Sentencia Social Nº 2510/2003, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Rec 506/2003 de 16 de Abril de 2003

Encabezamiento

Rotlle núm.: 506/2003

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

SALA SOCIAL

AM

ILMO. SR. D. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

ILMA. SRA. Dª. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

ILMA. SRA. Dª. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG

------------------------------------------

Barcelona, 16 d'abril de 2003

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats

esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2510/2003

En el recurs de suplicació interposat per Juan Francisco frente a la sentència del Jutjat Social 2 Tarragona de data 10 de juny de 2002 dictada en el procediment núm. 778/2000 en el

qual s'ha recorregut contra la part ESTALVIDA DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A., COMISIÓN CONTROL PLAN PENSIONES EMPLEADOS CAIXA TARRAGONA i CAIXA D'ESTALVIS DE TARRAGONA, ha actuat com a ponent Ilma. Sra. Dª. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG.

Antecedentes

PRIMER. En data 22-11-00 va arribar al Jutjat Social esmentat demanda sobre Reclamacio drets contracte treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va estimar procedents i acabava demanant que es dictés sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar sentència en data 10 de juny de 2002, que contenia la decisió següent:

"Que desestimo la demanda de Juan Francisco contra Caixa d'Estalvis de Tarragona, Comisión de Control del Plan de Pensiones de los Empleados de Caixa Tarragona y Estalvida de Seguros y Reaseguros S.A., gestora del fondo de pensiones".

SEGON. En aquesta sentència, es declaren com a provats els fets següents:

1º.- Que el actor, nacido el día 2 de octubre de 1929 -causó por primera vez alta en la Seguridad Social en fecha 1 de enero de 1944- ha venido prestando servicios para Caixa Tarragona, en la Oficina 011 de Tortosa, con una antigüedad de 1-3-1973, categoría profesional de 006 Oficial Superior, y un salario anual con inclusión de pagas extras de 7.417.793 ptas. El actor, en fecha 30 de junio del 2000, pasó a situación d de jubilación.

2º.- El actor, en fecha 31 de mayo de 2000, había solicitado de la empresa informe por escrito del importe mensual que ascendía el complemento de pensión de jubilación a cuyo pago venía obligada la empresa en virtud del artículo 70 del Estatuto de Empleados de Caja de Ahorros. En respuesta a dicha comunicación, la empresa remitió al trabajador escrito de 6 de junio de 2000 en el que se le informa que se encontraba afectado por el artículo 70.3 del citado Colectivo de Empleados de Cajas de Ahorro que establece que "si una vez cumplidos los 65 años de edad, la Institutición invitare a la jubilación al empleado y éste rehusare, perderá el derecho al Complemento de Pensión". El actor había cumplido 65 años el 3 de octubre de 1994, y en fecha 19 de julio de 1994 solicitó informe de Caixa Tarragona sobre las cantidades que le correpondían por tal complemento de pensión a cargo de la empresa. La empresa le contestó mediante escrito de fecha 3 de agosto de 1994 por el que le informaba que en el supuesto de que optara por jubilarse a los 65 años (3 de octubre de 1994), tendría derecho a percibir un complemento de pensión de 225.138 ptas. anuales, y si optase por movilizar sus derechos consolidados, el importe a fecha 1 de septiembre de 1994 ascendía a 2.845.198 ptas. El trabajador no optó por la jubilación en tal fecha -3 de octubre de 1994.

3º.- Que de los dictámenes actuariales aportados, y a la vista del apartado III.1.1.1.6 de la Base Técnica del Pla de Pensions dels Empleats de Caixa Tarragona, la determinación de la pensión de jubilación del actor, asciende mensualmente, teniendo en cuenta 14 pagos, a una pensión de 96,65 euros.

4º.- Con fecha 10-7-2000 se presentó papeleta de conciliación ante el Servicio de Mediación Arbitraje y Conciliación -SMAC-, celebrándose el acto conciliatorio el día 26-7-2000, terminando con el resultado de "sin avenencia". El día 22-11-2000 se presentó demanda ante los Juzgados de lo Social.

TERCER. Contra aquesta sentència va interposar recurs de suplicació la part actora, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària qui ho van impugnar (codemandados Caixa Tarragona, Estalvida de Seguros y Reaseguros,S.A. y Comisión de Control del Plan de Pensiones de los Empleados de Caixa Tarragona). Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i van formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Emparada en l'article 191 a) de la Llei de Procediment laboral el Text Refós de la qual va ser aprovat pel R.D. Legislatiu 2/1995 encara que l'inclogui en l'apartat c) de la mateixa norma, la part demandant recorre la Sentència de la instància que desestima la seva pretensió, i planteja com a primer objecte del recurs de suplicació la nul.litat d'actuacions i reposar el procediment a l'estat que es trobava abans de dictar la sentència de 10 de juny de 2002, ja que denuncia la infracció de normes i garanties del procediment que li causen indefensió.

Qui recorre manté que s'ha infringit el principi processal de la congruència de la Sentència establert en l'article 218 de la LEC. 1/2000 en relació amb l'article 97.1 de la LPL., perquè considera que s'ha produït incongruència per omissió, ja que en els fonaments jurídics s'han resolt qüestions que no apareixen en la part dispositiva, i també qüestions en què s'ha entrat quan no corresponia en haver estimat la sentència les excepcions de manca de legitimació passiva i prescripció invocades, doncs malgrat els pronunciaments sobre les excepcions. Parteix de què malgrat que la sentència estima l'excepció de manca de legitimació passiva de les demandades i l'excepció de la prescripció, en la part dispositiva simplement consta que es desestima la demanda presentada pel Sr. Juan Francisco contra la part demandada. Considera que s'infringeix també l'article 97.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 19904510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul·litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que "es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal". (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: "1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]. Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que "para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible". (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul.litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès "que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 1989 43], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105], entre d'altres) otras). Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tan del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul.litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part.

En el cas que es debat no es pot estimar la greu irregularitat processal denunciada perquè es considera que no comporta indefensió material, tot i els termes genèrics de la part dispositiva . És evident que en tècnica jurídica correcta la decisió judicial havia de ser més rigorosa i explícita, devent estimar l'excepció de manca de legitimació passiva, atesos els raonaments jurídics de la sentència de la instància, amb l'absolució de la part demandada, deixant la pretensió sense jutjar, o sigui sense decidir sobre la seva estimació o la desestimació (STSJ. de Castilla La Mancha de 8 de març de 2000 AS 20001469, per totes). Aquest pronunciament no impedeix mantenir que per a pronunciar-se sobre la manca o no de legitimació passiva, s'ha d'entrar a conèixer el fons de la controvèrsia, igual que per a poder apreciar l'excepció de la prescripció. Així s'ha considerat per la doctrina jurisprudencial que entén que la naturalesa perentòria o de fons, no processal de l'excepció de la prescripció no genera la nul.litat de les actuacions perquè aquesta excepció no pot tenir un tractament anterior a estudiar el fons ja que únicament té efecte en cas que es reconegui el dret que s'exercita ( ST IV. de 29-6-1989 Ar.1986 4856 i de 1-2-1993 Ar. 1993725, per totes). No es pot acceptar la nul.litat postulada perquè també és cert que en aplicació del principi de la conservació dels actes s'ha dit per la doctrina jurisprudencial pacífica que les sentències absolutòries o desestimatòries són congruents perquè resolen tàcitament totes les pretensions postulades i discutides en la vista i per tant s'entén que decideixen sobre tots els punts, de manera que tenen oportunitat eficaç de recurs. En el present supòsit, malgrat que es pugi entendre que la redacció de la part dispositiva de la sentència de la instància és tècnicament poc rigorosa, comporta un pronunciament judicial desestimatori de totes les pretensions plantejades que queda motivat suficientment en els fonaments de dret de la sentència, de manera que no existeix incongruència omissiva que causi indefensió i comporti la seva nul.litat.

En conseqüència s'ha de desestimar aquest motiu de recurs perquè la congruència de la sentència consisteix en la resposta raonada de tots els elements plantejats de manera que la decisió judicial i el petitum de la demanda i demés pretensions articulades en l'acte del judici siguin concordants. Com s'ha dit la sentència de la instància malgrat el redactat de la part dispositiva no incorre en incongruència omissiva perquè s'entén que resol sobre tot el que s'ha demanat (STCo. de 14 de març de 1984 núm. 87 i STS. 13-10-1999 per totes).

Segon.- El segon motiu de recurs el planteja en empara de l'article 189 c) de la Llei de Procediment laboral, per a denunciar la infracció per indeguda aplicació de l'article 70 de l'Estatut dels empleats de Caixes d'Estalvi, els articles 2 in finem, núm. 1.2.3 i article núm. 1.2.7 i article 12.3 del Reglament del Pla de Pensions dels Empleats de Caixa de Tarragona, i els articles núm. 3 i 4 a), núm. 21, núm. 22, núm. 7.2 a) i g) de la Llei 8/87 de Plans i Fons de Pensions.

Inicia aquest apartat amb la denuncia subsidiària en cas de desestimació de l'excepció de manca de legitimació passiva de les tres demandades, i per tant s'ha d'entrar a examinar. Es parteix del fet de què la Caixa Tarragona demandada és la promotora del Pla de Pensions de la Caixa, promotora en la definició de l'article 3.1 de la Llei 8/87 de 8 de juny, vigent en el moment de la reclamació judicial presentada el dia 22 de novembre de 2000, ja que l'actual Text Refós de la Llei de Regulació dels Plans de Pensions i Fons de Pensions aprovat pel RD. Legislatiu 1/2002 de 29 de novembre ( BOE. 13-1-2002) va entrar en vigor el dia 14 de desembre, segons la Disposició final única. Els elements personals d'un Pla de Pensions són els subjectes constituents i els beneficiaris. Les Entitats promotores dels Fons de Pensions són les persones jurídiques que insten i participen en el seu cas en la seva constitució. La demanda ha estat dirigida contra l'empresa promotora, Caixa de Tarragona, contra Estalvida d'assegurances i reassegurances , Gestora de Fons de Pensions que administrarà i gestionarà els Fons de pensions amb núm. C-644-G0057 ( art.2.3 i 2.7 de l'article 1 de les Normes de funcionament del Pla de Pensions dels Empleats de Caixa Tarrragona). En l'apartat núm. 9 d'aquest article núm. 2 consta definida l'Entitat Assseguradora: Estalvida d'Assegurances i Reassegurances denominada Gestora, entitat que assumeix mitjançant el pagament de la prima corresponent, garantir les prestacions establertes en el Pla, la conservació del capital i la d'un interès mínim i garantit segons l'establert en la Pòlissa d'Assegurança de Pensions. Segons l'escrit d'ampliació de la demanda l'entitat Estalvida demandada va ser l'entitat gestora que consta definitiva en l'apartat 2.7 de les normes, i no es va demandar l'entitat Estalvida asseguradora que es defineix en l'article núm. 2.9, de la norma interna i és qui assumeix permanentment les prestacions del Pla de pensions. Si ve la denominació d'una i altra entitat porta a real confusió, el demandant va dirigir de forma inequívoca la seva acció contra la Gestora del Fons i no contra Estalvida Asseguradora del Pla. En aquest sentit, queda clar que l'entitat promotora Caixa de Tarragona no te responsabilitat directa de les prestacions derivades del compliment i aplicació del Pla de Pensions dels seus empleats perquè s'ha creat una persona jurídica ad hoc amb la fi de garantir-ho, que no ha estat demandada, tal com consta en l'article 2.9 de les normes del Pla de pensions de la Caixa Tarragona. Per tant es produeix la manca de legitimació passiva apreciada pel magistrat de la instància respecte a la Caixa de Tarragona. L'entitat Estalvida demandada, gestora del Fons de pensions no te responsabilitat perquè administra i gestiona el Fons de pensions ( art. 2.7 de les mateixes normes internes) , que és instrument patrimonial creat amb l'exclusiu objecte de donar compliment als Plans de pensions, segons l'article 2 de la Llei 8/1987, per tant aquesta entitat gestora demandada tampoc pot respondre, de manera que s'ha de ratificar la manca de legitimació passiva apreciada per la sentència. La Comissió de Control del Pla de pensions està regulada en l'article 7 de la Llei 8/1987 i està formada per representants del promotor dels partíceps i en el seu cas dels beneficiaris. Evidentment no te responsabilitat perquè la seva tasca és únicament de participació i vigilància del Pla. Per tant també existeix manca de legitimació passiva perquè no és cap entitat que respongui de les prestacions del Pla. Qui recorre pot argumentar com ho fa que havia de dirigir l'acció contra les demandades a fi d'articular degudament el litis consorci passiu necessari atenent a la capacitat processal, però aquesta facultat no comporta obligatòriament el reconeixement de la legitimació ad causam en sentit estricte o sigui la capacitat per a ser part en aquest procés amb responsabilitat. Per tant aquest motiu de recurs s'ha de desestimar.

Respecte a la denuncia de l'article 43 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text refós de la qual va ser aprovat pel RD. Legislatiu 1/1994, per indeguda aplicació de la prescripció de l'acció, també s'ha de desestimar. S'ha de partir dels fets declarats provats no modificats i en concret del segon fet provat de la sentència que recull que quan va complir els 65 anys el 3 d'octubre de 1994 l'empresa el va convidar a jubilar-se i no li va interessar perquè va considerar que el complement de la pensió de jubilació a què tenia dret segons informació prèvia de la demandada era insuficient. No va presentar cap reclamació ni en el moment de la informació ni quan se'l va convidar a jubilar-se l'octubre de 1994 sobre l'import del complement o de la mobilització dels drets consolidats i va seguir treballant fins el 30 de juny de 2000, transcorreguts quasi sis anys. El dret que reclama està regulat en l'article 5 de les Normes del Pla de pensions de la Caixa de Tarragona i desenvolupat en l'apartat III del Reglament en la seva redacció original d'aplicació quan el demandant tenia l'edat de jubilar-se als seixanta cinc anys i en la redacció vigent en el moment de la present reclamació. Tan en una com en l'altra s'estableix que al complir l'edat de jubilació la Caixa invitarà l'empleat a què es jubili i si no ho fa perdrà el dret al complement de pensió i conseqüentment el partícep serà donat de baixa en el Pla i els drets consolidats seran considerats com un excedent del Pla sense que doni lloc a cap prestació de jubilació. Aquest dret sorgeix en el moment de complir seixanta cinc anys, moment que pel demandant va ser l'octubre de 1994. Les millores voluntàries de les prestacions contributives de la seguretat social previstes en l'article 39 de la LGSS. com és aquest complement de jubilació, queden sotmeses en la forma i condicions de les normes del Règim general de la Seguretat social i règims especials, de manera que els és d'aplicació el termini de prescripció de cinc anys establert en l'article 43 de la mateixa norma. El dies a quo és el moment en què podia nàixer el dret a aquesta millora voluntària, i per tant es podia reclamar. En aquest cas és l'octubre de 1994 tal com entén el magistrat de la instància. La tesi que manté qui recorre fa abstracció de què es tracta d'un complement per millora voluntària condicionat a la regulació específica de la Caixa Tarragona, de manera que no es pot entendre que sigui imprescriptible com el dret a la pensió de jubilació perquè expressament l'article 5 de la normativa interna esmentat així ho determina. No es pot confondre tampoc el termini de prescripció del dret sobre el qual es pronuncia la sentència correctament amb els efectes econòmics d'aquest dret, que en cas d'haver set estimat quedarien limitats en funció del moment del seu exercici. En el present procediment el que es decideix és sobre el dret mateix al complement de jubilació establert en el Pla de pensions en les condicions establertes per les normes internes, no sobre els efectes econòmics en cas de què es reconeixes el dret al demandant. Aquest motiu tampoc pot prosperar.

Per últim el demandant planteja la infracció de l'article 14 de la Constitució espanyola en relació amb l'article 70.3 del Conveni col·lectiu sectorial d'àmbit nacional per als Empleats de Caixes d'Estalvis que anomena Estatut d'Empleats de Caixes d'Estalvi edn relació a les normes internes de la Caixa de Tarragona, perquè entén que comporta una discriminació contraria a la norma constitucional que considera vulnerada. El demandant manté la inconstitucionalitat de la norma perquè aquesta estableix que, un cop s'han complert els seixanta cinc anys, la Caixa convidarà a l'empleat a què es jubili i si aquest refusa, perdrà el dret al complement de la pensió de jubilació. Considera que aquest precepte dona facultat exclusiva i discrecional a la Caixa per a decidir arbitràriament a qui convida a jubilar-se i a qui no, decisió que comporta uns efectes concrets de jubilació obligatòria quan es compleixen els seixanta cinc anys per a no perdre el complement, o els efectes de perdre'l en cas que l'empleat no accepti jubilar-se encara, com és el cas. Entrant a examinar aquest motiu, aquesta Sala no pot admetre l'al.legació de norma discriminatòria perquè, tot i que la redacció de la norma III.1.1. 1 recollida en el que anomena Reglament del Pla de Pensions de la Caixa Tarragona, pròpiament dita Base Tècnica del Pla de Pensions dels Empleats de la Caixa d'Estalvis Provincial de Tarragona i posteriorment Pla de pensions dels empleats de Caixa Tarragona, article 5.1, 1.1. 1, establia la possibilitat que la Caixa convides abans, i convidarà actualment, i, independentment de les consideracions de qui recorre sobre la potestat de la Caixa de convidar o no a la jubilació segons el text primer aplicable al demandant en el moment d'arribar a l'edat de seixanta cinc anys l'any 1994, el cert és que a ell se'l va convidar a jubilar-se. El demandant no va impugnar per discriminatòria l'actuació de l'empresa en aquell moment que va ser convidat a jubilar-se, i ara en aquest litigi no ofereix indicis reals i certs de què en el seu cas es produís discriminació a través de reclamacions de treballadors a qui no se'ls havia donat aquesta oportunitat. Malgrat la possible redacció poc afortunada de la norma, no es pot concloure que sigui discriminatòria com pretén la part, sinó que la discriminació s'ha de donar en l'aplicació arbitrària i de manera que produeixi efectes desproporcionats de la norma, cosa que no ha demostrat el demandant. Invoca la il.legalitat de la norma perquè considera que és discrecional i permet retallar espectatives de drets dels empleats per raó de l'edat, al exigir-se l'opció a l'edat de seixanta cinc anys entre jubilar-se amb complement prestacional o en perdre el dret al complement. La norma que es discuteix, o sigui la invitació a jubilar-se als seixanta cinc anys amb dret al complement de jubilació, te validesa en el present cas o en aquells que a l'edat de seixanta cinc anys pot desplegar efectes plens consistents en que l'empleat estigui en condicions de percebre la prestació contributiva de jubilació a càrrec de la seguretat social i que aquesta pugui quedar complementada amb la millora de jubilació pactada segons la regulació establerta (STSJ de Madrid de 18 de març de 1998 AS.1998801 sobre l'article 70 i 71 del Conveni o Estatut d'empleats de Caixes d'Estalvi), a diferència d'altres supòsits previstos en el Conveni sectorial que no es contemplen en la norma interna de la Caixa de Tarragona. La norma punt 3. De l'article 70 que discuteix el demandant, interpretada d'acord amb l'article 1281 del Codi Civil contempla un dret a prestació complementària condicionat a jubilar-se als 65 anys, de manera que si no es produeix el requisit de jubilar-se en el moment establert no s'adquireix el dret, es perd. Les parts negociadores de la norma van determinar un complement condicionat amb la fi de promoure la jubilació en aquesta edat i no posteriorment per a rejovenir la plantilla. Aquesta norma és conforme a dret, tal com a entès la doctrina jurisprudencial en casos semblants ( STSJ. de Andalucia Sevilla de 22 de setembre de 1999 AS 19994132, o STSJ. d'Astúries de 15 de desembre de 2000 AS 20004191). Per tant en aplicació de la norma esmentada, el dret al complement de jubilació com a millora voluntària de la seguretat social està condicionat lògicament a tenir dret a la prestació contributiva de jubilació, a ser convidat a jubilar-se a l'edat de seixanta cinc anys i a jubilar-se efectivament. Si no s'accepta apartar-se del mercat de treball a través de la jubilació en complir aquesta edat, la pèrdua del dret al complement és la conseqüència volguda per la norma paccionada interna que segueix l'establert en l'article 70.3 del XIII Conveni col.lectiu sectorial.

No es pot entrar a discutir en aquest moment processal de revisió de la Sentència de la instància el dret o no de mobilització del capital aportat com a partícep perquè no és tema plantejat en la demanda i apareix com a argument nou de qui recorre. Per totes aquestes consideracions també aquest motiu de recurs s'ha de desestimar, de manera que s'haurà de confirmar la sentència en las seva totalitat.

Atesos els fonaments jurídics precedents i les normes citades de general i especial aplicació,

Fallo

Desestimar com ho fem el recurs de Suplicació plantejat pel demandant que recorre Sr. Juan Francisco contra la Sentència del Jutjat Social núm. 2 de Tarragona de 10 de juny de 2002 dictada en el procediment núm. 778/2000, la qual confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne testimoni que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

Publicació. Avui, el/la magistrat/da ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.