Sentencia Social Nº 246/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 102/2006 de 15 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

E.P.U.

IL.LMA. SRA. MARIA LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL.LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 15 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 246/2007

En el recurs de suplicació interposat per Rebeca a la sentència del Jutjat Social 1 Manresa de data 21 de juny de 2005 dictada en el procediment núm. 149/2005 en el

qual s'ha recorregut contra la part I.N.S.S., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 14 de Març de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de Juny de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda dirigida por Rebeca contra el Institut Nacional de Seguretat Social y declaro que la parte actora no se encuentra en situación de Incapacidad Permanente de ningún tipo".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º-. La parte actora, nacida el 12-3-53, figura afiliada al Régimen General de la Seguridad Social con el nº NUM000 . Su actividad profesional es la de limpiadora.

( Hecho indiscutido).

2º-. El 26-10-04 el INSS dictó resolución denegatoria de cualquier grado de incapacidad en la que reconocía a la actora las lesiones siguientes (sic): Fibromialgia, sde. ansioso depresivo en tto., actualmente clínica significativa.

El 3-02-05 el INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social) desestimó la reclamación administrativa previa y confirmó su resolución anterior.

(Conforme a expediente administrativo).

3º-. La parte actora padece fibromialgia y trastorno ansioso depresivo moderado. (Conforme al diagnóstico coincidente del informe médico aportado por el INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social) y por la actora. Ambos peritos en juicio coincidieron en clasificar la dolencia psiquiátrica en una gravedad moderada. No se ha hecho constar la enfermedad de Raynaud por no haberse alegado su conexión con una disminución de la capacidad laboral de la actora y ser por tanto irrelevante para los efectos de este pleito.

Tampoco se ha hecho referencia al posible problema de menisco por no haberse alegado en su momento en la exploración hecha por los médicos del INSS, veáse su informe, ni tampoco haberse razonado en juicio su conexión con la capacidad laboral de la actora, ni demostrado la imposibilidad de su sanación.

4º-. La base reguladora mensual para la incapacidad es de 812,16 Euros con efectos económicos desde el 7-10-04.

(Hecho indiscutido).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat tercer de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què presenta símptomes de fibromiàlgia positius (16 de 18), trastorn depressiu ansiós de més de dos anys i mig d'evolució amb símptomes persistents de tristesa, anhedònia, hipotímia i ansietat aguda i crònica, reumatisme degeneratiu crònic que afecta els genolls i que comporta dolor intens que li provoca també marejos, malaltia de Raynaud, que provoca dolor intens amb trastorns vasculars amb contacte amb aigua freda, i taquicàrdies i pèrdues del coneixement, insomni i labilitat emocional". Basa la modificació en els informes mèdics que cita, i fa consideracions sobre els criteris jurisprudencials sobre la fibromiàlgia.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000. En el cas present la modificació fàctica proposa s'ha de desestimar, perquè el mateix fet provat impugnat es refereix a la lesió de fibromiàlgia i al trastorn ansiós depressiu, i fa referència, encara que a través de valoracions pròpies del fonament de dret, de la malaltia de Raynaud que pateix i de la patologia del menisc. No obstant, el fer provat tercer de la sentència haurà de quedar redactat, per a una correcta relació fàctica que permeti els raonaments i conclusions corresponents, de la següent manera: La demandant pateix fibromiàlgia símptomàtica i trastorn ansiós depressiu moderat, malaltia de Raynaud i meniscopatia.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, devent-se entendre que es refereix al núm.5 i subsidiàriament al núm.4 de l'article citat, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Invoca doctrina i criteri jurisprudencial per a mantenir que les lesions impossibiliten les feines pròpies de peó textil, tot i que la categoria professional és de netejadora segon el fet primer de la sentència no atacat. Acaba demanant que es declari la recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta o total.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demès exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta atès que les lesions no han quedat determinades en quin grau d'intensitat s'expressen, sense que el fet de patir fibromiàlgia sense concretar en quin grau d'incidència funcional o el trastorn ansiós depressiu moderat en tractament des de fa anys, sigui significatiu de la seva incidència incapacitant. El mateix s'ha de dir de la malaltia de Raynaud i la meniscopatia. En no constar que la intensitat del conjunt de les dolences limiti la recurrent per a les tasques de la seva la professió habitual de neteja, sense perjudici dels brots que requereixen un tractament puntual inhabilitador pel treball, però no de forma permanent, no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Rebeca contra la Sentència de 21 de juny de 2005 dictada pel Jutjat Social de Manresa en el procediment núm. 149/2005 seguit a instància de l'esmentada Sra. recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social i , la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.