Sentencia Social Nº 1945/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1117/2006 de 12 de Marzo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

Barcelona, 12 de març de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1945/2007

En el recurs de suplicació interposat per Juan Ignacio a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 18 d'octubre de 2005 dictada en el procediment núm. 502/2005 en el qual s'ha recorregut

contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 8 de juliol de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 d'octubre de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda promovida por Juan Ignacio , en reclamación de prestaciones de Incapacidad Permanente absoluta y subsidiariamente total, derivada de Enfermedad Común, contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL , absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor, nacido el día 21 de octubre de 1949, en situación de alta en el Régimen General de la Seguridad Social, de profesió habitual oficial perforista, inició un proceso de Incapacidad Temporalñ el 5 de enero de 2005.

SEGUNDO.- Se tramitó expediente, con dictamen emitido por el Instituto Català d'Avaluacions Mèdiques el 15 de marzo de 2005, y a fecha de 4 de abril por la DIrección Provincial de Barcelona del Instituto Nacional de la Seguridad Social se dictó resolución en la que se denegaba la declaración de Incapacidad Permamente en ninguno de sus grados de Incapacidad, derivada de Enfermedad Común, y en derecho a prestaciones económicas, por no reunir el requisito de Incapacidad.

TERCERO.- Formuló reclamación previa, desestimada mediante resolución del día 1 de junio de 2005.

CUARTO.- Acredita el período mínimo de cotización, y la base reguladora es de 963,91 Euros.

QUINTO.- Presenta el siguiente cuadro de lesiones: colitis ulcerosa (proctosigmoiditis ulcerosa), actualmente en remisión clínica tras tratamiento con inmunomoduladores; artrosis poliarticular sin déficit funcional; osteoporosis en control y tratamiento; trastorno ansioso depresivo reactivo a patología orgánica de grado moderado.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què presenta colitis ulcerosa crònica i greu des de 1992 amb nombrosos brots d'agudització i deposicions freqüents i imperioses. Trastorn depressiu ansiós secundari a la malaltia orgànica limitant. Espondilosi lumbar. Condropatia rotuliana bilateral, artrosi poliarticular i osteoporosi. Basa la modificació en els documents que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictamens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l' article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desestimar perquè el mateix fet provat impugnat es refereix a la lesió de colitis ulcerosa, a l'artrosi polarticular, a la psicopatologia en grau moderat, més la osteoporosi. L'esmena que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades. En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Fa repàs dels informes mèdics sobre la colitis ulcerosa, els brots patits i la síndrome depressiva secundària, i conclou que no pot fer esforços i per tant es troba impedit també per a les feines sedentàries i no cal dir per a les pròpies de la seva professió de perforista que requereix força i esforç important constant.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquica, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectat, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix el demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta, però si de la Incapacitat permanent total postulada de forma subsidiària, atesa que la colitis ulcerosa cronificada de llarga duració, que si be es troba en tractament constant pal liatiu per evitar brots i quadres aguts, és una malaltia de control difícil i que, en cas de períodes d'estabilitat també comporta un nombre important de deposicions diàries que alteren amb penositat la prestació laboral i incideixen i comporten la síndrome ansiosa depressiva secundaria a aquesta malaltia orgànica. L'artrosi i la osteoporosi es troben en tractament i controlades i el trastorn ansiós depressiu és moderat. Considerem que el conjunt de les patologies i com a determinant la colitis ulcerosa i el quadre psíquic secundari, contraindiquen els requeriments de la professió habitual del recorrent, que requereix força i esforç constant. La patologia objectivada limiten doncs el recorrent per a les tasques de la seva la professió habitual de perforista. Considerem que s'ha d'estimar la pretensió subsidiària perquè és d'aplicació l' article núm. 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual s'haurà de declarar el recorrent en situació d'incapacitat permanent total derivada de malaltia comuna i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar-li la prestació del 75 % de la base reguladora de 963,91 euros mensuals amb efectes de 15 de març de 2005, més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Estimar la pretensió subsidiària del recurs de suplicació presentat pel Sr. Juan Ignacio contra la Sentència de 18 d'octubre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona en el procediment núm. 502/2005 seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual revoquem. Declarar el recorrent en situació d'incapacitat permanent total derivada de malaltia comuna i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar-li la prestació del 75 % de la base reguladora de 963,91 euros mensuals amb efectes de 15 de març de 2005, més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.