Sentencia Social Nº 3053/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4094/2011 de 24 de Abril de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 24 d'abril de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3053/2012

En el recurs de suplicació interposat per Industries Gaser,S.L. a la sentència del Jutjat Social 1 Girona de data 7 de febrer de 2011 dictada en el procediment núm. 374/2010, en el qual s'ha recorregut contra la part I.N.S.S(Girona) i Vicente , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer.En data 26 de març de 2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre accident de treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de febrer de 2011 , que contenia la decició següent:

'Que desestimo la demanda interpuesta por la empresa INDUSTRIES GASER S.L. frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL y a Vicente y, en consecuencia, absuelvo a los expresados codemandados de todas las pretensiones deducidas en su contra, confirmando la resolución impugnada'.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El día 30/09/2008 Vicente se encontraba trabajando por cuenta de la empresa Industrias Gaser SL, con la categoría profesional de oficial 1ª, comprobando el motor de una máquina para la industria cárnica de las fabricadas por la empresa, concretamente el modelo Practic-240. El trabajador paró la máquina con el interruptor general pero no la desenchufó de la corriente eléctrica. Cuando procedía a desmontar el motor y apoyaba el antebrazo en el mismo desconectando unos cables, notó un calambrazo que le mantuvo enganchado a la máquina unos cuatro segundos. La parada de la máquina modelo Practic-240 a través del interruptor general no deja sin suministro de energía eléctrica al motor. La máquina se halla conectada a un subcuadro eléctrico que no disponía de diferencial y el diferencial del cuadro eléctrico principal no actuó (acta de infracción, folio 49).

SEGUNDO.- La empresa impartió a sus trabajadores, entre ellos a Vicente , en fecha 22/02/2008 un curso básico sobre normas de seguridad y aplicación en el en el trabajo de construcción metálica (folio 103). Asimismo, entre las normas básica del documento de instrucciones específicas del lugar de trabajo de eón, oficiales 1ª y 2ª, solo consta una referida a riesgos eléctricos, cuyo tener literal es el siguiente: 'las conexiones eléctricas siempre estarán conectadas mediante enchufes reglamentarios' (folio 104).

TERCERO.- La Inspección de Trabajo y Seguridad Social levantó acta de infracción, cuyo contenido se da aquí por íntegramente reproducido, en la que se concluye que el accidente se produjo como consecuencia de la no desconexión de la máquina de la corriente eléctrica unido a la inexistencia de diferencial en el subcuadro eléctrico. Se indica en el acta que el accidente que los hechos expuestos constituyen infracción y se propone una sanción de 5.120,50 euros que fue confirmada por resolución del Departament de Treball de 25/08/2009 (acta de infracción folios 49 y 50).

CUARTO.- Remitido por Inspección de Trabajo y Seguridad Social escrito de iniciación de actuaciones a la Dirección Provincial de Girona del Instituto Nacional de la Seguridad Social, con propuesta de un recargo del 30%, la misma resolvió con fecha 7/12/2009 declarar la existencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el accidente de trabajo, así como un recargo del 30 % en todas las prestaciones derivadas del mismo con cargo a la empresa (folios 37 y 38).

QUINTO.- Por la parte actora se interpuso reclamación previa contra la resolución señalada en el Hecho anterior, que fue desestimada por resolución de 8/02/2010 (folios 59 vuelto y 60).

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, en la que impugnava la Resolució de l'Institut Nacional de la Seguretat Social de data 7 de desembre de 2009 , que la va declarar responsable per manca de mesures de seguretat, de l'accident de treball que va patir el treballador codemandat el dia 30 de setembre de 2008 i l'imposà un 30% de recàrrec en totes les prestacions econòmiques derivades de l'esmentat accident, s'interposa per la demandant Recurs de Suplicació.

La sentència d'instància desestima la demanda, ja que té per provat que l'accident va succeir tal com consta en l'informe de la Inspecció de Treball, argumentant que l'empresa no va acreditar les seves afirmacions de que els fets havien succeït de forma diferent, ja que havia complert totes les normes de seguretat i al.legava que l'accident de treball va ser degut a un error del treballador, que enlloc de parar la màquina on havia de treballar, amb l'interruptor general, per tal d'evitar que passés la corrent elèctrica, va prémer l'interruptor parcial, que evita el funcionament de la màquina sense tallar el subministrament de l'electricitat.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent sol.licita la reposició de les actuacions al moment anterior a dictar-se sentència per haver-se infringit normes o garanties del procediment, concretament al.lega que el magistrat ha infringit l' article 97.2 de la LPL , atès que no ha argumentat en la sentència sobre les raons que han fonamentat els fets declarats provats i en concret per quin motiu no ha tingut en compte en absolut la prova practicada per la recurrent en el judici, inclosa la pericial, que no menciona per res i ni tan sols valora, la qual cosa implica lesió del dret fonamental a la tutela judicial efectiva i és causa de nul.litat.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998 ), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit es demana la nul.litat de la sentència per manca de motivació enrelació a la fonamentació dels fets declarats provats, amb infracció de l'article 97.2 de la Llei adjectiva Laboral. El citat article, tal com assenyala la recurrent, disposa que 'La sentencia deberá expresar, dentro de los antecedentes de hecho, resumen suficiente de los que hayan sido objeto de debate en el proceso. Asimismo, y apreciando los elementos de convicción, declarará expresamente los hechos que estime probados, haciendo referencia en los fundamentos de derecho a los razonamientos que le han llevado a esta conclusión. Por último, deberá fundamentar suficientemente los pronunciamientos del fallo'.

La norma esmentada s'ha de posar en relació amb l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil, el qual estableix que 'les sentències s'han de motivar expressant els raonaments fàctics i jurídics que condueixen a l'apreciació i la valoració de les proves, així com a l'aplicació i la interpretació del dret. La motivació ha d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet, considerats individualment i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i la raó'.

El Tribunal Constitucional ha vingut interpretant el requisit de motivació de les sentències contingut en l' art. 120.3 de la Constitució ( Sentència 146/1995, de 16 d'octubre ) assenyalant que el citat requisit forma part del dret a una efectiva tutela judicial i exerceix una funció doble, 'por una parte da a conocer las reflexiones que conducen al Fallo, como factor de racionalidad en el ejercicio del poder y a la vez facilita su control mediante los recursos que proceden (uno de ellos, éste de amparo). Actúa, en suma, para favorecer un más completo derecho de la defensa en juicio y como un elemento preventivo de la arbitrariedad' ( ATC 77/1993 ). La motivació no consisteix ni pot consistir en una mera declaració de coneixement o en una manifestació de voluntat, sinó que aquestes han de ser la conclusió d'uns arguments sobre la qüestió a debat, amb la finalitat que les parts i, si s'escau, els òrgans judicials superiors, puguin conèixer el fonament de les resolucions. D'aquesta forma es converteix en 'una garantía esencial del justiciable mediante la cual, sin perjuicio de la libertad del Juez en la interpretación de las normas, se puede comprobar que la solución dada al caso es consecuencia de una exégesis racional del ordenamiento y no el fruto de la arbitrariedad' ( SSTC 159/1989 y 109/1992 , entre d'altres).

Ara bé, l'obligació de motivar no suposa una especial extensió en el raonament, o un rigor acadèmic o lògic especial, que en tot cas estaran en funció de cada magistrat i de les funcions que es debatin, atès que la Llei d'Enjudiciament civil l'únic que exigeix és claredat i precisió. La motivació ha de ser suficient i aquest concepte jurídic indeterminat s'haurà de valorar en cada cas concret, en funció de la importància i del nombre de les qüestions plantejades, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó, com expressament disposa la llei.

Doncs bé, en el present supòsit el motiu ha de ser desestimat, atès que la resolució recorreguda no ha incorregut en el vici denunciat. En efecte, examinant la sentència es pot comprovar que en cadascun dels fets declarats provat el magistrat enumera els mitjans de prova en que ha basat els citats fets, el que indica en el fonament de dret primer, en el qual fa constar que els fets són resultat de la valoració crítica de la prova practicada en el judici i això en compliment de l' article 97.2 de la LPL .

Però és que, a més, en el fonament de dret tercer que és on analitza com va tenir lloc l'accident de treball que va donar origen al present plet, el magistrat 'a quo' afirma que les afirmacions de l'empresa, oposades als fets que consten en l'acta aixecada per la Inspecció de Treball, 'carecen de soporte probatorio alguno'. És cert que no es fa cap referència a la prova pericial proposada per l'empresa i practicada en el judici, però és evident que l'anterior afirmació deixa ben clar que el magistrat va valorar els citats informes tal com desitjava la demandant, però que va donar més credibilitat a l'informe emès per la Inspecció de Treball i això en virtut de les facultat de valoració de la prova que li atorga el citat article 97.2 de la llei adjectiva laboral, que no ha estat infringit.

TERCER.En el segon motiu del recurs, correctament emparat, ara en l'apartat b) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent sol.licita la modificació del fet provat primer i que s'afegeixin tres nous fets provats, que serien els segon, tercer i quart, el que comportarà la modificació dels ordinals següents (segon a cinquè), que passaran a ser Cinquè al Vuitè.

Això no obstant, abans d'entrar al seu examen cal dir que aquesta Sala ha posat de relleu, amb reiteració, que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual es consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener . Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei de Procediment Laboral, estableix els motius d'impugnació en l'article 191. L 'apartat b) d'aquest article estableix que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar-ne la revisió, se ha de tenir en compte el següent: a) Es limiten els mitjans, de tal manera que només són idonis la prova documental i la pericial aportats a les actuacions, b) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada. Això significa que l'error ha de ser evident, i que aquesta evidència s'ha de destacar per ella mateixa, superant la valoració conjunta de les proves practicades que hagi pogut realitzar el magistrat d'instància; i d) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

Aplicant, doncs, aquests principis al present litigi, s'entrarà a examinar el motiu. Pel que fa al primer fet provat es sol.licita que s'hi afegeixi l'antiguitat del treballador accidentat, que és del 16.4.2007 i es demana es suprimeixin les frases 'el trabajador paró la máquina con el interruptor general...' 'notó un calambrazo que le mantuvo enganchado a la máquina unos cuatro segundos' i es substitueixi per 'sufrió un calambrazo', 'la parada de la maquina modelo Practic-240 a través del interruptor general no deja sin suministro de energía eléctrica el motor' i 'el diferencial del cuadro eléctrico principal no actuó'. Fonamenta la pretensió en els dos informes aportats per l'empresa (folis 161 a 166) i argumenta que l'informe de la Inspecció de treball no gaudeix de la presumpció de certesa, atès que no van ser constatats directament per l'Inspector, sinó que es fonamenta en un informe d'un tècnic de Seguretat que no figura incorporat a l'acta ni va ser aportat al procediment, ni va ratificat ni sotmès a contradicció en el judici oral.

Certament s'ha de donar la raó a la recurrent referent a l'al.legació de que l'informe de la Inspecció de Treball no gaudeix de la presumpció de certesa atès que els fets que hi consten no van ser verificats directament per la Inspectora, tal com ella mateix reconeix, però aquest fet no pot comportar l'estimació del motiu, atès que es tracta d'un document que ha de ser valorat pel magistrat d'instància com la resta de documents i com reiteradament ha assenyalat la Sala en aplicació d'una jurisprudència constant, davant de d'informes contradictoris, sinó es donen unes especials circumstàncies -que en el cas present no s'adverteixen-, cal atenir-se a la valoració realitzada pel Magistrat d'instància en virtut de les facultats que li confereixen l' article 97-2 de la Llei processal laboral i l'article 209 de la Llei d'Enjudiciament Civil, especialment quan es fonamenten en informes emesos per funcionaris públics especialitats, com és el cas, atès la seva objectivitat i rigor.

Pel que fa a l'addició del nou fet provat segon, que també es fonamenta en l'informe que es troba als folis 161 i 163 de les actuacions, es proposa la redacció següent:

'La instalación eléctrica de la empresa se ajusta a las exigencias técnicas y de seguridad requeridas por los reglamentos electrotécnicos para instalaciones de baja tensión, establecidas por el decreto 2413/1973, de 20 de septiembre, y por el real decreto 842/2002, de 2 de agosto así como por las instrucciones ITC BT complementarias, según proyecto visado por el colegio de ingenieros técnicos industriales, que fue aprobado por el Departament de Indústria i Energia de la Generaltiat de Catalunya e inscrito en el Registro d'Establiments Industrials de catalunya'.

Tampoc pot tenir acollida favorable l'addició citada perquè no té cap incidència per a modificar la decisió de la sentència, el fet de que la instal.lació elèctrica de l'empresa s'ajusti a les exigències tècniques i de seguretat requerides per la normativa legal, perquè el que s'està esbrinant en el present plet és el motiu de l'accident i no el compliment de les normes legals en relació amb la instal.lació elèctrica de l'empresa.

El mateix cal dir de la proposta de redacció del nou fet provat tercer, que és la següent: 'La máquina practic-240, de Gaser, dispone de la homologación CE y cuenta con tres pulsadores, uno de parada de emergencia, otro de paro general (rojo) y otro de marcha (verde), más dos indicadores luminosos, uno de marcha (verde) y de otro de paro (rojo)'.

Per últim, es proposa la inclusió d'un nou fet provat quart, en el qual es digui que en el moment de patir l'accident, el treballador realitzava el seu treball habitual segons el seu grup i categoria professional, d'acord amb el que estableix l'Acord estatal del sector del Metall. Tampoc es pot accedir a la pretensió citada, atès que ningú no ha posat en dubte, en el present plet, el que es vol afegir, per la qual cosa es tracta d'un fet incontrovertit, sense que calgui la seva inclusió en el relat fàctic de la sentència.

QUART.En el tercer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent afirma que la sentència ha infringit, per aplicació indeguda, la DA 4ª de la Llei 42/1997 , de l' art. 53.2 del RDLeg. 5/2000, 9.3 de la Llei 31/1995 i 15 del RD 928/1998 , així com la doctrina del Tribunal Suprem relativa al valor com a prova de les actes de la Inspecció de Treball i al.lega, en síntesi, que les citades actes, segons ha afirmat el Tribunal Suprem (Ss. de 21.10.1996 i 30.1.1997 ), únicament gaudeixen de la presumpció de certesa en relació amb els fets i les circumstàncies que figurin en aquesta que hagin estat constatats pel funcionari que les signa, llevat de prova en contrari i en el present supòsit la pròpia inspectora reconeix que no ha constatat personalment el fets consignats en l'Acta, atès que es refereix a un suposat informe d'un tècnic de seguretat, que s'ha de tenir per inexistent en no haver estat incorporat a l'acta ni aportat al procediment, per la qual cosa la citada acta s'ha de valorar segons les normes generals de valoració de la prova.

Certament té tota la raó la recurrent en les seves al.legacions, la qual cosa ja s'ha reconegut en l'anterior motiu. És cert que segons la citada disposició, les actes de la Inspecció de Treball únicament tenen presumpció de certesa en el supòsit de que els fets que s'hi recullen hagin estat comprovats directament per l'inspector/a que les subscriu i això en el present supòsit no ha succeït, tal com consta en la citada acta, per la qual cosa s'ha de valorar d'acord amb les regles generals sobre la prova, però els citats articles no han estat infringits perquè en cap lloc de la resolució que s'impugna fonamenta el magistrat la seva resolució en aquesta discutida presumpció de certesa, sinó que l'ha valorat com a prova documental, d'acord amb les facultat que li atribueix l' article 97.2 de la LPL , com abans hem posat de relleu.

Con diu la STS de 5.10.90 , les actes de la Inspecció de Treball 'no constituyen documentos eficaces de naturaleza revisoria, al tratarse de simples manifestaciones hechas por el Inspector, recogiendo declaraciones de otras personas,y a las que ningún precepto legal reconoce, que no pueda quedar enervado por el conjunto de prueba practicada'. Doncs bé, aplicant el mateix raonament en sentit contrari, és evident que el jutge, en el present supòsit, les ha valorat com un document més i aquest ha tingut més poder de convicció que la resta de documents aportats per la demandada, per la qual cosa cap infracció jurídica s'ha comès.

CINQUÈ.En el segon apartat del mateix motiu la sentència denuncia la vulneració del que estableixen els articles 24.1 CE , 238.3 i 240 LOPJ , 80.1.c ) i d) i 97.2 de la LPL , 216 i 218 de la LEC i argumenta que la sentència recorreguda incorre en el vici de ser incongruent, atès que en l'acta d'infracció es diu que l'accident va ser provocat per la falta de desconnexió de la màquina i la inexistència de diferencial en el subquadre elèctric i posteriorment al resoldre la reclamació prèvia l'INSS amplia indegudament l'incompliment atribuït a la recurrent, ja que hi afegeix la 'culpa in vigilando' i d'altra banda en la sentència impugnada es fa referència també, encara que de forma poc concreta, a la manca de formació del treballador en matèria de seguretat, quan aquesta no es menciona, ni en l'Acta d'infracció ni en la resolució de l'INSS.

L'al.legació ha de ser desestimada amb tota contundència. D'acord amb una jurisprudència constant, la incongruència implica una inadecuació entre la part dispositiva de la sentència i els termes en que les parts han formulat les seves peticions i pretensions, de tal manera que la sentència que resol la controvèrsia o debat judicial atorgui més del que s'ha demanat, menys del que ha admès el demandat o una cosa diferent de la que va ser objecte de la pretensió.

Doncs bé, en el present supòsit no ha existit cap tipus d'incongruència en la resolució impugnada, perquè la sentència ha donat una resposta raonada a les pretensions de la demanda, en la qual es sol.licitava es deixés sense efecte el recàrrec imposat a l'empresa del 30% sobre les prestacions de seguretat social derivades de l'accident laboral patit per treballador codemandat i això és el que ha analitzat la sentència, raonant extensament els motius en els quals s'ha basat el magistrat per arribar a aquesta decisió.

D'altra banda cal dir, a més, que quan es tracta d'analitzar les causes per les quals s'ha produït un accident de treball, el jutge 'a quo' no està subjecte, en els seus raonaments, a les imputacions que es facin a l'empresa, tant en l'acta de la Inspecció de Treball, com en la subsegüent resolució administrativa imposant el recàrrec, relatives a les possibles infraccions per part de l'empresa de la normativa de prevencióde riscos laborals que van provocar l'accident ni tampoc els fets que consten en les citades actes delimiten en absolut l'objecte del plet, sinó que el magistrat 'a quo' està plenament facultat per fonamentar la seva decisió en la causa o causes per les quals -segons la seva percepció, fonamentada en el conjunt de la prova-, es va produir l'accident, així com les conseqüències jurídiques que es poden desprendre dels citats fets, d'acord amb la normativa legal.

SISÈ.En el tercer apartat del mateix motiu, el recurrent afirma que la sentència ha infringit l' article 123 de la Llei General de la Seguretat Social perquè aquest article regula una responsabilitat empresarial que deriva de l'omissió de mesures de seguretat i que aquestes siguin les causants de l'accident i que, a més, s'exclou la responsabilitat empresarial quan la producció de l'accident es produeix per la conducta imprudent del treballador accidentat, i en el present supòsit la màquina que manipulava el treballador ha quedat acreditat que reunia tots els requisits de seguretat, per la qual cosa és impossible admetre que el treballador hagués polsat l'interruptor general, ja que en aquest cas l'electricitat s'hagués tallat i el calambre elèctric no s'hagués produït.

Al.lega, així mateix que la instal.lació elèctrica reuneix totes les condicions exigides per la normativa legal i es trobava en bones condicions de funcionament i pel que fa a la conducta 'in vigilando' és evident que no es pot imputar la seva infracció a l'empresa, perquè a aquesta li és impossible vigilar a tots els treballadors, per la qual cosa és evident que l'accident va ser degut a la conducta negligent o descuidada del treballador, que es pot qualificar d'imprudència temerària ja que va utilitzar l'única opció que no havia de fer i és la de polsar l'interruptor que para la marxa de la màquina, enlloc de polsar l'interruptor general o l'interruptor d'emergència o bé, per últim, desendollar la màquina.

Pel que fa a aquesta qüestió s'ha de reiterar -com ho ha fet aquesta Sala en multitud de sentències- que el recàrrec de prestacions establert a l' article 123.1. de la Llei General de la Seguretat Social requereix per a la seva imposició, un accident de treball o una malaltia professional que donin dret a prestacions de la Seguretat Social i, a més, que es deguin a la manca d'adopció de mesures de seguretat i higiene i salut laborals establertes, tant de tipus genèric com específic, en normes jurídiques publiques i, per últim, cal que hi hagi un nexe causal entre la falta i el sinistre, que no quedi interferit per causa de força major, cas fortuït o imprudència del propi afectat, tenint en compte que a l'empresa li és exigible la diligència d'un prudent empresari amb criteris ordinaris de normalitat per a prevenir o evitar una situació de risc en la vida o salut dels treballadors ( arts. 4.2 . i 19, de l'Estatut dels Treballadors i, en general , articles 1.104 i 1902 del Codi Civil ). Així ho ha posat de relleu aquesta Sala en les sentències de dates 15 de mar ç i 22 d'abril de 2.005 . També s'ha d'afirmar, com assenyalen les sentències citades, que l'esmentat article ha d'aplicar-se amb criteri restrictiu i fent un examen particularitzat del conjunt de circumstàncies que concorren en cada cas concret.

En aquest mateix sentit, cal fer referència a la Sentència de data 8 d'octubre de 2.001, del Tribunal Suprem , en la qual es posa de manifest que«la vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de laLey de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre, norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que 'en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...'. En el apartado 4del artículo 15 señala 'que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador'. Finalmente, el artículo 17.1 establece 'que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores'. Del juego de éstos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aún en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones».

Doncs bé, en el present cas, la divergència en relació amb els fets que postula l'empresa és total i essencial per la resolució del present supòsit, perquè si s'hagués demostrat que l'operari no havia polsat l'interruptor general, que -segons l'empresa- desconnecta totalment la màquina, tant per a l'electricitat com per a la maniobra, l'accident s'hauria degut a una imprudència del propi treballador, que la sala comparteix que s'hauria de qualificar de temerària, però el cert és que aquesta afirmació no consta acreditada a les actuacions, sinó que pel contrari el que consta, com hem dit abans, és que el treballador va polsar el citat interruptor general, però que aquest no deixa sense subministrament elèctric al motor.

Així doncs, el recurs s'haurà de desestimar perquè les al.legacions de l'empresa només podrien tenir èxit en el supòsit de que s'hagués estimat el motiu dedicat a la revisió dels fets provats, el que, com hem dit abans, no ha succeït, per la qual cosa s'ha d'arribar a la conclusió de que l'article esmentat no ha estat infringit. En efecte, segons consta en el fet provat primer, que es fonamenta en l'informe de la Inspecció de Treball, l'accident es va produir quan el treballador accidentat va desmuntar el motor d'una màquina fabricada per l'empresa, ja que no funcionava bé, per la qual cosa va parar la màquina amb l'interruptor general, el qual no deixa sense subministrament elèctric al motor, sense que consti, com afirma el magistrat d'instància en el fonament de dret tercer, que el treballador estigués informat sobre els processos de desconnexió de la màquina que estava manipulant. D'altra banda, també consta en el citat fet la màquina està connectada a un subquadre elèctric que no disposava de diferencial i el diferencial del quadre elèctric principal no va actuar.

En conseqüència, doncs, és clar que va existir una infracció de les mesures de seguretat per part de l'empresa, tal com correctament va decidir la resolució de l'INSS i la sentència d'instància

Per tant, s'imposa la desestimació del motiu, i conseqüentment, del recurs, la qual cosa comporta la confirmació de la resolució recorreguda.

SETÈ.Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer, al qual es donarà el destí previst legalment, tal com disposa l'article 202.1 de la mateixa llei.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per INDUSTRIES GASER, S.L., contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Girona, en data 7 de febrer de 2.011 que va recaure en les actuacions nº 374/2010, en virtut de demanda presentada per l'esmentada empresa contra Don. Vicente , i l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució. Així mateix procedeix acordarla pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer, al qual es donarà el destí previst legalment.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.