Sentencia Social Nº 2966/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2580/2009 de 23 de Abril de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 23 d'abril de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2966/2010

En el recurs de suplicació interposat per Africa a la sentència del Jutjat Social 4 Barcelona de data 27 de gener de 2009 , dictada en el

procediment núm. 548/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 26 de juny de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 27 de gener de 2009, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por Dª Africa , frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo absolver y absuelvo a la entidad gestora demandada de los pedimentos en su contra formulados".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.-La parte actora Dª Africa , nacido el 04/05/1952, con DNI núm. NUM000 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social con el núm. NUM001 , en el Régimen General.

SEGUNDO.- La profesión habitual de la actora es la de Operaria textil revisadora.

TERCERO.- Inició la vía administrativa ante la Dirección Provincial del I.N.S.S., que en resolución de fecha 13/03/08 declaró no haber lugar a declarar al trabajador en situación de invalidez permanente, en grado alguno de incapacidad por enfermedad común, ni el derecho a prestaciones económicas por no acreditarse requisito de incapacidad permanente; y se agotó la vía administrativa ante la Dirección Provincial del I.N.S.S. que en resolución de fecha 14/05/08, confirmó el pronunciamiento inicial.

CUARTO.- La parte actora acredita haber cotizado el período mínimo exigido para la prestación que solicita.

QUINTO.- La base reguladora de la prestación asciende a 516,11 euros mensuales, siendo éste un hecho pacífico admitido por las partes.

SEXTO.- La U.V.A.M.I emitió dictamen en fecha 25/02/08.

SÉPTIMO.- La parte actora se halla afecta de las siguientes lesiones: Trastorno distímico de grado moderado, trastorno adaptativo mixto de grado moderado.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària., que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment Laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon. En primer lloc postula la revisió del fet provat setè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que digui: " La part demandant està afectada de Trastorn depressiu major cronificat." Basa la modificació en els documents mèdics que cita i del informe pericial mèdic de la part.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desestimar perquè es basa en proves mèdiques que la magistrada de la instància ha examinat i valorat juntament amb la resta de les proves practicades i dels elements de convicció aportats per les parts, i hem d'estar a la doctrina jurisprudencial que manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova, que no es produeix en aquest cas.

Per tant estimem la modificació del fet provat em els termes exposats.

Tercer. El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article núm. 136 i núm. 137 de la Llei General de la Seguretat Social ( RDL. 1/94 de 20 de juny) en la redacció anterior a la Llei 24/1997 per manca de reglamentació de llista de malalties i graus de discapacitat, de conformitat amb la Dispoisicó Transitòria Cinquena bis de la llei, amb denuncia també de doctrina jurisprudencial. Recorda que la invalidesa absoluta es defineix com aquella que inhabilita al treballador per a tota professió o ofici encara que sigui lleugera, que també requereix l'assistència diària al lloc de treball i la permanència en jornada laboral, realitzant-la amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia en règim de dependència o per compte pròpia, i conclou que la síndrome depressiva major cronificada comporta manca de fiabilitat i precisió en el treball i falta de rendiment de manera que es troba incapacitada per a tot treball.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en connexió amb l'article 137. 5 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

La patologia que pateix la recurrent i consta provada sense modificació consisteix en Trastorn distímic de grau moderat, trastorn adaptatiu mixt de grau moderat. La gravetat o intensitat de les lesions són objecte de valoració en la motivació i fonamentació de la sentència i ens porten a entendre que no comporta un quadre sever en grau determinant de la incap acitat permanent absoluta, perquè la patologia és moderada. Tampoc en el hipotètic cas d'haver admès la modificació fàctica proposada, considerem que correspondria el reconeixement de la incapacitat permanent absoluta, atès que postula un trastorn depressiu major cronificat, sense determinar la intensitat de la lesió, atès que un quadre depressiu major també admet diferents graus d'intensitat i incidència funcional que no determina, i el que sigui cronificat significa que la patologia perdura en el temps però no que sigui més greu. Entenem doncs que la patologia objectivada no limita la recurrent per a tot tipus de treball rendible, com postula. Per tant no es és d'aplicació l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual hem de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Africa contra la Sentència de 27 de gener de 2009 dictada pel Jutjat Social núm. 4 de Barcelona en el procediment núm. 548/2008 i seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.