Sentencia Social Nº 2645/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 472/2007 de 31 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

Barcelona, 31 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2645/2008

En el recurs de suplicació interposat per Bárbara a la sentència del Jutjat Social 2 Girona de data 20 d'octubre de 2006 dictada en el procediment núm. 418/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social,

Antecedentes

Primer. En data 6 de juny de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20 d'octubre de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda presentada por DÑA. Bárbara, debo absolver y absuelvo al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL de la pretensión principal y subsidiaria deducida en su contra y, en consecuencia, se confirma la resolución administrativa impugnada."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents

PRIMERO.- La actora Dña. Bárbara, provista de DNI nº NUM000 y nacida el 22-3-1954, figura afiliada en el Régimen General de la Seguridad Social con el Nº NUM001. Se fija una base reguladora mensual de la prestación de invalidez, tanto en grado de absoluta como total, de 968,05 Euros, con efectos económicos del 4-4-2006 para la absoluta y del 27-4-2006 para la total, y revisión a partir del 17-7-2007.

SEGUNDO.- El 4-10-2004 la demandante causó baja médica por enfermedad común, iniciando en dicha fecha proceso de incapacidad temporal que se extinguió por agotamiento del plazo máximo el 3-4-2006.

TERCERO.- Por resolución del INSS de 26-4-2006 se declara que las lesiones que padece la actora no compartan un grado suficiente de disminución de su capacidad laboral para ser constitutivas de una incapacidad permanente, y ello según dictamen del ICAM, de fecha 18-4-2006, en el que se hacen constar las siguientes limitaciones: FATIGA CRONICA.- DISFUNCION TIROIDEA TRATADA.- FIBROMIALGIA.- TRASTORNO DEPRESIVO REACTIVO.- SOBREPESO.

CUARTO.- Al tiempo de emitir su dictamen el ICAM el cuadro residual que afecta a la parte actora es: SINDROME DE FATIGA CRONICA.- FIBROMIALGIA.- DISFUNCIÓN TIROIDEA TRATADA.- LUMBOCIATALGIA SIN ALTERACIÓN DISCAL NI AFECTACIÓN RADICULAR.- TRASTORNO DEPRESIVO REACTIVO.

QUINTO.- La Sra. Bárbara no realiza terapia cognitivo-conductual ni fisioterapia con gimnasia aeróbica o ejercicio físico reglado.

SEXTO.- La profesión habitual de la actora es la de dependienta de zapatería.

SEPTIMO.- Se agotó la vía previa administrativa.

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, QUE EL VA IMPUGNAR EN FORMA. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què presenta : "Síndrome de fatiga crònica Grau III. Fibromiàlgia grau II, Disfunció tiròidea ara hipertiroidisme. Lumbociatàlgia amb alteració discal L5-S1. Obessitat. Trastorn depressiu reactiu. Colon irritable. Anèmia ferropènica crònica. Astènia severa que afecta l'àmbit físic i psíquic, capacitat d'esforç reduïda, simptomatologia neurocognitiva de tipus deficitari amb disfunció molt greu, que es manifesta amb brots d'astènia, intolerància a l'esforç, miàlgies i debilitat muscular extrema, hiptensió ortoestàtica, inestabilitat cefàlica, adenopaties laterocervicals, síndrome miofacial, síndrome sec, trastorn de la concentració, memòria i processament de la informació. S'han realitzat marcadors biològics a la sang dels marcadors inmunes amb increment destacat important de la elastassa 312 sobre 70 normals i Rnassa, 749 sobre -50 normals." Basa la modificació en els documents que cita, fonamentalment per l'emès pels metges especialistes de l'Hospital Clínic de Barcelona i dels de l'Hospital de la Vall d'Hebron, entre d'altres, i en la pericial mèdica.

Proposa també la supressió del fet provat cinquè en el qual consta en termes negatius que no practica teràpia cognitiva conductal ni fisioteràpia amb gimnàs aeròbic o exercici físic reglat. Basa la modificació en els documents que cita contradictoris amb el que la sentència de la instància fa valer.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En aplicació d'aquesta doctrina jurisprudencial hem de desestimar la modificació fàctica del fet provat quart perquè, encara que el mateix fet provat quart impugnat que es refereix a la lesió de fatiga crònica i fibromiàlgia i al trastorn ansiós depressiu, a la disfunció tiròidea i a la lumbàlgia no faci referència a l'evolució i entitat de cada patologia, la sentència de la instància fa referència a la valoració dels documents mèdics aportats per les parts i a les pericials mèdiques practicades i la relació fàctica és producte de la lliure apreciació de les proves i elements de convicció aportats a l'acte del judici amb la conclusió que consta, perquè existeix contradicció entre els documents que cita la part recurrent referits a l'Hospital Clínic i la Vall d'Hebrón i els aportats per la part demandada, de manera que no podem mantenir que existeix error manifest i greu de constatació de l'entitat de les lesions. Per tant hem de desestimar aquest objecte del recurs sense perjudici de la determinació de la incidència de les lesions amb la professió habitual de la recurrent, matèria de valoració en el segon objecte del recurs plantejat per determinar la procedència o no de la incapacitat permanent postulada. Respecte al fet provat cinquè considerem que s'ha de tenir per no posat, tota vegada que constata fets negatius. Per tant s'estima en part aquest objecte de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per denunciar la infracció de l' article 137, 1 c) actual de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, que s'ha de relacionar amb l'article núm. 137, 5 i 4 segons la petició subsidiària de l'anterior redacció de la Llei d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que les severes lesions neurològiques i psíquiques impedeixen qualsevol treball sedentari o lleuger amb la rendibilitat i constància exigides en situació de normalitat, perquè aquest treball també requereix assistir diàriament o amb regularitat al lloc de treball, romandre la jornada laboral. Exigències que considera te impedides principalment per la fatiga crònica segons criteri jurisprudencial de la Sala que cita amb l'afectació vital severa psicològica tal com es diagnostica respecte a la gravetat en els informes mèdics i segons el mateix informe mèdic de l'Hospital Clínic. Fa referència a la resta de la patologia artròssica lumbar i lumbar i la psíquica que impedeixen la sobrecàrrega osteomuscular amb manteniment de postures corporals, manipulació manual de càrregues i moviments repetitius, de manera que subsidiàriament entén que les lesions objectivades li impedeixen també la seva professió de dependenta de sabateria que requereix la bipedestació i deambulació, amb manipulació de càrregues i moviments repetitius, a més de l'atenció i concentració mantingudes i la relació interpersonal.

Quart.- L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funciónals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerancia per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas neurològiques, físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Hem de partir del conjunt de lesions que consten en la relació fàctica no modificada, per concloure que no tenen la entitat severa necessària per limitar de forma absoluta i permanet la capacitat de treball de la recurrent. Tal com raona la sentència de la instància, la fatiga crònica i la fibromiàlgia juntament amb el quadre psíquic i el físic lumbar, tenen una incidència limitant laboral relativa perquè no ha quedat provada la impossibilitat de treballs lleugers, sedentaris o amb alternància postural.

Respecte a la pretensió subsidiària del reconeixement d'una incapacitat permanent total hem de dir que és cert que la prova pericial de la part demandada i dictamen del Dr. Simón a que fa referència la sentència de la instància contraindica treballs de sobrecàrrega osteomuscular per manteniment de postures, manipulació de càrregues o moviments repetitius. No obstant entenem que en relació a la professió habitual de la recurrent de dependenta de sabateria, les lesions declarades provades no la limiten per a dur a cap les fonamentals tasques de la seva professió que requereix mobilitat i alternància postural sense manipulació de càrrgues ni treballs repetitius, de forma que tampoc considerem que comporti sobrecàrrega osteomuscular. Per tant, també hem de desestimar la pretensió subsidiària d'incapacitat permanent total, sense perjudici dels brots puntuals impeditius del treball de les patologies, que requereixin tractament mèdic concret a més del paliatiu.

Resumint, les lesions que pateix la demandant en el seu conjunt i principalment la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia greus, no les considerem en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta ni la limiten, ara per ara, per a tot tipus de treball rendible o per a les tasques de la seva la professió habitual. Per tant no es és d'aplicació l' article núm. 137. 5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual hem de desestimar el recurs i confirmar la sentència de la instància en la seva totalitat.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Bárbara contra la Sentència de 20 d'octubre de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Girona en el procediment núm. 418/2006 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.