Sentencia SOCIAL Nº 3009/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1031/2019 de 11 de Junio de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 34 - 4 - 2019 - 0000624

EL

Recurs de Suplicació: 1031/2019

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL·LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

Barcelona, 11 de juny de 2019

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3009/2019

En el recurs de suplicació interposat per María Angeles a la sentència del Jutjat Social 20 Barcelona de data 8 de novembre de 2018 , dictada en el procediment núm. 126/2018, en el qual s'ha recorregut contra la part Ayuntamiento de Palleja i Adelaida , ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. JOAN AGUSTI MARAGALL.

Antecedentes

Primer.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre accident de treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 8 de novembre de 2018 , que contenia la decisió següent:

'Que estimando parcialmente la demanda interpuesta por María Angeles frente al AJUNTAMENT DE PALLEJÀ, debo declarar y declaro el incumplimiento por parte de la demandada citada de sus obligaciones en materia de prevención de riesgos laborales, en concreto la adopción de medidas preventivas previstas en su evaluación de riesgos psicosociales en casos de conflicto, a los efectos de su identificación e intento de subsanación, y con el alcance fijado en Fundamento de Derecho Quinto de la presente resolución, con desestimación de la demanda por reclamación de cantidad acumulada por la citada parte demandante frente a la demandada citada.

Igualmente debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por María Angeles frente a Adelaida , absolviendo a la misma de las pretensiones ejercidas en su contra en el escrito de demanda.'

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.-La parte demandante presta sus servicios como funcionaria pública de carrera con habilitación nacional, realizando funciones de Secretaria General del Ayuntamiento demandado, desde el 1 de diciembre de 2011.

SEGUNDO.-El Ayuntamiento demandado, a partir del mes de julio de 2015, realizó una reasignación de sus áreas funcionales, pasando personal del área de administración general, bajo el ámbito de la secretaría general, a otras (así oficina de atención al ciudadano).

Ante el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 2 de Sant Feliu de Llobregat se siguieron DP 318/16 , siendo la actora una de las personas investigadas.

Solicitada por escrito de la Alcaldía demandada la incoación de expediente disciplinario y adopción de medida preventiva de suspensión de funciones de la parte actora, fue desestimada por resolución de la Dirección General de la Función Pública de fecha 8 de septiembre de 2017.

Por la parte demandante han sido presentadas diversas quejas ante el Síndic de Greuges de Catalunya respecto de actuaciones del ayuntamiento demandado, doc. 3 acompañado a la demanda.

Por auto de 18 de abril de 2018 del Tribunal de Cuentas se declaró no haber lugar a la incoación del procedimiento de reintegro por alcance 33/18 tras solicitud del ayuntamiento demandado en relación con posibles irregularidades relativas a la autorización de pago y cobro por parte de la secretaría municipal de gratificaciones por servicios extraordinarios, doc. 1 aportado por la parte actora al acto de juicio.

TERCERO.- Adelaida es alcaldesa desde el año 2015 del municipio de Pallejà

Por resolución de la alcaldía 1430/15 de 23 de diciembre, doc. 7 de la parte demandada, efectuó a favor del teniente de alcalde Sr Tomás delegación genérica de competencias respecto del ámbito de personal, con facultad de dirección de los servicios de personal.

CUARTO.-Con efectos 20 de junio de 2013 fue aprobado en el Ayuntamiento demandado el protocolo para la prevención e intervención ante supuestos de acoso. Doc. 2 de la parte actora y 8 de la parte demandada.

La demandante no ha activado dicho protocolo, alegando no confiar en la persona que debía instruir el caso.

QUINTO.-En enero de 2014 se realizó evaluación de riesgos psicosociales en el Ayuntamiento demandado. Doc. 12 de la parte demandada.

En septiembre de 2014 se realizó nueva evaluación de riesgos psicosociales en el Ayuntamiento demandado. Doc. 13 de la parte demandada.

En fecha 22 de marzo de 2016 se actualizó dicha evaluación de riesgos psicosociales. Doc. 14 de la parte demandada.

SEXTO.-La parte actora no ha realizado ninguna de las revisiones médicas ofrecidas por el servicio de vigilancia de la salud contratado al efecto por parte del Ayuntamiento demandado. Doc. 6 de la parte demandada.

SEPTIMO.- En fecha 26 de febrero de 2018 la actora inició situación de IT por la contingencia de enfermedad común y el diagnóstico 'trastorno de ansiedad, inespecífico', con alta el 24 de agosto de 2018.

En fecha 31 de agosto de 2018 la parte actora por recaída del proceso anterior inició situación de IT, con alta el 20 de septiembre de 2018.

En fecha 29 de octubre de 2018 la parte actora inició por recaída de los procesos

anteriores nueva situación de IT.

La parte actora, doc. 5 aportado al acto de juicio, ha iniciado en fecha 24 de abril de 2018 vía administrativa para la declaración como contingencia profesional de las indicadas situaciones de IT.

OCTAVO.-En fecha 11 de octubre de 2018 fue realizado por la Inspección de Trabajo informe, aportado al proceso en fecha 23 de octubre de 2018, a cuyo contenido me remito y doy íntegramente por reproducido.

NOVENO.-En fecha 9 de abril de 2018 fue dictado por este juzgado, pieza de medidas cautelares 10/18, auto por el que, desestimando la excepción de falta de competencia del orden jurisdiccional social alegada por la parte demandada, se declaró no haber lugar a la medida cautelar interesada por la parte actora consistente en la autorización de acceso al registro de entrada del programa electrónico GESTIONA, con reposición por parte de la demandante de desarrollar su función de instructora del expediente plenario en las resoluciones de inicio del pleno, en relación con sus funciones legales de fe pública y asesoramiento legal.

Se da por reproducida dicha resolución'

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i la part demandada Ajuntamiento de Pelleja el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-Contra la sentència d'instància -que estimà parcialment la demanda per incompliment en matèria de prevenció de riscos laborals- interposa recurs de suplicació la demandant, que postula la declaració de nul.litat d'actuacions i la repetició de l'acte del judici, a fi que el jutge d'instància conegui i resolguí, també, de les pretensions relatives a la situació d'assetjament laboral denuncia i de vulneració d'altres drets fonamentals, i de rescabalament de danys i perjudicis derivats de la mateixa.

El recurs s'estructura amb cinc motius, el quatre primers emparats en l' art. 193 c) LRJS , amb denúncia de diverses infraccions normatives, i el darrer -a l'empara de l' art. 193 a) LRJS - pel que es postula la declaració de nul.litat d'actuacions.

La demandada ha impugnat el recurs, amb invocació -com a primer motiu d'impugnació- de l'inadmissibilitat del recurs, qüestió que s'aborda en primer lloc.

SEGON.-L'ajuntament demandat, al seu escrit d'impugnació del recurs de suplicació, invoca -amb caràcter previ- la concurrència de defectes insubsanables en el mateix que haurien de determinar la seva inadmissió.

Concretament -i en base a l' art. 196.2 LRJS - denuncia que el recurs no identifica si els motius que es formulen són de caràcter fàctic o jurídic, ni identifica quines les normes jurídiques o criteris jurisprudencials que es denuncien com a infringits, afegint que ' ni siquiera se expresa cuál es el amparo de cada motivo a tenor de las diferentas letras del art. 193...'.

N'hi ha prou amb la lectura del primer paràgraf de cada un dels cinc motius del recurs per constatar que aquests retrets no tenen cap fonament, perquè -al marge d'altres consideracions que ja s'exposaran- cada un dels cinc motius identifica clara i concretament la via de l' art. 193 LRJS per la que s'articula i les normes substantives o processals la infracció de la qual es denuncia.

S'ha de rebutjar de pla, per tant, aquesta pretensió d'inadmissió, que es manifesta com a totalment sobrera i mancada de fonament.

TERCER.-Tot i que la recurrent-'en aras deevitar reiteraciones expositives inecesarias y de economia procesal'-ha alterat l'ordre d'exposició dels motius de suplicació, en començar pels quatre relatius a l'examen del dret aplicat i acabar amb el que postula la declaració de nul.litat d'actuacions, la Sala -lògicament- ha de restituir l'ordre natural establert a l' art. 193 LRJS , ja que -de prosperar el darrer motiu, que postula l'anul.lació i retroacció de les actuacions al moment anterior a l'inici del judici- ja no escauria entrar a resoldre la resta.

Això no obstant, de la lectura del mateix resta manifest que es fonamenta, en part, en la prèvia denuncia d'infracció de preceptes processals formulada al primer motiu del recurs, sota el títol 'sobre el alcance de la competència de jurisdicción en el orden social'.

En ambdós motius es denuncia com a infractora, en definitiva, la declaració d'incompetència del jutge d'instància respecte de les pretensions relatives a la situació d'assetjament labora, de vulneració d'altres drets fonamentals, i de rescabalament de danys i perjudicis derivats d'ambdues.

Com recorda inveteradament la doctrina jurisprudencial, 'la fijación de la competencia objetiva constituye una cuestión prioritaria, por ser de orden público procesal, que debe ser resuelta por el órgano judicial con libertad plena, sin sujeción a los presupuestos y motivos concretos del recurso y sin someterse a los límites de la declaración de hechos probados de la resolución de instancia,...'. ( Sentencias del Tribunal Supremo de 23 de octubre de 1989 [RJ 19897310 ] y 10 de 10 julio de 1990 [RJ 19906086], entre otras).

Per tant, s'abordarà i resoldrà, en primer lloc, la qüestió de la competència objectiva objecte del primer i cinquè motius del recurs.

QUART.-Escau recordar, en primer lloc, que la demandant i ara recurrent és, com consta al fet primer de la demanda, 'funcionaria pública de carrera con habilitación nacional, realizando funciones de Secretaria General del Ayundtamiento demandado desde el 1.12.11',i que, tot i que el 'petitum' a la demanda inicial es formulà 'en matèria d'incompliment de la norma normativa de prevenció de riscos laborals, dret a rebre una protecció eficaç en matèria de seguretat, i...de quantitat per responsabilitat derivada dels danys com a conseqüència de dit incompliment...', de la lectura del seu extens redactat, se'n extreu la conclusió que el que s'està denunciant -amb específica denúncia de preceptes de dret administratiu- és, en els termes expressats al fet setè -'la realització d'actes que han desposseït la demandant del seu dret a la inamobilitat en la condició de funcionària de carrera i al seu dret al desenvolupament efectiu de les funcions o tasques pròpies de la seva condició porofessional...constitutius de tracte vexatori...que constitueixen un atemptat clar contra els drets individuals personals i professionals, tals com el dret a la dignitat personal, consideració professional i a la mimatge de la demandant en el concepte constitucional de l'honor protegit per l' art. 18.1 CE ....i, a la vegada, s'ha vulnerat amb la mateixa intencionalitat i persistència el dret de l'actora a rebre una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut laboral, drets que l'Ajuntament està obligat a garantir...'.

Per mitjà de posterior escrit d'aclariment de la demanda de data 28.2.18, en resposta a requeriment del jutjat d'instància respecte a la possible incompetència de la jurisdicció social respecte dels fets denunciats, la demandant identifica tres incompliments -'el deure de respectar la condició legal de Secretària General de l'Ajuntament i de les competències que li són proopies..., el deure de respectar la intimitat i la consideració deguda a la dignitat de la funcionària..., i, finalment, l'obligació de garantir la seguretat i salut ...de la Segretària General en particular...en tots els aspectes relacionats amb el treball'-i, afegeix que 'hi ha assetjament i, en definitiva, dany moral ( art. 15 CE )'.

El jutge d'instància, segons refereix al fonament jurídic tercer, ja abordà i resolgué aquesta qüestió competencial a la interlocutòria dictada en data 9.4.18, a la peça de mesures cautelars, en donar resposta a la incompetència de jurisdicció oposada per l'ajuntament demandant:'... será objeto de conocimiento del orden social únicamente aquellas actuaciones, hecho séptimo de la demanda, que puedan imputarse a los demandados y que resulten vulneradoras, en su caso, de medidas de seguridad y salud laboral de la parte actora; igualmente y respecto de la pretensión acumulada por cantidad, únicamente será susceptible de examen en este orden social tal pretensión respecto de daños y perjuicios generados causalmente por un incumplimiento en dicha materia preventiva, de existir, no otros propios de la tutela de derechos fundamentales.'I afegí, a continuación: 'En tales términos, contenido, alcance y límites procede asumir la competencia del orden jurisdiccional social en autos, en el presente momento procesal a los efectos de resolución de la medida cautelar instada'.

La denúncia contra aquest criteri el fonamenta la recurrent en els arts. 5 i 9.3.2 i 9.4 LOPJ , i arts. 2.e ) i 3 LRJS -al primer motiu del recurs- així com en els arts. 218.2 i 359 LEC , i 97 i 193 LRJS , i la STS de 16.2.93 i la STSJ del País Basc de 2.6.15.

Aquesta denúncia, ja s'avança, ha de ser desestimada per diverses raons:

En primer lloc, com encertadament posa de manifest l'ajuntament demandat en el seu únic motiu d'impugnació, perquè -acotada la competència i l'objecte de coneixement per part del jutjat d'instància per mitjà de la interlocutòria de 9.4.18 en el termes ja reproduïts- la part demandant, i ara recurrent, es va aquietar a al mateix en no interposar-hi recurs de reposició i -segons s'explica al primer paràgraf del FJ IIIer de la sentència- en no replantejar la qüestió a l'acte del judici.

Això al marge, la Sala comparteix plenament el criteri competencial del magistrat d'instància, per les següents raons:

En primer lloc, pel tenor literal de l'epirgraf d) de l' art. 2 LRJS , que defineix l'àmbit de la competència de la jurisdicció social en matèria de prevenció:

'e) Para garantizar el cumplimiento de las obligaciones legales y convencionales en materia de prevención de riesgos laborales, tanto frente al empresario como frente a otros sujetos obligados legal o convencionalmente, así como para conocer de la impugnación de las actuaciones de las Administraciones públicas en dicha materia respecto de todos sus empleados, bien sean éstos funcionarios, personal estatutario de los servicios de salud o personal laboral, que podrán ejercer sus acciones, a estos fines, en igualdad de condiciones con los trabajadores por cuenta ajena, incluida la reclamación de responsabilidad derivada de los daños sufridos como consecuencia del incumplimiento de la normativa de prevención de riesgos laborales que forma parte de la relación funcionarial, estatutaria o laboral; y siempre sin perjuicio de las competencias plenas de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social en el ejercicio de sus funciones'.

A més, la Sala Social del Tribunal Suprem, a la seva sentència de 17.5.18 , ha tingut oportunitat d'interpretar aquest precepte i de delimitar la competència de la jurisdicció social respecte de la contenciosa-administrativa, en un procediment de tutela de drets fonamentals en matèria d'assetjament moral per part d'una persona vinculada en règim estatutari al Servei Canari de la Salut:

2. Recordemos que dicho art. 2 e) LRJS establece la competencia del orden social de la jurisdicción 'Para garantizar el cumplimiento de las obligaciones legales y convencionales en materia de prevención de riesgos laborales, tanto frente al empresario como frente a otros sujetos obligados legal o convencionalmente, así como para conocer de la impugnación de las actuaciones de las Administraciones públicas en dicha materia respecto de todos sus empleados, bien sean éstos funcionarios, personal estatutario de los servicios de salud o personal laboral, que podrán ejercer sus acciones, a estos fines, en igualdad de condiciones con los trabajadores por cuenta ajena, incluida la reclamación de responsabilidad derivada de los daños sufridos como consecuencia del incumplimiento de la normativa de prevenciónde riesgos laborales que forma parte de la relación funcionarial, estatutaria o laboral; y siempre sin perjuicio de las competencias plenas de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social en el ejercicio de sus funciones'.

3. Ciertamente, el art. 3.1 de la Ley 31/1995, de Prevención de Riesgos (LPRL), dispone que 'Esta Ley y sus normas de desarrollo serán de aplicación tanto en el ámbito de las relaciones laborales reguladas en el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores (RCL 2015, 1654) , como en el de las relaciones de carácter administrativo o estatutario del personal al servicio de las Administraciones Públicas, con las peculiaridades que, en este caso, se contemplan en la presente Ley o en sus normas de desarrollo. (...). Cuando en la presente Ley se haga referencia a trabajadores y empresarios, se entenderán también comprendidos en estos términos, respectivamente, de una parte, el personal con relación de carácter administrativo o estatutario y la Administración pública para la que presta servicios, en los términos expresados en la disposición adicional tercera de esta Ley , y, de otra, los socios de las cooperativas a que se refiere el párrafo anterior y las sociedades cooperativas para las que prestan sus servicios'.

Ya la STS/4ª de 10 abril 2013 (RJ 2013, 4152) (rec. 67/2012 ) que apreció la competencia para conocer del conflicto que incluía al personal funcionario y en el que se reclamaba el derecho a recibir los reconocimientos médicos que regula el art. 22 LPRL .

4. Ahora bien, lo que aquí se dilucida no es la reclamación frente a la Administración empleadora por el incumplimiento de sus obligaciones en materia de prevención , como sucedía en el supuesto de esa sentencia de esta Sala. En el presente caso el actor persigue la salvaguarda de un derecho fundamental cuyo ataque entiende producido en el marco de la relación de prestación de servicios que mantiene con la Administración demandada. No nos encontramos en marco del art. 2 e) LRJS , sino en el del art. 2 f) LRJS .

El procedimiento para la tutela de derechos fundamentales tiene un cauce y marco distinto y no delimitado por la legislación ordinaria. Al efecto, lo que la demanda plantea no es una cuestión delimitada a los derechos que para el demandante surgen de la LPRL, sino la lesión de un derecho fundamental que atribuye a dicha Administración en la media que el sujeto directamente causante de la misma se hallaba también bajo la esfera de su organización.

La circunstancia de que, además, pudiera haberse incurrido en incumplimientos en materia de prevención de riesgos -entre los que, no se duda, se incluyen los riesgos psicosociales-, no constituiría nunca el objeto del procedimiento de tutela, cuya cognitio se halla limitada al examen de los derechos fundamentales en juego desde la perspectiva de la norma constitucional; como expresamente establece el art. 178.1 LRJS . Dicha limitación implica que su objeto se ciñe exclusivamente a la tutela judicial del derecho fundamental supuestamente vulnerado en base al incumplimiento de la norma constitucional que establece tal derecho.

5. La competencia para conocer sobre tutela de derechos fundamentales del ya mencionado art. 2 f) LRJS se circunscribe a la relación laboral, sin incluir a los empleados públicos que no tengan la condición de laborales.

Precisamente, del propio art. 2 f) LRJS -que limita la tutela de los derechos de libertad sindical y del derecho de huelga al personal laboral de la Administración, y del art. 3 c) LRJS - que excluye expresamente la de esos derechos de funcionarios públicos y personal estatutario de los servicios de salud-, refuerzan la idea de que, excluidos esos derechos fundamentales íntima e históricamente ligados al catálogo de derechos de los trabajadores con mayor motivo debe entender desvinculada de la competencia de los órganos de lo social cualquier pretensión de tutela de otros derechos fundamentales que, pese a tener ese componente tan directo, puedan verse puestos en peligro en el desarrollo de la prestación de servicios.

6. En línea con lo que ha sostenido la STS/3ª de 8 marzo 2018(sic) (RJ 2017, 2241) (rec. 810/2015 ), de haberse ejercitado una acción tendente a reclamar por infracciones en materia de prevención de riesgos laborales, la competencia para conocer hubiera correspondido al orden social de la jurisdicción, pero 'en la medida que aduce el acoso laboral continuado del que se considera víctima (...) estamos dentro del ámbito de protección definido por el artículo 53.2 de la Constitución y el artículo 114.1 de la Ley de la Jurisdicción (RCL 1998, 1741) (Contencioso Administrativa )'.

A la llum de doctrina tan clarificadora, i a la vista de dels fets referits i de les pretensions deduïdes a l'escrit de demanda (i en el posterior escrit d'aclariment), es fa evident que de les pretensions acumulades a la demanda -les estrictament de caràcter preventiu i les de tutela de drets fonamentals- la competència de la jurisdicció social s'ha de predicar només respecte de les primeres, tal com -encertadament- ha entès el jutjador d'instància, atesa la condició de funcionària de la demandant.

Aquest criteri, d'altra banda, ja l'havien assumit la majoria dels Tribunals Superiors (així, entre d'altres, sentencia num. 172/2014 de 14 maig del TSJ de Balears, i sentencia num. 3753/2014 de 14 juliol del TSJ de Galícia.

S'han de desestimar, per tant, el primer i cinquè motius del recurs.

CINQUÈ.-Al segon motiu del seu recurs, a l'empara de l' art. 193 c) LRJS , la recurrent denuncia la infracció dels articles 177.1 , 178.2 i 184 LRJS .

Sosté la recurrent que, atesa l'atribució competencial plena en matèria de prevenció de riscos laboral, no hauria d'existir cap problema per la seva utilització, en ser la via adequada de denúncia de vulneració de drets fonamentals.

El primer que cal objectar a aquesta denúncia és, en primer lloc, que sí aquest és el convenciment de la part demandant, semblaria el més lògic que hagués optar per aquesta via processal ja a l'escrit inicial de demanda, cosa que no feu.

D'altra banda, efectua una afirmació, la de que -segons els art. 178-2 i 184 LRJS - 'se exportan las garantías del procedimiento de tutela a cualquier procedimiento en que se alegue la vulneración de derechos fundamentales'que no es correspon ni amb el tenor literal d'aquest darrer precepte, que limita la 'exportació' a les específiques modalitats processals que descriu (entre les que no hi consten referides les accions en matèria de prevenció de riscos), ni amb la pràctica jurisprudencial al respecte. De fet, si la part recurrent estigués convençuda d'aquesta tesi, no s'explicaria que a la demanda inicial no hagués optat per aquest via processal ni, per tant, no hagués emplaçat al Ministeri Fiscal.

Finalment, la Sala ha de recordar que el raonament que s'impugna per mitjà d'aquest motiu no és només el del jutge d'instància al fonament jurídic tercer de la seva sentència, sinó el del propi Tribunal Suprem a la ja esmentada sentència de 17.5.18 que recordem novament:

'5. La competencia para conocer sobre tutela de derechos fundamentales del ya mencionado art. 2 f) LRJS se circunscribe a la relación laboral, sin incluir a los empleados públicos que no tengan la condición de laborales.

Precisamente, del propio art. 2 f) LRJS -que limita la tutela de los derechos de libertad sindical y del derecho de huelga al personal laboral de la Administración, y del art. 3 c) LRJS - que excluye expresamente la de esos derechos de funcionarios públicos y personal estatutario de los servicios de salud-, refuerzan la idea de que, excluidos esos derechos fundamentales íntima e históricamente ligados al catálogo de derechos de los trabajadores con mayor motivo debe entender desvinculada de la competencia de los órganos de lo social cualquier pretensión de tutela de otros derechos fundamentales que, pese a tener ese componente tan directo, puedan verse puestos en peligro en el desarrollo de la prestación de servicios.'

S'ha de desestimar, per tant, aquest segon motiu del recurs.

SISÈ.-En el tercer motiu del recurs, també a l'empara de l' art. 193 c), denuncia la recurrent la infracció dels arts. 15 i 40.2 CE , i diversos articles de l'EBEP,de la LPRL, dels s articles 5.1 i 37.3 b) del rD 39/1997, Reglament dels serveis de prevenció, de la Directiva Marc 89/391, de l' art. 20 de la Llei de Bases del Règim Local , i dels arts. 115 i 116 del ROF. (RD 2568/1986 ).

Després de recordar genèricament el contingut d'alguns d'aquests preceptes -no de tots (els de l'EBEP, concretament)- el que ve a denunciar la recurrent, novament, es que 'a juicio de esta parte, la prueba documental aportada por la actora acredita....la adopción de un contjunto de actos administratives de diversa índole y naturaleza dirigdas al apartamiento, limitación e impedimento de la actora... constitutivos de trato discriminatorio y vejatorio',afegint que 'la actora ha sufrido un hostigamiento laboral, permanente y consciente y de descrédito profesional y público'.

La denúncia, per tant, s'emmarca clarament en la denúncia de vulneració de drets fonamentals, pretensió que -per les raons ja exposades- escapen de la competència de la jurisdicció social, com encertadament entengué la sentència d'instància i ha validat aquesta Sala en el fonament jurídic anterior, a la llum de la doctrina del Tribunal Suprem.

S'ha de desestimar també, per tant, aquest motiu.

SETÈ.-A la mateixa conclusió desestimatòria s'ha d'arribar respecte al quart motiu del recurs, formulat també a l'empara de l' art. 193 c) LRJS , pel qual es denuncia l'infracció dels arts. 1101 CC y la jurisprudència establerta a dues sentències del TSJ del País Basc, de dates 15.7.14 i 2.6.15, així com diversos pronunciaments del Tribunal Suprem .

En síntesi, considera la recurrent que'existe nexo causal entre los actos administratives y de hecho llevados a cabo por las codemandadas, debidamente identificados documentalment en los escritos de demanda y de aclaración, y el empeoramiento del estado de salud de la actora y el daño moral infringido a la misma'.

En aquest cas, el fracàs del motiu deriva que es fonamenta en uns 'actos administrativos' i en uns 'daños Morales y biológicos' que, en raó de l'acotament competencial declarat pel jutge d'instància per mitjà de la seva interlocutòria de data 9.4.18 ja referida anteriorment, i que fou consentit per la recurrent, no consten reflectits a la declaració de fets provats (ni es poden inferir de la seva fonamentació jurídica), ni s'ha postulat la seva inclusió per la via de l' art. 193 b) LRJS .

La sentència d'instància, al seu fonament jurídic quart, raona que no es desprèn de l'escrit de demanda cap incompliment imputable a l'alcaldessa codemandada, i que la conflictivitat entre la mateixa i la demandant 'en aspectos estrictamente administrativos' ha de ser objecte de coneixement de la jurisdicció contenciós-administrativa, com també la pretesa situació d'assetjament laboral, raó per la qual desestima l'acció contra la mateixa.

Per contra, al fonament jurídic cinquè -en base a l'informe de la Inspecció de Treball- arriba a la conclusió que no consta que l'ajuntament demandat hagi implementat cap mesura preventiva tendent a la eliminació o minoració de la situació de conflictitivat que patia la demandant, constatació que l'aboca a estimar la pretensió de la demandant i declarar l'incompliment de l'obligació d'adoptar les mesures preventives preventives previstes a l'avaluació de riscos psico-socials en cas de conflicte, als efectes d'identificació i subsanació.

Ja en el fonament jurídic sisè, la sentència d'instància raona la desestimació de la pretensió idnemnitzatòria, al entendre que -en els termes en els que està formulada- 'en realidad parece pretenderse una indemnización pròpia de una al·legada vulneración de derechs fundamenteales de la parte actora por un alegado acoso laboral...no competència de este orden jurisdiccional'.

I el cert és que la recurrent, també en aquest motiu del recurs, li acaba donant la raó, en tant que fonamenta la seva denúncia en l' art. 183 LRJS , que regula la postulació i reconeixement d'indemnització en procediments de tutela de drets fonamentals, quan -segons el criteri del magistrat d'instància, que la Sala assumeix plenament- en quedar acotat l'objecte del plet al coneixement dels incompliments en matèria preventiva, la quantificació i fonamentació de la indemnització reclamada s'hauria d'haver ajustat als paràmetres normatius i jurisprudencials propis d'aquesta específica matèria.

D'altra banda, acaba el magistrat d'instància afirmant que 'en modo alguno puede vincularse las situaciones de IT de la demandante iniciadas el 26 de febrero de 2018 y en diversos procesos acumulados, por contingencia común, a un incumplimiento en materia de prevención de riesgos laboral por la empresa, sin perjuicio del resulta de la vía iniciada en materia de determinación de contingencia profesional y de su vinculación, de existir, a una situación de acoso laboral',raó que coadjuva -també- en la seva decisió desestimatòria.

Per tant, i a manera de conclusió: la pretensió indemnitzatòria ha estat desestimada per la instància en considerar-la formulada en clau de vulneració de drets fonamentals, i no de responsabilitat per incompliment d'obligacions preventives, i, en tot cas, en no constar-li el vincle entre les situacions d'IT generades i l'incompliment preventiu apreciat.

Cap d'aquests dos raonaments ha estat específicament específicament controvertit en el motiu que ara s'analitza, raó per la qual el mateix també ha de ser desestimat, no sense fer -també- la mateixa reserva que la sentència d'instància, a resultes del que pugui deparar el procediment de determinació de contingència.

S'ha de desestimar, per tant, el recurs en la seva integritat.

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per María Angeles contra la sentència dictada pel jutjat del social número 20 dels de Barcelona en data 8.11.18 , a les actuacions núm. 126/18, seguides en matèria de prevenció de riscos laboral contra AJUNTAMENT DE PALLEJÀ i Adelaida , sentència que queda plenament confirmada.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.