Sentencia Social Nº 1988/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1035/2016 de 04 de Abril de 2016

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 1035/2016

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 d'abril de 2016

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1988/2016

En el recurs de suplicació interposat per Luis Francisco a la sentència del Jutjat Social 9 Barcelona de data 13 d'octubre de 2015 dictada en el procediment núm. 1064/2014, en el qual s'ha recorregut contra la part Medichem, S.A., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 6-11-14 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 d'octubre de 2015 , que contenia la decisió següent:

Que desestimo la demanda interpuesta por D. Luis Francisco contra el MEDICHEM S.A. y en consecuencia absuelvo a la parte demandada de los pedimentos habidos en su contra.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1º.- El demandante, ha venido prestando servicios por cuenta de la entidad demandada como director general desde 1 de septiembre de 2003, fecha en la que suscribió un contrato de alta dirección cuyo contenido se da aquí por reproducido en cuya cláusula 24 se establecía 'en todo lo no previsto en el presente contrato será de aplicación lo establecido en el Real Decreto 1382/1985 de 1 de agosto regulador de la relación laboral de carácter especial del personal de alta dirección y en lo no regulado por el mismo se aplicará según proceda la legislación laboral común o la legislación civil y mercantil. 'Su retribución es de 282.420,50 euros brutos anuales , con inclusión de la prorrata de pagas extras ( Hecho no controvertido).

2º.- La entidad demandada comunicó al demandante por escrito de 19 de septiembre de 2014 la extinción unilateral de la relación laboral, documento nº 1 de la demanda, cuyo contenido se da por reproducido, al amparo de lo establecido en el artículo 11 del RD 1382/1985 de 1 de agosto por desistimiento del empresario con efectos del 30 de septiembre de 2014 y se estableció como indemnización la cantidad de 257.556'12 euros netos ( 426.700 euros brutos ) más 59.212'47 euros netos de preaviso ( 98.075 euros brutos ). El demandante promovió acto de conciliación que se celebró sin avenencia. (Hecho no controvertido).

3º.- El demandante hacía funciones de director general bajo la supervisión de la Sra. Emilia que era la consejera delegada de la empresa, de quien recibía instrucciones y directrices . Como director general autorizaba las contrataciones de personal, el aumento de salario, firmaba los contratos y tenía poderes amplios ( cuyo contenido se da aquí por reproducido ) que le permitían representar a la entidad en juicio y realizar todo tipo de operaciones económicas, patrimoniales y comerciales por un valor de hasta 250.000 euros. En concreto tenía poderes ( entre otras ) ' para llevar la dirección de los negocios de la compañía, nombrar y despedir factores y empleados, señalar sus funciones y retribuciones, comprar , disponer, enajenar, permutar, gravar y en cualquier forma adquirir y disponer de todo tipo de bienes mueble e inmuebles, incluso derechos de propiedad industrial y constituir , aceptar, modificar y extinguir toda clase de derechos personales y reales incluso hipotecas por el precio y en las condiciones que considere convenientes pagar y recibir los precios ya sea al contado o a plazos o declarar su anterior percepción y ejecutar cuanto sea necesario preparatorio posterior o en cualquier tipo de documentos ya sean públicos o privados, aceptar y hacer cesiones de derechos, créditos, incluso litigiosos, valores y obligaciones, aceptar y renunciar derechos , transigir, prestar o exigir fianzas, cauciones y demás garantías, da recibos y cartas de pago, firmar facturas , pólizas, conocimientos , guías solicitudes y declaraciones juradas, contratar fletamentos, (...)'( Documento nº 12 y testifical de la Sra. Felisa )

4º.- El demandante no ostenta ni ha ostentado en el último año la representación legal ni sindical de los trabajadores.

5º.- El actor además de director general ejercía las funciones de director del departamento comercial cuando se jubiló el responsable del mismo en enero de 2014. En la empresa hay varios departamentos . Los responsables de cada departamento se reúnen con el director general y la Sra. Emilia una vez al mes en el denominado comité de operaciones y allí deciden las acciones a llevar a cabo. Los directores de departamento perciben en la actualidad un sueldo fijo de entre 60.000 y 150.000 euros. El actor lo percibía de 201.000 euros.( Testifical de Doña. Felisa y documental)

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- L'objecte del recurs del treballador demandant contra la Sentència que desestima la demanda per acomiadament improcedent amb efectes de 30 de setembre de 2014, és revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 193 b ) i c) de la vigent Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon.- El demandant postula la modificació del tercer fet provat i de les manifestacions judicials amb valor fàctic que consten en el Segon Fonament de Dret, referides a les funcions que efectuava a l'empresa com a Director General ' sota la supervisió de Doña. Emilia , que era la consellera delegada de l'empresa, de qui rebia instruccions i directius.', per combatre que Doña. Emilia fos consellera delegada de l'empresa.

Proposa un text alternatiu que digui que ' El demandant feia funcions de Director Comercial sota la supervisió directa de la Sra. Emilia , de qui no consta que formés part de l'òrgan d'administració de la Societat ocupadora, i de qui rebia instruccions i directrius. El demandant tenia poders limitats a operacions fins a 250.000 euros, de la mateixa manera que els demés directors de les altres seccions de l'empresa.' Basa la modificació en l'escriptura notarial de poder atorgada al demandant per l'ocupadora el 5 de desembre de 2012, nou anys després del contracte de treball, en la qual consta que l'Administració única de l'empresa és la mercantil, Corporació Medichem,SL., l'Administrador únic de la qual és el Sr. Marino , advocat. Es remet també al contracte de treball signat per les parts el 1 de setembre de 2003 on el representant apoderat de l'empresa demandada és Jose Augusto . Doña. Emilia apareix per primer cop com a representant legal de la mercantil sense expressar cap càrrec en la carta d'acomiadament. Conclou que no consta en cap document que fos consellera delegada de la mercantil demandada.

Cal recordar que el recurs de suplicació té una naturalesa extraordinària quasi de cassació i no d'apel lació en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament pel control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

Així doncs, la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet judicial evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables atès el caràcter extraordinari del recurs de suplicació i del fet que no es tracta d'una segona instància, raó que impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que, com s'ha dit, aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè suposa un desplaçament de la funció judicial ordenada per l' article 2.1 de la Llei orgànica del Poder Judicial i per l' article 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

Conseqüentment, la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial que interpreta la legalitat processal de la configuració del recurs de suplicació, desestimem aquest objecte del recurs, perquè del conjunt de la prova practicada valorada per l'òrgan judicial en la facultat que li correspon per l'article núm. 97.2 de la Llei de la jurisdicció social ja citada, no considerem que el tercer fet provat referit al càrrec de la Sra. Emilia sigui transcendent per variar el sentit de la decisió judicial segons sigui consellera delegada o la persona de qui rebia instruccions i directrius, ja que el tercer fet provat també recull les funcions efectives que exercia el recorrent, que la magistrada basa en prova documental com el contracte de treball signat entre les parts el 2003 i els poders amplis atorgats per l'emprea davant notari, així com en prova testifical no susceptible de revisió en suplicació per imperatiu de l'article núm. 193, b) i article núm.196,3 de la LRJS., existint acord del demandant en què la Sra. Emilia era de qui rebia instruccions i directrius, com fa constar en la redacció fàctica alternativa.

En conseqüència desestimem aquests objecte del recurs.

Tercer.- El demandant denuncia la infracció per no aplicació de l'article núm. 1.1, 15 i 56 del Estatut dels Treballadors, així com l'aplicació indeguda de l'article núm. 2.1 a) del ET., en relació amb l'article núm. 1 del RD. 1382/1985 de 1 d'agost, el RD. 451/2012 de 5 de març i doctrina jurisprudencial que cita la sentència sobre els requisits bàsics per diferenciar la relació laboral ordinària de la d'alta direcció al càrrec alt afegint la STS. IV de 12 de setembre de 2014 (rec. 1158/2013 ) . Resumidament argumenta que ostentava un exercici de poder limitat en la quantia, de forma que no era realment autònom ni responsable, sent la Sra. Emilia la intermediària entre la Direcció de l'empresa i ell, perquè era qui exercia les funcions de gerència o direcció general relegant-lo a les tasques de Director comercial. Ell no va dirigir les reunions amb les seccions de l'empresa sinó que era la Sra. Emilia , de manera que les seves funcions eren de Cap d'àrea. Conclou que, si be exercia concretes funcions directius, aquestes no eren decisives degut a que no ostentava autonomia real i responsabilitat efectiva en l'exercici dels poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa i relatius als seus objectius generals, ja que els poders que ostentava estaven limitats en la quantia fins a 250.000 euros, sense tenir poders per obligar la companyia davant de tercers amb afectació dels seus objectius generals, ni tenia facultats que afectessin l'activitat íntegra de la mercantil, quedant la seva funció directiva circumscrita a l'abast del Departament comercial del qual n'era el director.

La controvèrsia, tal com assenyala la sentència de la instància, consisteix en determinar si la relació de treball entre les parts s'ha d'entendre com a ordinària o comuna com postula el recorrent, o especial d'alta direcció o càrrec com manté l'ocupadora i confirma la sentència de la instància, amb els diferents efectes que en cada una de les dues relacions de treball comporta la decisió extintiva unilateral de l'empresa de 30 de setembre de 2014 .

Ens remetem a la relació fàctica no modificada, i, per dirimir aquesta controvèrsia, fonamentalment a les condicions de treball del recorrent que consten en el primer, tercer i cinquè fets provats, en els fets conformes, i en les afirmacions fàctiques amb valor de fet provat que consten en els fonaments de dret de la sentència.

Quart.- Sobre les notes diferencials entre la naturalesa de la relació laboral, si ordinària o d'Alta Direcció en la dicció del R. Decret 1382/1985, o de directius o màxims responsables segons el R Decret 451/2012 de 5 de març ( BOE. 6 de març) que regula el règim retributiu dels màxims responsables o directius en el sector públic que també al ludeix la sentència, base de la controvèrsia, ens remetem a la doctrina jurisprudencial que transcriu extensament la sentència de la instància i que reitera la Sentència del Tribunal Suprem IV que invoca el recorrent, de 12 de setembre de 2014 ( recud.1158/2013 ), la qual en el Segon i Tercer Fonament de Dret fa repàs de l'anterior doctrina jurisprudencial sobre les dues diferents relacions laborals, ordinària i especial d'alta direcció, al assenyalar: 'a) La que considera como relación laboral de carácter especial ' a) La del personal de alta dirección no incluido en el artículo 1.3.c) ' (punto uno 1 art. 2.1 ET ), diferenciándola de la ' La actividad que se limite, pura y simplemente, al mero desempeño del cargo de consejero o miembro de los órganos de administración en las empresas que revistan la forma jurídica de sociedad y siempre que su actividad en la empresa sólo comporte la realización de cometidos inherentes a tal cargo ' ( art. 1.3.c ET ).

b) El Real Decreto 1382/1985, de 1 de agosto (por el que se regula la relación laboral de carácter especial del personal de alta dirección), en cuyo art. 1 (ámbito de aplicación) se preceptúa que ' Se considera personal de alta dirección a aquellos trabajadores que ejercitan poderes inherentes a la titularidad jurídica de la Empresa, y relativos a los objetivos generales de la misma, con autonomía y plena responsabilidad sólo limitadas por los criterios e instrucciones directas emanadas de la persona o de los órganos superiores de gobierno y administración de la Entidad que respectivamente ocupe aquella titularidad ' (art.1.1);

TERCERO.- Igualmente debemos hacer sintética referencia a la jurisprudencia de esta Sala relativa a la relación laboral de carácter especial del personal de alta dirección, la que ha establecido, entre otros principios, que:

a) Han de ejercitarse poderes inherentes a la titularidad de la empresa que se incluyan en el círculo de decisiones fundamentales o estratégicas, con independencia de que exista un acto formal de apoderamiento ( SSTS/Social 6-marzo-1990 , 18-marzo-1991 , 17-junio-1993 -rcud 2003/1992 ); que el requisito de que el interesado ejercite poderes inherentes a la titularidad jurídica de la empresa " implica, fundamentalmente, la capacidad de llevar a cabo actos y negocios jurídicos en nombre de tal empresa, y de realizar actos de disposición patrimonial, teniendo la facultad de obligar a ésta frente a terceros ", así como que esos poderes han de afectar a " los 'objetivos generales de la compañía», no pudiendo ser calificados como tales los que se refieran a facetas o sectores parciales de la actividad de éstas " ( STS/Social 24-enero-1990 ). Así, en un supuesto relativo a un director-gerente de una multinacional se destaca para atribuirle la condición de personal de alta dirección ( STS/Social 13- noviembre-1991 -recurso 882/1990 ) que " Así ... resulta del expreso nombramiento del mismo como director-gerente de la sociedad por el Consejo de Administración ... lo que comporta no una mera concesión formal del nomen sino una efectiva atribución de facultades de dirección así como del poder empresarial de decisión, de lo que son suficientemente indicativos la expresa referencia a su actividad gerencial y directiva en los documentos acompañados por ambas partes ..., la constancia de su situación en la cúpula del organigrama de la sociedad demandada ..., la alta retribución concedida ..., y la propia definición que el actor realiza en la demanda de cuál fuere el objeto de la actividad que le fue encomendada al firmarse el contrato, consistente, según afirma, en proceder al reflotamiento de la sociedad... ", que no obsta a la conclusión expresada " el hecho de que determinadas facultades le hubieran sido atribuidas mancomunadamente con otros tres ...: se trata, en definitiva, de facultades atinentes al ejercicio de 'poderes inherentes a la titularidad jurídica de la empresa' " y que " Resta señalar que la prescripción de que hayan de ejercitarse 'con autonomía y plena responsabilidad' (art. 1.2 del precitado Real Decreto) no ha de entenderse como exigencia de exclusividad (es decir, como ejercicio y responsabilidad no compartidos), sino como expresión global y completa, y al mismo tiempo como correlato adecuado, del amplio ámbito de poder conferido ".

b) Uno de los elementos indiciarios de la relación especial de servicios de los empleados de alta dirección es que las facultades otorgadas ' además de afectar a áreas funcionales de indiscutible importancia para la vida de la empresa, han de estar referidas normalmente a la íntegra actividad de la misma o a aspectos trascendentales de sus objetivos, con dimensión territorial plena o referida a zonas o centros de trabajo nucleares para dicha actividad '. Ello es así porque este contrato especial de trabajo se define en el art. 1.2 RD 1382/1985 , de un lado por la inexistencia de subordinación en la prestación de servicios (autonomía y plena responsabilidad), y de otro lado por el ejercicio de los poderes que corresponden a decisiones estratégicas para el conjunto de la empresa y no para las distintas unidades que la componen (poderes inherentes a la titularidad jurídica de la empresa y relativos a los objetivos generales de la misma); por lo que no se estará ante una relación especial de alta dirección cuando ' Los poderes o facultades atribuidos al actor no alcanzan a los objetivos generales del conjunto empresarial, sino que se limitan al área funcional y territorial que le había sido encomendada '. Entre otras, SSTS/Social 24-enero-1990 , 30-enero- 1990 , 12- septiembre-1990 - administrador de un Parador de Turismo , 2-enero-1991 y SSTS/IV 22-abril-1997 (rcud 3321/1996 director hotel en cadena hostelería ) y 4-junio- 1999 (rcud 1972/1998 director financiero grupo de empresas).

c) Es exigencia para atribuir a una relación laboral el carácter especial que es propio de las de alta dirección, que la prestación de servicios haya de ejercitarse asumiendo, con autonomía y plena responsabilidad, poderes inherentes a la titularidad jurídica de la empresa y relativa a los objetivos generales de la misma, y que ' el alto cargo, en el desarrollo de sus funciones y ejercicio de sus facultades, ha de gozar, además, de autonomía, asumiendo la responsabilidad correspondiente; autonomía que sólo puede quedar limitada por las instrucciones impartidas por quien asume la titularidad de la empresa, por lo que, normalmente, habrá de entenderse excluido del ámbito de aplicación del referido Real Decreto y sometido a la legislación laboral común, aquellos que reciban tales instrucciones de órganos directivos, delegados de quien ostente la titularidad de la empresa, pues los mandos intermedios, aunque ejerzan funciones directivas ordinarias, quedan sometidos al ordenamiento laboral común, ya que la calificación de alto cargo requiere la concurrencia de las circunstancias expuestas, en tanto que definitorios de tal condición, a tenor del repetidamente citado art. 2.1 ' ( SSTS/Social 24-enero-1990 , 13-marzo-1990 , 12- septiembre-1990 , STS/IV 4-junio-1999 -rcud 1972/1998 ).

d) No cabe confundir el ejercicio de determinadas funciones directivas por algunos trabajadores -- fenómeno de delegación de poder siempre presente en las organizaciones dotadas de cierta complejidad y que ' lejos de afectar a los objetivos generales de la empresa ..., se limitan al ámbito de un servicio técnico claramente instrumental respecto a la finalidad fundamental de ésta ' -- con la alta dirección que delimita el art. 1.2 RD 1382/1985 en relación con el art. 2.1.a) ET , ' en concepto legal, que, en la medida en que lleva la aplicación de un régimen jurídico especial en el que se limita de forma importante la protección que el ordenamiento otorga a los trabajadores, no puede ser objeto de una interpretación extensiva ' ( SSTS/Social 24-enero-1990 , 13-marzo-1990 y 11-junio-1990 , STS/IV 4-junio-1999 -rcud 1972/1998 ).

e) Destacándose que ' lo que caracteriza la relación laboral del personal de alta dirección es la participación en la toma de decisiones en actos fundamentales de gestión de la actividad empresarial' y que 'para apreciar la existencia de trabajo de alta dirección se tienen que dar los siguientes presupuestos: el ejercicio de poderes inherentes a la titularidad de la empresa, el carácter general de esos poderes, que se han de referir al conjunto de la actividad de la misma, y la autonomía en su ejercicio, sólo subordinado al órgano rector de la sociedad. Y precisamente como consecuencia de estas consideraciones referentes a la delimitación del concepto de «alto cargo», es por lo que se ha proclamado que este especial concepto ha de ser de interpretación restrictiva y hay que entender, para precisarlo, al ejercicio de funciones de rectoría superior en el marco de la empresa ' ( SSTS/Social 24-enero-1990 y 2-enero-1991 , SSTS/IV 17-junio-1993 - rcud 2003/1992 y 4-junio-1999 -rcud 1972/1998 ).'

Si be el R.Decret 451/2012 de 5 de març ( BOE. 6 de març) a que fa referència la sentència de la instància no és d'aplicació a la relació de treball que ara examinem, ajuda a clarificar alguns conceptes referits a les definicions de Directius i Màxim responsable d'una empresa.

De la relació fàctica no modificada consta que el 1 de setembre de l'any 2003 el recorrent va signar un contracte propi de la relació especial d'Alta Direcció com a Director General de la mercantil demandada, que expresssament es regia pel R.Decret 1382/1985 de 1 d'agost en allò que no s'hagués pactat. En el punt 4. s'acorda que efectuarà les funcions de Director General de l'empresa demandada amb total autonomia i responsabilitat, dirigint tots i cada un dels Departaments de la Societat, responsabilitzant-se plenament de la seva marxa, quedant subjecte únicament a les directrius i instruccions emanades de l'Òrgan d'Administració de la Societat. Per aquest motiu se li atorgaran els poders necessaris. El contracte s'estén en les condicions econòmiques de salari fix i els concepts variables segons objectius per increment del valor de la companyia, i preveu les diferentes formes d'extinció de la relació entre les parts, sigui per dimissió voluntària del demandant o per decisió unilateral o dimissió de l'empresa, sigui per acomiadament procedent o improcedent segons l'article núm. 10 i 11 del Real Decret 1382/1985 a que es remet, amb les puntualitzacions econòmiques d'indemnització que es preveu, entre altres condicions.

Durant tot el període des de la data del contracte a l'any 2003 fins a la dels poders amplis atorgats per l'empresa demandada davant notari el 5 de desembre de 2012 a favor del recorrent, no consta que el demandant accionés contra les condicions de treball especial d'Alta Direcció pactades que ara nega, fos davant el mateixos òrgans de direcció de la mercantil,, davant la Inspecció de Treball o d'avant d'altres instàncies com la judicial, a fi de clarificar la invocada relació laboral ordinària de Cap del departament Comercial. Tampoc consta que mostrés la seva disconformitat amb les condicions de treball pactades, amb posterioritat a l'atorgament dels poders amplis fins al moment de la notificació de l'extinció de la relació de treball entre les parts.

El demandant és qui carregava amb la prova de demostrar les circumstàncies concretes obstatives de l'existència de la relació laboral especial d'Alta Direcció, segons l'article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil, sense que aportés prova de prestació de treball exclusivament com a Cap del Departament Comercial amb funcions limitades com la resta de Caps de Departament. Tampoc ha provat que la seva retribució global fos equivalent a la dels altres Caps de Departaments i no substancialment superior tal com aprecia la sentència.

Allò que segons la relació fàctica no modificada ha de tenir la Sala per cert és que despatxava i rebia directrius i instruccions de Doña. Emilia , la qual apareix com a representant de l'Administració única de l'empresa, actuant com a tal i únicament en la supervisió de les funcions de Director General del recorrent, tal com consta provat en el Tercer fet de la sentència no modificat. Considerem que de forma efectiva ostentava i assumia la Direcció de l'empresa, fos consellera delegada de la mercantil demandada o de la mercantil interposada com a Administradora única de la qual en definitiva ostenta l'Administració única el Sr. Marino .

Per altra banda no acceptem que la limitació econòmica de les operacions fins a 250.000 euros establerta en els poders notarials amplis que ostentava, sigui determinant de la falta d'autonomia i responsabilitat per actuar en les operacions econòmiques generals i d'abast de la mercantil, encara que la limitació abasti totes les facultats atorgades, excepte les referides a representar la Companyia i Assistir a reunions, activitats que per si mateixes no tenen contingut econòmic, a la vista del contingut de les seves funcions general de disposar i comprometres amb tercers en operacions economiques, patrimonials i comercials fins al valor de 250.000 euros així com decidir sobre la plantilla de personal i condicions laborals, amb autonomia i responsabilitat.

Les condicions retributives que ostentava corresponien a la seva funció de Director General depenent directament de l'Administració o dels òrgans superiors en la persona de la Sra. Emilia , segons queda provat en el mateix fet provat tercer i en el cinquè, no atacat, en el qual consta que la resta de responsbles de Departament tenien un salari fix molt inferior, i condicions econòmiques extintives realment menys favorables que les que ostenta el demandant i se li ha ofertat.

En conseqüència amb el raonat, la conclusió de la Sala és que reunia les condicions de treball establertes en l'article núm. 1 del RDecret 1382/1985 de 1 d'agost d'aplicació, sent la relació de treball entre les parts la especial d'Alta Direcció, de forma que la sentència de la instància no infringeix les normes denunciades, devent desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Luis Francisco contra la Sentència de 13 d'octubre de 2015 dictada pel Jutjat social núm. 9 de Barcelona en el procediment núm. 1064/2014, que confirmem. Sense costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , a l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte que la Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.