.1997 , etc.) -tot i els evident nexes processals que recorda la STS UD 15.03.2005 - i que enfonsa les seves arrels en el principi de seguretat jurídica ex art. 9.3 CE ( STS UD 03.02.2002 ).

La dita constatació no és simplement doctrinal: cal ressenyar -per l'indubtable efecte sobre la present litis- que és criteri cassacional consolidat que la caducitat -com també la prescripció- són instituts jurídics en favor de la seguretat, però que, en certa mesura afecten també a la justícia, pel que la seva aplicació no és susceptible d'aplicació extensiva i sí només quan inequívocament s'acrediten tots els requisits que fan viable l'efectivitat d'una i de l'altra ( STS 02.11.1987 ). O -en la mateixa línia i en forma més reiterada- s'ha afirmat que la caducitat és una institució extraordinària que protegeix l'interès de la ràpida certesa de determinació de situacions jurídiques, pel que no pot ser objecte d'interpretacions extensives ( SSTS 27.09.1984 , 21.04.1986 , 22.01.1987 , 09.02.1988 , 24.05.1988 , 19.10.1994 , 18.01.2000 , 10.10.2005 , etc.)

També el Tribunal Constitucional ha tingut ocasió d'analitzar en forma reiterada l'aplicació de la institució de la caducitat en l'àmbit laboral. Així, el nostre més alt intèrpret constitucional ha vingut afirmant amb reiteració que l'institut de la caducitat de l'acció constitueix una de les causes legals obstatives d'un pronunciament sobre el fons, i, com a tal pressupost processal, no vulnera per si mateix el dret a la tutela judicial efectiva, com tampoc es deriva cap lesió de la seva correcta apreciació per part dels òrgans judicials, ja que els terminis en els quals les accions han d'exercitar-se no es troben a la disposició de les parts ( SSTC 214/2002 I 101/2003 , entre moltes d'altres). A partir d'aquesta premissa la jurisprudència constitucional ha mantingut respecte a la caducitat el mateix criteri de control de constitucionalitat que per a la resta dels terminis processals; és a dir, que el seu còmput és una qüestió de legalitat ordinària, sobre la qual únicament correspon pronunciar-se a l'òrgan judicial, de manera que la seva excepcional revisió en seu constitucional queda reduïda als supòsits en els quals pugui resultar afectat l' art. 24.1 CE , per haver-se realitzat un còmput manifestament erroni, o s'hagi apreciat la caducitat sense raonament o amb raonament arbitrari o irraonable, entenent per tal, no tota interpretació que no sigui la més favorable, sinó la qual per excessiu formalisme o rigor reveli una clara desproporció entre les fins preservades per les condicions legals d'admissió i els interessos que resulten sacrificats (per totes, SSTC 228/1999 i 214/2002 )

És també una línia consolidada de la doctrina constitucional (més enllà de la institució de caducitat 'per se') que el dret a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 CE ) conté essencialment el dret a l'accés a la jurisdicció ( STC 19/1981 ). És aquest, en efecte, el primer contingut de tal dret fonamental, pel que fa a l'exigència de l'obtenció d'una resposta judicial raonada, motivada i fundada en Dret respecte de les pretensions deduïdes, tant si es resol sobre fons o propi contingut d'aquestes com si s'inadmet l'acció en virtut de l'aplicació raonada i no arbitrària d'una causa legal degudament acreditada ( SSTC 15/1985 , 154/1992 , 322/1993 , 8/1998 , 115/1999 , 122/1999 , 157/1999 , 198/2000 , etc.). I tot que l'aplicació dels dits criteris es situa en un pla de simple legalitat del què es titular l'òrgan judicial corresponent ex art. 117.3 CE , el dit exercici de competències judicials no és il limitat, doncs ha de sotmetre's a paràmetres lògics que no limitin l'accés a la justícia, no existint una llibertat absoluta del òrgan judicial.

Un primer límit es situa quan els dits pressupostos processals s'hagin interpretat de forma arbitrària, manifestament irraonable o incorrent en un error palès (entre d'altres, SSTC 61/1996 , 217/2000 , 30/2004 , etc.). I a més, quan de l'accés a la jurisdicció es tracta, aquesta revisió també és procedent en els casos que la normativa processal s'hagi interpretat de forma rigorista, excessivament formalista o desproporcionada en relació amb les fins que preserva i els interessos que se sacrifiquen (entre d'altres, SSTC 119/1998 , 39/1999 , 122/1999 , 285/2000 , 16/2001 , 71/2001 , 59/2002 , 77/2003 , etc.). Aquest control de constitucionalitat de l'actuació judicial en relació al dret a l'accés a la justícia s'amplia quan està en joc l'obtenció d'una primera resolució judicial, atès que juga aquí amb una major intensitat el principi 'pro actione', amb l'objecte d'evitar que determinades aplicacions o interpretacions dels pressupostos processals eliminin o obstaculitzin el dret a que un òrgan judicial conegui i resolgui en dret les peticions a ell sotmeses ( SSTC 37/1995 , 36/1997 , 119/1998 , 122/1999 , 158/2000 , 10/2001 , etc)

Però no és suficient amb que la interpretació no sigui rigorista, excessivament formalista o desproporcionada. La doctrina constitucional també ve expressant que l' art. 24.1 CE imposa al Jutge un deure d'afavorir la defensa dels drets i interessos la tutela dels quals davant ell es reclami sense denegar aquesta protecció mitjançant l'aplicació desproporcionada de les normes processals que preveuen una resolució d'inadmissió o d'eficàcia equiparable, 'favor actionis' que, en tot cas, haurà de tenir en compte l'entitat del defecte advertit, la naturalesa del procés i les regles que el justifiquen ( SSTC 110/1985 , 103/1986 , etc), la possibilitat de complir, malgrat tot, les fites que la regla incomplida persegueix, les dades ofertes en la llei o en la resolució judicial d'instància i, finalment, l'actitud adoptada al llarg del procés pel recurrent amb vista a la defensa dels seus drets ( SSTC 95/1988 , 174/1988 , 214/1988 , 65/1993 , 48/1995 , etc)

D'aquesta manera -i a tall d'exemple- el TC ha declarat com contrària al dret fonamental a la tutela judicial efectiva la declaració de caducitat en un supòsit en el que la presentació de la papereta de conciliació administrativa es formalitzà a través de correu administratiu, de tal forma que l'entrada efectiva en l'organisme 'ad hoc' es produí fora de termini -no així, la formació a Correus- en considerar que la dita decisió era una interpretació rigorista de la norma aplicable ( STC 77/2003 ) O a una conclusió similar s'ha arribat quan, també en tràmit de conciliació prejudicial, es tingué a l'instant per no comparegut, amb efectes posteriors de caducitat en relació als efectes suspensius de la conciliació, per tenir el DNI caducat ( STC 350/1993 ). o per no assistir personalment i fer-ho a través de lletrat ( STC 354/1993 ) o per intentar-se davant un òrgan administratiu manifestament incompetent ( STC 58/2002 ). I ha estat aquesta també una lògica que ha determinat la declaració d'infracció de l' art. 24.1 CE per l'òrgan judicial que declarà l'existència de caducitat quan la reclamació prèvia administrativa -tot i la seva extemporaneïtat legal- té origen en una errònia determinació de termini o la jurisdicció competent en una resolució administrativa anterior atès que no pot beneficiar-se l'Administració d'aquell, doncs llavors la part demandant, havent seguit amb bona fe el termini indicat per l'òrgan pública demandat, queda impedida per a obtenir un pronunciament judicial, amb clar benefici per a l'Administració que la va induir a error en la seva notificació, i posteriorment oposa ella mateixa la caducitat en l'acte del judici, no resultant, en definitiva, raonable ni proporcionada ni d'acord amb les exigències d'un judici just una interpretació que prevalgui els defectes en l'actuació de l'Administració, col locant- la en millor situació que si hagués complert la seva deure notificar amb tots els requisits legals (entre moltes d'altres, SSTC 204/1987 , 193/1992 , 194/1992 i 154/2004 o STS UD 17.03.2003 ).

Aquesta interpretació flexible i no rigorista que es deriva de la doctrina constitucional ens ha de dur a l'estimació del motiu. En efecte, volem reiterar -de fet, així es deriva de la prolixa reflexió que conté la sentència del primer grau- que la qüestió relativa a la disponibilitat pel jutge mercantil sobre l'aplicació de l' art. 44 ET en el cas de venda de l'empresa o la unitat productiva ha estat objecte d'un llarg debat doctrinal en l'àmbit del dret social, havent experimentat també -com també senyala encertadament el jutjador del primer grau- varis canvis normatius. Però aquest debat finalitzà, com hem indicat prèviament amb la ja citada STS UD 27.02.2018 -Rec. 112/2016 -, seguida posteriorment per altres, en els termes més amunt transcrits

Si es tenen present les dates en que el demandant sol licità el reingrés és del tot evident que el panorama doctrinal no era prou clar. I si això es posa en connexió amb el caràcter extraordinari de la caducitat i la impossibilitat de fer una interpretació rigorista, és obvi que no li resultava exigible considerar que l'acomiadament concorria a partir del moment en que DOMINION li feu la primera comunicació. És per això que no podem compartir la tesis assolida en el primer grau jurisdiccional.

Ara bé, tampoc podem compartir la tesi del recorrent que fixa com a dies a quo el de la segona comunicació de DOMINION. Pel contrari, és del tot evident que en el moment en que ABANTIA ja li comunica que no l'integra en la seva plantilla, l'actor és perfecte i cabdalment coneixedor que ni l'anterior empresa, ni la successora tenien cap voluntat de reintegrar-lo en la plantilla. En conseqüència, en aplicació d'allò previst en el quart paràgraf de l'ordinal tercer -pacífic- la data de l'acomiadament és el 10 de febrer de 2017. Si es té present que la papereta de conciliació tingué entrada en el servei de conciliacions individuals el dia 1 de març i que la demanda es presentà en data 16 de març, és clar que l'acció no havia caducat, atès que la dita demanda es presentà dins del termini legal de vint dies.

CINQUÈ.En conseqüència, no existint caducitat i no essent discutida per les parts que ens trobem davant un acomiadament, escau declarar-ne la improcedència, amb els efectes, de conformitat amb l' art. 56 ET de condemnar a DOMINION INDUSTRY & INFRAESTRUCTURES, S.L. a que en el termini de cinc dies opti entre la readmissió de l'actor amb el pagament de les retribucions meritades des de l'acomiadament o al pagament de la indemnització de 59.884 euros amb 91 cèntims (calculada sobre un salari diari anual de 26.523 euros, conforme al fet provat i una antiguitat de 25.02.1993, amb exclusió del període comprés entre l'inici de l'excedència i el de la sol licitud), amb l'extinció del contracte des de la data d'efectes, amb l'advertència que en cas de no fer cap manifestació en l'expressat termini s'entendrà que opta per la readmissió.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que en relació als recursos formulats contra la sentència de data 7 de juny de 2018 en el procés per acomiadament seguit davant el jutjat del social número 1 dels de Barcelona en les actuacions 251/2017:

Hem de desestimar i desestimem el recurs interposat per DOMINION INDUSTRY & INFRAESTRUCTURES, S.L. i hem de declarar la pèrdua dels dipòsits constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de sis-cents (600.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Hem d'estimar i estimem el recurs interposat per Justiniano , per la qual cosa, desestimant la caducitat de l'acció, estimem la demanda i declarem la improcedència de l'acomiadament del demandant amb data d'efectes de 10 de febrer de 2016, condemnant a INDUSTRY & INFRAESTRUCTURES, S.L. a que en el termini de cinc dies opti entre la readmissió de l'actor amb el pagament de les retribucions meritades des de l'acomiadament o al pagament de la indemnització de 59.884 euros amb 91 cèntims, amb l'extinció del contracte des de la data d'efectes, amb l'advertència que en cas de no fer cap manifestació en l'expressat termini s'entendrà que opta per la readmissió.

Absolem a la resta de codemandats i al FONDO DE GARANTIA SALARIAL, sense perjudici de les seves possibles responsabilitats legals futures.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.