Sentencia Social Nº 2149/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 268/2007 de 10 de Marzo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. ENRIQUE JÍMENEZ ASENJO GÓMEZ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 10 de març de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2149/2009

En el recurs de suplicació interposat per Iberia Lineas Aéreas de España, S.A. i Augusto i altres a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 20 de juliol de 2007 dictada en el procediment núm. 268/2007 en el qual s'ha recorregut contra ambdues parts, ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 16.04.07 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20 de juliol de 2007, que contenia la decisió següent:

"Estimar parcialment la demanda presentada per Augusto , Mariana , Marí Juana , Gines , Miguel , Jose Luis , Alfonso , Edemiro , Ismael , Eva , Piedad , Amparo , Filomena , Rocío , Salvador , Juan Manuel , Camilo , Fructuoso , Mauricio , Vidal , Alejandro , Domingo , Iván , Remigio , Jesús María , Candido , Emma , Gregorio , Octavio , Carlos María , Benjamín , Florencio , Pio , Luis Antonio , Bruno , Guillermo i Oscar només respecte als actors que a continuació es detallen i condemnar Iberia Lineas Aéreas de España, S.A. que abonar-los les quantitats que a continuació s'indiquen:

Piedad 388,44 euros

Filomena 53,36 euros

Rocío 55,12 euros

Salvador 52,50 euros

Juan Manuel 756,08 euros

Camilo 426,33 euros

Gines 341,90 euros

Jose Luis 296,50 euros

Alfonso 263,44 euros

Ismael 211,95 euros

Mauricio 454,64 euros

Vidal 449,32 euros

Alejandro 766,32 euros

Domingo 833,12 euros

Iván 880,52 euros

Remigio 624,48 euros

Jesús María 471,60 euros

Candido 502,34 euros

Gregorio 43,29 euros

Octavio 99,30 euros"

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer. Els actors presten serveis per la demandada amb la categoria professional i salari que s'indica per cada un d'ells a l'encapçalament de lres respectives demandes, circumstàncies que es donen aquí per íntegramen reproduïdes.

Segon. Els actors en l'actualitat tenen una relació laboral de caràcter indefinit. Prèviament, però, estigueren vinculats laboralment amb la demandada per mitjà dels contractes temporals, en diferentes modalitats, que es refereixen a cada una de les respectives demandes, i que es donen aquí per íntegrament reproduïts. En la majoría dels casos, aquestes contractacions duraven sis mesos i, a continuació, quedaven sis mesos desocupats, per tornar a ser contractats novament per sis mesos, en les mateixes dates que l'any anterior, i així successisvament.

Tercer. La demandada abona el complement d'antiguitat calculat des de l'inici de la relació laboral de caràcter indefinit , data consignada per cada un dels actors en la respectiva demanda (amb les sigles FTC, fijo tiempo completo).

Quart. Els actors reclamen, pel període concret individualment concretat a la respectiva demanda i en concepte de diferències retributives resultants de computar, a efectes del complement d'antiguitat, els períodes treballats en règim de temporalitat abans de accedir a la condició d'empleat fix, les següents quantitats:

Piedad 388,44 euros

Filomena 53,36 euros

Rocío 55,12 euros

Salvador 52,50 euros

Juan Manuel 756,08 euros

Camilo 426,33 euros

Gines 341,90 euros

Jose Luis 296,50 euros

Alfonso 263,44 euros

Ismael 211,95 euros

Mauricio 454,64 euros

Vidal 449,32 euros

Alejandro 766,32 euros

Domingo 833,12 euros

Iván 880,52 euros

Remigio 624,48 euros

Jesús María 471,60 euros

Candido 502,34 euros

Gregorio 43,29 euros

Octavio 99,30 euros

Cinqué. S'ha intentat la conciliació prèvia en seu administrativa amb el resultat de sense avenència.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora i la demandada van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat, respectivament, a les parts contràries i l' actora va impugnar el interposat per la demandada. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. La sentència del primer grau jurisdiccional ha estimat en part la demanda formulada pels actors. Als dits efectes, el jutjador "a quo" desestima la pretensió dels demandants de què se'ls reconegui com data d'antiguitat la de la subscripció inicial del primer contracte, atès que entre cadascun dels vincles contractuals varen transcórrer més de vint dies, ex art. 59 TRLET . No obstant, sí estima la petició de que la respectiva data d'ingrés ha d'aplicar-se per tal de determinar el còmput del plus d'antiguitat, atès el contingut del conveni col lectiu en aquesta matèria.

S'alcen ara en suplicació ambdues parts, pels motius que tot seguit analitzarem.

SEGON. Pel que fa al recurs de l'empresa, s'articula un únic motiu que, per la via de l'apartat c) de l'art. 191 TRLPL , denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 130 del conveni col lectiu d'aplicació , per entendre que el complement d'antiguitat que allà s'observa resta limitat al personal fix amb continuïtat de la prestació laboral.

El motiu ha de decaure, en haver estat ja prèviament abordat per molts altres pronunciaments de la Sala. Així, com indicàvem (entre moltes altres) a la nostra Sentència 3842/2008, de 9 de maig:

"Al objeto de resolver el presente recurso de suplicación esta sala parte del contenido de los incombatidos hechos declarados probados de la sentencia recurrida, que se dan aquí por reproducidos íntegramente a todos los efectos, y de los que procede subrayar que todos los trabajadores mantienen en la actualidad una relación de trabajo de carácter indefinido con la empresa recurrente, que todos ellos prestaron con anterioridad los servicios que se indican en el hecho tercero, y por último que la empresa en ningún momento ha cuestionado la cantidad objeto de la demanda y de la posterior condena para el caso en que fuera estimada la demanda.

Dejado sentado lo anteriormente expuesto, resulta que en la actualidad existe doctrina consolidada al respecto de la Sala de lo Social del Tribunal Supremo, iniciada por su sentencia de fecha 16 de mayo de 2005 , para el caso de la empresa Correos y referida al cómputo de servicios previos a efectos de antigüedad aunque hubiera transcurrido un tiempo superior a veinte días hábiles entre la finalización de un determinado contrato de trabajo y el inicio del siguiente, doctrina confirmada por otras posteriores, entre ellas, la de 17 de diciembre de 2.007, RCUD 190/2004, a efectos de antigüedad por despido, y las de 1 de marzo y 3 de abril de 2.007, en las que se dice que: "En general, en favor del reconocimiento del complemento de antigüedad a los trabajadores vinculados por contratos temporales a partir de la entrada en vigor del actual art. 15.6 del Estatuto de los Trabajadores se ha pronunciado esta Sala del Tribunal Supremo en sentencias de 7 de octubre de 2002 (rec. 1213/01 [RJ 200210912 ]), dictada por el pleno de sus miembros, seguida por otras varias, como la de 23 de octubre de 2002 (rec. 3581/01 [RJ 200210916]). En particular, la concreta cuestión controvertida del cómputo íntegro de los períodos de servicios ha sido abordada en sentencias recientes de esta misma Sala del Tribunal Supremo, reunida en pleno, de fechas 11 de mayo de 2005 (rec. 2353/2004 [RJ 20056511]) y 16 de mayo de 2005 (2425/2004 [RJ 20055186]), manteniéndose en otras posteriores como la dictada en fecha 26 de septiembre de 2006 (rec. 4369/2005 [RJ 20069037 ]).

Sostienen estas últimas sentencias, matizando doctrina anterior, que una discontinuidad o interrupción superior a veinte días entre contratos sucesivos no debe afectar al cómputo del complemento de antigüedad. Las razones a favor de la decisión adoptada se pueden exponer en los siguientes puntos, que se inspiran en el razonamiento de la sentencia citada de 16 de mayo de 2005 (RJ 20055186 ): 1) el complemento de antigüedad, cuya «fuente principal» de regulación es a partir de la Ley 11/1994 (RCL 19941422, 1651 ) el convenio colectivo, debe calcularse y computarse, en principio, en la cuantía y en los términos que determine la regulación convencional que lo establece; 2) el complemento de antigüedad tiene por objeto «compensar la adscripción del trabajador a la empresa o la experiencia adquirida durante el tiempo de servicios, circunstancias que no se modifican por el hecho de haber existido (en una cadena de contratos sucesivos) interrupciones más o menos largas en el servicio al mismo empleador, máxime si tales interrupciones fueron por imposición de este último»; 3) no rige, en consecuencia, para el complemento de antigüedad la doctrina jurisprudencial de la «interrupción superior a 20 días entre sucesivos contratos temporales» pues tal doctrina, cuya virtualidad se mantiene expresamente, es de aplicación no en materia de condiciones salariales sino en materia de condiciones de empleo, y en particular en el «examen de cada uno de los contratos integrantes de una cadena a fin de declarar cuales de ellos pueden calificarse de fraudulentos», determinando que, salvo supuestos excepcionales, «no pueden examinarse contratos anteriores a una interrupción superior al plazo de caducidad de la acción de despido»; y 4) en el presente caso consta la prestación de servicios, sin interrupción o discontinuidad prolongada entre contratos sucesivos, desde el primero celebrado en 20-11-78 hasta el último de fecha 21-6-2002, por lo que no procede excluir del cómputo del complemento de antigüedad el tiempo de servicios acreditado en la serie de contratos temporales sucesivos acreditada por el trabajador"

D'altra banda, escau recordar que la més recent doctrina cassacional ha canviat ostensiblement l'hermenèutica aplicable al còmput de l'antiguitat en el cas de previ encadenament de contractes, deixant d'exigir la concurrència del frau de llei als dits efectes juntament amb que no s'ultrapassés el termini jurisprudencial de vint dies hàbils. Així ho indicaren, entre d'altres, les SSTS UD 11.05.2005, 16.05.2005 i 23.05.2005. I tot que inicialment aquesta doctrina es remetia al càlcul de la indemnització per acomiadament, s'ha acabat ja implementat en el còmput ordinari del complement per antiguitat -com és de veure, entre d'altres, en la STS UD 10.07.2008-, que es decantaven per un judici que tingués en compte ja no tant si s'ultrapassava o no el llindar del termini de caducitat per acomiadament, sinó per la tendència a que a aquests efectes allò que ha de valorar-se és la "unitat essencial del vincle contractual", que òbviament és aquí apreciable.

L'aplicació dels esmentats criteris ha de comportar, lògicament, la desestimació d'aquest motiu i, amb ell del recurs de la demandada en la seva integritat, amb els efectes que es diran a la part dispositiva.

TERCER. Per la seva banda, el recurs dels treballadors s'articula a través de sengles motius -que obeeixen a una lògica comuna-, denunciant per la via del apartat c) de l'art. 191 TRLPL la infracció dels articles 59 i 25 TRLET, en relació al ja citat art. 130 del conveni rector . La tesi del recurs passa per la consideració que els demandants tenien, de facte, la condició de fixes discontinus abans del seu passi a la condició d'indefinits, pel que l'antiguitat havia d'haver-se reconegut des de la data postulada a la demanda, sense que sigui apreciable la prescripció del dret postulat respecte l'antiguitat reclamada.

Aquesta darrera tesi -sobre la prescripció- ha de ser compatida per la Sala. En efecte, cal fer esment que és molt antiga la doctrina (remuntant-se a l'extint Tribunal Central de Treball) que ve afirmant que las accions declaratives de drets no prescriuen mentre el vincle contractual segueix en vigor i allò que queda afectat per la prescripció són les conseqüències del dret que siguin de tracte únic o les de caràcter econòmics de tracte successiu que s'hagin meritat amb anterioritat al termini contemplat a l'art. 59.1 i 2. En el present cas, vista la naturalesa periòdica de la meritació, no resulta d'aplicació el termini general de les accions de tracte únic del art. 59.2 , sinó que és d'aplicació el més general del propi art. 59.1, en virtut del qual les acciones del contracte de treball que no tenen un termini especial prescriuen a l'any de la seva finalització. Al tractar-se d'un acció declarativa de dret l'acció per exercitar aquesta pretensió subsisteix mentre l'empresari desconegui el dret la declaració del qual es pretén, sempre que el contracte es trobi en vigor. No obsta a aquesta declaració que el dret reclamat pugui derivar-se d'obligacions de contingut econòmic, atès que com ocorre en aquest cas respecte, podrà estimar-se l'existència de dues accions: una declarativa, per tal que es reconegui el dret i una altra de quantitat, adreçada a obtenir les percepcions econòmiques corresponents, de manera que aquesta darrera acció serà la que prescriurà a l'any contat des de que l'acció pugui exercitar-se. En aquest mateix sentit, la nostra Sentència 6329/2001 de 18 de juliol -en un supòsit molt semblant al present- observava: "La sentencia de instancia apreció la concurrencia de la excepción alegado por TVE de prescripción y dejó imprejuzgado la demanda en la que se postulaba se declarase «el derecho del compareciente a ostentar la antigüedad en la empresa desde el 4 de marzo de 1985 con todas las demás consecuencias legales que de dicho derecho se deriven» y frente a ella deduce el actor, ayudante de realización, el presente recurso articulado en un solo motivo, dedicado al examen del derecho y amparado en el ap. c) del art. 191 de la Ley de Procedimiento Laboral , en él denuncia infracción del art. 59 del Estatuto de los Trabajadores , al aplicar la resolución combatida indebidamente lo dispuesto en el párrafo 1º de dicho artículo y no aplicar, sin embargo, lo que dispone el párrafo 2º de la misma disposición, a cuyo propósito ha de magnificarse y en ello están conformes no sólo las partes litigantes, sino incluso la Juzgadora «a quo», como no podía ser menos que el contrato de trabajo, por su propia naturaleza genera una obligación de trato sucesivo y no de trato único, por lo que todas y cada uno de los derechos inmanentes en el mismo son ejercitables y postulables, si no son reconocidos, durante la vigencia del mismo o como dice el art. 59 citado en su número primero sólo prescriben transcurrido un año desde su finalización, máxime si, como en el caso de autos, se trata de una acción declarativa, tendente a constatar una realidad preexistente, cual es la relativa a la antigüedad, respecto de la cual se ha dejado sentado que «entraña una condición personal del trabajador y el derecho a reclamarla acompaña a éste mientras subsista el contrato de trabajo, no siendo, en consecuencia susceptible de prescripción en cuanto éste permanezca vivo, sin perjuicio de que puedan prescribir, éstas sí, las consecuencias que de ella se deriven», por lo que conviene distinguir que en la demanda se ejercitan dos tipos de pretensiones, la relativa al reconocimiento de una mayor antigüedad y las que hacen referencia a las percepciones por el demandante del premio por tal concepto corresponderían; pues bien al reconocimiento a los derechos por servicios prestado con anterioridad a la fecha admitida por TVE como inicio del cómputo de antigüedad no puede aplicársele la prescripción en los términos en que lo ha hecho la resolución de instancia por cuanto el art. 59.1 mencionado hay que interpretarlo en relación con el reconocimiento de antigüedad en el servicio, que se podrá postular mientras exista la relación contractual, sin que el dato de que no se haya ejercitado tal acción a partir de la fecha en que pudiera hacerse, haya de conllevar la sanción de entender prescrita la posibilidad de reclamar tal derecho, de lo que deriva que a la pretensión ejercitada de una mayor antigüedad le es de aplicación el núm. 1 del repetido art. 59 del Estatuto de los Trabajadores , sin perjuicio de la operatividad del párrafo 2 en orden a las diferencias económicas que pudiesen resultar en el supuesto de que se actuase la acción ejercitada"

QUART. No obstant, com la pròpia recorrent indica, la sentència del primer grau no es limita a denegar el dret a l'antiguitat únicament en relació a la possible prescripció, atès que entra també en el fons de la qüestió, constatant que la possible existència d'una contractació fix discontinua o fix periòdica no ha quedat acreditada, considerant no acreditat el caràcter cíclic de la relació contractual no indefinida, al què s'afegeix que, en tot cas, entre els successius contractes ha transcorregut un termini superior als 20 dies, sense que -per raó del temps transcorregut- sigui apreciable la unitat del vincle contractual. Aquesta conclusió judicial és atacada ara per la cita de la infracció de l'art. 25 TRLET en relació al 130 del conveni rector

Abans de donar resposta volem indicar, en primer lloc, que el fet de que es reconegui el dret a la percepció econòmica d'antiguitat no és contradictori amb la desestimació del reconeixement del dret a la pròpia antiguitat, atès que ens trobem davant dues realitats jurídiques netament diferenciades. Cal observar, en aquest sentit, que la doctrina cassacional -i la d'aquesta mateixa Sala- ha vingut establint amb claredat -per bé que respecte el còmput de la indemnització per acomiadament- que una cosa és l'antiguitat a l'empresa i l'altra el temps de servei prestat (entre moltes d'altres, SSTS 16.01.1984, 20.10.1984, 20.11.1985, 17.12.1985, 25.02.1986, 30.04.1986, 05.05.1987, 02.06.1987, 21.12.1987, 28.04.1988, 08.06.1988, 14.06.1988, 14.07.1989, 19.12.1989, 15.01.1990, UD 08.03.1993, 30.06.1997, 30.11.1998, 21.03.2000, 05.02.2001, etc.)

D'altra banda, escau fer esment que la doctrina de la Sala respecte la peculiar política de contractació de la demandada en relació a la bossa de contractació de temporers, consistent en la realització de contractes de sis mesos amb un assalariat i d'uns altres sis mesos amb un segon treballador, per tornar a contractar a aquell primer en idèntiques condicions successivament ha estat qualificada per la doctrina de la Sala -en plena coincidència amb els raonaments del jutjador "a quo"- com un vincle fix periòdic -o com un contracte indefinit a temps parcial- Així, a la nostra Sentència 834/2008, de 30 de gener afirmàvem: "en el cas present no es pot aplicar als treballadors ... aquest criteri de relació laboral indefinida de caràcter fixa discontínua, perquè les contractacions no es produeixen de forma coincident amb concretes campanyes o temporades que determinen l'increment cíclic de l'activitat de l'empresa de forma previsible però en dates irregulars, com es comprova per la cadena de contractes de cada un dels demandants, contractats en general el primer o segon semestre de l'any en els primers contractes i durant un any seguit o concatenat amb interrupcions breus en l'últim any"; per continuar: "la relació laboral indefinida dels recurrents estesa de forma temporal i concatenada entre uns i altres treballadors, és per a cobrir una producció ordinària de l'activitat de l'empresa i, a la vista de les dates de contractació de cada un d'ells, no respon a cap increment destacat concret i cíclic de l'activitat que respongui a campanya o temporada. Per tant, la relació laboral indefinida únicament es pot enquadrar en la definició del contracte a temps parcial de l' article núm. 12.1,2 de l'Estatut dels Treballadors prevista per a la prestació de serveis durant un nombre d'hores a l'any inferior a la jornada de treball d'un treballador a temps complert comparable. L'apartat núm. 3 de la norma preveu que aquesta contractació a temps parcial sigui indefinida quan es realitzin treballs fixes i periòdics dintre del volum normal de l'activitat de l'empresa, com és el cas". Ara bé, no podem deixar d'observar que en la present litis no concorre cap element fàctic que ens pugui dur a la conclusió de que aquesta successió fraudulenta de contractes s'hagi produït en el supòsit que analitzem. Per bé que era aquesta la tesi de la demanda, el jutjador "a quo" considera aquest fet com no acreditat, sense que la recorrent ens aporti elements fàctics que desvirtuïn per la via de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL la dita conclusió .

Així, doncs, allò davant el què ens trobem -orfes d'elements fàctics contraris als què conté la sentència- és amb que els demandants varen prestar serveis en forma alternativa i successiva per a la demandada com temporals abans de consolidar la condició d'indefinits. I, en aquest marc, no és apreciable ni l'existència de frau de llei, ni una concreta pràctica consistent en emmascarar a través de contractes temporals alterns en el temps una contractació cíclica. Com encertadament raona el jutjador del primer grau, és suficient donar un cop d'ull a la demanda per apreciar com els actors foren contractats en dates diferenciades i amb modalitats contractuals també diferenciades (EV TP, fixes discontinus, substitució, FACTP, FTC, etc), transcorrent en alguns casos més d'un any entre un contracte i un altre. Lògicament si el vincle contractual previ a la indefinitat no hagués observat solució de continuïtat -que en el present cas, ha de continuar-se mantenint en els terminis tradicionals de vint dies- l'antiguitat postulada hauria de ser estimada, en la mesura en què la unitat del vincle contractual seria palesa. És aquest criteri cassacional consolidat (entre moltes d'altres, SSTS UD 12.11.1993, 10.04.1995, 17.01.1996, 13.10.1998, 30.03.1999, 16.04.1999, 03.02.2000, 15.02.2000, 12.11.1993, 10.04.1995, 25.02.1998, 30.03.1999, 20.12.1999, 22.05.2001, etc), atès que "la antigüedad de un trabajador en una empresa determinada no es otra cosa que el tiempo que el mismo viene prestando servicios a esa empresa sin solución de continuidad, aunque tal prestación de actividad laboral se haya llevado a cabo bajo el amparo de diferentes contratos de clases distintas, temporales e indefinidos. Y así el art. 25.2 del Estatuto de los Trabajadores toma en consideración los años trabajados sin hacer distingo ni diferenciación alguna, sin exigir que la actividad desarrollada fuese originada por un solo contrato de trabajo ni que sólo pudieran computarse a tales efectos los contratos indefinidos, y sin tampoco excluir el tiempo correspondiente a contratos temporales". I a la mateixa conclusió hauríem d'arribar si hagués quedat acreditat que els demandants eren contractats temporalment en una pràctica empresarial consistent en mantenir una política de gestió de la mà d'obra basada -en el seu concret cas- en l'ús abusiu de la temporalitat o en un exercici ocult d'una contractació continuada en períodes concrets i/o més o menys cíclics dins una relació continuada. No obstant, per bé que certament en alguns casos les dates que consten a la demanda podrien ser susceptible d'indiciar alguns d'aquests vicis, la recorrent no aporta, com s'ha dit, cap element fàctic que desvirtuï la valoració de la prova del jutjador "a quo" respecte la manca d'acreditació de les dites situacions. És més, el recurs no diferencia entre les diferents situacions dels demandants, argumentant en un "totum revolutum" que el vincle contractual era fix discontinu. El simple fet que amb anterioritat al contracte indefinit s'hagin mantingut vincles contractuals temporals amb l'empresa no comporta sempre el còmput de l'antiguitat des de la data inicial del primer vincle: sí ocorrerà quan no hi ha solució de continuïtat -el què aquí no passa- o quan és apreciable una unitat de les diverses contractacions prèvies amb l'empresa, de tal manera que la prèvia temporalitat no era autònoma -i, per tant, justificada- sinó que tenia un nexe comú amb la política de mà d'obra de l'empresa, basada en la temporalitat sense causa. És aquesta segona la tesi dels recurrents. No obstant, era a ells a qui pertocava -ex art. 217 LEC - acreditar aquest fet. I és evident que del relat fàctic de la sentència i de la valoració de la prova referida, no es deriva (més enllà d'indicis o presumpcions que no correspon a la Sala efectuar en la mesura que no se'ns proposa revisió fàctica) el manteniment de la unitat contractual.

Escau, per tant, la desestimació d'aquests motius i, amb ells, del recurs dels actors en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem els recursos de suplicació interposats per Eva i trenta-sis més i per IBERIA LÍNEAS AÉREAS DE ESPAÑA, SA, part actora i demandada, respectivament, contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 33 de Barcelona en data 20 de juliol de 2007 , recaiguda en actuacions 268/2007 i 269/2007, acumulades en reclamació de reconeixement de dret i quantitat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a l'empresa recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la part actora actuant en el recurs la quantitat de tres-cents (300.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.