Sentencia Social Nº 3056/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 235/2015 de 12 de Mayo de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 235/2015

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 12 de maig de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3056/2015

En el recurs de suplicació interposat per Torcuato a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 14 d'octubre de 2014 dictada en el procediment núm. 300/2014, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS) i TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 26-3-2014 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 d'octubre de 2014 , que contenia la decisió següent:

Desestimo la demanda promovida por Torcuato contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social y la Tesorería General de la Seguridad Social, en reclamación de incapacidad permanente en grado de absoluta, derivada de enfermedad común, absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1. El demandante, nacido el NUM000 de 1966, en situación de asimilada a la de alta por paro involuntario en el Régimen General de la Seguridad Social, de profesión habitual especialista de construcción, solicitó la prestación. Se tramitó expediente, con dictamen emitido por el Institut Català d'Avaluacions Mèdiques el 30 de julio de 2013; y el 13 de septiembre por la Dirección Provincial de Barcelona del demandado Instituto Nacional de la Seguridad Social se dictó resolución en la que se denegaba la declaración de incapacidad permanente en ninguno de sus grados de incapacidad, derivada de enfermedad común, y el derecho a prestaciones económicas, por no reunir el requisito de incapacidad, debiendo de continuar la asistencia sanitaria, contra la que formuló reclamación previa; mediante resolución del 16 de enero de 2014 se le declaró en situación de incapacidad permanente total, derivada de enfermedad común; la base reguladora es de 897,95 euros y los efectos económicos del 30 de julio de 2013.

2. Presenta: mielopatía cervical C3-C4 y compresión a nivel C4-C5, C5-C6 y C6-C7, se recomienda tratamiento quirúrgico; secuelas funcionales: parestesias y pérdida de fuerza en extremidades superiores así como discreta alteración de la marcha en extremidades inferiores.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs del demandant contra la Sentència que desestima declarar-lo en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, és revisar els fets provats i examinar les infraccions de normes substantives i de la jurisprudència, en empara en l' article 193, b ) i c) de la Llei 36/ 2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la modificació del fet provat segon de la sentència, del qual manté que el magistrat ha ignorat totes les proves documentals mèdiques aportades amb la demanda, i fa repàs i referència a la pràctica totalitat de la prova mèdica de part i a l'evolució negativa que ha patit, en relació a la mobilitat segons reconeixement del ICASS. portat en el seu ram de prova. Fa referència a la seva prova pericial mèdica i al tractament mèdic que està seguint.

Proposa un text alternatiu que desprès del text fàctic de la sentència, addicioni; ' existeixen dificultats de mobilitat al superar el barem de mobilitat segons certificat de grau de minusvalúa expedit pel ICASS, sense possibilitat de tractament quirúrgic...'

La doctrina jurisprudencial dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present l'esmena al segon fet provat que postula la part es basa fonamentalment en la Certificació del ICASS. Que de forma provisional reconeix el grau de discapacitat en un 46% sens especificar les patologies i limitacions. El recurrent no destaca on es troba l'error de fet greu de valoració per part del magistrat de la instància, qui va examinar i valorar la prova citada de forma conjunta amb la resta de proves i d'elements de convicció aportats per les parts del procés, en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen a la demandant , és facultat exclusiva de l'òrgan judicial.

Així resulta que no podem constatar que en el convenciment judicial sobre l'estat de salut del recurrent a través de la prova mèdica practicada s'hagi produït un error de fet clar del magistrat que motivi la modificació fàctica postulada.

Entenem que les lesions objectivades en el segon fet provat juntament amb les afirmacions judicials amb valor fàctic que consten en el Segon Fonament de Dret de la Sentència estableixen exactament l'estat de salut actual que cal tenir en compte, atenint- nos a que el Institut Nacional de la Seguretat Social va determinar el reconeixement de la incapacitat permanent total atenent el conjunt de patologies en el tràmit de reclamació prèvia contra la Resolució inicial, en base a les limitacions funcionals a activitats de manipulació o que precisin bipedestació o dembulació mantinguda i constant esforç durant la jornada laboral.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. Denuncia la infracció per no aplicació de l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social ( R Decret Legislatiu 1/1994 de 20 de juny) que defineix la incapacitat permanent absoluta. Resumidament manté que el quadre de salut degut la patologia del segment cervical per la mielopatia i compressió repercuteix en les extremitats inferiors amb recomanació de tractament quirúrgica, tenint reconegut un grau de discapacitat per dificultats de la mobilitat. Parteix de que es tracta de patologia evolutiva que s'ha agreujat, patint mes dolor i limitació per caminar i per fer força amb les mans també degut a l'agreujament de les parestèsies. Cita doctrina jurisprudencial sobre a valoració en el seu conjunt del estat de salut de la persona afectada. Conclou que no solament es troba impedit per la seva professió habitual sinó per a qualsevol activitat de treball amb rendibilitat exigible en el mercat laboral.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social ( R Decret Legislatiu 1/1994), la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

La relació fàctica no ha set modificada, de forma que la patologia a considerar és la que consta en el segon fet provat. El conjunt de patologies i seqüeles reconegudes declarades provades limiten el treballador per a les fonamentals tasques de la seva professió habitual de peó de la construcció, ja que te limitació funcional per la deambulació, bipedestació i sedestació mantingudes així com per a tasques que requereixin força i esforç, però no el limiten per a treballs lleugers o amb canvis de postura a alternar i deambulació, bipedestació i sedestació no prolongades ni mantingudes, tal com raona el magistrat en el segon fonament de dret de la sentència.

En conseqüència, no reuneix els requisits exigits en l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, de forma que desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els nostres fonaments jurídics precedents

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Torcuato contra la Sentència de 14 d'octubre de 2014 dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona en el procediment núm. 300/2014, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.