Sentencia Social Nº 2245/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1000/2006 de 12 de Marzo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AMEB

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 12 de març de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2245/2009

En el recurs de suplicació interposat per Justa a la sentència del Jutjat Social 2 Tarragona de data 27 de novembre de 2007 dictada en el

procediment núm. 1000/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part inss T i tgss T, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 24 d'agost de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 27 de novembre de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando íntegramente la demanda presentada por Justa contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social y la Tesorería General de la Seguridad Social, debo absolver y absuelvo a las demandadas de todas las pretensiones contra ellas formuladas en la demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La actora, Justa , nacida el 2.11.48, figura afiliada al Régimen Especial de la Seguridad Social de Empleados del Hogar.

(exp. admvo)

SEGUNDO.- Iniciado expediente de incapacidad permanente la parte actora fue evaluada por el ICAM el 15.6.06. Tras emitir la CEI el 15.6.06 el preceptivo dictamen propuesta, la Dirección Provincial del INSS de Tarragona dictó resolución de de 31.7.06 por la que declaraba a la parte acora no afecta de incapacidad permanente en grado alguno derivado de enfermedad común, por no alcanzar sus lesiones un grado suficiente de disminución de su capacidad laboral.

(exp. admvo)

TERCERO.- La actora interpuso reclamación previa el 18.7.06, que fue desestimada por nueva resolución de 31.7.06.

(exp. administrativo)

CUARTO.- La parte actora sufre: "Fibromialgia. Poliartrosis (cervical-lumbar). Condropatía rotuliana grado IV derecha. Tendinopatía del supraespinoso izquierdo. Distimia".

QUINTO.- La base reguladora de la prestación es de 500,24 euros al mes, y la fecha de efectos de 15.5.06.

(no controvertido)

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La demandant interposa recurs de suplicació contra la Sentència que li denega el dret a percebre la prestació d'incapacitat permanent en el grau de total perquè no acredita lesions invalidants. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l' article 191 b) i c) de la Llei de Procediment Laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon. Qui recorre postula la revisió del fet provat quart de la sentència que recull les lesions que pateix. Proposa que s'introdueixi que te diagnosticada una fibromiàlgia severa 18/18, i un quadre depressiu ansiós pel qual està medicada. Basa la modificació per addició d'aquestes patologies en els informes mèdics que cita.

Aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, que no s'aprecien en el present cas, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil , i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri parcial i subjectiu. També la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En aplicació d'aquesta doctrina, desestimem aquest objecte del recurs, tota vegada que els informes mèdics citats per la part recurrent van ser valorats judicialment en la facultat que confereix l'article 97.2 ja esmentat juntament amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts, sense que la magistrada de la instància estigui obligada a recollir tota i cada una de les expressions mèdiques de les lesions, sinó les conclusions mèdiques a què arriba segons la valoració que en faci.

Tercer. També la part recurrent denuncia que no s'ha valorat correctament la prova i que les patologies que pateix impedeixen que pugui dur a cap l'activitat professional habitual d'empleada de la llar, que comporta la plena mobilitat i la realització constant de força i esforç físics, i entén que el seu estat és incompatible amb els requeriments de la seva professió, de manera que se li ha de reconèixer una incapacitat permanent total. Encara que no citi expressament les normes legals infringides, pel principi pro actione hem de rebutjar que aquest defecte sigui enervant de tenir per plantejat aquest objecte del recurs d'examinar les normes d'aplicació, perquè pel contingut de l'escrit de formalització de la suplicació queda clar que denuncia la no aplicació de l' article 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny .

Al respecte hem de recorda que l'article núm. 137.4 citat, en relació amb l'article núm.136.1 de la mateixa norma, porta a concloure que la invalidesa permanent en el grau d'incapacitat total per a la professió habitual comporta la situació de la treballadora que, després d'haver estat sotmesa a tractament mèdic prescrit i haver sigut donada d'alta mèdica, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles d'objectivació i previsiblement definitives, que l'inhabiliten per a la realització de les fonamentals tasques de la professió habitual, tot i que es pot dedicar a un altre distinta. En el cas present en què els fets provats no s'han modificat, ateses les lesions i limitacions funcionals que consten en el fet provat quart de la sentència en relació amb la professió que cal tenir en compte d'empleada de la llar, no es considera que la patologia en el seu conjunt sigui de suficient entitat per a impedir les fonamentals tasques de la seva feina, atès que la fibromiàlgia no es troba determinada en la entitat limitant funcionalment, ni la resta de lesions presenten limitacions funcionals de suficient entitat invalidant, sense perjudici dels brots puntuals invalidants temporalment que pugui patir mereixedors del tractament mèdic oportú. Aquestes lesions no determinen doncs limitació per a les tasques bàsiques específiques de la seva professió que impossibilitin les fonamentals tasques de l'activitat laboral de manera tan important que la capacitat residual comporti una situació de patiment en la seva feina quotidiana, segons doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem (STS de 21-5-1979 Ar.2218, reiterada en les de 6-11-1987 i 21-1-1988 per totes) i el criteri jurisprudencial pacífica dels Tribunals Superiors de Justícia.

Per tant hem de concloure que les exigències físiques de la professió d'empleada de la llar són compatibles amb les lesions objectivades en el fet provat quart de la relació fàctica de la Sentència recorreguda, de forma que desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Vistos els fonaments jurídics assenyalats

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació presentat per Doña. Justa contra la Sentència de 27 de novembre de 2007dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Tarragona en el procediment núm. 1000/2006, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.