Sentencia Social Nº 2417/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 304/2008 de 17 de Marzo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AMEB

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

Barcelona, 17 de març de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2417/2009

En el recurs de suplicació interposat per Diana a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 2 de juny de 2008 dictada en el procediment núm. 304/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part Editorial Planeta Grandes Publicaciones, S.A., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 11 d'abril de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Extinció a instància del treballador, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 2 de juny de 2008, que contenia la decisió següent:

Desestimo la demanda presentada Diana , contra EDITORIAL PLANETA GRANDES PUBLICACIONES, S.A., i absolc a la demandada de les pretensions de la demanda.

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer.La demandant Doña. Diana , amb DNI núm. NUM000 , presta serveis per I'empresa demandada des del dia 03.05.02. Lacategoria professional reconeguda és de Directora d'Area.

Segon.La retribució cobrada per la demandant durant el període de Març de 2007 a Febrer de 2008 és de 64.578,74 euros. La retribució cobrada durant tot l'any natural 2007 és de 66.585,60 euros. Durant l'any 2007 la única retribució fixa ea de 1000 euros mensuals, en concepte de "promoción venta directores".

Tercer.La demandant va iniciar la prestació de serveis subscrivint en data 03.05.02 un contracte, cienominat d'agència", amb l'objecte de mediació i promoció per la venda d'obres del fons editorial de l'empresa.

Quart.En data 0.06.07 va passar a ser Cap d'Àrea del Canal 10 a Sevilla, Còrdova ¡ Huelva.

Cinquè.A partir de l'any 2008 l'empresa va notificar a la demandant que passaria a fer la funció de Cap d'Àrea del Canal 10 a Sevilla i Huelva.

Sisè.En data 01.02.08 l'empresa va procedir a donar d'alta a la demandant en el Règim General de la Seguretat Social, si bé pretenia que signés un contracte de treball que la demandant es va negar ja que entenia que corresponia donar-la d'alta sense necessitat de subscriure cap document.

Setè.La demandant ha estat en situacio d'Incapacitat Temporal durant el període de 05.11.07 a 11.03.08.

Vuitè.En data 27.03.08 la demandant i l'empresa van signar un document mitjançant el qual s'cordava la suspensió de la relació laboral amb efectes del 27.03.08 i pel període inicial d'un any, prorrogables anualment. En aquest document es reconeixia la categoria professional de Directora d'Àrea, si bé, quan es produeixi la reincorporació, se Ii assignarien nous equips de vendes sense que tingui dret a cap dels seus anteriors equips.

Novè.Les zones que tenia assignades durant l'any 2007 eren part de la província de SevilIa,.Còrdova i Huelva, i a partir de l'any 2008 l'empresa Ii canvia aquestes zones, passant a fer la totalitat de la província de Sevilla i Huelva, de manera que l'equip de la part de la província de Sevilla que no tenia passa a dependre d'ella i I'equip de Còrdova passa al Director d'Àrea que tenia sota la seva responsabilitat I'equip de la part de la província de Sevilla que passa a dependre d'ella.

Desè.Es va presentar papereta de conciliació previa en data 08.04.08, citant a les parts pel dia 09.05.08, al qual no hi va assistir la parr demandada, que consta notificada, i pe tant l'acte va finalitzar amb el següent resultat: intentant sense efecte.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima la resolució voluntària del contracte de treball per incompliments greus de l'empresa segons l' article núm. 50 de l'Estatut dels Treballadors . L'objecte del recurs és per reposar les actuacions al moment anterior a dictar-se sentència per infracció de normes i garanties del procediment que causen indefensió i revisar els fets declarats provats en la Sentència en empara en l' article 191 a) i b) de la vigent Llei de Procediment Laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu núm. 2/1995 de 7 d'abril .

Segon. Encara que exposat en segon lloc, hem d'examinar la primera causa de suplicació que planteja la part recurrent en base a l'apartat a) de l'article núm. 191 de la Llei processal laboral, en que denuncia la infracció de l'article núm. 218 de la Llei d'Enjudiciament Civil i de la jurisprudència. Argumenta que la sentència pateix d'incongruència d'omissió perquè en els fets provat no recull la data d'inici de la relació laboral ordinària, doncs considera que la data que consta de 3 de maig de 2002 pot ser l'inici de la relació laboral de caràcter especial postulada per la recurrent, o també de relació de serveis d'agència. Entén que aquesta omissió fàctica és contraria a l'exigència de precisió dels fets provats com a element essencial de la resolució judicial. Invoca criteri jurisprudencial de la Sala. Fa consideracions sobre la transcendència de qualificar la relació de treball laboral de caràcter especial en el moment que es va produir canvi de zona, perquè segons l' article núm. 5.5 del RD 1438/1985 tindria dret a l'extinció del contracte de treball amb la indemnització prevista en l' article núm. 41.3 de l'Estatut dels Treballadors en relació amb l'article núm. 11 de la norma específica . Fa referència al petitum principal i subsidiàri de la demanda d'extinció de la relació laboral ex article 50 de l'Estatut dels Treballadors i d'extinció ex article núm. 5.5 del RD 1485/1985 , que requereix un canvi de zona per poder reclamar l'extinció del contracte indemnitzada. Entén que la sentència infringeix les normes i garanties del procediment que li causen indefensió d'acord amb l' article núm. 24 de la Constitució Espanyola, i articles núm. 208 2, núm. 209,3 i 218 de la Llei d'Enjudiciament Civil en relació amb l'articled núm. 97.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

Tercer. La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentències de 1 de desembre 1987 [RJ 19878804], 28 de maig 1990 [RJ 19904510] i 9 d'abril 1991 [RJ 1991 3257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul.litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de las formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Supremo ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial (RCL 19851578, 2635 y ApNDL 8375) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, la Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ], i que la causa de la insuficiencia no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281])». Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); que comporti la indefensió material i no meramente formal, «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105], entre otras). Doncs be, atenent a l'esmentada doctrina tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, la nul.litat de les actuacions s'haurà de decretar quan s'hagin produït infraccions de les normes processals que, degut a la seva gravetat justifiquin aquesta decisió i produeixin indefensió d'acord amb l' article 240.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial 6/1985 .

En el cas que es debat entenem que la sentència de la instància no incorre en incongruència ni per omissió en resoldre menys del que s'ha demanat, ni tampoc es produeix en aquest cas incongruència per error perquè l'òrgan judicial no resolgui sobre la pretensió de la demanda o sobre el motiu del recurs i erròniament es refereixi a una altra pretensió totalment aliena a la controvèrsia processal plantejada ( STC. núm. 111/1997 per totes). No existeix incongruència ni obscuritat que causi indefensió a la part. La Sentencia resol sobre la pretensió principal de la demanda que és l'extinció voluntària de la relació laboral ordinària en base a l' article núm. 50 de l'Estatut dels Treballadors per l'incompliment greu de l'ocupadora per assetjament moral i per modificació substancial de les condicions de treball, amb total correspondència, concordància i correlativitat entre els elements subjectius i objectius de la relació jurídico-processal i l'acció exercida ( SS. TS. 23 de març de 1999, de 13 d'abril de 1998 i de 23 d'octubre de 1997, per totes), com en resulta de la comparació entre el demanat i el concedit ( SSTS. de 23 de setembre de 1999, de 13 de maig de 1998 i de 30 de novembre de 1996 per totes). En pronunciar-se i resoldre sobre la pètita principal basada en l'acció d'extinció voluntària del contracte de treball que es regula per a la relació laboral ordinària postulada en primer lloc, la sentència denega de forma implícita la petició subsidiària. Així ho ha entès la doctrina del Tribunal Constitucional (SSTC. núm. 103/2005, de 29 d'abril de 2005; núm. 26/1997, o les núm. 56, núm. 58 i núm. 85 de 2006, per totes), que resumidament estableix que no es produeix incongruència d'omissió davant el silenci de l'òrgan judicial a alguna pretensió plantejada, sempre que aquest silenci es pugui interpretar de forma raonable com una desestimació tàcita, la motivació de la qual es pot deduir del conjunt dels raonaments de la resolució, sense que sigui necessari per satisfer el dret a la tutela judicial efectiva una contestació explícita i detallada de totes i cada una de les al.legacions que basen o fonamenten la pretensió postulada, podent bastar segons cada cas, una resposta global o genèrica.

El grau de convenciment que els raonaments de la resolució judicial mereixin a la part recurrent és irrellevant i independent de la congruència, doncs l'exigència de congruència no s'estén als raonaments al.legats per les parts o pels Tribunals (SS. TS. de 11 d'abril de 1995 o de16 de març de 1990, per totes), i devem recordar també en aquest cas la doctrina jurisprudencial de què la incongruència no requereix conformitat literal i rígida a les peticions, sinó adequació als components fàctics de la litis ( STS. de 29 de maig de 1982).

És així que també entenem que la sentència recorreguda tampoc incorre en insuficiència de fets declarats provats que generi indefensió, perquè són suficients i necessaris per a la comprensió de la litis com a resultat del convenciment a què ha arribat el magistrat de la instància en base a la prova practicada i als elements de convicció aportats per les parts a la vista oral, en la facultat de valoració judicial que li atorga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Les omissions que cita la part referides a la naturalesa de la relació laboral, si ordinària o especial, no causen indefensió real i material a la vista de la relació fàctica dels fets provats segon a novè.

Pel raonat, desestimem aquest objecte del recurs.

Quart.- La part que recorre postula en el segon objecte del recurs la modificació del fet provat primer de la sentència que es refereix a què presta serveis per compte de l'ocupadora demandada i que la categoria professional reconeguda és la de Directora d'Àrea. Considera que el fet provat hauria de precisar el caràcter de la relació laboral, si mercantil, laboral especial o laboral ordinària, atès el contracte inicial d'agència, la cotització al Règim Especial de Treballadors Autònoms i posteriorment al Règim General de la Seguretat Social, i la situació d'incapacitat temporal. Fa consideracions sobre la transcendència de la determinació de l'inici del caràcter laboral de la relació per poder determinar si quan l'empresa va assignar un altre treballador a la zona de Córdoba la relació de treball de la recurrent era de caràcter laboral ordinària o de caràcter laboral especial. No planteja text alternatiu ni cita documents en què basa la modificació.

S'ha de recordar el caràcter extraordinari del recurs de suplicació, quasi cassacional, -Sentencia del Tribunal Constitucional de 18 de octubre de 1993 (RTC.1993 294)-, cosa que implica que el Tribunal no pot revisar o analitzar el procés en tota la seva dimensió, sinó únicament les qüestions que, entre les controvertides i en els termes legals establerts, acotin les parts; contràriament, si d'ofici per part del Tribunal es construïssin els motius de suplicació, quedaria desnaturalitzada l'essència del recurs mateix i la Sala assumiria una posició de part impròpia i contra llei. El recurs de suplicació està limitat pels requisits exigits en l' article 194.2 i 3 de la Llei de Procediment Laboral , que s'han d'interpretar de manera rigorosa perquè són les úniques infraccions sobre les que pot resoldre el Tribunal, cosa que obliga que en l'escrit d'interposició s'exposin amb precisió i claredat suficient els motius, de manera que si no es compleixen els requisits, el recurs és inviable ( S.TS. de 7 de maig de 1996 Ar. 4381). Aquesta limitació no resulta contraria al principi de tutela judicial efectiva establerta en l' article 24 de la Constitució espanyola , sinó que n'és conseqüència ja que impedeix que el Tribunal superior dedueixi una pretensió que no estigui rigorosament formulada, a fi de no contravenir el principi d'imparcialitat que regeix la funció judicial per a garantir que no es trenqui l'equilibri entre les parts processals ( STS. IV. de 23 de novembre de 2001 Ar. 10298); equilibri que únicament es pot desarticular per alguna d'elles fent ús dels instruments legals i processals establerts legalment per a poder imposar la seva tesi sobre la de l'altra part, però no per a imposar la seva tesi a l'òrgan judicial.

Partint d'aquesta premissa, la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables atès el caràcter extraordinari del recurs de suplicació i del fet que no es tracta d'una segona instància, raó que impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats (Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que, com s'ha dit, aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l' article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil , com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè suposa un desplaçament de la funció judicial ordenada per l' article 2.1 de la Llei orgànica del Poder Judicial i per l'article 117.3 de la Constitució espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

També la doctrina s'ha manifestat de manera constant referint-se als elements de prova per a la revisió, com els escrits de la pròpia part que recorre i la prova d'interrogatori en el judici, de què no tenen eficàcia revisora ( SS. TS. de 22 de desembre de 1997, de 10 d'abril i 20 de novembre de 1975), com tampoc la pròpia acta del judici (SS.TS. d'11 de desembre de 1067, de 31 de desembre de 1975 i de 28 de febrer de 1977). També la Sala ha establert en aplicació de la doctrina jurisprudencial reiterada i pacífica que per a que la pretensió revisora tingui èxit, els errors o omissions denunciats han de ser suficientment transcendents per a variar el signe de la part dispositiva de la resolució judicial atès que, en tot cas, excepte de manera excepcional, les raons d'economia processal impedeixen acollir en la revisió de fets errors fàctics denunciats sense transcendència perquè no porten a res.

Aplicant la doctrina jurisprudencial citada al cas present, no podem accedir a cap modificació de fets perquè aquest objecte del recurs no es proposa de manera adequada, doncs no consta text alternatiu al fet provat atacat ni es basa en prova eficaç i eficient. Per altra banda, les precisions sobre les circumstàncies de treball que la part recurrent entén que han d'estar incloses en la relació fàctica, es troben degudament detallades com ja hem dit, de manera que tampoc en cas de proposar-se text alternatiu es tractaria de modificació transcendent.

Per tant desestimem aquest objecte del recurs.

Cinquè. No havent plantejat censura jurídica sobre el fons decidit per la sentència en base a l' article núm. 191,c) i núm. 194, 2 de la Llei de Procediment Laboral , hem de confirmar la decisió de la instància. No obstant, atès que la formalització del recurs fa referència a l'aplicació de l'article núm. 5.5 del RDecret 1483/1985 de 1 d'agost sobre la relació laboral de caràcter especial de les persones que intervenen en operacions mercantils per compte d'un o mes empresaris sense respondre del risc i sort d'aquelles, hem de recordar que en el fet provat vuitè no atacat, consta que les parts van signar un document el dia 27 de març de 2008 de suspensió de la relació laboral pel període inicial d'un any que preveia que en incorporar-se al treball se li assignarien nous equips de vendes sense que tingués dret a cap dels seus anteriors equips. El fet provat novè no atacat planteja el canvi de zones de venda l'any 2008, que passa a fer la totalitat de la província de Sevilla i Huelva en lloc de tenir-les parcialment com abans, a canvi de deixar la part de la província de Córdoba, de la que se n'encarrega en la seva totalitat l'altre Cap que compartia les tres zones. No consta provat el perjudici d'aquesta redistribució de zones tal com exigeix l'article 5.5. de la norma especial, que per altra banda remet a la jurisdicció laboral tal com també fa l'article núm. 10 de la mateixa norma. Amb la sentència de la instància entenem que aquesta redistribució de zones no constitueix cap modificació substancial de les condicions de treball prevista en l' article núm. 41.3 de l'Estatut dels Treballadors ( RDLegislatiu 1/1995) ni sigui causa que justifiqui l'extinció contemplada en l'article núm. 50 de la mateixa norma .

Per tant, hem de confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes invocats d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per Doña. Diana contra la Sentència de 2 de juny de 2008 dictada pel Jutjat social núm. 3 de Barcelona en el procediment núm. 304/2008, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.