Sentencia Social Nº 1947/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8354/2006 de 03 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1947/2008

En el recurs de suplicació interposat per Enrique a la sentència del Jutjat Social 21 Barcelona de data 13 de juliol de 2006 dictada en el procediment núm. 274/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional

Antecedentes

Primer. En data 21 d'abril de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de juliol de 2006, que contenia la decisió següent:

"Refusar la demanda interposada per Enrique contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, per tant, declaro absolt el demandat de les pretensions aquí reclamades."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer.- El demandant Enrique, nascut el dia 4/7/1951, i afiliat a la Seguretat Social amb el nº NUM000, prestava serveis com a Oficial Conductor, per compte d'altri.

Segon.- En situació d'incapacitat temporal des del dia 9/3/2004 , i esgotada la incapacitat temporal el dia 8/9/2005, es va iniciar expedient per la valoració d'Incapacitat Permanent, en el que va emetre el 25/11/2005 informe la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats, i l'Entitat Gestora demandada va dictar resolució el dia 28/11/2005, en la que es reconeix el demandant en situació d'Incapacitat Permanent en grau de Total, derivada de malaltia comuna, i com a conseqüència del següent quadre clínic: "Discartrosis L3-L4 muy marcada a nivel L5-S1. Afectación radicular L5-S1 dcha. grado leve y moderado respectivamente. Coxartrosis moderada..".

Tercer.- Disconforme amb l'anterior resolució, va interposar Reclamació Prèvia, dictant-se nova resolució desestimatòria el 2/2/2006.

Quart.- Les lesions provades que afecten a la demandant, amb el caràcter de cròniques o la qualificació de permanents i presumiblement definitives, son les descrites a la Resolució Administrativa i esmentades en l'anterior apartat segon, puntualitzant que la pèrdua auditiva en els nivells conversacionals es de 75 decibels en la oïda dreta i de 55 en la oïda esquerra, i amb una caiguda lleugerament superior en freqüències agudes, .

Cinquè.- La base reguladora de la prestació demandada, es la de 1.033,11 euros mensuals, i els efectes econòmics des de 21/5/2005.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconeixer-la en situació d'incapacitat permanent absoluta i confirma la incapacitat permanent total reconeguda. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart en què consten les lesions objectivades amb remissió també a les recollides en la resolució administrativa de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, que en conjunt consisteixen en: Discartrosi L3-L4 molt marcada a nivell L5-S1. Afectació radicular L5-S1 dreta grau lleu i moderat respectivament. Coxartrosi moderada, i pèrdua auditiva en nivells conversacionals de 75 decibelis en la oïda dreta i de 55 decibelis en la oïda esquerra, amb caiguda lleugerament superior en freqüències agudes. Proposa un text alternatiu que digui: "Lumboartrosi amb discopatia L5-S1 moderada. Radiculopatia crònica L5-S1. Coxartrosi molt invalidant per a la deambulació. Moderada greu limitació crònica al flox aeri- LVFA ( CVF 65%; VEMS 51%.) . La pèrdua auditiva en els nivells de conversa és de 75 decibelis en la oïda dreta i de 55 decibelis en la oïda esquerra amb caiguda lleugerament superior a freqüèncis agudes." Basa la modificació en la prova documental mèdica que cita aportada per les parts.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté de forma reiterada que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present l'esmena al quart fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés, tal com motiva en els fonaments de dret amb referència expressa als citats per la part. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre la intensitat de la lesió i sobre les conseqüents limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que l'òrgan judicial no està obligat a subjectar-se al seu dictamen de la mateixa manera que tampoc està obligat a subjectar-se als informes emesos per la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats (CEI) tal com manté la part recurrent, si be constitueix també juntament amb altres proves practicades un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral.

Per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que la patologia que pateix el fan creditor de la incapacitat permanent absoluta que postula d'acord amb la doctrina jurisprudencial que cita, degut a la patologia artròssica que el limita per a les sobrecàrregues funcionals i estàtiques del raquis i malucs, genolls i peus. Que la patologia respiratòria genera dísnea de grau II-III, i que la pèrdua auditiva interfereix la conversa, de forma que te molt limitades les seves capacitats laborals.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l'article núm. 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social ja citada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Quart.- En el cas present el conjunt de les lesions que pateix el recurrent segons la relació fàctica no modificada es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total tal com se li ha reconegut, sense que ara per ara es trobi limitat per a dur a terme activitats de tipus sedentari i alternància postural, doncs el conjunt de lesions artròssiques que pateix l'impossibiliten per a dur a terme les tasques de la seva professió habitual de conductor que requereix força, esforç i sobrecàrrega del raquis, a més del dèficit auditiu important en els nivells conversacionals poc compatible amb la seva professió com a element de seguretat. Les patologies a les quals es refereix el recurrent, com també la patologia respiratòria a la que fa referència, no impedeixen les activitats sedentàries o lleugeres.

El conjunt de patologies no tenen doncs entitat invalidant de forma absoluta. Per tant es considera que no s'infringeix l'article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial esmentats, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Enrique contra la Sentència de 13 de juliol 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 21 de Barcelona en el procediment núm. 274/2006, seguit a instància de Enrique contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.