Sentencia Social Nº 2569/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3710/2013 de 04 de Abril de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 4 d'abril de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2569/2014

En el recurs de suplicació interposat per Sonia a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 11 d'abril de 2013 dictada en el procediment núm. 402/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part Institut Nacional de la Seguretat Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 30-4-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 11 d'abril de 2013 , que contenia la decisió següent:

DESESTIMANDO la demanda formulada por Doña. Sonia contra INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL (I.N.S.S.), ABSUELVO a la parte demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas, confirmando las resoluciones administrativas impugnadas.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- Doña. Sonia , nacida el día NUM000 -1961, con D.N.I. nº NUM001 , fue declarada en situación de incapacidad permanente en grado de Total derivada de enfermedad común por Resolución del I.N.S.S. de fecha 19-7-2007, por tener en aquél momento las siguientes dolencias: Quistes ováricos. Síndrome adherencial de repetición intervenida en múltiples ocasiones, pendiente de nueva I.Q. Transtorno depresivo.

2.-En fecha 20-12-2011 solicitó la revisión del grado de incapacidad reconocido, por agravación de sus dolencias y le fue denegada la agravación por Resolución del I.N.S.S. de fecha 26-1-2012, por constituir las lesiones el mismo grado de incapacidad permanente reconocido en su día.

3.-Formulada reclamación previa, fue desestimada por Resolución definitiva de fecha 13-3-2012, quedando agotada la vía administrativa.

4.-Las lesiones que acredita la demandante se concretan en: Pseudomixoma ovárivo. Antecedentes de múltiples intervenciones por anexectomía derecha vía laparoscopia, diverticulitis y quistes y fístulas recto-vaginales. Síndrome del intestino corto secundario a pseudomixoma o quistes ováricos intervenidos con síndrome adherencial tratado mediante hemicolectomía D e ileocólica laterolateral con ileostomía temporal proximal en lado I pendiente de cierre, que ha precisado hidratación y magnesio. Tránsito acelerado e tto. con loperamida. Doc. 12 de la actora y pericial de la dda.

5.-La base reguladora de la prestación solicitada asciende a 548,08 euros mensuales, y la fecha de efectos es la de 27-1-2012. Hecho no controvertido.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la treballadora demandant contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta derivada de malaltia comuna i confirma la incapacitat permanent total reconeguda l'any 2007 perquè considera que el conjunt del estat de salut que presenta no s'ha empitjorat de forma severa, és per revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la modificació del quart fet provat de la sentència , referit a les lesions i seqüeles que pateix i proposa un text que respectant el redactat del fet atacat, addicioni que la ileostomia proximal al costat Esquerre 'ja és definitiva' en lloc de que està 'pendent de tancament' com diu el fet provat. A la fi del text interessa que s'addicioni que present ' Eventració de laparotomia mitja que no és tributària de tractament quirúrgic i requereix l'ús de faixa abdominal. Colostomia amb freqüents despreniments degut al mal estat de la paret abdominal i les eventracions. Abdomiàlgies intenses. Deteriorament físic important amb fatiga. Crisis de angustia secundària a depressió major.' Basa les addicions en els documents mèdics del Serveis públic de salut del Consorci Hospitalari de Vic, de l'hospital de la Vall d'Hebron, dels que fan el seguiment i de la pròpia pericial mèdica de la part.

Cal recordar la naturalesa extraordinària, quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present no podem estimar aquest motiu de suplicació perquè la part recurrent es remet a la prova mèdica documental i pericial de part que la magistrada de la instància va examinar i valorar de forma conjunta amb la resta de proves practicades i dels elements de convicció aportats per les parts al procés entre les quals consten els documents que cita la recurrent . Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí.

Ja hem dit que la valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen al demandant, és facultat exclusiva de l'òrgan judicial de la instància.

No considerem que en la constatació fàctica atacada s'hagi produït un error de fet clar del magistrat que motivi l'addició postulada. Els fets provats assenyalen la convicció a que ha arribat l'òrgan judicial amb llibertat de criteri que forma part de la independència judicial.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada i del raonament exposat, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. Denuncia la infracció dels articles núm. 136, 137 i 143 de la Llei General de la Seguretat Social (RD Legislatiu 1/1994 de 20 de juny), així com doctrina jurisprudencial que els interpreta. Resumidament argumenta que la demandant ha patit un deteriorament i un agreujament del seu estat de salut en relació a les limitacions que van donar lloc l e de la incapacitat permanent total i es troba impedida per realitzar qualsevol tipus d'activitat laboral amb un mínim de dedicació i rendibilitat exigibles. Es remet al sisè fet provat que recull les lesions objectivades a l'any 2007 que van comportar la declaració de la incapacitat permanent total. Manté que aquell quadre s'ha agreujat de forma significativa i es remet als informes mèdics que cita de forma extensa referits a què la eventració de laparotomia mitja no és tributària d'intervenció quirúrgica. El conjunt sever de l'estat de salut que presenta actualment la inhabiliten per a tota capacitat laboral, de forma que compleix els requisits establerts en l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, que defineix la incapacitat permanent absoluta amb cita de doctrina i criteri jurisprudencial sobre la interpretació del concepte legal d'aquest grau d'incapacitat que transcriu en part.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem (SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta actualment en relació a les limitacions que van donar lloc a la declaració de la incapacitat permanent total que consten en el primer fet provat de la relació fàctica, consistents en: ' quists ovàrics. Síndrome adherències de repetició intervinguda en múltiples ocasions, pendent de nova intervenció quirúrgica. Trastorn depressiu', consta en el quart fet provat no modificat, que estableix que acredita pseudomixoma ovàric. Antecedents de múltiples intervencions per anexectomia dreta via laparoscòpia, diverticulitis i quists i fístules recto vaginals. Síndrome d'intestí curt secundari a pseudomixoma o quists ovàrics intervinguts amb síndrome d'adherències tractada amb hemicolectomia D i ileocòlica laterolateral amb ilesostomia temporal proximal al costat esquerre pendent de tancament, que ha precisat hidratació i magnesi. Trànsit accelerat i tractament amb loperamida.'

Aquest quadre comporta un estat de salut que exigeix control i tractament mèdic puntual i pal liatiu de forma temporal, però no és limitador de forma tan severa que impedeixi dur a cap activitats lleugeres o sedentàries amb la rendibilitat i eficàcia exigible en el mon del treball. En comparació al quadre que va donar lloc al reconeixement de la incapacitat permanent total l'any 2007, encara que hagi empitjorat, no presenta un deteriorament sever encara que important que aparti la recurrent del mercat de treball. És així perquè la colostomia terminal comporta l'adaptació del colon en única boca per col locació de borsa Hartmann, que consta ha de ser portadora de forma temporal, sense perjudici de l'evolució de la patologia en un futur que requereixi una revisió per agreujament o millora.

En conseqüència, ara per ara, no concorren les condicions exigides per l' article 137.5 en relació a l'article núm. 143 de la Llei General de la Seguretat Social per declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta, motiu pel qual desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics assenyalats i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la Sra. Sonia contra la Sentència de 11 d'abril de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona en el procediment núm. 402/2012, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.