Sentencia Social Nº 2071/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8174/2007 de 06 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 6 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2071/2008

En el recurs de suplicació interposat per Gregorio y otros a la sentència del Jutjat Social 21 Barcelona de data 5 de juny de 2007 dictada en el procediment núm. 90/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Scandecor España, S.L., Grupo

Antecedentes

Primer. En data 9 de febrer de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 5 de juny de 2007, que contenia la decisió següent:

"En la demanda interposada per Gregorio , Carlos Alberto , Enrique , Jose Miguel , Domingo , Jose Ramón , i Antonia , contra Scandecor España, S.L., i Pedro Francisco , i també contra el Fons de Garantia Salarial, declaro la incompetència internacional per a conèixer de la relació jurídica existent entre el codemandant Jose Ramón i els demandats, accepto l'excepció de manca de legitimació passiva oposada pel demandat Pedro Francisco , al que absolc en la instancia, refuso l'excepció de manca de litisconsorci passiu necessari oposada pel codemandat Fons de Garantia Salarial, i refuso també la demanda per inexistència d'acomiadament, per tant, declaro absolts els demandats de les pretensions aquí reclamades."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer.- Els demandants, que seguidament es relacionen, prestaven serveis per la demandada empresa Scandecor España, S.L., amb les següents circumstancies laborals:

Nom Antiguitat Categoria Salari mensual Euros

Gregorio 15/7/1986Director Comercial9.141,39

Carlos Alberto 16/9/1987 Viatjant2.560,58

Enrique 25/6/1991 Viatjant1.805,25

Jose Miguel 1/4/1986 Viatjant 2.114,50

Domingo 11/2/1983 Viatjant 2.197,66

El codemandant Jose Ramón , no consten amb precissió la naturalesa i circumstancies de la relació jurídica que podia mantenir amb la demandada, i la codemandant Antonia , no consta prestació de serveis per la demandada no obstant mantenia relació jurídica de naturalesa civil o laboral per un altra empresa, la societat francesa Pather Scandecor SAS.

Segon.- El codemandant Gregorio , va exercir com administrador únic de la societat almenys des de 18/3/1991 fins el 22/12/2005, havent-se publicat els successius nomenaments en el Bolletí del registre mercantil de 18/3/1991, 5/4/1996, i 14/1/2001, i la revocació amb efectes de 22/12/2005 en el butlletí de 13/1/2006, en la que simultàniament es va publicar el nomenament del codemandat Pedro Francisco , el qual va exercir el càrrec d'administrador fins a la renuncia efectuada per escriptura de 4/1/2007, amb convocatòria de Junta General Extraordinària pel dia 22/1/2006, i que es va inscriure i publicar en el butlletí del Registre Mercantil de 21/3/2007. La codemandant Antonia , havia estat apoderada de l'empresa demandada des d'almenys el 8/11/1994, essent baixa el 10/5/1997.

Tercer.- La societat francesa Pather Scandecor SAS es des de 23/5/2003 soci únic de la demandada empresa, i hauria iniciat un procés concursal a Franca en el que es va nomenar administradora judicial Florence Tuilier.

Quart.- El 12/2/2007 el propietari de la finca en que la demandada te les oficines va trametre carta reclamant el pagament de mensualitats del lloguer pendents del desembre, gener i febrer..

Cinquè.- El 23 de febrer el gabinet d'advocats que representa als demandants va trametre carta al Sr. Oscar , persona que no consta la relació amb el cas, en que es feien ressò de la carta tramesa per la propietat de la finca, i expressaven que si no hi havia instruccions en contra el dia 26 de febrer lliurarien les claus de les oficines a la propietat i deixarien el mobiliari i material d'oficines abandonat a l'immoble.

Sisè.- La part actora ha intentat, sense èxit, la preceptiva conciliació administrativa prèvia, que presentada papereta el 7/2/2007, finalitzà el dia 5/3/2007 amb el resultat d'intentat sense efecte per incompareixença de la part demandada, malgrat que havia estat citada. La demanda origen d'aquestes actuacions fou presentada al Registre el dia 8/2/2007.

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma Pedro Francisco . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora, sol.licitant es declarés improcedent el seu acomiadament, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació.

En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l'art. 191 de la L.P.L . els recurrents afirmen que la sentència ha infringit l' article 91.2 de la Llei de Procediment Laboral , en no haver-se apreciat la "ficta confessio" de l'empresa demandada SCANDECOR ESPAÑA, S.L. i al.leguen que l'esmentada empresa no va comparèixer a l'acte del judici, malgrat haver estat citada en temps i forma, per la qual cosa no es va poder practicar la prova de confessió, motiu pel qual els demandants van sol.licitar se la tingués per confessa. Entenen els recurrents que aquesta sol.licitud era especialment rellevant en el present supòsi,t atès que l'empresa va deixar de complir amb les seves obligacions, abandonant el centre de treball. També cal tenir en compte que la societat és francesa, així com també ho és l'administrador, i, en conseqüència, es veien clarament limitats els seus mitjans de prova.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit no han existit cap dels dos requisits abans citats. En efecte, no hi ha hagut infracció de l' article 91.2 de la Llei de Procediment Laboral perquè -tal com correctament assenyala el jutge d'instància- la possibilitat que li atorga l'esmentat article és una facultat potestativa i en cap cas imperativa, com es desprèn de la dicció literal de l'esmentat article el qual estableix que "Si el llamado a confesar no comparece sin justa causa a la primera citación, rehusase declarar o persistiese en no responder afirmativa o negativamente, a pesar del apercibimiento que se le haya hecho, podrá ser tenido por confeso en la sentencia".

En aquest sentit s'ha manifestat també el Tribunal Suprem en diverses sentències, entre les quals es pot citar la de data 27 d'abril de 2.004, en la qual s'assenyala que "Al respecto, ha de decirse, en primer término, que, como muy bien apunta el informe de la Magistrado-Juez del Juzgado de lo Social de Teruel, la posibilidad de tener por confesa a la empresa en los casos de incomparecencia a juicio, no obstante haber sido debidamente citada, constituye una simple facultad judicial y no una imposición, como claramente se infiere de la dicción literal del art. 91.2 del vigente Texto Refundido de la Ley de Procedimiento Laboral".

En el present supòsit el jutge assenyala en el fonament cinquè de la sentència que correspon al demandant la càrrega de provar els fets constitutius de la demanda, d'acord amb el que estableix l' article 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil i en el present litigi això no va succeir, atès que la part actora no va acreditar l'acomiadament, ni tan sols la data en que aquest es va produir, motiu pel qual, en haver-hi aquesta manca total de prova, va entendre que no podia tenir per confessa a la part actora, raonament que la Sala comparteix totalment. En no existir infracció de la norma processal al.legada tampoc s'ha produït cap tipus d'indefensió a la part i, en conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.

SEGON.- Els motius segon i tercer, també correctament emparats, ara en l'apartat b) de l'article 191 de la LPL están dedicats a sol.licitar la revisió del relat fàctic de la sentència. En el primer es pretén la modificació del fet provat primer, en el sentit d'afegir-li el paràgraf següent: "Respecto de los codemandantes Jose Ramón y Antonia , no consta que la demandada SCANDECOR ESPAÑA, S.L. hubiera regularizado relación jurídica con ninguno de ellos. Si bien consta prestación de servicios retribuidos en el caso de Jose Ramón desde 30.11.1995, con una retribución según promedio mensual de 3.870,76 Euros y en el caso de Antonia desde 1.1.2003, con una retribución según promedio mensual de 6.800 Euros.

Aquesta modificació es fonamenta en els documents 65 a 82, 85, 86, 90 i 91 de la part actora.

En el motiu tercer es pretén s'afegeixi un nou fet provat, numerat com primer bis, pel qual es proposa la redacció següent: "Primero bis: en fecha 10.01.2007 los actores dirigieron requerimiento a la Administradora de la Sociedad PANTHER SCANDECOR S.A.S. (socio único de la empresa demandada) Sra. Florence Tullier así como copia de igual requerimiento al Administrador único de la demandada SCANDECOR S.A.. En dicho requerimiento (obrante a folios 318 a 321 en original en francés, y folios 324 a 327 en su traducción al castellano) que deberá tenerse por íntegramente reproducido, entre otras cuestiones, se solicita expresamente se dieran instrucciones respecto de la actividad a desarrollar por los actores, o caso contrario, entenderían que tal falta de instrucciones debería ser considerada como falta de ocupación efectiva que, como tal, sería constitutiva de despido tácito."

En relació amb la pretensió de revisar els fets declarats provats, aquesta Sala ha de relleu, de forma reiterada, que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual es consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció, i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener. Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei de Procediment Laboral, estableix els motius d'impugnació en l'article 191. L'apartat b) d'aquest article disposa que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar la revisió, s'ha de tenir en compte el següent: a) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada i b) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

Aplicant els anteriors principis als presents motius, cal dir que aquests s'han de desestimar. El primer perquè els documents en que es basa, 1) Son els mateixos analitzats pel jutge d'instància i 2) no demostren cap error per part d'aquest, atès que, en el cas del Sr. Jose Ramón els documents en que es basa (una certificació del banc conforme ha rebut diverses transferències al seu compte per part de la demandada (foli 290) i dues fotocopies, la primera de les quals és un anomenat "contracte de prestació de serveis" entre l'empresa demandada i el Sr. Jose Ramón (foli 291) i la segona un anomenat "acord de cessament de contracte de treball" (ambdós escrits en portuguès) no proven en cap cas que hi hagués un contracte de treball entre el Sr. Jose Ramón i l'empresa aquí demandada, tal com correctament afirma el jutge d'instància en el fonament de dret primer.

El mateix cal dir dels documents 65 a 82 respecte a les circumstàncies de la Sra. Antonia (folis 266 a 288), documents ja analitzats pel jutge en el fonament de dret primer abans citat, el qual arriba a la conclusió de que l'actora treballa per la demandada però en règim de treball realitzat autònomament i no en contracte laboral. Pal que fa als documents 90 i 91, el que proven únicament és que aquets dos demandants, juntament amb la resta del recurrents, van enviar dues cartes a la demandada demanant aclariment sobre la seva situació laboral. i 3) Perquè la redacció que es demana que s'afegeixi tampoc te transcendència per a modificar la decisió de la sentència perquè una cosa és que els citats demandants prestessin serveis retribuïts per la demandada, el que reconeix expressament el jutge d'instància i una altra ben diferent és que aquests serveis fossin de caràcter laboral.

Pel que fa al fet provat dos bis, que es vol afegir, també s'haurà de desestimar, perquè encara que és cert el que s'assenyala en l'esmentat fet, cap transcendència pot tenir per a modificar la decisió de la sentència.

TERCER.- Per últim, els demandants denuncien, en el motiu quart del recurs, que també es troba correctament emparat en l'apartat c) de l'article 191 de la LPL , que la sentència ha infringit, per inaplicació, l' article 56 de l'Estatut dels Treballadors , així com la jurisprudència del Tribunal Suprem, fent referència, concretament, a la sentència de data 16.11.1998 i al.leguen, en síntesi, que en el present cas no ha existir un acomiadament exprés per part de la demandada, sinó que la seva actuació va ser deixar de pagar els salaris, deixar de donar ocupació efectiva i instruccions clares i, finalment va abandonar el centre de treball. Davant d'aquesta situació els treballadors van dirigir un escrit al aleshores Administrador Únic de la Societat i a l'Administradora judicial de la societat propietària de la totalitat de les accions de la demandada sol.licitant instruccions al respecte, sense que es rebés cap tipus de resposta, per la qual cosa aquest silenci va ser interpretat com un acomiadament tàcit pels demandants.

El jutge d'instància va desestimar la demanda en entendre que perque hi hagi un acomiadament tàcit han d'existir dos requisits, una manca d'ocupació efectiva i manca de retribució i en el present supòsit els actors van denunciar que les mensualitats dels mesos d'octubre, novembre i desembre de 2.006 es varen pagar amb retard, la qual cosa significa que el 5 de febrer, data de la demanda, aquestes mensualitats s'havien abonat, per la qual cosa, el dia 23 de gener (dia en que segons els actors l'empresa els havia acomiadat tàcitament), no hi havia encara impagament de salaris. També afirma que no es va concretar quan es va deixar de tenir ocupació efectiva, ni en el judici es va practicar prova efectiva que permetés determinar si concorria aquesta circumstància.

També aquest motiu ha de ser desestimat, atès que el jutge d'instància no ha infringit l' article 56 de l'ET ni la jurisprudència del Tribunal Suprem. Concretament la sentència d'aquest alt Tribunal de data 16 de novembre de 1998, citada pels demandants assenyala molt clarament els requisits necessaris perquè es pugui acreditar l'existència d'un acomiadament tàcit. Aquests requisits son:

a) Voluntat conscient de resoldre el contracte per part de l'empresari, que encara que es pot entendre existeix, quan els actes u omissions permeten presumir aquesta voluntat, exclou aquesta conclusió quan els dits actes denoten una absència de la citada voluntat resolutòria, encara que manifestin incompliment contractual, davant del qual el treballador pot reaccionar en els termes que permet la llei.

b) Perquè es pugui apreciar la figura de l'acomiadament tàcit, cal que la decisió d'extingir per part de l'empresari es dedueixi de fets o conductes reveladores de la intenció de l'empresa de resoldre el contracte.

c) Entre aquests fets i conductes, com molt bé assenyala el jutge d'instància, hi ha els supòsits en que l'empresa no pagui els salaris durant un cert temps i no doni ocupació efectiva als seus treballadors.

Doncs bé, en el present plet, tal com s'ha indicat abans, el jutge d'instància raona que no ha existit aquesta voluntat clara i conscient per part de l'empresa de resoldre el contracte de treball dels actors, atès que aquests van reconèixer en la seva pròpia demanda que l'empresa els havia pagat, encara que amb retard, els salaris dels últims mesos de novembre, desembre i gener i, en tot cas, en el moment en que ells situen l'acomiadament, el dia 23 de gener de 2.007 (data que no van indicar fins que el jutjat els va requerir per fer-ho, atès que en la seva demanda no constava aquesta dada imprescindible), el salari del mes de gener encara no l'havien meritat, atès que no tenien dret al seu cobrament fins el dia 31 del mes citat. Aquest raonament no es pot més que compartir, perquè, efectivament, a la data en es situa l'acomiadament, no hi havia encara cap endarreriment en el pagament dels salaris.

Pel que fa al segon requisit, és a dir, manca d'ocupació efectiva, el jutge d'instància assenyala que no es va acreditar per part dels actors des quin dia l'empresa va deixar de donar-los treball, atès que ells mateixos van aportar una carta dels seus advocats en la qual consta que en data 23 de febrer encara romanien en el centre de treball i que, en tot cas, abandonarien les oficines de l'empresa el dia 26 de febrer.

Així doncs, i en conclusió, davant d'aquests raonaments del jutge, que la Sala no pot més que compartir totalment, el motiu s'ha de desestimar, el que comporta la desestimació del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat pels Don. Gregorio , Carlos Alberto , Enrique , Jose Miguel , Domingo , Jose Ramón i Antonia contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 21 de Barcelona, en data 5 de juny de 2.007 , que va recaure en les Actuacions nº 90/2007, en virtut de demanda presentada pels esmentats Srs. contra SCANDECOR ESPAÑA, S.L., GRUPO ERIK EDITORES S.R.L., GRUPO SCANDECOR i Pedro Francisco , en les que ha estat part el FONS DE GARANTIA SALARIAL i, en conseqüència, hem de ratificar i ratifiquem la resolució citada.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.