Sentencia Social Nº 1995/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8357/2007 de 04 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 4 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1995/2008

En el recurs de suplicació interposat per STORA ENSO BARCELONA S.A. a la sentència del Jutjat Social 2 Terrassa de data 19 de març de 2007 dictada en el procediment núm. 93/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part COMITE DE EMPRESA

DE STORA ENSO BARCELONA, S.A., SECCIÓN SINDICAL de U.S.O.C., SECCIÓN SINDICAL de U.G.T., SECCIÓN SINDICAL de C.I.T.A., SECCIÓN SINDICAL de CC.OO, SECCIÓN SINDICAL de C.I.T.I.E.E i SECCIÓN SINDICAL de C.G.T., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 1 de març de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Conflicte col·lectiu, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 19 de març de 2007, que contenia la decisió següent: " Que DESESTIMO la demanda presentada por STORA ENSO BARCELONA S A frente a COMITE DE EMPRESA ; SECCION SINDICAL USOC ; SECCION SINDICAL UGT ; SECCION SINDICAL CITA ; SECCION SINDICAL CC OO ; SECCION SINDICAL CITIEE y SECCION SINDICAL CGT al no haberse acreditado la ilicitud ni abusividad de la convocatoria de huelga realizada por el Comité de Empresa en representación de los trabajadores de la empresa actora " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- El Comité de empresa en la representación que ostenta de sus trabajadores convoco con todos los requisitos legalmente establecidos una huelga intermitente en las fechas 26.1.07; 31.1.07; 3.2.07; 7.2.07; 17.2.07; (ya realizada en el momento de interponer la demanda) y 28.2.07; 3.3.07; 10.3.07; 19.3.07; 7.04.07; 10.04.07; 21.04.07; 7.05.07; 10.05.07; 29.5.07, con el fin de presionar a la empresa para llegar a acuerdos en el Pacto de empresa que mejora lo establecido en el Convenio de aplicación, la convocatoria tuvo carácter de intermitente a fin de que todos los trabajadores que quisieran sumarse a ella estuviesen en igualdad de condiciones dados los turnos que rigen en la empresa por su sistema de producción non stop.

2.- La empresa ha tenido unos perjuicios por la realización de los cinco primeros días de huelga comprendidos entre las fechas del 26.1.97 al 17.2.07 debido al arranque y parada de las plantas de cogeneracion y de carton que teoricamente cifran en 731.000 euros entre la planta de cogeneracion y en 34 horas de paro por dia en la planta de carton .

3.- El convenio de aplicación es el establecido para Pastas, Papel y Cartón y por un pacto extra estatutario entre empresa y trabajadores que que venció el 31.12.2006.

4.--Presentada papeleta de conciliación ante el servicio de relaciones colectivas del departament de Treball e Industria de la Generalitat de Catalunya se celebro el acto el 27.2.2007 con el resultado de Sin Avenencia

5.- De las pruebas practicadas no ha quedado acreditado que la huelga convocada por el Comité en la representación que ostenta lo haya sido con la intencionalidad dolosa de perjudicar desproporcionadamente a la empresa, y que requiera la declaración de ilegal y abusiva, aun produciendo daños a la economia empresarial , la finalidad buscada por los huelguistas mas allá de la presión razonable no ha sido el hecho doloso e intencionado de producir este daño, sino a fin de que todos los trabajadores pudieran adhiriese a la misma en igualdad de condiciones y perjuicios.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. La part actora empresa STORA ENSO BARCELONA, S.A., presenta recurs de suplicació contra la sentència que desestima la demanda en matèria de conflicte col lectiu instada per l'empresa demanant, per declaració de vaga il legal. EL recurs ha estat impugnat pels sindicats demandats CITA i UGT. No consta la impugnació dels altres codemandats, els sindicats USOC, CCOO, CITIEE, CGT i Comitè d'Empresa.

SEGON. Com a primer motiu del recurs, per la via de l' article 191 a) de la Llei de procediment laboral , sol licita el demandant la nul litat de les actuacions, indicant que la sentència infringeix l' article 97.2 de la LPL , per incongruència omisiva, en base a les argumentacions següents: a) Insuficiència probatòria, que resumeix en què, segons el recurrent, dels cinc fets provats de la sentència, el cinquè i el final del primer prejutjen la decisió i haurien de desaparèixer, i el segon està redactat en termes dubitatius, per la qual cosa - diu el recurrent - existeix una insuficiència probatòria que no és imputable a al part, ja que es van proposar i practicar les proves de interrogatori, tres pericials, declaració de dos testimonis i nombrosa prova documental. b) Afegeix en la seva argumentació la falta de motivació relativa a la valoració del que s'ha declarat provat i al.legant que manca una suficient fonamentació i que aquesta es confon amb els elements fàctics. Finalment, indica el recurrent que la incongruència en que incorre la sentència infringeix els articles 24.1, 120.3 de la CE, 248.3 de la LOPJ, 218.2 de la LEC, 97.2 de la LPL , abans citat.

Per poder apreciar aquesta causa de nul.litat de la sentència, s'ha de valorar que efectivament la sentència no hagi resolt algun dels punts controvertits en el litigi i que aquesta qüestió hagi generat indefensió. La STS 25-04-2006 Rec 147/2005, resumint la doctrina jurisprudencial al respecte, indica que:

"Para poder apreciar la incongruencia de la resolución judicial, como se dice en la STC 172/2001, de 19 de julio ( RTC 2001, 172) , resulta necesario que el órgano judicial conceda algo no pedido o se pronuncie sobre una pretensión que no fue oportunamente deducida por los litigantes, e implique un desajuste o inadecuación entre el fallo, o parte dispositiva de la resolución judicial, y los términos en que las partes formularon sus pretensiones en el proceso (por todas, SSTC 113/1999, de 14 de junio [ RTC 1999, 113] , y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182] ). Además, para que esa incongruencia tenga relevancia constitucional debe suponer una modificación sustancial del objeto procesal, con la consiguiente indefensión y sustracción a las partes del verdadero debate contradictorio, produciéndose un fallo extraño a las respectivas pretensiones de las partes (por todas, SSTC 20/1982, de 5 de mayo [ RTC 1982, 20] y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182] ).

Por otra parte, para que una sentencia incurra en el vicio de incongruencia por omisión es preciso que se produzca una falta de respuesta razonada en la resolución judicial al planteamiento de un elemento esencial de la pretensión, cuyo conocimiento y decisión por el Tribunal sean trascendentes para fijar el fallo. Sólo así se daría una denegación tácita de justicia contraria al artículo 24.1 de la Constitución ( RCL 1978, 2836) . Así se afirma en la sentencia de esta Sala de 13 de mayo de 1998 ( RJ 1998, 4645) (recurso 1439/1997), entre otras muchas. Como se recuerda en esta sentencia, esas conclusiones son el reflejo de una abundantísima doctrina del Tribunal Constitucional, expuesta en las sentencias 142/1987 ( RTC 1987, 142) , 36/1989 ( RTC 1989, 36) , 368/93 ( RTC 1993, 368) , 87/1994 ( RTC 1994, 87) y 39/1996 ( RTC 1996, 39) , y que resumidamente afirma que sólo viola el artículo 24.1 de la Constitución aquella incongruencia en virtud de la cual el órgano judicial deja sin contestación las pretensiones de las partes sometidas a su conocimiento, siempre que el silencio judicial no pueda razonablemente interpretarse como una desestimación tácita (sentencia 368/93). La exigencia del artículo 359 de la Ley de Enjuiciamiento Civil -en el texto de 1881 ( LEG 1881, 1 ) - de que las sentencias decidan todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto de debate y de que sean congruentes con las demandas y con las demás pretensiones deducidas oportunamente en le pleito, no implica un ajuste literal a las pretensiones, dada la potestad judicial para aplicar la norma correcta, lo que supone el deber judicial de dar respuesta adecuada y congruente con respecto a los hechos que determinen la «causa petendi», de tal modo que sólo ellos, junto con la norma que les sea correctamente aplicable, sean los que determinen el fallo (sentencia 142/87). "

Per valorar aquest motiu del recurs, s'ha de partir de que per via del procediment de conflicte col lectiu, la part demandant sol licitava en la demanda la declaració de il legalitat de la vaga realitzada durant els dies especificats en el fet tercer, (dies 26.01.97, 31.01.07, 03.02.07, 07.02.07, 17.02.07, amb horari de les 6 del matí a les 6 hores del dia següent), per l'exercici que qualificava de il legal i abusiu, i que es declarés ajustat a dret el descompte a tots i cadascun dels treballadors que van realitzar la vaga intermitent en la quantitat de dos dies, és a dir de cinc dies íntegres, i també finalment, que es fes la mateixa declaració respecte a la vaga del fet setè, (dies 28.02.07, 03.03.07, 10.03.07, 19.03.07, 07.04.07, 10.04.07, 21.04.07, 07.05.07, 10.05.07, 29.05.07, amb horari des de les 6 del matí a les 6 dels dies següent) i els descomptes de tots els dies convocats en els nous dies de vaga. Al acte del judici van assistir-hi la part actora, i per les demandades, que es van oposar a la demanda, els sis sindicats i el Comitè d'empresa, amb la seva assistència lletrada respectiva. La sentència de instància valora en el fonaments jurídics segon, tercer, quart i sisè, tant les al legacions de la part demandant com les causes de oposició a la demanda, de manera detallada. Valora també, en el fonament jurídic sisè, les proves practicades, documentals, interrogatoris, pericials i testificals que consten i en el que es concreta i detallen les conclusions que s'extreuen dels interrogatoris de les part i pericials practicades, i de manera també detallada es valora la prova documental, així com cadascuna de les testificals, tal com consta.

La lectura de la sentència evidencia que la magistrada de instància ha valorat de manera concreta totes les proves practicades i ha fonamentat les raons per les quals establia els fets provats que s'han objectivat, havent raonat jurídicament els motius de desestimació de la demanda aplicant els normes substantives al fons del litigi, sense que s'observi en conseqüència ni la incongruència omissiva referida en el relat fàctic, ni molt menys en la manca de fonamentació, tal com consten reflectides en els nombrosos fonaments de dret, dels quals es dedueixen amb claredat els motius pels quals es desestima la pretensió.

En conseqüència, no es pot atendre el primer motiu del recurs, ja que la discrepància amb la sentència dictada, que fa valdre el recurrent en els altres paràgrafs del seu escrit, no reflecteix ni un vici de incongruència ni que s'hagi generat cap indefensió a la part.

TERCER. L'objecte del recurs és, en segon lloc, la revisió de fets provats, a l'empara de l' article 191 b) de la Llei de procediment laboral , demanant la revisió dels fets declarats provats, que es relacionen a continuació.

a) En primer lloc demana l'addició de un fet provat nou, amb el número 1 bis, amb la redacció següent:

"Si bien la actividad principal de la Empresa STORA ENSO BARCELONA, S.A. es la fabricación de cartoncillo, tambien cuenta con una planta de coeneración que proporciona la energía elèctrica necesaria para el funcinamiento de la máquina de cartón y el vapor necesario para el proceso de secado del mismo, vendiendo el exceso de energía eléctrica a la red"

Fonamenta la revisió en els documents i les pericials obrants als folis 165-166, 167, 170, 219 a 234, 235 a 243.

b) En segon lloc, demana l'addició de un fet provat 1 ter, amb la redacció següent:

"En ambas actividades, la de fabricación de cartoncillo y la de producción de electricidad y vapor, se trabaja 360 días al año y 24 horas al día en el sistema llamado contínuo o de NON STOP. El personal de producción de ambas actividades para cubrir este trabajo de 24 horas durante 360 días al año, debe realizar su jornada laboral en cinco trunos de trabajo rotativos de mañana, tarde y noche, llamados A. B. C. D. y E, con un determinado calendario laboral que consta en Autos y damos aquí por reproducido. "

Fonamenta la addició del fet provat en els folis 149-150, 112, 219, 237. Indica que la trascendència del nou fet radica en què tan la màquina de fabricació de cartronet com la planta de cogeneració tenen una vocació de funcionament ininterrumput, per la qual cosa una vaga intermitent comportava un dany afegit a cada parada i posada en funcionament.

c) En tercer lloc, proposa la modificació del fet provat segon, en el sentit de substituir la redacció que consta per la següent:

"La empresa ha tenido unos perjuicios por la realización de los cinco primeros días de huelga comprendidos entre las fechas del 26.1.97 al 17.2.07 debido al arranque y parada de las plantas de cogeneración y de cartón. La planta de cogeneración debe pararse 3 horas antes del día de huelga y necesita 6 horas después del día de huelga desde el arranque para que sea operativa. La máquina de fabricación de cartoncillo ha de parar anticipadamente para dejarla inoperativa 3 horas antes del día de huelga y necesita 7 horas después del día de huelga para poner en marcha el régimen productivo."

Cita com a documents de contrast els que consten als folis 226, 240-241, 186 a 202, 160 a 164, i les referències a l'interrogatori de les parts que realitza la sentència en el fonament de dret sisè.

d) En quart lloc, demana la addició de un fet provat 2 bis, amb la redacció següent:

"A las toneladas de cartoncillo que se dejan de producir en un día de huelga deberán sumarse 61,25 toneladas de mermas y segundas calidades cada día de arranque después del día de huelga".

Cita el recurrent la referència als folis 240, 186-202, 241, 186 a 188, 191, 197 a 199 i 202.

e) En cinquè lloc, interessa la addició de un nou fet provat, amb el número 2 ter, que digui:

"El mayor coste econòmico para la planta de cogeneración por la realización de 5 días de paro alternos o interminentes frente a 5 días de huelga o paro contínuo asciende a 228.063,32 euros. El perjuicio económico en la máquina de fabricación de cartón por la realitzación de 5 días de huelga intermitente frente a 5 días contínuos asceinde a 123.938,90 euros. En total, del mayor coste económico por la intermitencia de cinco días de huelga frente a 5 días contínuos asciende a la cantidad de 352.002,22 euros. "

Es basa en els folis 233, 255, 229, 232, l'informe pericial de la Sra. Guinda, pàgines 11, foli 229, 232; informes del perit Sr. Rull, foli 250, 251, 252, 254, 255.

f) En sisè lloc, proposa la desaparició del fet provat cinquè, del que diu que predetermina la decisió i, en el seu lloc, la incorporació d'un altre fet provat, en els que es digui:

"Durante los cinco primeros días de huelga intermitente realizada los días 26.01.07; 31.01.07; 03.02.07; 07.02.07 i 17.02.07, los trabajadores que la han secundado, han participado en ella solamente tres días, correspndiendo los otros dos a su descanso semanal. En la segunda convocatoria de huelga para diez días posteriores, en concreto para los días 28.02.07; 03.03.07; 10.03.07; 19.03.07; 07.04.07; 10.04.07; 21.04.07; 07.05.07; 10.05.07 i 29.05.07, los trabajadores que la secunden participan realmente solamente seis días toda vez que los cuatro restantes corresponenden a su descanso semanal. - Existen otros calendarios de huelga posibles que suponen menos días de parada y arrancada e igual carga para todos los trabajadores."

S'ha de tenir present als dits efectes que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòra;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

D'acord amb el que s'ha exposat, la Sala no pot accedir doncs a la revisió pretesa ja que és doctrina constant dels Tribunals laborals que solament de manera excepcional els Tribunals Superiors han de fer ús de la facultat de modificar, fiscalitzant-la, la valoració de la prova feta pel Jutge d'instància, facultat que els està atribuïda per el supòsit de que els elements senyalats com a revisoris, ofereixin una força de convicció tant alta que, a judici de la Sala, delatin clarament un error que hagi patit la Jutgessa en l'apreciació de la prova, en conseqüència, l'error de fet ha de ser evident i patentitzar-se per prova pericial o documental eficaç i eficient, sense necessitat de deduccions més o menys lògiques o raonables, ja que no es tracta d'una segona instància, i per tant no és adequada una anàlisi de la prova amb nova valoració de la totalitat dels elements probatoris, la qual cosa suposaria substituir el criteri objectiu del Jutge d'instància que aprecia els elements de convicció, pel de la part, lògicament parcial i interessat, la qual cosa és inacceptable ja que suposa un desplaçament en la funció de judicar que correspon al jutge i és evident que dels documents proposats no es pot deduir directament el que pretén la recurrent ni es pot afirmar que hi hagi error en l'apreciació dels mateixos per part del jutge d'instància.

També la doctrina s'ha manifestat de manera inveterada quant als elements de prova per a la revisió, com els escrits de la pròpia part que recorre i la prova d'interrogatori en el judici, de què no tenen eficàcia revisora (SS.T.S. de 22 de desembre de 1997, de 10 d'abril i 20 de novembre de 1975 ), com la pròpia acta del judici (SS.T.S. d'11 de desembre de 1967, de 31 de desembre de 1975 i de 28 de febrer de 1977 ) o les proves de confessió en judici i testifical (SS.TS. de 18 de març de 1974,17 de maig de 1976, 24 d'abril de 1975 i de 5 de juny de 1976, i les SS. d'aquesta Sala núm. 5.437/94, de 13 d'octubre i núm. 6.131/95, d'11 de novembre, entre moltes d'altres, o les núm. 2.669/99, de 8 d'abril i núm.9.352/99, de 30 de desembre EDJ 1999/49375 ). En aplicació d'aquesta doctrina la Sala desestima aquest objecte del recurs.

Doncs bé, la majoria dels fets dels quals proposa la modificació o addició, requereixen una valoració crítica de la pericial practicada, que ha estat raonadament tinguda en compte per la magistrada de instància, que el fonament jurídic setè raona que si bé s'han acreditat els danys patits per l'empresa els dies de vaga de 26 de gener al 17 de febrer de 2007, ho han estat amb caràcter teòric basat en informes pericials i no en fets concrets d'estudis econòmics referent a tals dies en relació al que hagués estat un compte d'explotació comparatiu de tals dates a plena producció i amb les parades intermitents, o els perjudicis reals produïts acreditats o ni provades les queixes dels clients ni que els danys produïts haguessin estat buscats amb intencionalitat pels treballadors per perjudicar a l'empresa, ja que es podia produir un major perjudici d'haver-se realitzat en dies seguits i dins de unes determinades hores de la jornada laboral, per exemple. D'aquest raonament, en relació a la valoració que realitza la sentència de instància de les proves practicades es dedueix que no es pot alterar el relat fàctic, doncs aquesta Sala no pot substituir la valoració realitzada per la jutgessa amb la pràctica de la immediació, atenent a que els documents o pericials que se citen no evidencien un error material sinó una valoració de conjunt discrepant de la que interessa a la part actora.

QUART. Un altre bloc de motius del recurs, la infracció de normes substantives o de la jurisprudència, segons l' article 191 c) de la Llei de Procediment Laboral, el Text Refós del qual va ser aprovat pel R. D. Legislatiu 1/1995, torna a al legar en primer lloc el vici de incongruència, que ha estat examinat anteriorment i rebutjat, per la qual cosa no cal entrar novament en la valoració per evitar reiteracions.

En segon lloc, al lega la infracció de l' article 7.2 del Reial Decret Llei 17/1977, de 4 de març , de relacions de treball, indicant que no regula la vaga intermitent i que la vaga en qüestió hauria de ser declarada il legal per abusiva. Cita les sentències del TS de 17-12-1999, del TC 11/1981, 72/1982, 041/1984, entre d'altres i la vulneració del article 6.4 i 7.3 del Codi Civil .

Les notes que indica que s'han de tenir en compte per declarar la vaga abusiva, son les tres que relaciona i que diu el recurrent que concorren en el supòsit de fet: a) perjudici addicional o efecte multiplicador de la vaga intermitent, per afectar a la planta de producció i a la de cogenerador i també pel temps de parada i posada en funcionament.

b) Falta de proporcionalitat i sacrifici mutu

c) Existència de dany greu, buscat a propòsit pels vaguistes, més enllà del que raonablement requeria la pròpia activitat conflictiva, és a dir, existència de intencionalitat.

En base a aquestes notes, es demana, amb caràcter subsidiari a la nul litat de la sentència, la declaració de il legalitat de la vaga per abusiva, sense petició ni de condemna als demandats ni les altres subsidiàries instades en la demanda.

CINQUÈ. S'ha de partir, de que el dret constitucional de vaga establert en l' article 28 CE i reconegut com un dret sindical en l' art. 2.2.d) de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical, 11/1985, de 2 d'agost , no es un dret absolut, sinó limitat en quan al seu exercici, d'acord amb el que regula el R. D. Llei 17/1977 , que estableix que seran vagues il lícites les que de forma expressa es detallen en els articles 11 i 7.2. El Tribunal Constitucional, en la interpretació del preceptes citats, indica que la resta de vagues que no entrin dins de la qualificació de il lícites del citat Reial Decret Llei, s'hauran de presumir legals, determinant aquesta qualificació la inversió de la càrrega probatòria, havent d'aportar les proves al procés la part que postuli la vaga com a il lícita de les circumstàncies que concorren.

La jurisprudència del Tribunal Suprem ha sistematitzat uns criteris d'interpretació del dret de vaga, partint de l' article 28 de la CE , que el configura com un dret subjectiu dels treballadors i analitzant l'aplicació del Reial Decret Llei 17/1977 , que es recull molt sistematitzadament en la recent sentència de 9 de juny de 2005, RJ 20055851, dictada en recurs de cassació per unificació de doctrina, en un cas de transport de passatgers per carretera, indicant que:

" 1. Como indicábamos en la sentencia de 22 de noviembre de 2000 ( RJ 2001, 1430) (rec. núm. 1368/2000), en las que también se examinaba si una huelga era o no abusiva, «el enfoque y solución de la cuestión aquí planteada únicamente puede hacerse desde el conocimiento de lo que es el derecho de huelga y de los límites del mismo, pues no conviene olvidar que en el art. 28 de la Constitución ( RCL 1978, 2836) la huelga está reconocida como un derecho subjetivo de carácter fundamental a favor de los trabajadores precisamente para poder presionar a los empresarios en la obtención de sus intereses, cual ha reconocido reiterada doctrina del Tribunal Constitucional». En este sentido ya dijo la STC 11/1981, de 8 de abril ( RTC 1981, 11) , que «la huelga es una perturbación que se produce en el normal desenvolvimiento de la vida social y en particular en el proceso de producción de bienes y de servicios, que se lleva a cabo en forma pacífica y no violenta mediante un concierto de los trabajadores y de los demás intervenientes en dicho proceso». Por su parte la STC 41/1984, de 21 de marzo, afirma que «puesto que la huelga constituye un instrumento de presión que pretende modificar la correlación de fuerzas existentes entre las partes es consustancial a ella la producción de daños a la Empresa, que han de ser superiores a los soportados por los trabajadores». Y respecto de los límites de este derecho dice la STC 43/1990, de 15 de marzo, que «no son sólo los derivados directamente de su acomodación con el ejercicio de otros derechos reconocidos y declarados igualmente por la Constitución, sino que también pueden consistir en otros bienes constitucionalmente protegidos», de modo que tales límites derivan «no sólo de su posible conexión con otros derechos constitucionales, sino también con otros bienes constitucionalmente tutelados (STC 11/1981, fundamentos jurídicos 7º y 9º)».

Ya en relación con el concreto tema que nos ocupa, dijimos en nuestra sentencia de 22 de noviembre de 2000, antes citada, lo siguiente: «En tal sentido, y por su condición de derecho fundamental, las únicas huelgas que en principio tienen la condición de ilícitas y abusivas por presunción legal -salvando la existencia de huelgas ilegales por su finalidad expresa o por no haberse respetado en ellas las exigencias de la convocatoria y desarrollo previstas en el art. 11 del Real Decreto-Ley 17/1977, de 4 de marzo ( RCL 1977, 490 ) , sobre relaciones de trabajo, que quedan completamente al margen de lo discutido en el presente procedimiento- son las huelgas rotatorias, las efectuadas por los trabajadores que prestan servicios en sectores estratégicos con la finalidad de interrumpir el proceso productivo, y las de celo o reglamento, conforme se concreta claramente en las SSTC 11/1981, de 8 de abril, 72/1982, de 2 de diciembre ( RTC 1982, 72) , o la 41/1984, de 21 de marzo, con la consecuencia de que en todas las demás «debe de presumirse su validez y, sin que pueda excluirse que las circunstancias concurrentes la conviertan en abusiva, corresponde la prueba del abuso de derecho a quien interese». En ese concreto sentido las dos sentencias últimamente citadas son muy expresivas cuando disponen que el hecho de que la licitud de la huelga no se presuma en la generalidad de los casos «no obsta, como es claro, a la potestad del Juez o Tribunal para valorar la prueba producida en el proceso y declarar los hechos probados. Pero impide que, en ausencia de conformidad sobre los hechos o de prueba, la presunción iuris tantum de licitud de la huelga deje de operar en perjuicio de los trabajadores, dado además que la carga de probar la existencia de los elementos fácticos de la huelga abusiva corresponde al empresario», añadiendo, además que «por otra parte, a los efectos de tal calificación no basta con que la huelga origine un daño a la empresa, sino que es preciso que el daño sea grave y que haya sido buscado por los huelguistas más allá de lo que es razonablemente requerido por la propia actividad conflictiva y por las exigencias inherentes a la presión que la huelga necesariamente implica». La huelga, en definitiva, es un derecho que tiene sus limitaciones y una de ellas es la de que no puede ejercerse de forma abusiva, pero con la particularidad de que recae sobre quien alega su carácter abusivo (en este caso a las Asociaciones que actúan en representación de los empresarios afectados) la carga de la prueba de aquellos elementos básicos necesarios para que la huelga pudiera ser calificada de abusiva por desproporcionada».

En cuanto a las huelgas intermitentes, cual el caso de autos, éstas gozan de la presunción de licitud. Como dijimos en la sentencia de 17 de diciembre de 1999 ( RJ 2000, 522) (rec. núm. 3163/1998), con cita de las sentencias del Tribunal Constitucional 72/1982, de 2 de diciembre ( RTC 1982, 72) , y 41/1984, de 21 de marzo ( RTC 1984, 41) , y de las sentencias de esta Sala de 14 de febrero ( RJ 1990, 1088) y 30 de junio de 1990 ( RJ 1990, 5551) , «el Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo han tenido ocasión de señalar [...] que esta alternancia o sucesión de horas o jornadas de huelga con horas o jornadas de trabajo, dentro de un conflicto colectivo único, no constituye en principio un supuesto de helga abusiva, pero que puede calificarse como tal cuando el desarrollo de los paros intermintentes produce un daño desproporcionado a la otra parte de la relación de conflicto», señalando a este respecto que «la desproporción entre los daños producidos al empresario y los sacrificios asumidos por los huelguistas» ha de fundamentarse en hechos probados, y que «esta base fáctica ha de ser aportada por el empresario, de acuerdo con sentencia de esta Sala de 30 de junio de 1990».

Conviene asimismo recordar con la STC 51/1986, de 24 de abril, que este derecho fundamental tiene como límite expreso en el art. 28.2 CE , «el aseguramiento de la prestación de servicios esenciales de la comunidad, función de garantía que deriva de la necesarsia coordinación de los posibles intereses en juego». Y precisamente respecto de los servicios esenciales dice la STC 43/1990 ( RTC 1990,43) que su noción «hace referencia a la naturaleza de los intereses a cuya satisfacción la prestación se endereza, conectándose con los derechos fundamentales, las libertades públicas y los bienes constitucionalmente protegidos», añadiendo que «a priori no existe ningún tipo de actividad productiva que, en sí misma, pueda ser considerada como esencial (STC 51/1986, fundamento jurídico 2º)», y que «sólo lo será en aquellos casos en que la satisfacción de los mencionados bienes e intereses [de la persona] exija el mantenimiento del servicio, y en la medida y con la intensidad con que lo exija [...]».

SISÈ. De l'aplicació de la doctrina esmentada al cas concret, és dedueix que ja que estava en joc un dret fonamental, i com a tal, el seu exercici s'ha de considerar lícit, i només es podia partir de la condició de il lícita i abusiva per presumpció legal pels motius indicats en l' article 11 del R. D. Llei 17/1977, de 4 de març, en relació al 7 i 6.4.7 , del mateix, en base a la concurrència dels elements següents:

- per ser-ho la seva finalitat expressa

- per no haver-se respectat les exigències de convocatòria

- pel seu desenvolupament, que haurà de realitzar-se sense ocupació del centre de treball i les seves dependències i sense causar un perjudici desproporcionat a l'altra part del conflicte, amb respecte al lliure dret del treball dels personal que no es sumi a la vaga, garantint els serveis mínims necessaris per la seguretat de les persones i coses, manteniment dels locals, maquinària, instal lacions, matèries primes i qualsevol altra atenció que fos precisa per a la ulterior reanudació de tasques de l'empresa.

- estan prohibides les vagues rotatòries, efectuades per treballadors que presten serveis en sectors estratègics amb la finalitat d'interrompre el procés productiu, de cel o de reglament (SSTC 11/1981, de 8 d'abril, 72/1982, de 2 de desembre (RTC 1982, 72), 41/1984, de 21 de març), sense que aquesta prohibició inclogui les vagues intermintents .

- les vagues abusives, per causar un dany desproporcionat a l'altre part del conflicte, que com diu la sentència del TS de 22-11- 00 (RJ 20011430) « a los efectos de tal calificación no basta con que la huelga origine un daño a la empresa, sinó que es preciso que el daño sea grave y que haya sido buscado por los huelguistas más allá de lo que es razonablemente requerido por la propia actividad conflictiva y por las exigencias inherentes a la presión que la huelga necesariamente implica».

- no estan incloses en la presumpció de il licitud les vagues intermitents, tal com raona la STS 9-06-05, abans citada.

SETÈ. Doncs bé, en el anterior marc normatiu i la seva interpretació per la jurisprudència, s'ha de inscriure la petició de la part actora, que basa el seu raonament exclusivament en la al legació abús de la vaga intermitent, en el sentit de comparar les possibles pèrdues excessives en relació a les que hagués hagut de suportar per una vaga contínua, indicant que aquestes han estat addicionals en un valor molt agreujat, més enllà del lògic lucre cessant per l'acció de la vaga en si, en resum, adduint l'efecte multiplicador pel fet d'haver tingut perjudicis molt majors de l'empresa que amb una vaga contínua de 5 dies. Tanmateix, en cap cas al lega ni s'acredita que la vaga convocada pels sis sindicats demandats, de forma unitària, tingués com a objectiu conscient la realització de un major perjudici a l'empresa, o que aquest fos tan palpable que els sindicats convocats s'haguessin proposat aquesta qualificada lesió al interès patrimonial de l'empresa com a com a especial forma de pressió. La sentència de instància no ha declarat provades aquestes conclusions, tal com es valora de manera expressa en el fonament jurídic sisè, tenint en compte d'interrogatori de les parts i dels testimonis, dels quals dedueix la finalitat de la convocatòria de la vaga que no incloïa la realització de un especial i qualificat dany patrimonial a la companyia. Tant és així, que com valora la sentència de instància, l'empresa havia sol licitat al Departament corresponent de la Generalitat, l'establiment de uns serveis mínims que van ser denegats amb l'argumentació de que no quedaven perjudicats per la vaga els interessos dels ciutadans, al subministrar energia a una altra companyia i que al tractar-se de una vaga intermitent tampoc es perjudicava la recollida de paper i cartró.

L'element subjectiu de las convocatòria, que requeriria la declaració de il legalitat de la vaga per abusiva, en el sentit que es busqués de forma intencionada un major perjudici empresarial, pel fet del caràcter intermitent de la vaga, tal com raonen els jurídics de la sentència, i ha estat valorat més amunt, no que quedat acreditat, per la qual cosa no es pot apreciar la infracció denunciada en el recurs i ha de ser confirmada la sentència de instància.

VUITÈ. Conforme als articles 202 i 233 de la LPL , en ser confirmada la sentència s'ha de condemnar al recurrent a la pèrdua de les consignacions i dipòsits, als quals s'haurà de donar la destinació legal i la condemna al pagament d'honoraris per la impugnació del recurs, la quantia dels quals es detalla en la part dispositiva.

Atesos els precedents fonaments de dret i els preceptes esmentats,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per STORA ENSO BARCELONA, S.A., en el procediment seguit per conflicte col lectiu a instància de la citada empresa contra COMITÈ D'EMPRESA, les seccions sindicals de CCOO, UGT, USOC, CGT, CITIEE I CITA, del àmbit de la indicada companyia.

Confirmar la sentència dictada pel jutjat social 2 de Terrassa, en data 19 de març de 2007 , en el procediment número 97/2007, que desestimava la demanda.

Condemnar a les costes del recurs a la part recurrent, que hauran d'abonar 300 euros en concepte d'honoraris de lletrat a cadascuna de les parts demandades UGT I CITA, per la impugnació del recurs.

Acordem també la pèrdua del dipòsit per recórrer, quantitat a la que es donarà la destinació legal.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.