Sentencia Social Nº 254/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 9677/2005 de 15 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

E.P.U.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 15 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 254/2007

En el recurs de suplicació interposat per Amparo a la sentència del Jutjat Social 26 Barcelona de data 10 d'octubre de 2005 dictada en el procediment núm. 395/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Institut Nacional de la Seguretat Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 01 de Juny de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 10 d'octubre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Desestimando las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Dª Amparo contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), sobre Incapacidad Permanente, debo absolver y absuelvo a la entidad demandada de las pretensiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Dª Amparo , nacida el día 30 de Enero de 1954, con DNI nº NUM000 , se encuentra afiliada a la Seguridad Social con el nº NUM001 , y su profesión es operaria de envasado (hecho no controvertido).

2.- La demandante inició un proceso de incapacidad temporal el día 30 de Mayo de 2003, agotando el subsidio el 29 de noviembre de 2004; tramitado el correspondiente expediente administrativo, fue reconocida médicamente, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha de 20 de diciembre de 2004 con el siguiente resultado: "Artrosis astragalo-escafoidea pié izquierdo (IQ 2003) con algias persistentes, limitación funcional " siendo dictada resolución por la Dirección Provincial del INSS, con fecha 23 de Febrero de 2005 por la que se declaraba a la demandante en situación de incapacidad permanente total, derivada de enfermedad común (folios 36 y 37).

3.- Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía previa, que fue desestimada por resolución de fecha 21 de abril de 2005 por los mismos motivos que la primitiva (folio 79).

4-. La demandante acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la presentación. La base reguladora no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 1.348,95 Euros mensuales y efectos desde el día 29 de Noviembre de 2004.

5-. La demandante padece las dolencias recogidas en el informe de la UVAMI y que constan relacionadas en el hecho probado segundo.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs es revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa en què es digui que "presenta una limitació per a les funcions que comporten bipedestació i deambulació també no prolongada, amb àlgies persisents, sense que pugui caminar si no és amb l'auxili de dues crosses." Basa la modificació en els informes mèdics que cita i en l'afirmació judicial amb valor fàctic que consta en el Fonament de Dret tercer de la sentencia segon paràgraf, com a fet conforme entre les parts, sobre la limitació a la deambulació curta i a la necessitat d'auxiliar-se de dues crosses.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present cas l'esmena al cinquè fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que no són contradictoris un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. i sobre tot en l'afirmació judicial amb valor fàctic que consta en el fonament de dret tercer segon paràgraf de la sentencia, que és fet conforme.

La Sala considera que per a establir una correcta i completa relació fàctica de les lesions i seqüeles que pateix la demandant, el fet provat cinquè ha de quedar redactat de la següent forma: " La demandant pateix artrosi astrágalo-escafoidea del peu esquerre intervinguda quirúrgicament l'any 2003, aqmb àlgies persistents i limitació per a les funcions que comporten bipedestació i deambulació també la no prolongada, sense que pugui caminar si no és amb l'auxili de dues crosses."

Per tant, s'estima aquest motiu del recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article núm. 136 i núm. 137, de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, que, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis de la norma, manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior redacció de l'article núm 137.5 citat . Argumenta que les lesions objectivades impedeixen que la recurrent pugui dur a terme amb rendibilitat una tasca laboral, atès que ni tan sols pot desplaçar-se al lloc de treball o pels requeriments de qualsevol tasca, per sedentària que sigui.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorre l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demès exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normes laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball, determinin la seva ineptitud per a dur a terme aquelles tasques principals o fonamentals d'una professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Considerem que les lesions que pateix la demandant són determinants de la incapacitat permanent absoluta que postula atesa l'entitat de la limitació funcional que li impedeix deambular i desplaçar-se en distancies curtes, i atès que a més dels dolors persistents, s'ha d'auxiliar amb dues crosses, de manera que te impedit acudir al lloc de treball o la mínima mobilitat per a qualsevol requeriment de treball. Per tant es considera que és d'aplicació i que la sentencia de la instància infringeix l' article núm. 137. 5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual s'haurà d'estimar aquest motiu de recurs, amb revocació de la sentencia.

En conseqüència hem de declarar la recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar la prestació resultant del 100% de la base reguladora de 1348,95 euros amb efectes des del dia 29 de novembre de 2004, més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Estimar el recurs de suplicació presentat per Sra. Amparo contra la Sentència de 10 d'octubre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 26 de Barcelona en el procediment núm. 395/2005 seguit a instància de l' esmentada Sra. recurent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es revoca.

Declarem la recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar la prestació resultant del 100% de la base reguladora de 1.348,95 euros amb efectes des del dia 29 de novembre de 2004, més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.