Sentencia Social Nº 2630/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7987/2006 de 28 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 28 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2630/2008

En el recurs de suplicació interposat per Marina a la sentència del Jutjat Social 9 Barcelona de data 23 de juny de 2006 dictada en el procediment núm. 131/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -F.G.S.- Fondo de

Antecedentes

Primer. En data 23 de febrer de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 23 de juny de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que debo DESESTIMAR Y DESESTIMO la demanda interpuesta por Dña. Leticia , tanto en su pretensión principal como subsidiaria, frente a GESTIÓN EMPRESARIAL SENIGÓ SL y frente al FONDO DE GARANTÍA SALARIAL que deben ser absueltos de todas las pretensiones ejercitadas por la parte actora."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º. Dña. Leticia, mayor de edad, con DNI nº NUM000, firmó contrato con la empresa demandada en fecha 23 de marzo de 2006, con categoría de gestora hipotecaria con un salario bruto mensual de 1500 Euros, durante el primer mes, 2000 Euros a partir del segundo mes (folio 51-52).

2º. En el contrato se fijó un periodo de prueba de dos meses ( folios 51-52).

3º. En fecha 24 de marzo la empresa comunicó a la trabajadora carta con el siguiente contenido: "Li comuniquem que el dia d'aviu 23 de març de 2006 quedarà rescindida a tots els efectes legals oportuns la seva relació laboral amb aquesta empresa, i per tant causarà baixa, per no superaciò del període de prova. Aixa mateix posem a la seva disposició la liquidació a partir del dia 24 de març" (folio 53).

4º. La actora fue convocada por la empresa a los efectos de realizar un curso de formación de duración de tres días. La actora llegó tarde por la mañana, aproximadamente 30 minutos, y llegó tarde por la tarde, aproximadamente 30 minutos ( testifical del Sr. Jesús María, hecho reconocido por la actora).

5º. La empresa entregó a la actora la cantidad de 3, 36 Euros como finiquito (folio 55).

6º. La actora no es ni ha sido en el último año representante legal o sindical de los trabajadores ( hecho no controvertido).

7º. En fecha 20 de abril de 2006 se llevó a cabo la preceptiva conciliación sin avenencia (folio 8).

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma ESTUDI BADA i Alfonso. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Emparada en l' article 191 a) de la Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel R.D. Legislatiu 2/1995 , la part demandant que recorre la Sentència de la instància desestimatòria de la seva pretensió, planteja com a objecte del recurs de suplicació la nul litat d'actuacions i reposar el procediment a l'estat que es trobava abans de dictar la sentència.

Qui recorre manté que s'ha infringit l' article núm. 104 de la Llei de Procediment Laboral en relació amb l'article núm. 218 de la Llei d'Enjudiciament Civil , perquè entén que la infracció ha consistit en invertir la càrrega de la prova dels fets i en exigir a la recurrent una activitat probatòria excessiva i poc raonable perquè no te accés a la informació que està en poder de l'ocupadora demandada. Considera que no es pot exigir a la recurrent una prova exhaustiva d'aquesta informació, sobre tot perquè la demandada ha amagat les vendes reals i ha promogut obscuritat i obstrucció que comporta la pràctica inversió de la càrrega de la prova, de forma que també s'ha vulnerat l' article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l'article núm. 105 de la llei processal laboral .

Segon.- La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 1990 4510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). També la Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]",i que "la resolución anulatoria... no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281])».. Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105], entre otras). Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tan del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part.

La part recurrent invoca els articles núm. 104 i 105 de la Llei de Procediment Laboral que en concret es refereixen als requisits de les demandes d'acomiadament i sancions i a la càrrega de l'empresa de provar que els fets imputats en la carta d'acomiadament són verdaders per justificar l'acomiadament. No podem entendre la relació d'aquestes normes amb les actuacions presents sobre la pretensió de reclamació del import de comissions, acció processal que es regeix per la modalitat ordinària del procés. Tampoc considerem que la sentència infringeixi l' article núm. 218 de la Llei d'Enjudiciament Civil invocat , que es refereix a l'exhaustivitat i congruència de les sentències i la seva motivació. La part recurrent no explicita en aquest objecte del recurs en què consisteix la manca de motivació, que considerem suficient, sense perjudici de l'acord o desacord de la part o d'aquesta Sala amb el seu contingut. Tampoc la recurrent pot pretendre que la sentència és incongruent amb la pètita de la demanda pel fet de desestimar la pretensió, perquè no es pronuncia sobre qüestió diferent a la demanada.

La part confon la llibertat de valoració judicial dels elements de convicció aportats per les parts a què fa referència l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral amb la congruència de la sentència que consisteix en la resposta raonada de tots els elements plantejats de manera que es produeixi concordància entre la decisió judicial i el petitum de la demanda i demés pretensions articulades en l'acte del judici. La sentència de la instància no incorre ni en incongruència omissiva en no resoldre sobre tot el que s'ha demanat ( STCo. de 14 de març de 1984 núm. 87 i STS. 13-10-1999 per totes) ni en incongruència per excés en resoldre més del que s'ha demanat (STCo. Núm. 98/1996 per totes). Tampoc es produeix incongruència per error en el cas de que l'òrgan judicial no resol sobre la pretensió de la demanda o sobre el motiu del recurs, sinó que erròniament es refereix a un altra pretensió totalment aliena a la controvèrsia processal plantejada ( STCo. núm. 111/1997 per totes).

Tercer.- Tal com la part s'estén en aquest objecte del recurs, hem de concloure que la infracció real que denuncia és l' article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil sobre la càrrega de la prova, perquè en aquest cas concret considera que el magistrat de la instància havia de tenir en compte la disponibilitat i facilitat de prova de les parts i en conseqüència havia de desplaçar a l'empresa la càrrega de provar les operacions de les vendes que la recurrent afirma van originar comissions al seu favor que reclama, perquè era l'ocupadora qui tenia més facilitat, disponibilitat i proximitat amb la font de prova, en aplicació de doctrina jurisprudencial que també cita la sentència de la instància ( STS de 23 de desembre de 2002 o de 8 de febrer de 2001), sobre tot tenint en compte l'actitut obstruccionista de l'empresa als requeriments judicials d'aportació de prova documental consistent en declaracions tributàries i la ocultació del pagament de comissions, tal com afirma la sentència amb valor fàctic en el segon fonament de dret.

Considerem que aquesta infracció al legada no comporta però indefensió a la part, perquè la infracció del principi de distribució de la càrrega de la prova que invoca te empara i es pot resoldre en l'examen de les infraccions del dret aplicat en la sentència, d'acord amb l'apartat c) de l'article núm. 191 de la Llei d'Enjudiciament Civil , de manera que aquesta possible infracció legal te remei sense necessitat de reposar les actuacions al moment anterior a la sentència, perquè hi ha aquesta via ordinària de solució, tal com manté la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem citada ( SSTS. de 30 d'octubre de 1991, de 17 d'octubre de 1989, de 24 d'abril i 16 de maig de 1988, per totes). El motiu reflecteix únicament el desacord amb el raonament judicial, però aquest fet no produeix indefensió, de manera que s'ha de desestimar aquest motiu primer, devent entrar la Sala a conèixer els motius concrets de suplicació.

Quart.- El segon objecte del recurs el planteja en empara de l' article 189 b) de la Llei de Procediment laboral , per a revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials.

Proposa la modificació del fet provat cinquè que fa referència a les vendes realitzades per la recurrent com a intermediació inmobiliaria, i proposa un text alternatiu que digui: "La part actora va intervenir com a intermediació inmobiliària en les vendes dels inmobles relacionats en el fet tercer de la demanda". Basa la modificació en el document que cita i en la procedència d'estimar la versió de la recurrent a la vista de la obstrucció i ocultació de l'ocupadora.

La modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables atès el caràcter extraordinari del recurs de suplicació i del fet que no es tracta d'una segona instància, raó que impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats (Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que, com s'ha dit, aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de procediment laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l' article 299 de la LEC. 1/2000 com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè suposa un desplaçament de la funció judicial ordenada per l' article 2.1 de la Llei orgànica del Poder Judicial i per l'article 117.3 de la Constitució espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja què aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En el cas present la part postula la modificació que basa en la prova documental aportada per ella, única existent a la vista de la obstrucció de l'ocupadora a aportar els documents en el seu poder requerits judicialment, de manera que podria aplicar-se l'apartat 2 de l'article núm. 94 de la Llei de Procediment Laboral . Degut a què aquesta facultat judicial és optativa i no obligada per al òrgan judicial, i a què la sentència raona també la conclusió desestimatòria en base a la manca de prova concreta de les vendes per part de la recurrent, no podem considerar que existeixi error de fet greu i clar en l'apreciació judicial de la prova practicada. Per tant, en aplicació de la doctrina citada, hem de desestimar aquest objecte del recurs.

Cinquè.-. En empara en l'apartat c) de l'article núm. 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part recurrent, denuncia la infracció de l' article núm. 26.1 de l'Estatut dels Treballadors com a conseqüència de l'aplicació del que anomena la "ficta confessio" que ha de referir-se a la facultat judicial de l'article 94.2 de la llei processal laboral citada, en relació amb l' article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil . Parteix de què s'han realitzat les vendes de les finques relacionades en la demanda, de forma que s'han de retribuir en el percentatge declarat provat. En no haver demostrat l'empresa el seu pagament com li corresponia pel principi de la càrrega de la prova, conclou que s'ha d'estimar la pretensió.

En el cas present ha quedat provada la relació laboral entre les parts, així com la tasca d'intermediació inmobiliària de la recurrent i el 30% de percentatge de les comissions pactat. La recurrent afirma haver intervingut en una relació de vendes concretes que no pot provar documentalment ni amb la prova testimonial. Es requereix judicialment l'empresa per a què aporti declaracions tributàries, que no fa. Entenem que precisament pel principi de la càrrega de la prova establerta en l' article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil , corresponia a la recurrent demandant aportar un mínim de prova de les operacions mercantils que al ludeix, sense que la relació confeccionada a què fa referència sigui suficient en ser en part negada per l'empresa. Entenem que, sense negar l'exigència de prova a la part que te la font de prova com aquí l'empresa, en aquest cas no se li pot exigir l'aportació de documents que nega sinó s'aporten mínims indicis o fets de la seva existència per part de qui invoca els fets, en aquest cas la recurrent, que hauria d'haver-se hagut de valer de proves concretes dels clients tractats citats, de pagaments o operacions amb els compradors, denuncies a la Inspecció de Treball, requeriments de documentació de les operacions concretes, etc.. Tal com raona la sentència de la instància no és possible el trasllat a l'ocupadora de la càrrega de la prova de les operacions mercantils citades en la demanda, perquè assegura són inexistents o sense intervenció de la recurrent, de manera que no se li pot demanar la prova diabòlica de demostrar la seva inexistència. Tampoc entenem que es pugui invocar l'aplicació del reconeixement judicial de la prova documental requerida a la part contrària, aquí l'empresa, previst en l' article núm. 94.2 de la Llei de Procediment Laboral , perquè és facultat i no obligació judicial de la instància. Per altra banda considerem que el requeriment documental de les declaracions tributàries de l'empresa que aquesta va incomplir no poden demostrar les operacions concretes d'intermediació inmobiliària en què la recurrent afirma va intervenir, de manera que tampoc en aquest cas el magistrat de la instància podia donar per provades les concretes operacions mercantils d'intermediació inmobiliària que es discuteixen.

Per aquests raonaments, hem de desestimar també aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents i les normes citades de general i especial aplicació,

Fallo

Desestimar com ho fem el recurs de Suplicació plantejat per la demandant que recorre Doña. Marina contra la Sentència del Jutjat Social núm. 9 de Barcelona de 23 de juny de 2006 dictada en el procediment núm. 131/2006 seguit a instància de l'esmentada recurrent contra ESTUDI BADA SALUT S.L. , Alfonso, y el FONDO DE GARANTIA SALARIAL, la qual confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.