Sentencia Social Nº 2850/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 290/2007 de 03 de Abril de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AMEB

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 3 d'abril de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2850/2009

En el recurs de suplicació interposat per Custodia a la sentència del Jutjat Social 1 Reus de data 4 d'octubre de 2007 dictada en el procediment núm.

290/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part TGSS T i INSS T, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 19 de juny de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 4 d'octubre de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que DESESTIMANDO la demanda interpuesta por DÑA. Custodia en reclamación de invalidez contra el INSS y la TGSS, DEBO ABSOLVER Y ABSUELVO a los expresados demandados de las pretensiones formuladas en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.-La actora DÑA. Custodia , provista de DNI nº NUM000 y nacida el 25/9/1960, se encuentra afiliada a la Seguridad Social, Régimen General, con el número NUM001 . Su profesión habitual es la de operaria en fábrica de envasado de caramelos.

SEGUNDO.-La actora inició proceso de IT en fecha 30/6/2005.

TERCERO.-La ecografía de hombro derecho practicada el 29/9/2006 informó de resultados compatibles con tendinitis del supraespinoso sin signos de rotura.

CUARTO.-En fecha 3/11/2006 la actora ingresó en el servicio de medicina interna del Hospital Universitario de Sant Joan de Reus, procedente de la UCI por descompensación por cetoacidosis diabética como consecuencia de trasgresión terapéutica; fue alta el 14/11/2006.

QUINTO.-La actora es tratada en el Centro de Salud Mental-Instituto Pere Mata de Reus desde el año 1.998 por presentar cuadros ansiosos depresivos, recurrentes, de carácter crónico, con crisis de angustia. El día 5/5/2007 la actora acudió al servicio de urgencias del referido Centro presentando estado de agitación psicomotriz y angustia. En fecha 29/5/2007 la actora ingresó en el Instituto Pere Mata con el diagnóstico de histeria inespecificada; fue alta el día 8/6/2007.

SEXTO.-Iniciado expediente administrativo de incapacidad permanente, la trabajadora fue reconocida por el ICAM que emitió dictamen médico el 3/4/2007, que da lugar a ulterior propuesta de la CEI de fecha 12/4/2007 en la que se propuso la no calificación de la trabajadora como incapacitada permanente haciendo constar el siguiente cuadro residual: "Distimia, fibromialgia controlada por reumatólogo, DM insulino dependiente, tendinitis supraespinoso derecho sin signos radiográficos rotura, lumbalgia crónica asociada a escoliosis, obesidad mórbida y HTA". Mediante resolución de 18/4/2007 el INSS declaró que la trabajadora no estaba afectada de ningún grado de incapacidad permanente "por no alcanzar las lesiones que padece un grado suficiente de disminución de su capacidad laboral para ser constitutivas de una incapacidad permanente".

SÉPTIMO.-Interpuesta reclamación previa, fue desestimada mediante resolución de fecha 4/6/2007.

OCTAVO.-La parte actora está afecta de las siguientes lesiones: Distimia, fibromialgia controlada por reumatólogo, Diabetes Mellitus insulino dependiente, tendinitis supraespinoso derecho sin signos radiográficos de rotura y con limitación a la rotación interna adducción en un 50%, lumbalgia crónica asociada a escoliosis, obesidad mórbida y HTA.

NOVENO.-La base reguladora de la prestación es de 1.129,78 euros y fecha de efectos 3/4/2007.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.-La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.-En primer lloc postula la revisió del fet provat octau referit a les lesions que pateix i proposa la redacció alternativa de què presenta : " Trastorn distimic crònic i recurrent, amb crisis d'angoixa, fibromiàlgia severa, diabetes mellitus insulino dependent, tendinitis supraespinós dret sense signes de ruptura i amb limitació a la rotació interna abducció em un 50%, lumbàlgia crònica associada a escoliosi, obesitat mòrbida i HTA." Basa la modificació en els informes mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

En el cas present la modificació fàctica que es proposa es basa en els informes mèdics aportats a la magistrada de la instància que els ha valorat conjuntament amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts, sense que podem apreciar error de fet greu en l'apreciació de la valoració fàctica en aplicació de la doctrina jurisprudencial citada i en el fet de què el mateix fet provat impugnat es refereix a la fibromiàlgia encara que no la valora de severa, i el quadre psíquic es recull en el fet provat cinquè de la sentència no atacat.

Per tant, hem de desestimar aquest objecte del recurs.

Tercer.-El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, 5 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , d'aplicació en l'anterior redacció de la Llei d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que d'acord amb doctrina jurisprudencial que cita, el reconeixement de la incapacitat permanent absoluta no es pot determinar a través d'una interpretació literal i rígida de la norma, sinó valorant la capacitat real residual de treball de la persona afectada per dur a cap el treball per compte pròpia o aliena amb professionalitat , rendiment i eficàcia. Fa referència a les patologies psíquica i fibromiàlgica estretes dels informes mèdics que cita i pericial mèdica, juntament amb la resta de malalties com la diabetes mellitus insulino dependent i la patologia física. Em atenció a què es tracta de patologia crònica i irreversible em tractament conservador conclou que la seva capacitat física i psicològica són molt limitades.

Quart.-L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas neurològiques, físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions psíquica i neurològica que consten en la relació fàctica no modificada, consistents en distímia i fobromiàlgia controlada, tenen una entitat són de duració llarga i per tant cròniques, però no consta que la seva entitat comporti incapacitat funcional que impedeixi les fonamentals tasques de la seva professió d'operària en fàbrica d'envasat de caramels. Tal com hem dit en anteriors ocasions la fibromiàlgia no determina automàticament una incapacitat laboral, ja què el simptoma de dolor pot variar en intensitat d'una persona a una altra i també en la mateixa persona. El dolor propi de la fibromiàlgia te repercussió no sols en la seva intensitat sinó amb símptomes coexistents que s'associen a trastorns psquincs reactius, normalment ansietat o depressió. En el cas present existeix el diagnòstic d'aquestes patologies però no s'acrediten les limitacions funcionals existents més enllà de les manifestacions genèriques com conte la redacció alternativa de la mateixa modificació fàctica proposada per la recurrent . Amb la sentència de la instància que raona extensament la seva decisió desestimatòria, hem de dir que no consta que la patologia neurològica de fibromiàlgia limiti de forma important o greu la capacitat funcional de la recurrent, i tampoc el quadre psíquic. La tendinitis del supraespinós dret te una limitació a la rotació interna d'abducció en un 50% que no de forma global. La Diabetes Mellitus insulino dependent es troba també en tractament i control igual que les patologies esmentades abans i la resta de les que concorren com la lumbàlgia crònica associada a escoliosi i la obesitat mòrbida o la HTA.

Per tant, les lesions que pateix la demandant ni en el seu conjunt ni respecte a la fibromiàlgia i la distímia les considerem en grau determinant de la incapacitat permanent total ni menys absoluta postulada, de manera que no és d'aplicació l' article núm. 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual hem de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Custodia contra la Sentència de 4 d'octubre de 2007 dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Reus en el procediment núm. 290/2007, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.