Sentencia Social Nº 2524/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3434/2013 de 03 de Abril de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 3 d'abril de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2524/2014

En el recurs de suplicació interposat per Abel a la sentència del Jutjat Social 1 Tarragona de data 3 d'abril de 2013 dictada en el procediment núm. 169/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social i Tesoreria General de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 8-3-11 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 d'abril de 2013 , que contenia la decisió següent:

Que desestimando la demanda formulada por D. Abel , defendido y representado por el Letrado D. Albert Nuñez Quadrat, contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social y Tesorería General de la Seguridad Social, representados por el Letrado del Cuerpo de la Administración de la Seguridad Social D. Miguel Usón, debo confirmar y confirmo la resolución administrativa impugnada judicialmente.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor, Abel , mayor de edad, nacido el NUM000 de 1960, con DNI nº NUM001 , está afiliado al Régimen Especial de Trabajadores Autónomos de la Seguridad Social con nº NUM002 , causó baja laboral el día 5 de diciembre de 2009 por enfermedad común, cuando prestaba sus servicios bajo la dependencia de la empresa MANTENIMIENTO NAVAL E INDUSTRIAL TARRAGONA, como mecánico (expediente administrativo).

SEGUNDO.-Incoado expediente de invalidez con nº NUM003 a solicitud del actor, mediante escrito presentado en fecha 6 de junio de 2010, recayó resolución de la D. P. de Tarragona del I.N.S.S. con fecha de salida 26 de julio de 2010 por la que se reconoció al trabajador en situación de incapacidad permanente en grado total para su profesión habitual, con derecho al percibo de una pensión líquida mensual de 1.176,10 euros, con fecha de efectos económicos de 23 de julio de 2010 (expediente administrativo).

TERCERO.-Emitido informe médico de síntesis en fecha 30 de junio de 2010, en base al cual formuló propuesta la Comisión de Evaluación de incapacidades (C.E.I.) el 15 de julio de 2010, las secuelas que se objetivan son las siguientes:

'INFARTO AGUDO DE MIOCARDIO INFERO-POSTERO-LATERAL, KILLIP II. ANGIOPLASTIA SOBRE TROMBOSIS, TRES STENTS CORONARIOS'.

La CEI propuso al INSS que el trabajador fuera declarado en situación de incapacidad permanente total, pudiendo ser revisada por agravación o mejoría.

(expediente administrativo)

CUARTO.- La base reguladora por situación de incapacidad permanente es de 2.138,36 euros, siendo la fecha de efectos 30 de junio de 2010 (hechos no controvertidos).

QUINTO.- Presentada por el actor la oportuna reclamación previa el 17 de agosto de 2010, solicitando una incapacidad permanente en grado de absoluta se dictó Resolución de la D.G. de Tarragona del INSS de 27 de agosto de 2010 desestimando la reclamación.

Con carácter previo, la CEI, en reunión de 26 de agosto de 2010, propuso al INSS la desestimación de la reclamación previa por 'ya que no aparecen dolencias ni limitaciones que no fueran tenidas en cuenta y debidamente valoradas cuando se efectuó la propuesta de fecha 15/07/2010 en consideración a las secuelas objetivas y demás circunstancias que pudiesen afectar a su capacidad de ganancia real'.

(expediente administrativo)

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs del treballador demandant contra la Sentència que desestima declarar la situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta, és revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Qui recorre postula la modificació del tercer fet provat referit a les lesions que pateix, per addicionar un paràgraf desprès del primer paràgraf i abans del segons de la dicció fàctica que digui: ' Tanmateix el quadre de seqüeles que presentava el demandant el 30 de juny de 2010 era el següent: Triple IAM( Infart Agut de Miocardi infero-lateral) de dates 5,9 i 14 de desembre de 2009 Killip II, angioplàstia sobre trombosi, tres stents coronaris. Disfunció ventricular esquerra severa ( funció sistòlica deprimida en grau moderat -sever) amb una fracció d'ejecció ventricular entre un 29 i un 40%.' Basa la modificació en els informes mèdics que cita del Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida del moment del primer, segon i tercer infarts patits., i informes mèdic sobre l'evolució de la patologia cardíaca al llarg de l'any 2010, 2011 i principis de 2012, uns emesos per l' Hospital Joan XXIII de Tarragona i a partir de 2011 pels metges del Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona que l'han anat controlant i fent seguiment mèdic de la patologia. Fa consideracions sobre que queda constància de la fracció d'ejecció ( FE) entre un 29 a un 40%, i sobre la pericial mèdica practica a instància del Ens Gestor no en va fer cap menció i es va limitar a reiterar i ratificar l'Informe del Institut Català d'Avaluacions mèdiques de 30 de juny de 2010, i recull les manifestacions del perit metge de la part segons consten en l'enregistrament del acte del judici, per justificar la transcendència de la modificació postulada.

Partim de la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única.

Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present l'esmena al tercer fet provat que postula la part es basa en prova mèdica documental que el magistrada de la instància va examinar i valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts del procés en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social. Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen al demandant, és facultat exclusiva de l'òrgan judicial. No considerem que en la constatació fàctica atacada s'hagi produït un error de fet clar del jutge que motivi la modificació fàctica postulada, tenint en compte també que el text alternatiu es refereix a les mateixes malalties, sense perjudici de la valoració jurídica que en puguem fer.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. En aquest objecte del recurs, denuncia la infracció de l'article núm. 137. 1 de la Llei General de la Seguretat Social (RD Legislatiu 1/1994 de 20 de juny), en relació amb l'apartat núm. 5 del mateix article sobre la definició de la incapacitat permanent absoluta per al desenvolupament de qualsevol activitat laboral. La part es basa en els informes dels especialistes públics en cardiologia que l'han tractat i en concret en l'existència d'una fracció d'ejecció inferior al 40% i de forma majoritària en el 35%. Es remet als informes aportats en prova documental del Institut Nacional de Medicina i Seguretat en treball junt amb el Grup de Treball de Rehabilitació Cardíaca de la Societat Espanyola de Cardiologia que consideren inclosos com a malalts d'alt risc els pacients que tinguin una fracció d'ejecció inferior al 35%, o severament deprimida la fracció d'ejecció compresa entre el 30 al 40%. Invoca doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i dels Tribunals Superiors de Justícia que declaren la incapacitat permanent absoluta quan la fracció d'ejecció és inferior al 40% o inferior. Conclou que la prova d'esforç no és determinant de la fracció d'ejecció i pot donar resultats aparentment negatius, que no són contradictoris amb la capacitat del miocardi determinada per la Fracció d'Ejecció. Insisteix en l'existència d'una Fracció d'Ejecció en repòs per sota del mínim del 40% que constitueix factor de risc alt, de forma que és creditor de la incapacitat permanent absoluta que postula.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta, aquesta Sala vol recordar la doctrina jurisprudencial constant i pacífica ( Sentència del Tribunal Suprem de 5 de març de 2013, recud. 1453/2012, com les anteriors de la Sala Social de 07/12/2004 ( rec. 4274/2003 ) , 27/03/2007 ( rec. 2406/2006 ) , 28/06/1994 ( rec. 2946/1993 ) que manté que l'empitjorament de la valoració dels patiments que van ser constatats en via administrativa és apreciable amb posterioritat a la data de les resolucions administratives. Tot i que ha d'existir congruència entre allò controvertit en via administrativa i en el procés judicial atenint-nos a la interpretació jurisprudencial de la congruència, la Sala IV no ha considerat fets nous aliens a l'expedient les malalties que siguin agreujament d'altres anteriors, ni les lesions o patologies que ja existien amb anterioritat i s'expressen desprès, ni les que existien durant la tramitació de l'expedient però no van ser detectades pels serveis mèdics. En la Sentència recent citada el Tribunal Suprem conclou que es tracta d'una mateixa malaltia cardíaca, el grau d'afectació de la qual es posa de relleu per una intervenció quirúrgica posterior a la resolució administrativa que posa fi a la via prèvia consistent en la col locació d'un stent, podent extraure el nivell de deteriorament cardíac del demandant, de manera que anul la la sentència de suplicació que rebutja que aquesta operació es pugui tenir en compte per ser de data posterior al fet causant.

En aquest sentit discrepem del raonament de la sentència de la instància contingut en el Cinquè Fonament de Dret referit a què els informes que han de ser objecte de valoració són els immediatament anteriors i els simultanis a la tramitació de l'expedient administratiu de la incapacitat permanent, i parteix de què en cas d'existir un agreujament de les seqüeles inicialment diagnosticades a la vista dels informes relatius als anys 2011, 2012 i 2013 el demandant hauria d'instar un expedient de revisió de grau per agreujament de les seqüeles inicialment diagnosticades, i insisteix que en aquest plet únicament poden ser objecte de valoració les seqüeles amb incidència en la capacitat laboral del treballador que patis al temps de la data dels efectes, que segons la doctrina jurisprudencial es la data del informe del Institut Català d'Avaluacions mèdiques.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial transcrita, en el moment del judici celebrat el dia 2 d'abril de 2013 es podien valorar totes les seqüeles cardíaques i el conjunt de salut del treballador que presentés respecte de les patologies objectivades en via administrativa o de les provades de nou que no haguessin set examinades per error en via administrativa si es demostrava que existien durant aquella tramitació. En cas d'entendre que la Fracció d'ejecció del 35 al 40% que presentava el demandant era la mateixa o havia empitjorat amb posterioritat a la via administrativa o en aquella no s'havia tingut en compte, el magistrat de la instància podia valorar el grau actual d'intensitat de la patologia cardíaca existent en la vista oral.

Quart. La Sala entra doncs a pronunciar-se sobre l'al legació de la patologia cardíaca, que el demandant considera severa en l'estat que presentava en el moment del judici. Efectivament la Fracció d'Ejecció (FE) del 35% al 40% que assenyala, es troba en la prova documental mèdica del servei públic de salut no impugnada i en la prova pericial de part.

Allò que cal decidir és si el nivell de Fracció d'Ejecció que presenta merita la incapacitat permanent absoluta que postula o no, atès que efectivament la prova d'esforç no demostra la entitat de la patologia cardíaca deficient, sinó que la mesura de la intensitat de la patologia es coneix precisament per la Fracció d'ejecció. En cas similar al present, aquesta Sala Social ha mantingut en la Sentència de 12 de juliol de 2011 ( rec. 6230/2010 ) que: FD. únic. ' sabido es que la fracción de eyección es la medida más importante del funcionamiento cardíaco y mide la disminución del volumen del ventrículo izquierdo del corazón en sístole con respecto a la diástole, de modo que una FE del 50% significa que el corazón, al contraerse, reduce el volumen de su ventrículo izquierdo a la mitad con respecto a su posición relajada, siendo los valores normales los que están por encima del 50%, indicando principio de insuficiencia cardíaca los valores entre 40 y 50%, mientras que los inferiores al 30% indican insuficiencia moderada y los menores del 10 % implican insuficiencia grave con necesidad de trasplante cardíaco inmediato'

Per congruència amb aquest criteri de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en aquest cas el recurrent postula un nivell de FE del 35 al 40%, que significa un nivell d'insuficiència cardíaca moderada però no severa que impedeixi inclús efectuar treballs sedentaris o lleuguers per dísnea a mitjans -petits esforços segons la classificació de la NYHA. tal com recorda la Sentència d'aquesta Sala de 20 de desembre de 2013 ( rec. 6944/2012) quan diu: 'En relación a las cardiopatías, esta Sala,en SSTSJ Catalunya núm. 5174 /2011 de 19 julio JUR 2011330575 , núm. 8004/2010 de 10 diciembre JUR 201188802 , núm. 5854/2005 de 6 julio JUR 2006233544, etcétera, viene acudiendoa la valoración funcional de las insuficiencias cardiacas de la New York HeartAssociation, que valora la actividad física del paciente con Insuficiencia Cardíaca Congestiva (ICC), definiendo cuatro clases en base a la valoración subjetiva que hace el médico durante la anamnesis sobre la presencia y severidad de la disnea :

Clase funcional I: Actividad habitual sin síntomas. No hay limitación de la actividad física.

Clase funcional II: El paciente tolera la actividad habitual, pero existe una ligera limitación de la actividad física, apareciendo disnea con esfuerzos intensos.

Clase funcional III: La actividad física que el paciente puede realizar es inferior a la habitual, está notablemente limitado por la disnea.

Clase funcional IV: El paciente tiene disnea al menor esfuerzo o en reposo, y es incapaz de realizar cualquier actividad física.

Combinado con el criterio anterior, la fracción de eyección es un dato indicativo de la limitación funcional. Los valores normales de fracciones de eyección están entre 60%-75%. Valores entre 40% y 50% pueden significar un principio de insuficiencia cardíaca'

En aplicació del criteri jurisprudencial citat de la Sala, en aquest cas la patologia cardíaca que presenta és moderada i suposa que l'activitat que pot realitzar és inferior a l'habitual i no ha de fer esforços importants, si be pot dur a cap activitats sedentàries o lleugeres.

En conseqüència, per els raonaments precedents, el demandant, ara per ara, no reuneix els requisits exigits en l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, de forma que desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els nostres fonaments jurídics precedents

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Sr. Abel contra la Sentència de 3 d'abril de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Tarragona en el procediment núm. 169/2011, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.