Sentencia Social Nº 2505/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1802/2009 de 07 de Abril de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 7 d'abril de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2505/2010

En el recurs de suplicació interposat per Carlos Francisco a la sentència del Jutjat Social 8 Barcelona de data 28 de juliol de 2008 dictada en el

procediment núm. 615/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 6 de novembre de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de juliol de 2008, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando como desestimo la demanda interpuesta por D. Carlos Francisco contra INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL debo absolver y absuelvo al Ente Gestor de los pedimentos formulados en su contra".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero.- Que Carlos Francisco , con DNI nº NUM000 , nacido el 23-4-1968 y de profesión habitual conductor-repartidor fue declarado afecto de incapacidad permanente en el grado de total por resolución administrativa de 28-11-2005 en atención a las siguientes dolencias: Trastorno de ansiedad que no interfiere la actividad de la vida diaria excepto la conducción de vehículos.

Segundo.- Que por resolución administrativa de 30-7-2007 se declaró no haber lugar a revisar el grado de incapacidad declarado. Interponiéndose la preceptiva reclamación previa la misma fue desestimada por resolución administrativa de 27-9-2007.

Tercero.- Que de prosperar la demanda la indiscutida base reguladora mensual y efectos serían: 1.306,52 euros y 26-7-2007.

Cuarto.- Que las dolencias y limitaciones que padece la parte actora son: Síndrome de fatiga crónica. Fibromialgia y trastorno depresivo con limitaciones a grandes esfuerzos o actividades que generen estrés importante que pudieren generar crisis de ansiedad o pánico.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. Pel demandant es planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer la situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total.

L'objecte del recurs és revisar els fets provat i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la Llei de Procediment Laboral.

Segon. Postula la modificació del fet provat quart de la sentència que es refereix a les lesions que pateix, i proposa un text alternatiu que digui que pateix : "Trastorn d'angoixa amb agorafòbia, crisis de pànic amb un cert nivell d'estrès. Fatiga crònica en grau sever, grau III, fibromiàlgia en grau moderat II. Sdre. ansiosa depressiva amb neurosi fòbica. Síndrome seca de mucoses i disautonomia." Basa la modificació en els documents mèdics que cita, entre els quals consten de La Unitat de Fatiga crònica de l'Hospital Clínic de Barcelona signat pel Dr. Claudio i l'informe del metge forense.

Aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, que no s'aprecien en el present cas, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil , i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri parcial i subjectiu. També la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En aplicació d'aquesta doctrina, respectem el convenciment judicial a què ha arribat el magistrat de la instància, tota vegada que l'informe mèdic citat per la part recurrent va ser valorats judicialment en la facultat que confereix l'article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral ja esmentat, juntament amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts a la vista oral, que va decidir demanar informe del metge forense al que també es remet el recurrent. El magistrat de la instància no està obligat a recollir tota i cada una de les proves mèdiques sobre les lesions dels informes concrets dels facultatius, sinó el convenciment i les conclusions mèdiques a què arriba segons la valoració que en faci en el seu conjunt, prevalent unes proves mèdiques sobre d'altres, en aquest cas la del facultatiu mèdic forense reclamat.

En conseqüència desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. En el sego motiu, denuncia la infracció de l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social referit al concepte de la incapacitat permanent absoluta. Parteix de que el fons de la controvèrsia rau en determinar si el conjunt de les patologies són susceptibles del reconeixement de la incapacitat permanent absoluta, i considera que el quadre mèdic proposat impedeix que pugui dur a cap no sols activitats lleugeres i sedentàries sinó cap activitat amb un mínim de rendiment i assiduïtat, amb cita de doctrina jurisprudencial i criteri d'aquesta Sala Social del TSJ. de Catalunya.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137.5 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social (RD. Legislatiu 1/1995 ), que remet a la definició de la legislació anterior dels diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes), manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta el recurrent per a ser creditor de la incapacitat absoluta que postula, el quart fet provat de la sentència no modificat, estableix que presenta síndrome de fatiga crònica. Fibromiàlgia i trastorn depressiu amb limitacions a esforços grans o activitats que generin estrès important que podés generar crisi d'ansietat o pànic. Tal com raona el magistrat de la instància i també assenyala el recurrent en el seu recurs, la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia així com el quadre psíquic reflecteixen un conjunt de patiments importants que considerem que ara per ara no tenen l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa sedentària, semisedenària o lleugera sense estar sotmesa a estrès, tan per compte d'altre o pròpia, sent les malalties tributàries de control mèdic i tractament constant pal liatiu, sense perjudici dels brots que pugui patir que, a més del tractament mèdic pal liatiu, comportin una impossibilitat temporal de treball i el corresponent tractament mèdic.

Si be el quadre patològic actual comporta un agreujament de la patologia del quadre anterior que va donar lloc a la declaració de la incapacitat permanent total, entenem que actualment no te en el seu conjunt entitat suficient per impedir tot tipus d'activitat laboral. Per tant hem de desestimar el recurs i i confirmar la sentència de la instància, perquè entenem que no concorren les condicions exigides per l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social per a declarar el recurrent demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta, en relació amb l'article núm. 143 de la mateixa norma.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Carlos Francisco contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 8 de Barcelona de 28 de juliol de 2008 , dictada en el procediment núm. 615/2008 i seguit a instància de l'esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social i , que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.