Sentencia Social Nº 3072/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 762/2009 de 28 de Abril de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 28 d'abril de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3072/2010

En el recurs de suplicació interposat per Tableros Tradema, S.L. a la sentència del Jutjat Social 1 Lleida de data 18 de juliol de 2008 dictada en el procediment núm. 657/2003 en el qual s'ha recorregut contra la part Secundino y otros, ha

actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 28 d'agost de 2003 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamacio drets contracte treball, en la qual l'actora al.legà els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictà sentència en data 9 de juny de 2004 que fou recorreguda en suplicació davant aquest Tribunal, que va resoldre per sentència en data 19 de maig de 2006 , per la quel s'acordava la nul.litat de la sentència dictada pel Jutjat d'instància que en data 18 de juliol de 2008 va resoldre en nova sentència, la part dispositiva de la qual és del tenor litarl següent: " Estimo la demanda interposada per Secundino , Leon , Teofilo , Alejo , Eliseo , Leandro , Tomás , Alejandro , Erasmo , Leovigildo , Vidal , Anibal , Evelio , Mauricio , Luis Angel , Bruno , Gustavo , Ricardo , Juan Pablo , Darío , Juan , Teodulfo , Anselmo , Federico , Nicanor , i Luis Enrique , contra TABLEROS TRADEMA, S.L. (GRUPO TAFISA), i en conseqüència declaro que la categoria professional de tots els treballadors demandants és la de oficial de primera, professionals d'ofici nivell 8, tal i com correspon a les seves funcions, amb totes les conseqüències legals inherents, així com condemno l'empresa demandada a abonar les diferències retributives pel desenvolupament de tasques o funcions de superior categoria professional pel període comprès entre el mes de juliol de 2002 fins al mes de juny de 2003, ambdós inclosos, i les diferències que es generin en temps successiu, és a dir a partir de l'1 de juliol de 2003. Concretament les quantitats meritades per cadascun dels demandants, i que haurà de satisfer l'empresa demandada, són les següents:

Per Secundino la quantitat de 1.691,04 euros, per Leon la quantitat de 1.307,64 euros, per Teofilo la quantitat de 1.178,50 euros, per Alejo la quantitat de 1.443,29 euros, per Eliseo la quantitat de 898,06 euros, per Leandro la quantitat de 1.276,42 euros, per Tomás la quantitat de 1.283,07 euros, per Alejandro la quantitat de 835,68 euros, per Erasmo la quantitat de 1.782,81 euros, per Leovigildo la quantitat de 1.475,82 euros, per Vidal la quantitat de 1.729,01 euros, per Anibal la quantitat de 835,68 euros, per Evelio la quantitat de 865,52 euros, per Mauricio la quantitat de 1.269,42 euros, per Luis Angel la quantitat de 1.675,75 euros, per Bruno la quantitat de 909,39 euros, per Gustavo la quantitat de 1.391,96 euros, per Ricardo la quantitat de 827,28 euros, per Juan Pablo la quantitat de 173,83 euros, per Darío la quantitat de 835,68 euros, per Juan la quantitat de 1.249,20 euros, per Teodulfo la quantitat de 835,68 euros, per Anselmo la quantitat de 1.302,46 euros, per Federico la quantitat de 860,66 euros, per Nicanor la quantitat de 835,68 euros, i per Luis Enrique la quantitat de 814,07 euros " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer.- Els actors han prestant serveis per a l'empresa demandada amb les circumstàncies de salari i antiguitat que s'estableixen en totes les demandes acumulades per interlocutòria de data 9 de febrer de 2004 .

Els actors han vingut desenvolupant des de l'inici de la seva relació laboral per l'empresa les tasques consistents en el manejament d'una "carretilla", essent aquest el seu lloc de treball habitual, si bé l'empresa, en la fulla de salaris, únicament reconeix la categoria professional d'oficial conductor nivell 5, i només els satisfà el salari corresponent a la categoria professional referida. Reclamen el reconeixement del nivell del grup 8, propi del treballadors amb categoria professional d'oficial de primera.

Segon.- El conveni col·lectiu de l'empresa, en l' art. 16 apartat 8 estableix : "...Todas las máquinas móviles, (carretillas, palas, poclain o similares), deberán ser atendidas por personal con categoría de Oficial de Primera. Asimismo deberán tener esa categoría los conductores oficiales de vehículos de empresa, siempre que se trate de su puesto habitual."

No obstant, l'apartat 6.2 "Oficial de Primera", últim paràgraf, estableix:" Asimismo se encuentran encuadrados en esta categoría, los conductores de vehículos automóviles funcionales de tracción mecànica, al servicio de los Centros."

Tercer.- Els diferents actors no exercien representació dels treballadors. Es van presentar les oportunes paperetes de conciliació i es van celebrar els actes sense avinença.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència dictada en reclamació de dret i quantitat que estima la demanda, presenta recurs de suplicació l'empresa, que ha estat impugnat per la part actora. El recurs s'interposa per la via de l' article 191 b) i a) de la LPL , motiu en base al que es demana la nul litat d'actuacions, i ha de ser examinat aquest motiu amb caràcter previ.

SEGON. Ja que la part actora s'oposa a l'admissió del recurs de suplicació, en aplicació de la doctrina i la jurisprudència dictada en interpretació de l' article 137-3 de la Llei de procediment laboral , s'ha de valorar en primer lloc aquesta qüestió, ja que afecta a la competència funcional d'aquesta Sala Social i en conseqüència es tracta de una qüestió d'ordre públic processal.

La part actora cita les sentències del TS de 13-11-03, i de 16-02-1998 (RJ 1302/1998 ) amb cita d'altres, STS 30-05-2006, 20-09-2006 , relatives a la manca de recurs de suplicació en els procediments seguits en matèria de classificació professional, encara que s'exercitin demandes acumulades de reclamació de quantitat, quan es demanin diferències retributives relatives a la classificació pretesa, encara que aquestes superin el límit quantitatiu de les reclamacions de quantitat. Aquesta Sala s'ha pronunciat en nombroses sentències aplicant la citada doctrina. Però també és cert que sempre és procedent el recurs de suplicació, sigui quina sigui el procediment ordinari o especial instat, quan el recurs es formalitzi per la via de l'apartat a) de l' article 191 de la LPL , postulant la nul litat de les actuacions per infracció de normes essencials del procediment, vetant que la sentència pugui entrar en la valoració del fons del litigi i havent-se de limitar la Sala a l'examen de les qüestions formals al legades generadores de possible nul litat.

Per altra banda, no es pot ignorar que la sentència de instància s'ha dictat després que aquesta Sala acordés la nul litat de les actuacions, en la sentència dictada en el recurs de suplicació 8961-2004, per valorar que no era ajustada a dret la excepció de inadequació del procediment ni la de incompetència funcional del jutjat de Lleida, excepcions processals oposades per la demandada, si bé valorant que es podia qualificar l'acció de declarativa de dret, per basar-se en la adequació de les funcions efectivament realitzades pels actors a la norma del conveni col lectiu que les regula. La diferència entre el procés de classificació professional i el de reclamació per enquadrament professional ha estat assenyalada per la STS Sala 4ª, S 7-6-2007, rec. 784/2006 , quan diu que" "... son irrecurribles en suplicación las sentencias que dicten los Juzgados de lo Social en procesos de clasificación profesional, con independencia del ámbito o convenio colectivo invocado como fundamento de la pretensión. Finalmente, no resulta ocioso aclarar que no son de aplicación presente supuesto las Sentencias de esta Sala de 29 de junio de 2004 (rcud 5017/03) EDJ 2004/263137 , 15 de mayo de 2004 (rcud 3548/03), 27 de septiembre de 2004 (rcud 5015/03) EDJ 2004/152832 , 7 de octubre de 2004 (rcud 1936/03) EDJ 2004/160244 y 25 de enero de 2005 (rcud 5515/03) EDJ 2005/5034 (...); y no lo son, porque todas ellas se refieren a supuestos relativos al encuadramiento profesional, esto es, a determinar si la categoría que cada trabajador ostentaba en el Convenio de procedencia (...) y cuyo encuadramiento consideraba correcto cada demandante, se correspondía o no con aquel grupo o categoría del Convenio de destino (...) que a los respectivos trabajadores les había sido asignado en este último convenio" . En conseqüència, admetent el criteri de la sentència precedent ferma, ha de ser estimada la possibilitat de recurs de suplicació d'acord amb el que s'ha valorat.

TERCER. La part recurrent fonamenta la pretensió de nul litat de la sentència, en la infracció de l' article 24 CE , en la interpretació de la sentència del TC 115/2008, de 29 de setembre de 2008 , indicant com a infracció causant de indefensió a la part és que se li ha negat la vista oral, subsegüent a la sentència del TSJC. Però no es pot atendre aquesta interpretació ja que la vista oral que postula és la regulada en un procediment en tràmit d'apel lació penal que no està regulat en el procediment laboral. Per tant cap precepte vulnera el jutjat per aplicar la normativa corresponent a la legalitat processal d'aquest ordre social.

També al lega el recurrent, interessant la nul litat de la sentència, la infracció de l' article 238-3 de la LOPJ , per quant seguint el que va disposar la sentència del TSJC, de 19-05-2006 , que acordava al nul litat, va dictar una nova sentència, entrant en el fons del litigi i va estimar la demanda, inicialment desestimada, sense requerir a la part actora per tal que aclarís la demanda. Diu que aquesta actuació del jutjat ha provocat una infracció dels principis d'audiència i defensa, amb provocació de efectiva indefensió a la part demandada. Però en cap cas concreta en quina matèria o element concret li ha causat indefensió la sentència dictada, i menys que la sentència s'hagi dictat de manera precipitada o irreflexiva, a la vista de la fonamentació jurídica i la valoració fàctica que compleix amb escreix els requisits de motivació que regula l' article 218 de la LEC . L'argument del recurrent és per tant del tot injustificat i per tant ha de ser rebutjat, d'acord amb l' article 238 i el 11-2 de la LOPJ . Procedeix doncs la desestimació del recurs respecte a la nul litat de la sentència.

QUART. Com a primer motiu del recurs, per la via de l' article 191 b) de la Llei de procediment laboral , postula la part recurrent la revisió del fet provat primer i del segon de la sentència, manifestant la seva disconformitat amb la redacció que consta i proposat un relat alternatiu.

S'ha de tenir present que per tal que prosperi la modificació del relat fàctic que es proposa, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs de suplicació, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Aplicant la doctrina esmentada, la modificació del fet provat primer no pot ser atesa ja que el relat que interessa seria predeterminant de les actuacions ja que es tracta de una valoració jurídica i no fàctica, a banda de que no té cap suport en prova documental o pericial de contrast.

Pel mateix motiu ha de decaure la pretensió de revisió del fet segon, ja que per una part la categoria dels actors ja consta , i per altra, la pretensió de diferenciar-los amb els de nivell 7-8 per ser superior la responsabilitat també és predeterminant de la decisió, doncs és una valoració i no un fet.

En conseqüència, el motiu de revisió fàctica també ha de ser desestimat.

CINQUÈ. Per altra banda, el recurs tampoc pot ser tampoc atès, ja que es limita a exposar una impugnació dels fets sense citar cap infracció del dret substantiu aplicable. S'ha de recordar, una altra vegada, el caràcter extraordinari del recurs de suplicació, que és de revisió de les resolucions de la instància i no una segona instància com l'apel lació a l'Ordre civil de la jurisdicció. És per aquest motiu que el recurs de suplicació està limitat pels requisits exigits en l' article 194.2 de la Llei de procediment laboral que s'han d'interpretar de manera rigorosa, perquè són les úniques infraccions sobre les que pot resoldre el Tribunal, cosa que obliga que en l'escrit d'interposició s'exposin amb precisió i claredat suficient els motius, de manera que si no es compleixen els requisits, el recurs és inviable ( S.TS. de 7 de maig de 1996 EDJ 1996/3140 ).

Aquesta limitació no resulta contraria al principi de tutela judicial efectiva establerta en l' article 24 de la Constitució Espanyola EDL 1978/3879 , sinó que n'és conseqüència ja que impedeix que el Tribunal superior dedueixi una pretensió que no estigui rigorosament formulada, a fi de no contravenir el principi d'imparcialitat que regeix la funció judicial per a garantir que no es trenqui l'equilibri entre les parts processals ( STS IV de 23 de novembre de 2001 EDJ 1996/3140 EDJ 1996/3140 ) equilibri que únicament es pot desarticular per alguna d'elles fent ús dels instruments legals i processals establerts legalment per a poder imposar la seva tesi sobre la de l'altra part, però no per a imposar la seva tesi a l'òrgan judicial. En aquest sentit afirma el TC ( sentencia 71 /2002 de 8 d'abril EDJ 2002/8109 , que: "la interpretación de los presupuestos procésales no puede entenderse de manera tan amplia que conduzca al desconocimiento e ineficacia total de tales presupuestos establecidos en las leyes para la admisión de los recursos, dejando así a la disponibilidad de las partes el modo de su cumplimiento. Hemos dicho que estos presupuestos procésales no responden al capricho del legislador, sino a la necesidad de dotar al proceso de formalidades objetivas en garantía de los derechos e intereses jurídicos de las partes que en él intervienen. En consecuencia, y de modo congruente con la doctrina anteriormente expuesta, hemos afirmado en repetidas ocasiones que la interpretación rigurosa de los requisitos de acceso al recurso, máxime cuando se trate de recursos de cognición limitada que comúnmente se denominan extraordinarios ( STC 230/2001, de 26 de noviembre EDJ 2001/53291 , no es contraria a la Constitución EDL 1978/3879 , a menos que incurra en irracionalidad, arbitrariedad o error patente. Por ello, corresponde a las partes cumplir en cada caso las exigencias del recurso que interponen ( SSTC 16/1992, de 10 de febrero EDJ 1992/1215 , y 40/2002, de 14 de febrero EDJ 2002/3393 ".

En el cas present, l'absència ineludible de censura jurídica de fons adequada també impedeix a la Sala entrar a decidir sobre aquest objecte del recurs que, en conseqüència, s'ha de desestimar, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda.

SISÈ. Conforme als articles 202 i 233 de la LPL , en ser confirmada la sentència s'ha de condemnar al recurrent a la pèrdua de les consignacions i dipòsits, als quals s'haurà de donar la destinació legal i la condemna al pagament d'honoraris per la impugnació del recurs, la quantia dels quals es detalla en la part dispositiva

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per TABLEROS TRADEMA S.L. contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 1 de Lleida, de data 18 de juliol de 2008, recaiguda en les actuacions 657/2003 , seguides a instància de Secundino , Leon , Teofilo , Alejo , Eliseo , Leandro , Tomás , Alejandro , Erasmo , Leovigildo , Vidal , Anibal , Evelio , Mauricio , Luis Angel , Bruno , Gustavo , Ricardo , Juan Pablo , Darío , Juan , Teodulfo , Anselmo , Federico , Nicanor , i Luis Enrique , contra la citada empresa recurrent, i, en conseqüència, confirmen en tots els seus punts la sentència dictada.

Es declara la pèrdua del dipòsit i consignació, quantitats a les que es donarà la destinació legal i la condemna en costes a la part recurrent que xifrem en 400 euros a favor del lletrat impugnant del recurs de suplicació.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l' article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.