Sentencia Social Nº 1911/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1516/2009 de 08 de Marzo de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 8 de març de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1911/2010

En el recurs de suplicació interposat per Salome a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 20 de novembre de 2008 dictada en el

procediment núm. 765/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 16 de setembre de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20 de novembre de 2008, que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda promovida por Salome contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social, en reclamación de incapacidad permanente absoluta, derivada de enfermedad común, absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO. La actora, nacida el 5 de julio de 1943, en virtud de resolución del 22 de julio de 2004 fue declarada en situación de incapacidad permanente en grado de total para la profesión habitual, derivada de enfermedad común, por las lesiones de acromioplastia hombro (I) + ruptura supraespinoso y tendinosis crónica de manguito rotadores hombro (I), con limitación funcional severa permanente; formuló solicitud de revisión por agravación, e instruido expediente fue denegada por resolución de la Dirección Provincial de Barcelona del Instituto Nacional de la Seguridad Social de fecha 3 de julio de 2008 al considerar que las secuelas seguían constituyendo el mismo grado de incapacidad, contra la que interpuso reclamación previa a la vía judicial en solicitud de un grado de absoluta para todo trabajo, desestimada mediante resolución del 11 de agosto; la base reguladora es de 1.303,03 euros.

SEGUNDO. Presenta el siguiente cuadro de lesiones: tendinosis crónica de ambos hombros con antecedentes de acromioplastia de hombro izquierdo, dolor a la movilidad, limitación funcional bilateral; cervico-lumbo artrosis moderada.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La treballadora demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer la situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total.

L'objecte del recurs és revisar els fets provat i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la Llei de Procediment Laboral .

Segon. Postula la modificació del fet provat segon de la sentència que es refereix a les lesions que pateix, i proposa un text alternatiu que digui que pateix: "Cervico artrosi amb canvis osteodegeneratius a nivell de C5-C6 i C6-C7 que redueixen el diàmetre antero posterior del canal. Omàlgia de l'espatlla esquerra persistent amb àlgies per sobre dels 90º. S'objectiva ruptura completa i puntiforme del tendó supraespinós. Canvis de tendinosi crònica del manegot dels rotadors, amb signes inflamatoris i sinovitis subdeltoidea. Tendinitis crònica. Insuficiència paravertebral i osteoporosi." Basa la modificació en els informes mèdics que cita

Aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, que no s'aprecien en el present cas, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil , i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri parcial i subjectiu. També la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En aplicació d'aquesta doctrina, desestimem aquest objecte del recurs, tota vegada que els informes mèdics citats per la recurrent van ser valorats judicialment en la facultat que confereix l'article 97.2 ja esmentat juntament amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts a la vista oral, sense que el magistrat de la instància estigui obligat a recollir tota i cada una de les expressions mèdiques de les lesions dels informes concrets dels facultatius, sinó les conclusions mèdiques a què arriba segons la valoració que en faci.

Tercer. En el segon objecte del recurs, denuncia la infracció de l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social referit al concepte de la incapacitat permanent absoluta. Amb cita de doctrina jurisprudencial, argumenta sobre el concepte doctrinal d'incapacitat permanent absoluta atenent els requeriments de hàbit, rendiment i capacitat per dur a cap una professió amb dedicació i eficàcia, degut a la capacitat residual ateses les limitacions funcionals.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137.5 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social (RD Legislatiu 1/1995 ), que remet a la definició de la legislació anterior dels diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes), manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta la recurrent per a ser creditora de la incapacitat absoluta que postula, el segon fet declarat provat de la sentència no modificat estableix que pateix tendinosi crònica de les dues espatlles amb antecedents d'acromioplàstia de l'espatlla esquerra, dolor a la mobilitat, limitació funcional bilateral, cervico lumbo artrosi moderada. Aquest quadre patològic reflecteix un conjunt de patiments importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa sedentària, semisedentària o lleugera tan per compte d'altre o pròpia, ja què el conjunt de la patologia no te entitat limitant severa i és tributari de control mèdic i tractament pal liatiu, sense perjudici dels brots que pugui patir que, a més del tractament mèdic pal liatiu, comportin una impossibilitat temporal de treball i el corresponent tractament mèdic puntual.

Si be el quadre patològic actual comporta un agreujament de la patologia del quadre anterior que va donar lloc a la declaració de la incapacitat permanent total perquè ha aparegut el quadre artròsic del raquis i pateix tendinosi crònica de les dues espatlles, el quadre sever que presentava en l'espatlla esquerra s'ha corregit amb la acromioplàstia. Entenem que actualment no te en el seu conjunt entitat suficient per impedir activitats amb variació de positures del cos, semisedentàries o lleugeres. Per tant hem de desestimar el recurs i confirmar la sentència de la instància, perquè entenem que no concorren les condicions exigides per l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social per a declarar el recurrent demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta, en relació amb l'article núm. 143 de la mateixa norma.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Salome contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona de 20 de novembre de 2008 , dictada en el procediment núm. 765/2008 i seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.