Sentencia Social Nº 250/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2231/2003 de 14 de Enero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 de gener de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 250/2008

En el recurs de suplicació interposat per Viatges Santa Mar,S.L. a la interlocutòria del Jutjat Social 5 Barcelona de data 26 DE

MAIG DE 2006 dictada en el procediment Executòries núm. 2231/2003 en el qual s'ha recorregut contra la part -F.G.S.- Fondo de Garantía Salarial i Luis Alberto , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.- Les empreses demandades el 29 de juliol de 2002 en reclamació de quantitat van ser condemnades desprès de celebrar la vista oral el dia 23 de setembre de 2003 en el Jutjat Social núm. 25 de Barcelona per Sentència el dia 29 de setembre de 2003 en el procediment núm. 656/2002 que estimava en part la pretensió i les condemnava a pagar l'import que fa constar.

Segon.- El dia 26 de novembre de 2003 la part demandant va presentar demanda executiva que va ser repartida al Jutjat Social especial d'execucions núm. 5 de Barcelona, el qual per Aute de 8 de gener de 2004 va acordar l'execució de la sentència en el procediment executiu núm. 2231 de 2003.

En la diligència d'embargament a les empreses de 11 de febrer de 2004 consta que l'empresa Santa Mar SL. dedicada al mateix objecte social d'agència de viatges minorista ocupava el local i oficines de les executades. Després dels tràmits d'informació, investigació de bens, de trava i realització les dues empreses condemnades van ser declarades insolvents.

Tercer.- En data de 3 de maig de 2005 la part executant va presentar demanda d'ampliació de l'execució a l'empresa Viatges Santa Mar, SL.. Després de la corresponent compareixença celebrada el dia 23 de març de 2006 es va dictar Aute que desestimava l'ampliació perquè el jutjat especial d'execucions es considerava incompetent en entendre que la mercantil nova s'havia constituït abans del títol executiu. Contra aquesta resolució la part demandant va presentar el corresponent recurs de reposició, el qual va ser estimat per Aute de 26 de maig de 2006, en considerar que l'activitat efectiva industrial s'havia iniciat coincidint amb la celebració de la vista oral en fase declarativa que va donar lloc a la sentència.

Contra aquesta resolució la mercantil estesa executada va interposar el present recurs de suplicació.

Fundamentos

Primer.- La part recurrent planteja doncs recurs de suplicació contra l'aute de 26 de maig de 2006 que la condemna com a successora de les altres dues mercantils condemnades i executades. L'objecte del recurs és reposar les actuacions al estat anterior al moment d'haver-se infringit normes o garanties de procediment que han provocat indefensió, i a revisar els fets declarats provats, en base al apartats a) i b) de l'article núm. 191 de la Llei de procediment Laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril . La part recurrent argumenta que el juliol de 2002 ja estava constituïda com empresa de manera que la seva existència era anterior al títol executiu. Entén que la resolució recorreguda vulnera l' article núm. 24 de la Constitució Espanyola perquè se li ha vedat l'accés a la fase cognitiva i s'ha hagut de defensar en una vista incidental quan els fets ja estaven fixats.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 19904510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta

decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]",i que "la resolución anulatoria requiere además, para considerarse ajustada a derecho, que la causa de la insuficiencia no sea imputable a la parte (entre otras, S. 5 junio 1982, que también figura en el rollo), o no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281])».. Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995 105], entre otras),.Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tan del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals, ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part.

En el cas que es debat, la concreta denuncia de la indefensió perquè no va poder accedir a la fase cognitiva del procediment i s'ha resolt en compareixença del procés executiu, entenem que no causa cap indefensió a la part perquè en la compareixença va tenir la oportunitat de valerse de tots els mitjans de prova de que va voler o poder en una vista oral que es regeix pels principis de contradicció, oralitat, immediació, concentració i celeritat establerts en l' article núm. 74 de la llei processal laboral per a tots els judicis laborals, tal com ha manifestat la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem de forma reiterada i pacífica des de la Sentència de 24 de febrer de 1997, Rec. 1977,1996 i tal com es reitera en la STS. de 25 de gener de 2007, RJ 2007589, que insisteixen que l'incident previst en l' article núm. 236 de la Llei de Procediment Laboral és el idoni per a resoldre el canvi de les parts en l'execució, la seva successió o totes les altres incidències necessàries per fer efectiva la condemna de la sentència o títol executiu. Així també s'ha recollit posteriorment en l' article núm. 540 de la Llei d'Enjudiciament Civil . Per tant, entenem que no s'ha produït cap infracció processal en la tramitació de l'ampliació de la responsabilitat per successió empresarial, i en conseqüència desestimem aquest objecte del recurs.

Segon.- La part recurrent basa el segon objecte del recurs de revisió dels fets provats segons l'apartat b) de l'article núm. 191 de la Llei de Procediment Laboral en consideracions generals, sense plantejar quin fet provat ataca i quin text alternatiu postula. Tampoc es pot entendre que per error involuntari l'objecte del recurs sigui examinar les infraccions de normes substantives, perquè no en cita cap ni argumenta sobre quina norma infringeix la resolució. Fa consideracions sobre la motivació del Aute recorregut en què consta que l'autorització d'apertura d'una sucursal d'agència de viatges a Pineda va obtenir-la el 15 de setembre de 2002, i que la successió no es va evidenciar en la vista oral cognitiva que va ser molt propera a aquesta data (el 23 de setembre de 2002). Argumenta que el que la llicència no s'obingués fins el setembre, no vol dir que no hagués iniciat l'activitat que va ser el juliol de 2002 segons el registre mercantil. Nega la successió perquè no ha hagut transmissió de la titularitat entre el subjecte cedent i el cessionari, traspás d'empreses que ha de ser referit a l'explotació o activitat amb identitat econòmica pròpia. Argumenta que en el cas present la única connecxió entre les anteriors ocupadores i la recurrent és el local i l'objecte social d'agència de viatges, sense concretar els mitjas materials i humans que permetin deduir la transmissió d'empresa.

Tercer.- Hem de recordar a la part recurrent el caràcter extraordinari del recurs de suplicació, que és de revisió de les resolucions de la instància i no una segona instància com l'apel lació a l'ordre civil de la jurisdicció. És per aquest motiu que el recurs de suplicació està limitat pels requisits exigits en l' article 194.2 de la Llei de procediment Laboral que s'han d'interpretar de manera rigorosa perquè són les úniques infraccions sobre les que pot resoldre el Tribunal, cosa que obliga que en l'escrit d'interposició s'exposin amb precisió i claredat suficient els motius, de manera que si no es compleixen els requisits, el recurs és inviable ( STS. de 7 de maig de 1996 Ar. 4381). Aquesta limitació no resulta contraria al principi de tutela judicial efectiva establerta en l' article 24 de la Constitució espanyola, sinó que n'és conseqüència ja que impedeix que el Tribunal superior dedueixi una pretensió que no estigui rigorosament formulada, a fi de no contravenir el principi d'imparcialitat que regeix la funció judicial per a garantir que no es trenqui l'equilibri entre les parts processals ( STS. IV. de 23 de novembre de 2001 Ar. 10298); equilibri que únicament es pot desarticular per alguna d'elles fent ús dels instruments legals i processals establerts legalment per a poder imposar la seva tesi sobre la de l'altra part, però no per a imposar la seva tesi a l'òrgan judicial.

En el cas present l'absència ineludible de censura jurídica impedeix la Sala entrar a decidir sobre el fons de la controvèrsia, de manera que s'ha de rebutjar el motiu del recurs, atès que tampoc formula adequadament cap motiu revisor dels fets provats amb redacció de text alternatiu basat en les proves eficaces i eficients legalment vàlides segons l' article 194.3 de la Llei de Procediment Laboral .

Per aquest motiu no podem atendre el recurs de suplicació, i volem fer constar no obstant sobre el fons de la controvèrsia, que el raonament de la instància respecte a la procedència de l'ampliació de la part executada en fase d'execució aplica la doctrina jurisprudencial que assenyala que el límit per substituir la part executada està en què la successió de la part executada s'ha d'haver produït efectivament després de l'acte del judici que va donar lloc a la sentència en el procediment declaratiu (TS. 24-2- 1997 RJ1887; 10-12-97, RJ.9046, aute 3-12-98 RJ.10190), com es considera en el cas present.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, s'ha de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència en la seva totalitat.

Quart.- En aplicació de l' article 233 de la Llei de Procediment Laboral hem de condemnar la recurrent al pagament de les costes processals referides als honoraris del lletrat que signa la impugnació al recurs, que xifrem en 500 euros.

També hem d'aixecar la suspensió de l'execució acordada per Provisió de 13 de novembre de 2007 i donar el curs legal al assegurament de la condemna un cop ferma aquesta sentència.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes invocats d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per l'empresa Santa Mar, SL, Agència de Viatges contra l'Aute de 26 de maig de 2006 dictat pel Jutjat social núm. 5 de Barcelona en el procediment núm. 2231/2003. Condemnem la recurrent a pagar 500 euros en concepte d'honoraris del lletrat que signa l'escrit d'impugnació del recurs.

Aixecar la suspensió de l'execució acordada per Provisió de 13 de novembre de 2007 i donar el curs legal al assegurament de la condemna un cop ferma aquesta sentència

Contra aquesta sentència es pot interposar un recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la magistrat/da ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.