Sentencia Social Nº 2410/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 729/2004 de 20 de Marzo de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

Barcelona, 20 de març de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2410/2006

En el recurs de suplicació interposat per Alfredo a la sentència del Jutjat Social 26 Barcelona de data 31 de gener de 2005 dictada en el procediment núm. 729/2004 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), Hijos de Francisco Arguimbau, S.A. i Mutua Fremap, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 15 d'octubre de 2004 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 31 de gener de 2005, que contenia la decisió següent:

"Desestimando las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por D. Alfredo contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), la Tesoreria General e la Seguridad Social,(TGSS) la Mutua Fremap y la empresa Hijos de Francisco Arguimbau S.A. sobre Incapacidad Permanente, debo absolver y absuelvo a las entidades demandadas de las pretensiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- D. Alfredo , mayor de edad, nacido el día 1 de septiembre de 1951, con DNI n° NUM000 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social con el n° NUM001 (hecho no controvertido).

2.- El día 7 de mayo de 2002, trabajando por cuenta de la empresa Hijos de Francisco Arguimbau S.A., desarrollando su profesión de manipulador de cargas, teniendo cubierto el riesgo por contingencias profesionales con la mutua Fremap, sufrió un accidente de trabajo (hecho no controvertido).

3.- Tramitado el correspondiente expediente administrativo, el 19/08/2003 se le extendió alta con propuesta de secuelas definitivas. Fue reconocido médicamente, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha de 30/10/2003 con el siguiente resultado: infarto agudo de miocardio, enf de 2 vasos, angioplastia, factor de eyección 40%, disnea de medianos esfuerzos. La Dirección Provincial del lNSS, con fecha 13/02/2004 dictó resolución por la que se declaraba al actor en situación de incapacidad permanente total, derivada de accidente de trabajo.

4.- Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía previa, que fue desestimada por resolución de fecha 16/07/2004 por los mismos motivos que la primitiva.

5.- El demandante acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 24656,40 euros al año y efectos desde el día 20/08/2003.

6.- El demandante padece las patologías apuntadas en la resolución impugnada, y que se indican en el hecho probado 3°.

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, qui no ho va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat tercer de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que transcriu, en què es substitueix l'última frase per la següent : " Se ha podido constatar que el infarto se produce dentro de un contexto de riesgo, por cuanto el actor padece además obesidad mórbida, hipertensión, diabetes Mellitus II, ansiedad y sintomatologia depresiva. En cuanto al factor de eyección ( FE) oscila entre el 45-50% en la última revisión realizada el dia 29 de julio de 2004" Basa la modificació en els documents mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil, LEC. 1/2000 . En el cas present l'esmena al tercer fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per al demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligada a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta de la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats o, a Catalunya, el Centre de reconeixement o Avaluació mèdica (CRAM), ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral. En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137, núm. 5 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa, així com la jurisprudència que cita.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la calificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que, encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas cardíaques, físiques i psíquiques, determinin la impossiblitat de treballar en les condicions d'exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

La Sala no considera que les lesions que pateix el demandant tinguin el grau determinant de la incapacitat permanent absoluta, atesa l'entitat de la lesió cardíaca, en què el factor d'eyecció de 40 graus determina un grau moderat amb dísnea a mitjans esforços, però no a petits, segons queda provat. També la obesitat com a factor de risc que assenyala la part recurrent juntament amb la hipertensió arterial, és moderada segons l'índex de massa corporal dels informes mèdics que cita, i és una patologia subjecte a tractament i control mèdic com també ho és la tensió arterial. Per tant la Sala entén que en el cas present no és d'aplicació l'article núm. 137. 5 de la Llei General de la Seguretat Social perquè la patologia cardíaca no és severa i els factors de risc que invoca el recurrent són susceptibles de medicació i control , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Alfredo contra la Sentència de 31 de gener de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 26 de Barcelona en el procediment núm. 729/2004, seguit a instància de l'esmentat Sr. recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, la Tresoreria General de la Seguretat Social , Mútua Fremap i l'empresa Hijos de Francisco Arguimbau S.A. , la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.