Sentencia Social Nº 3060/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 436/2007 de 15 de Abril de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 15 d'abril de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3060/2009

En el recurs de suplicació interposat per Juan Miguel a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 29 d'octubre de 2007 dictada en el

procediment núm. 436/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), MIDAT MUTUA, -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i Taymo, S.L., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 12 de juny de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 d'octubre de 2007, que contenia la decisió següent: " Desestimo la demanda promovida por Juan Miguel , en reclamación de incapacidad permanente total o subsidiariamente parcial, derivada de accidente de trabajo, contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social, Midat Mutua de Accidentes de Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social número 4, Tesorería General de la Seguridad Social y la empresa Taymo, S.L., absolviendo a las susodichas partes demandadas de las pretensiones objeto de la misma " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1. El actor, afiliado a la Seguridad Social y en situación de alta, de profesión habitual soldador montador, prestando servicios por cuenta de la empresa Taymo, S.L., dedicada a la actividad de fabricación de estructuras metálicas, la cual tenía concertada la cobertura de los riesgos profesionales en la Mutua Midat y hallándose al corriente en el pago de cuotas, sufrió un accidente de trabajo el día 29 de septiembre de 2005. Por resolución de la Dirección Provincial de Barcelona del Instituto Nacional de la Seguridad Social del 2 de febrero de 2007 se declaró la existencia de lesiones permanentes no incapacitantes, derivadas de accidente de trabajo, contra la que formuló reclamación previa a la vía judicial, desestimada mediante resolución del 23 de abril. La base reguladora de la prestación es de 23.293,15 ? anuales para la incapacidad permanente total, y de 78,81 ? diarios para la parcial.

2. Se halla afecto de las siguientes lesiones: anquilosis de la articulación interfalángica del primer dedo del pie izquierdo; cicatriz en dorso del pie izquierdo.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda per declaració d'incapacitat permanent en grau de total o subsidiàriament parcial, presenta recurs de suplicació el treballador demandant, que ha estat impugnat per la Mútua d'accidents de treball.

SEGON. Per raons sistemàtiques s'ha d'analitzar en primer lloc el segon i darrer motiu del recurs, ja que s'al.lega un motiu de nul.litat d'actuacions per afectació de la tutela judicial efectiva, consistent en la incongruència omissiva i la manca de valoració de la prova, defecte que de apreciar-se podria generar indefensió a la part i donar lloc a la nul.litat de la sentència, per manca dels requisits del article 97 de la LPL , d'acord amb la jurisprudència que cita el recurrent (STS de 1-02- 1993, 10-12-1990, 14-01 i 7-06-1997, entre d'altres) i la doctrina del Tribunal Constitucional, que indica amb cita de les sentències de 20/1982, 8/1986, 244/1988, 203/1989.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 EDJ 1987/8924 , 28 maig 1990 EDJ 1990/5598 4510) i 9 d'abril 1991 EDJ 1991/3629 ) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 EDJ 1990/4038 ) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial EDL 1985/198754 (, 2635 y y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley EDL 1985/8754 respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo EDL 1985/8754 , sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 EDJ 1992/2023 ). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 EDJ 1991/10309 ) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril EDJ 1988/3255 y 16 mayo 1988 EDJ 1988/4192 ( y )"," o no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 EDJ 1989/9180 )». Per altra banda el Tribunal Constitucional ha dit també que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 ); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa ( SSTC 43/1989 EDJ 1989/1852 , 101/1991 EDJ 1991/5025 , 6/1992 EDJ 1992/270 y 105/1995 EDJ 1995/3109 ),...» (Sentència del Tribunal Constitucional núm. 118/1997, de 23 junio EDJ 1997/4030 ).

Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part. La declaració de nul litat de les actuacions ha de limitar-se als supòsits d'irregularitats processals més greus que causin indefensió material efectiva que no es pugui resoldre per altra via judicial processal, tal com disposa l' art. 240.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial EDL 1985/8754 .

En el cas present, seguint la doctrina jurisprudencial citada més a dalt, considerem que no s'ha produït incongruència entre la pretensió postulada per la part demandant, que interessava la declaració de incapacitat permanent en grau de total o parcial, i la decisió judicial que denega a aquesta declaració. Consten practicades les proves documentals i pericials interessades i admeses valorant la sentència que el quadre clínic es dedueix del dictamen del ICAM, que no ha estat desvirtuat amb la prova practicada. Que el raonament sigui tan breu, no vol dir que sigui ininteligible ni que hagi causat indefensió a la part, ja que, d'acord amb el precepte general del article 217 de la LEC , era a la part actora a qui li corresponia la càrrega de la prova d'acreditar les malalties o seqüeles en base a les quals interessava la declaració de incapacitat. I en el ram de prova del demandant s'aporten un conjunt de informes mèdics de la Mútua que va assistir al actora després del accident, i pericials discrepants, que encara que no hagin estat especial i concretament valorades, es dedueix de la sentència que no han conduit al jutge de instància a la convicció de que les seqüeles eren diferents a la conclusió del ICAM, a la vista de la coincidència parcial amb aquell diagnòstic i les discrepències del informes pericials. Per tant no es pot haver produit la indefensió material a la part recurrent que comporti la nul litat de la sentència i reposició de les actuacions.

Considerem que en el cas present existeix total congruència i concordància entre la pretensió de la demanda i la part dispositiva de la sentencia, que és producte de la relació fàctica i dels fonaments de dret que examinen d'acord amb la facultat que li atorga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Hem de recordar la doctrina jurisprudencial sobre que l'exigència de congruència d'una sentència motivada, no es refereix als raonaments o arguments alegats per les parts ( SSTS. de 30-4,13-7-12991 i 11-4-1995 ) i que la congruència no exigeix ni tan sols conformitat literal i rígida a les peticions sinó racional i flexible ( SSTS de 8-5-1990, de 19 EDJ 1996/8976 i 25 de novembre i de 16 de desembre de 1996 ). Per tant hem de desestimar aquest objecte del recurs.

TERCER. Com a primer motiu del recurs, s'al lega l'error en la valoració de la prova, indicant que existeix una prova mèdica realitzada per Midat Mútua que reconeix una patologia consistent en distròfia simpàtic reflexa a nivell del tars del peu, així com un marcat dèficit de sustentació del peu, a conseqüència de la deformitat posttraumàtica, d'acord amb l'anàlisi estàtica realitzada per la pròpia Mútua en data 18 de gener de 2006. Indica també el recurrent que en aquest punt existia concordança en les proves pericials, ja que no es van negar. El recurrent, que no planteja un punt especial de censura jurídica, amb una defectuosa redacció del recurs, indica que si s'inclouen les lesions descrites, s'hauria de valorar que el demandant no pot treballar en una professió que suposi carregar pesos, mantenir equilibri, caminar per bastides, apelant per això al sentit comú, i conclou interessant que es resolgui atenent la demanda de declaració de incapacitat permanent total o subsidiàriament parcial i el dret a la pensió corresponent, segons les bases reguladores acreditades en la sentència.

La sentència ha arribat a la conclusió que no ha quedat desvirtuada la conclusió del ICAM i que el demandant pateix les seqüeles del accident, consistents en anquilosi de l'articulació interfalàngica del primer dit del peu esquerre i cicatriu en dors del mateix peu.

S'ha de tenir present que per tal que prosperi la modificació del relat fàctic que es proposa, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs de suplicació, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

En no ser en absolut pacífiques en els informes les valoracions de les seqüeles que indica el recurrent, és més aporta documents (97) en els que s'informa del bon resultat de la prova de desbloqueig de la distròfia, que fa posar en dubte la persistència de la lesió, no es pot atendre la revisió dels fets declarats provats, ja que no correspon a aquesta Sala fer una valoració alternativa de la prova, en no haver-se evidenciat cap error material, sinó una valoració de la prova practicada diferent a la que interessa el demandant.

QUART. En referència a la situació d'incapacitat permanent la jurisprudència ve assenyalant amb reiteració - entre moltes d'altres, SSTS 15.06.1990, 18.01.1991 i 29.01.1991 - que per a la correcta valoració de la invalidesa corresponent, les lesions i seqüeles respecte concorren en un subjecte afectat, han de ser apreciades conjuntament, de forma que encara que els diferents mals que integren l'estat patològic d'aquell, considerats aïlladament no comportin cap grau d'incapacitat, sí es pot arribar a una conclusió contrària quan es valorin i ponderin conjuntament. D'altra banda, pel que fa al grau de parcial, és aquell que limita al treballador per a una tercera part de les tasques de la seva professió habitual, que si no concorre no es podrà considerar amb limitació funcional per les tasques essencials d'aquella professió, per congruència, per donar lloc a estimar la pretensió principal de la demanda que és la declaració de incapacitat permanent en grau de total.

Doncs bé, en el present cas l'actor, de professió habitual soldador muntador en empresa dedicada a estructures metàl liques, es declara provat, en el incontrovertit fet provat dos, que pateix una anquilosi de l'articulació interfalàngica del primer dit del peu esquerre, i cicatriu en el dors del mateix peu. No es pot valorar que aquesta seqüela del accident li comporti una dificultat de deambulació o bipedestació ni cap altre limitació funcional important que sigui capaç de limitar en un terç la possibilitat de realitzar les tasques essencials de la seva professió habitual, tal com ha valorat el magistrat del jutjat social. En conseqüència, s'ha de ratificar la valoració de la sentència en el sentit de no considerar al demandant tributari per una incapacitat permanent en grau de parcial, ja que si bé la professió habitual li comporta activitat de bipedestació i deambulació notòria, no consta que tingui una afectació que limiti de forma evident aquesta capacitat ni cap altre, atesa que la única malaltia objectivada és la que ha quedat descrita. No s'adverteix la infracció de dret, tampoc en aquest punt.

Els previs raonaments han de comportar, en conseqüència, la desestimació del recurs i, per tant, la confirmació de la sentència dictada.

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per Juan Miguel contra la sentència dictada pel jutjat del social número 10 dels de Barcelona, de data 29 d'octubre de 2007, recaiguda en actuacions 436-2007 , seguides per incapacitat permanent derivada d'accident de treball, instades pel recurrent contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, MÚTUA MIDAT I TAYMO, S.L.

En conseqüència, confirmen en tots els seus punts la sentència dictada, que desestimava la demanda.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.