Sentencia SOCIAL Nº 2273/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 810/2018 de 17 de Abril de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2014 - 8045155

RM

Recurs de Suplicació: 810/2018

IL LM. SR. DANIEL BARTOMEUS PLANA

IL LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 17 d'abril de 2018

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2273/2018

En el recurs de suplicació interposat per Laureano a la sentència del Jutjat Social 7 Barcelona de data 7 de novembre de 2017 dictada en el procediment núm. 966/2014, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS), TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i FREMAP, MUTUA DE ACCIDENTES DE TRABAJO Y ENFERMEDADES PROFESIONALES DE LA SEGURIDAD SOCIAL NÚM. 61, ha actuat com a ponent Il lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre seguretat social en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de novembre de 2017 , que contenia la decisió següent:

'Que desestimando la demandade Laureano , contra FREMAP, Mutua de Accidentes de Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social nº 61, el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL y la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo absolver a la Mutua demandada de la pretensión deducida en su contra.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'1º.- Laureano , permaneció en situación de incapacidad temporal, derivada de enfermedad común, de 28/8/2013 a 21/7/2014. La contingencia es firme, desestimada demanda del actor por Sentencia.

2º.- Durante la situación de IT el actor se ha desplazado a la Mutua para control y seguimiento de sus lesiones. La distancia entre su domicilio y el centro de Port Zona Franca, ida y vuelta, abarcó 4.8 Km. En total se desplazó en 16 ocasiones.

3º.-Mediante escrito de 18/6/2014 el actor solicitó de la Mutua el abono de los gastos de transporte por el importe reglamentario, 32,83 € (172,8 Km x 0,19 €/Km).

4º.-Acuerdo de 27/6/2014 denegó la solicitud por no estar contemplada compensación alguna por los gastos producidos en relación con las actuaciones de control y seguimiento de la incapacidad temporal en tanto no se agote la duración máxima de duración de 365 días.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part actora, Laureano , va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, la qual el va impugnar, MUTUA FREMAP. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

ÚNIC.1.Objecte del recurs i de la litis.

Per la via de la lletra c) de l'article 193 LRJS la infracció de l'article 2 l'Ordre TIN/971/2009, de 16 d'abril.

El dit precepte observa que 'en els casos de compareixences requerides per les entitats gestores o mútues d'accidents de treball i malalties professionals per a la realització d'exàmens o valoracions mèdiques, en els processos derivats de contingències tant comunes com a professionals, les despeses de transport ocasionats seran objecte de la corresponent compensació'. No obstant això, atès el contingut de la Disposició Final Primera del dit reglament (conforme a la qual 'es faculta al Secretari d'Estat de la Seguretat Social per dictar les instruccions necessàries per a l'execució i desenvolupament del previst en aquesta ordre') es dictà la Resolució de 21 d'octubre de 2009, de la Secretaria d'Estat de la Seguretat Social, per la qual es dicten instruccions per a la compensació de despeses de transport en els casos d'assistència sanitària derivada de riscos professionals i de compareixences per a la realització d'exàmens o valoracions mèdiques. En aquesta resolució s'afirmava en el punt 2 de l'apartat 3 afirma que les persones residents en diferent localitat de la qual es presti l'assistència sanitària derivada de riscos professionals o de la qual siguin citades a reconeixement mèdic 'tindran dret a l'abonament de les despeses de desplaçament amb autobús, ferrocarril i taxi, així com, en casos de desplaçament des d'o cap a territori extrapeninsular o entre les illes, amb avió o amb vaixell, tant d'anada com de retorn. També tindran dret a la compensació per desplaçament en vehicle particular en cas que optin per aquest mitjà de transport' No obstant, en el tercer paràgraf de l'apartat primer de la referida resolució s'afirmava: 'també tindran dret a la citada compensació per despeses de trasllat els treballadors que els suportin com a conseqüència de la seva compareixença davant els òrgans de l'Institut Nacional de la Seguretat Social competents per avaluar, qualificar i revisar la incapacitat permanent, o, si escau, davant els serveis mèdics de les mútues d'accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social, per a la realització dels reconeixements mèdics una vegada esgotat el termini de durada màxima de dotze mesos de la situació d'incapacitat temporal, d'acord amb l'establert en els articles 128.1.a) paràgraf segon , i 131.bis, paràgraf segon, del text refós de la Llei General de la Seguretat Social , aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1994, de 20 de juny'. Com es pot fàcilment comprovar la resolució de la Secretària General de la Seguretat Social contempla un requisit que no està observat a l'Ordre Ministerial esmentada: l'exhauriment de la durada màxima inicial de la incapacitat temporal (per tant, transcorreguts els dotze mesos des del moment de la baixa).

2. Sobre la recurribilitat de la sentència del primer grau i l'existència d'afectació general

Però abans de donar resposta als motius del recurs escau analitzar la competència funcional de la sala, tenint present que la quantitat reclamada és de poc més de trenta-dos euros, pel que es troba molt lluny de la summa gravaminis que contempla l' article 191.3 b) LRJS , sense que ens trobem en aquests supòsits en el tipus de recurribilitat absoluta de la lletra c) de l'article 191.3 LRJS , atès que per bé que el reintegrament de despeses sanitàries s'integra en la figura de denegació de prestacions quan afecta a l'assistència sanitària ( SSTS UD 07.07.1995 -Rec. 409/1995 -, 17.07.2000 -Rec. 1969/1999 -, etc.), no ocorre el mateix en relació a altres aspectes accessoris vinculats, respecte (com el de transport sanitari) els què sí opera el llindar legal de tres mil euros ( STS UD 09.02.2005 - Rec. 5047/2003 -).

En conseqüència, l'única possibilitat d'accés al recurs en supòsits com el present rau en la declaració d'existència d'afectació general, regulada a la lletra b) de l'art. 193 LRJS . Val a dir que la sentència del primer grau no conté cap menció al respecte, més enllà d'oferir en les declaracions legals de notificació una menció a la suplicació, per bé que des d'una perspectiva prestacional que no és aquí aplicable, tal i com acabem d'indicar.

En aquesta tessitura caldrà recordar que encara que inicialment la voluntat del legislador exclogui de recurs determinats tipus de plets, l'afectació general es deixa la porta oberta a jutges i tribunals a fi i efecte de poder entrar excepcionalment en específics supòsits individuals d'escassa significació econòmica en els quals 'pueden trascender esta dimensión al multiplicarse o extenderse a numerosos supuestos de hecho idénticos y requerir, por ello, una actividad uniformadora de los Tribunales de rango superior' ( STC 79/1985 ); o, com s'afirma a la STC 108/1992 , la seva finalitat respon a 'un interés abstracto: la defensa del 'ius constitucionis' y la garantía de la uniformidad de la doctrina legal en todo el territorio nacional como principal expresión del principio constitucional de igualdad en la aplicación de la Ley'.

D'aquesta manera l' article 193.3 b) LRJS està conformat per una sèrie d'elements constitutius: a) en primer lloc, el seu àmbit objectiu, per tant, és possible en demandes individuals o plurals que afectin a l'esfera contractual o de Seguretat Social; b) en segon lloc: els límits de la 'afectació general', tant pel que fa al seu àmbit objectiu, com a subjectiu, que es correspon amb l'afectació 'a tots o a un gran nombre de treballadors', sense que, com pot comprovar-se, la llei reguli la referència espacial d'aplicació; c) a continuació, l'acreditació de la generalitat de l'afectació, exigint-se per la llei que aquesta sigui notòria o hagi estat al legada i provada o 'o posseeixi clarament un contingut de generalitat no posat en dubte per cap de les parts'; i d) finalment, encara que la Llei gens digui sobre aquest tema, apareix també una qüestió accessòria, encara que essencial: la determinació de si l'apreciació de la concurrència d'afectació general ha de fixar-se per l'òrgan judicial 'a quo' i/o el que analitza el recurs.

En el present cas és evident que ens trobem dins l'esfera objectiva de l'afectació general; que del tot evident que les nostres reflexions s'han de limitar al subtipus de 'notorietat', atès que no consta cap al legació i prova, ni tampoc conformitat de les parts; i, finalment, que la sala -en la determinació de notorietat- és competent per analitzar d'ofici la seva competència funcional (entre moltes d'altres: STS UD 02.06.2008, Rec. 546/2007 -). No obstant, resten evidents dubtes en relació a si en el present cas es compleix amb els límits de l'afectació general. De fet, trobarem pronunciaments d'altres TSJ que en supòsits idèntics al present arriben a una conclusió negativa ( STSJ Madrid (6a) 21.07.2016 -Rec, 452/2016 -, 16.05.2017 -Rec. 292/2017 -).

En aquest sentit escau referir que és probablement en els límits de l'afectació general on rau a la pràctica la màxima problemàtica aplicativa. Així, l'afectació general es basa en una noció jurídica indeterminada 'que sobre un substrat fàctic sotmès a les regles generals de la prova, requereix una valoració jurídica sobre la seva concurrència en cada cas concret' ( SSTC 142/1992 , 144/1992 , 162/1992 , 58/1993 , etc.). Ens trobem, per tant, davant una valoració estrictament judicial. Però denoti's que en aquesta valoració poden concórrer dos elements conformadors: el 'quant' (això és: el nombre d'afectats) i el 'quin' (això és: la norma a interpretar i la seva litigiosidad). Això comporta que el problema pugui analitzar-se des d'una perspectiva subjectiva o objectiva.

Des de la perspectiva subjectiva cal observar que el marc legal es situa en un marc essencialment quantitatiu ('tots o a un gran nombre de treballadors'). No obstant és en la perspectiva objectiva del límit (el 'quin') os es situa en el present cas el problema. Trobarem en aquest sentit una certa tendència de la doctrina de cassació que sembla apuntar més a una valoració determinant de l'àmbit objectiu, situant els límits de l'afectació general no tant en la concurrència d'una litigiositat 'en massa', sinó valorant-se també les 'característiques intrínseques' del debat entre les parts, sense que hagi de confondre's amb l'àmbit personal de les normes jurídiques ( SSTS UD 03.10.2003 (2) -Rec. 1422/2003 y 1011/2003 -, 12.11.2005 -Rec. 565/2003 -, 27.12.2005 -Rec. 3962/2004 -, 03.01.2006 -Rec. 5414/2004 -, 05.02.2006 -Rec. 1111/2005 -, 30.02.2006 -Rec. 4678/2004 -, 23.03.2006 -Rec. 436/2005 -, 29.06.2006 -Rec. 1147/2005 -, 13.10.2006 -Rec. 2980/2005 -, 18.10.2006 -Rec. 2533/2005 -, 30.01.2007 -Rec. 4980/2005 -, 30.01. 2007 -Rec. 3455/2005 -, 16.01.2008 -Rec. 483/2007 -, 20.01.2009 -Rec. 636/2008 - , 23.01.2009 -Rec. 250/2008 -, 28.01.2009 -Rec. 2747/2007 -, 08.04.2009 -Rec. 1108/2008 -, 20.01.2010 -Rec. 3540/2008 -, 02.02.2010 -Rec. 4368/2008 -, 03.02.2010 -Rec. 136/20095 -, 25.01.2011 -Rec. 1418/2010 -, 25.01.2011 -Rec. 1280/2010 -, 15.02.2011 -Rec. 1269/2010 -, etc.). Des d'aquesta perspectiva no es tracta tant que puguin concórrer molts afectats, sinó si la qüestió plantejada és susceptible potencialment d'afectar a molts justiciables. Com s'afirma a la STS UD 15.04.1999 - Rec. 1942/1998 -: 'Se exige, por tanto, la existencia de una situación real de litigio sobre la cuestión debatida por parte de todos o un gran número de los trabajadores o beneficiarios comprendidos en el campo de aplicación de la norma, es decir, que es necesario que la interpretación se perciba como controvertida por un grupo significativo de personas y de ahí que la afectación general no puede confundirse con la circunstancia de que la norma sea susceptible de una aplicación en masa, pues en ese caso todos los conflictos de Seguridad Social o, en general , los relativos a prestaciones públicas, como lo es la que aquí se debate, tendrían, sin más, abierto el recurso extraordinario siempre que se cuestionara la interpretación de una norma. La afectación general se distingue también de la importancia o transcendencia que pueda tener la cuestión debatida, que es un atributo cualitativo independiente de la relación cuantitativa en que se concreta la afectación personal del conflicto'. O en la STC 108/1992 : 'se razona por el T.C.T. que la pluralidad de demandantes no llega a erigirse en 'un gran número' que signifique una magnitud elevada, tanto por sí mismo, como en relación con el total de asalariados de la gran empresa o sección productiva de que se trate. De este modo, pone su acento exclusivamente en el elemento cuantitativo sin reparar en la naturaleza jurídica o transcendencia del asunto debatido, lo cual, implica no valorar el fundamento con que el legislador ha querido instituir esta posibilidad excepcional de recurso, que no es otro, en sintonía con la propia función del recurso de casación -de cuya naturaleza participa el de suplicación-, que asegurar la igualdad en la aplicación de la ley, especialmente cuando con abstracción de cualquier efecto se busca la certeza sobre una situación jurídica controvertida. La relevancia de la afectación hay que situarla, por tanto, en la naturaleza jurídica de la cuestión controvertida, que ha de poseer objetiva y claramente el contenido de generalidad, más que en la mera magnitud cuantitativa, de suerte que los datos numéricos concretos han de tomarse en cuenta únicamente como expresión de un interés abstracto: la defensa del ius constitucionis y la garantía de la uniformidad de la doctrina legal en todo el territorio nacional como principal expresión del principio constitucional de igualdad en la aplicación de la Ley, funciones casacionales ambas a las que estaba llamado a desempeñar el T.C.T'.

Per tant, bé pot afirmar-se que la qualificació de l'afectació general és més objectiva que subjectiva (encara que l'element subjectiu no és descartable). I no se situa només en un àmbit temporal passat/present (en definitiva, nombre de demandes formulades) sinó també de futurs (possibles nous plets).

Doncs bé, en el present cas és clar a judici de la sala que la 'possibilitat d'afectació' és notòria, en resultar conegut i notori que un percentatge molt elevat d'empreses tenen actualment cobertes les contingències comunes en relació a la prestació de Seguretat Social per les Mútues Col laboradores de la Seguretat Social i, a més, que aquestes practiquen assíduament constants i periòdiques revisions. No estem aquí analitzant un debat processal en relació a si el mitjà de transport era o no l'adequat o sobre la quantia de les despeses, sinó estrictament sobre si el demandant té dret o no a la compensació. D'aquí que al nostre judici haguem de declarar l'existència d'afectació general i, en conseqüència, entrem en el coneixement del fons de l'assumpte.

3. Sobre el dret a percebre la compensació per transport postulada.

L'Ordre TIN/971/2009, de 16 d'abril té com finalitat principal expressa regular el marc de compensació per despeses de transport en relació a assistència sanitària derivada de contingències professionals, tal i com expressament es contempla en el seu anunciat i es deriva de la seva finalitat: desenvolupar el Decret 2766/1967 en relació únicament als riscos professional. No obstant això, l'art. 2 de l'Ordre estén també la compensació de despeses a les contingències comunes, com és el cas aquí analitzat, sense fer introduir cap limitació, cosa que sí fa la Resolució de 21 d'octubre de 2009, denegant a la pràctica la compensació en els períodes anteriors al termini inicial màxim de 365 dies de l' article 169.1 a) LGSS . Certament podria objectar-se que aquesta extensió pot incórrer en un ultra vires, com han entès diferents TSJ (entre altres, SSTSJ Cantàbria 27.01.2017 -Rec. 1039/2016 - i 09.03.2017 -Rec. 1071/2016 -).

No obstant creiem que en aquesta matèria escau reflexionar sobre la naturalesa jurídica de la Resolució de 21 d'octubre de 2009. Doncs bé, hem de recordar que les resolucions d'organismes administratius, amb el paradigma de les famosos Circulars, no són, en principi, normes jurídiques ( STS UD 04.06.1996, Rec. 3684/1996 ), sinó simples interpretacions administratives que, per bé poden tenir efectes en la tramitació interna no tenen eficàcia normativa, limitant els seu efectes al simple terreny intern; i això determina una evident impossibilitat de les dites resolucions de limitar drets. No obstant, caldrà observar que la resolució aquí contemplada té un quantum afegit, atès que, en definitiva, va una mica més enllà, en consistir essencialment en la interpretació de l'ordre ministerial en un terreny que supera el merament administratiu, per imbricar-se en el terreny reglamentari. I aquest caràcter reglamentari és clar en el present cas, atès que la pròpia Ordre TIN/971/2009 delega en la persona titular de la Secretaria d'Estat de la Seguretat Social competències no únicament en matèria d'execució (la qual cosa seria pròpia de les Circulars), sinó també de desenvolupament. I això comporta inevitablement que haguem de qualificar la resolució aplicada a la instància com a un reglament, amb tots els efectes.

Ara bé, el fet que ens trobem davant un reglament no impedeix la possibilitat d'ultra vires, atès que la simple delegació per part de l'Ordre esmentada comporta un inevitable sotmetiment al principi de jerarquia normativa. Podria potser entendres que la problemàtica rau en la concreció de què s'ha d'entendre per 'exàmens o valoracions mèdiques', atès que es podria entendre que tot i que la resolució res expressa en forma efectiva, existeix una remissió implícita a les competències de l'entitat gestora a l'hora de l'avaluació, qualificació i revisió de la IT, de conformitat amb l' art. 170.2 LGSS . Però ocorre que aquesta hermenèutica resulta impossible, doncs l'Ordre cita en forma expressa a les Mútues i la resolució, en forma més clara, es refereix a les compareixences 'davant els serveis mèdics de les mútues d'accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social, per a la realització dels reconeixements mèdics'. Observis com si la referència als dotze mesos -en realitat, tres-cents seixanta-cinc dies- es situés abans de l'expressió que s'acaba de transcriure difícilment es podria considerar que ens trobem davant una reglament ultra vires, atès que en definitiva allò que s'estaria afirmant és el dret a la compensació per als processos d'avaluació, qualificació i revisió de l'INSS i, en tot cas, per als reconeixement mèdics de les MCSS, amb independència del moment, anterior o posterior a la fi del termini inicial. Però no és així, la qual cosa determina a la fi que la Resolució de 21 d'octubre de 2009 exclogui les revisions mèdiques que efectuen les mútues abans del decurs dels tres-cents seixanta-cinc dies, una lògica del tot aliena a l'Ordre Ministerial. D'aquí que haguem de col legir que la dita resolució incorre en un evident ultra vires, pel que, de conformitat amb l' article 6 LOPJ , no resulta aplicable judicialment en la present litis.

No obstant resta encara un altre punt a aclarir en les nostres reflexions: l'Ordre TIN/971/2009 venia en bona mesura -per bé que no com única finalitat- a desenvolupar el Decret 2766/1967 i, en especial, el seu article 11 ; i la dita norma ha estat expressament derogada per la Disposició Derogatòria Única del RD 1192/2012. D'aquí que hom podria assolir la conclusió que aquell primer reglament no està actualment en vigor. No obstant això hem d'indicar que l' article 11 del Decret 2766/1967 no contenia cap esment al transport sanitari, sinó que es limitava a fer referència -a banda d'altres mesures concretes- a la restitutio ad integrum de la salut o a la prestació d'assistència sanitària en forma complerta pel cas de contingències professionals.

És cert que la prestació de transport sanitari està actualment contemplada amb caràcter general a l' article 19 de la Llei 16/2013 ; però únicament respecte el desplaçament de malalts per raons d'urgència ( art. 8 bis 1), per prescripció facultativa ( art. 8 ter 3) i clíniques ( art. 19). I, en forma més específica, la dita prestació concreta es desenvolupa a l'Annex VIII del RD 1030/2006 amb similars requisits. Ara bé, aquest dret es situa estrictament en l'àmbit prestacional. I caldrà indicar que no és aquesta la finalitat de l'art. 2 de l'Ordre TIN/971/2009 (sí la de l'article 1) que, en definitiva no ve a regular més que una contraprestació per les despeses a les que els usuaris han de fer front davant actuacions administratives, fins aleshores inexistent. D'aquesta manera és clar que la compensació aquí discutida no és una altra cosa que un reglament autònom, com ho ha estat des dels seus orígens. I això comporta, en definitiva, que la compensació incondicionada de les despeses de transport ocasionades als beneficiaris 'per a la realització d'exàmens o valoracions mèdiques, en els processos derivats de contingències tant comunes com a professionals' hagin de ser compensades, amb independència del termini de durada de la incapacitat temporal, atès el ja analitzat caràcter ultra vires de la Resolució posterior.

D'aquí que el recurs hagi de ser estimat, amb els efectes que direm a la part dispositiva. En tot cas, caldrà observar que per bé que la demanda no estableix el règim de condemnes, sí ho fa el recurs, sol licitant la responsabilitat de la MCSS, petició a la què he d'accedir, atès que era l'entitat responsable de la incapacitat temporal i la prestació de l'assistència sanitària.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el recurs de suplicació interposat per Laureano contra la sentència dictada pel jutjat del social número 7 dels de Barcelona en data 7 de novembre de 2017 , recaiguda en les actuacions 966/2014, en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i FREMAP, Mútua Col laboradora de la Seguretat Social núm. 61, per la qual cosa revoquem el dit pronunciament, amb la conseqüència de l'estimació de la demanda, pel que reconeixem el dret del demandant a percebre com despeses de desplaçament la quantia de 32,83 euros, condemnant als demandants a estar i passar per la dita declaració i a FREMAP, Mútua Col laboradora de la Seguretat Social núm. 61 al pagament de la referida quantitat.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.