Sentencia Social Nº 1971/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1179/2006 de 13 de Marzo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

Barcelona, 13 de març de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1971/2007

En el recurs de suplicació interposat per Bárbara a la sentència del Jutjat Social 19 Barcelona de data 9 de novembre de 2005 dictada en el procediment núm. 620/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 6 de setembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 9 de novembre de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda presentada por Doña Bárbara contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, en reclamación por Incapacidad Permanente, absuelvo al INSS de las pretensiones deducidas en la demanda, y confirmo la resolución administrativa recurrida."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero.- Doña Bárbara , nacida el 14-08-1940, con D.N.I. núm. NUM000 fue declarada en situación de incapacidad permanente total cualificada para su profesión habitual por sentencia de 16 de febrero de 2005 . Las lesiones que dieron lugar a la anterior declaración de incapacidad fueron las siguientes: "Cervicoartrosis moderada. Lumboartrosis severa. Déficit agudeza visual (OD 0,2 - OI 0,4 con corrección óptica). Glaucoma. Diabetes Mellitus tipo II. SAOS en tratamiento con CPAP, bien controlado. IQ Bocio. Posible alteración laringea. Síndrome ansioso depresivo de grado moderado".

Segundo.- En fecha 23-06-2005 el INSS dictó resolución acordando no haber lugar a revisar el grado de incapacidad declarado porque las secuelas que presenta siguen constituyendo en la actualidad el mismo grado de incapacidad permanente reconocida. El dictamen del ICAM apreció el siguiente cuadro residual: "Espondiloartrosis generalizada. Síndrome depresivo-ansioso. SAOS en tratamiento CPAP. Hematuria en estudio. HTA y DM tipo II. Miopía. Glaucoma en tratamiento".

Tercero.- Contra dicha resolución se interpuso reclamación previa el 12-072005, que fue desestimada por resolución expresa de 25-07-2005.

Cuarto.- La base reguladora de la prestación es de 1256,10 euros, con fecha de efectos 24-06-2005.

Quinto.- La actora padece "Cervicoartrosis moderada. Lumboartrosis severa. Gonartrosis moderada bilateral. Glaucoma bilateral en tratamiento y trombosis retiniana intervenida hace cuatro años. Diabetes Mellitus tipo II. SAOS en tratamiento con CPAP. Hematuria en estudio. Síndrome ansioso depresivo de grado moderado".

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Per la demandant es planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar la incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que van acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és revisar els fets provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la Llei de procediment laboral .

Segon.- La recorrent proposa la modificació del fet provat cinquè de la sentència que recull les malalties que presenta, a fi de què es recullin segons el text alternatiu que proposa, que basa en els informes mèdics que cita, que diu que presenta "cervicoartrosi moderada. Hematúria en estudi. Trastorn adaptatiu mixt ansiós depressiu, en una base de personalitat amb components histriònics, que manté el quadre patològic principal, agreujat i reaguditzat episòdicament per patologia física i factors vivencials. El quadre cronifica a patologia depressiva d'entitat suficient per a limitar-la notablement des de tota perspectiva laboral. Es visitada pel Servei Psiquiàtric de l'Hospital de la Creu Roja."

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També aquesta Sala, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. IV de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de de 1.991 , entre moltes d'altres), ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l' article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present, l'esmena al cinquè fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que la titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a l'afectat. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial al examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques pericial i documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen.

En aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i al.lega en síntesi, amb cita de criteri jurisprudencial de la Sala, que concorren les condicions exigides, atès que les lesions físiques i psíquiques que presenta s'han agreujat i n'han aparegut de noves que li impedeixen en el seu conjunt la realització de tasques sedentàries o lleugeres.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que, per a declarar la existència d'una incapacitat permanent, ha de concòrrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de tentabilitat i rendabilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta la recorrent per a ser creditora de la incapacitat absoluta que postula, el cinquè fet declarat provat de la relació fàctica no modificat, reflecteix un conjunt de patiments importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja què la patologia artròssica, psíquica i la limitació de la vista no son no impedeixen de manera absoluta treballar amb normalitat i habitualitat amb el mínim d'eficàcia i professionalitat exigible a qualsevol treballador per compte d'altre en treballs lleugers sense esforços o sobrecargues importants o bipedestació prolongada,.

Per tant s'ha de desetimar aquest motiu ja que no concorren les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat social per a declarar la recorrent en situació d'incapacitat permanent absoluta, atès que si be es pot considerar que les lesions atròssiques s'han agreujat en relació amb les patides quan se li va reconèixer la incapacitat permanent total segons el fet primer de la sentència, i han aparegut altres lesions noves, en el seu conjunt no revesteixen suficient entitat per a ser declarada en situació d'incapacitat absoluta, de manera que no es compleix el previst en l' article 143 de la LGSS ..

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Bárbara contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 19 de Barcelona de 9 de novembre de 2005 , dictada en el procediment núm. 620/2005 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, i la confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.