Sentencia Social Nº 1962/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8112/2006 de 04 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 4 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1962/2008

En el recurs de suplicació interposat per Esteban a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 11 de juliol de 2006 dictada en el procediment núm. 254/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

Antecedentes

Primer. En data 10 d'abril de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 11 de juliol de 2006, que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda promovida por Esteban contra Instituto Nacional de la Seguridad Social, en reclamación de la prestación de incapacidad permanente absoluta para todo trabajo, derivada de enfermedad común, absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma. "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor, nacido el 21 de agosto de 1945, en situación de alta en el Régimen Especial de los Trabajadores por Cuenta Propia o Autónomos de la Seguridad Social, de profesión habitual construcción-socio de cooperativa, inició un proceso de incapacidad temporal el 14 de febrero de 2005 y el 15 de julio de 2005 se le extendió el alta con propuesta de incapacidad permanente; por resolución del 16 de noviembre se le denegó la incapacidad permanente por hallarse al descubierto en el pago de cuotas al dicho Régimen Especial, y presentó el 11 de enero de 2006 justificante del ingreso de las cuotas adeudadas, que había abonado el 2 del propio mes de enero; y por resolución de la Dirección Provincial de Barcelona del Instituto Nacional de la Seguridad Social dictada el día 1 de febrero de 2006 fue declarado en situación de incapacidad permanente total para la profesión habitual, derivada de enfermedad común, contra la que formuló reclamación previa en solicitud de un grado de absoluta para todo trabajo, desestimada mediante resolución del 9 de marzo; la base reguladora de la prestación es de 820,08 euros.

SEGUNDO.- Presenta el siguiente cuadro de lesiones: lumboartrosis severa con déficit funcional; cervicoartrosis moderada avanzada con déficit funcional; enfermedad de Madelung (acumulación de grasa en cuello, antebrazos, abdomen y zona testicular).

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer la en situació d'incapacitat permanent absoluta i confirma la incapacitat permanent total reconeguda. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat segon de la sentència que es refereix a les lesions que pateix, proposa una addició que digui que pateix: cefalees i marejos intensos, dolors i pèrdua de força a la mà dreta, limitació de la mobilitat desl dits 4rt i 5è. de la mà dreta i ciatàlgia bilateral." Basa l'addició en els documents que cita i en l'afirmació judicial amb valor fàctic que consta en el 2on. Fonament de Dret de la sentència sobre la limitació funcional a treballs que comportin sobrecàrrega del raquis i en general als esforços d'intensitat gran o mitjana.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté de forma reiterada que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març; de 3, 17 i 31 de maig, de 21 i 25 de juny ; de 10 i l7 de desembre de 1.990, i de 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present l'esmena al segon fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés tal com motiva en els fonaments de dret amb referència expressa als citats per la part. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre la intensitat de la lesió i sobre les conseqüents limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja quel'òrgan judicial no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

Per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de criteri jurisprudencial que cita sobre la impossibilitat de suportar una disciplina del treball per compte d'altre sense posar en risc la professionalitat, rendibilitat i l'eficàcia mínima, ens trobem davant d'una situació d'incapciat permanent absoluta. Parteix de que la declaració d'incapacitat permanent ha de realitzar-se atenent les limitacions funcionals derivades dels patiments objectivats, definitius i de greus limitacions respecte a la incidència laboral, situació que considera concorre en el recurrent. Denuncia la interpretació errònia i la no aplicació de l' article 137, 1 c) de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, que s'ha d'entendre remès al article núm. 137, núm. 5, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Manté que les patologies del recurrent i les limitacions somàtiques i funcionals l'impedeixen efectuar les activitats fonamentals de qualsevol activitat o ofici perquè no pot fer esforços.

Quart.- L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l' article núm. 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social ja citada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficacia, en régim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

En el cas present el conjunt de les lesions que pateix el demandant segons la relació fàctica no modificada es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total tal com se li ha reconegut, sense que ara per ara es trobi limitat per a dur a terme activitats de tipus sedentari i alternància postural, doncs pateix una lumboartrosi severa amb dèficit funcional la intensitat del qual no consta, i la cervicoartrosi és moderada avançada amb dèficit funcional del qual tampoc consta la intensitat, si be es troba limitat per feines que comportin la sobrecàrrega del raquis i per a grans i mitjans esforços, segons l'afirmació judicial amb valor fàctic que consta en el Fonament de Dret Segon de la Sentència, a més de la malaltia de Madelung.

El conjunt de patologies, si be importants, no tenen entitat invalidant de forma absoluta d'acord amb la doctrina jurisprudencial citada perquè es pot dedicar a activitats semisedentàries o d'alternància postural. Per tant es considera que la sentència recorreguda no infringeix l' article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial citada, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel demandant Don. Esteban contra la Sentència de 11 de juliol de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona en el procediment núm. 254/2006 seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.