Sentencia Social Nº 2962/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1044/2008 de 08 de Abril de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 8 d'abril de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2962/2008

En el recurs de suplicació interposat per Juan Carlos a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 13 de setembre de 2007 dictada en el procediment núm. 514/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Mac Italia, S.L., ha actuat

Antecedentes

Primer. En data 11 de juliol de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de setembre de 2007 , que contenia la decisió següent: " Estimo en parte la demanda promovida por el trabajador Juan Carlos, declaro el despido improcedente y extinguida la relación laboral a fecha de esta sentencia, y condeno al empresario Mac Italia, S.L., a indemnizarle con 367,13 ? y a abonarle otros 959,42 ? como salarios dejados de percibir " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

El actor, de nacionalidad argentina, venía prestando servicios por cuenta de la empresa demandada, dedicada a la actividad de restaurante, con centro de trabajo en la Vía Augusta 201, Barcelona, desde principios del mes de septiembre de 2006, de forma intermitente, unos días sí y otros no, sin ninguna regularidad en las secuencias, con un promedio de dos días trabajados a la semana, en horario de 10,30 a 16 horas, haciendo funciones de lavaplatos, hasta el pasado 7 de junio, en que cesó en los mismos, por decisión empresarial, comunicada oralmente por el encargado, sin mediar notificación escrita. El 5 de julio presentó la papeleta de conciliación administrativa en reclamación por despido.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que estima en part la demanda d'acomiadament improcedent, presenta recurs la part actora, que no ha estat impugnat. El recurs demana com a primer motiu, per la via de l' article 191 b) de la LPL , revisió dels fets provats, que concreta en el fet únic, del qual demanda la substitució per un redactat alternatiu, en el que consti l'antiguitat des de juny de 2006, de forma continuada, de dilluns a dissabte, de 10,30 a 16 hores, i fent les funcions d'ajudant de cuina.

Cita als efectes indicats, les declaracions vertides en el judici oral per l'interrogatori del demandat, la testificals que consten en la gravació de la vista (DVD que consta), que no són proves hàbils per a modificar els fets provats, tal com es dedueix del article 191 b) de la Llei adjectiva laboral que disposa la possibilitat de modificació dels fets provats, basada en l'error evident del jutjador en la valoració de la prova documental i/o pericial practicada.

Tal com ha resolt la jurisprudència i aquest tribunal en reiterades sentències, el recurs especial de suplicació no és una segona instància judicial, i per tant la Sala no té competència funcional per a revisar la valoració de les proves d'interrogatòri i de testimonis realitzada pel jutge de instància, en la pràctica de la immediació. Així ha estat valorat en Sentencies del Tribunal Constitucional 18/1993, 294/1993 i 93/1997-sinó que és de naturalesa extraordinària, gairebé casacional, en el qual el Tribunal "ad quem" no pot valorar "ex novo" tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica (Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat "a quo" és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge "a quo", refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

En conseqüència, ha de ser desestimat aquest primer motiu del recurs.

SEGON. Al lega com a segon motiu, per la via de l' article 191 c) de la LPL, la infracció dels articles 217 de la LEC , en relació al article 24.2 de la CE , indicant que és a l'empresa que al lega que el recurrent accedeix al primer treball en el sector i que el demandant no té experiència, a qui li correspon la càrrega probatòria d'aquesta qüestió, al legació que no pot ser atesa, ja que respecte a les característiques personals era a la part demandant, per tenir la facilitat probatòria alhora que postular en la demanda les funcions realitzades i el salari corresponent, a qui li corresponia acreditar-ho, d'acord amb el mateix precepte que invoca.

S'ha de recordar que l' article 217 de la LEC disposa que correspon al actor la càrrega de provar la certesa dels fets dels que es dedueixi l'efecte jurídic que pretén i al demandat, la de provar els fets que, segons les normes jurídiques aplicables, impedeixin, extingeixin o enervin la eficàcia jurídica dels fets anterior. Afegeix, en l'apartat cinquè, que les nomes s'aplicaran excepte quan una disposició específica distribueixi la càrrega de la prova amb criteris especials ( art. 105.1, 114.3, 96, 179.2, 23.3 i 148.2.d) de la LPL ). Finalment, imposa un criteri al Tribunal, per a l'aplicació dels preceptes esmentats, que és tenir en compte la facilitat probatòria que correspon a cadascuna de les parts del litigi.

TERCER. Cita també el recurrent com a precepte legal infringit l' article 15.8 de la LET , indicant que la modalitat de fix discontinu exigeix el requisit de contractació escrita. De la qual cosa dedueix que l'absència de constància escrita del contracte ha de portar a la conclusió de què la relació es podia considerar continuada. Però no es pot atendre tampoc aquest motiu del recurs, ja que la conseqüència que indica el demandant seria en tot cas una presumpció contra la que hi cabria prova en contrari. En el cas que ens ocupa, la sentència de instància raona de manera concreta la prova practicada i dedueix que la relació no ha estat continuada, no obstant arribar a la conclusió de que havia de ser indefinida, per manca de pacte exprés de temporalitat, i és amb aquest raonament que es pot donar una continuïtat a la relació sense vincular l'antiguitat a la darrera prestació de serveis constatada, aplicant l' article 15.8 del Estatut dels Treballadors , que no es pot considerar infringit. Per tots els motius exposats, ha de ser desestimat íntegrament el recurs de suplicació i confirmada la sentència de instància.

Atesos els preceptes legals citats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per Juan Carlos contra la sentència dictada pel jutjat social 10 dels de Barcelona, de data 13 de setembre de 2007, recaiguda en les actuacions 514-07 , en virtut de demanda deduïda contra MAC ITALIA, S.L., en reclamació per acomiadament, i, en conseqüència confirmem la sentència impugnada, que estimava en part la demanda.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.