Sentencia Social Nº 3096/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 449/2009 de 16 de Abril de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 16 d'abril de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3096/2009

En el recurs de suplicació interposat per Caprabo, S.A. a la sentència del Jutjat Social 12 Barcelona de data 22 de juliol de 2008 dictada en el procediment núm.

459/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part Flor i -F.G.S.- Fondo de Garantía Salarial, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 5 de juny de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 22 de juliol de 2008, que contenia la decisió següent: " Que estimando la demanda formulada por Dña. Flor contra la empresa CAPRABO S.A., debo declarar y declaro improcedente el despido de que ha sido objeto la demandante y condeno a la demandada a readmitirla inmediatamente en las mismas condiciones de trabajo que regían antes de producirse el despido o, a su elección, que deberá ejercitar en el plazo de los cinco días siguientes a la notificación de esta sentencia, le abone la indemnización de 12.192'92 ?, más los salarios dejados de percibir desde la fecha del despido, 23-4-08, hasta la de dicha notificación en cualquier caso, a razón de 35'83 ? diarios. Con la advertencia de que de no optar expresamente por ninguna de las dos alternativas legales se entenderá que procede la readmisión. Y condeno al FONDO DE GARANTIA SALARIAL, como responsable subsidiario y hasta los límites legales a su cargo, al pago de dicha indemnización y salarios de tramitación "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º) La demandante acredita en la empresa demandada las siguientes circunstancias profesionales: antigüedad desde el 3-10-00, categoría de auxiliar de caja y salario bruto de 1.074'98 ? mensuales (35'83 ? diarios) con inclusión de pagas extras. Venía prestando servicios en el centro de trabajo sito en Sant Just Desvern. (Es un hecho pacífico entre las partes, que resulta de la demanda y de la expresa aceptación por la demandada en estos extremos).

2º) El pasado 23-4-08 la empresa le comunicó el despido por medio de la carta de igual fecha que obra a los folios 66-67, cuyo contenido se da aquí por reproducido en su integridad. (Resulta del referido documento).

3º) El pasado 26-3-08 la demandante salió de la tienda en la que prestaba servicios al finalizar su jornada de trabajo llevando en la mano una bolsa de plástico de las facilitadas por la empresa a sus clientes para meter la compra, en cuyo interior había introducido los dos CD's de música clásica que obran incorporados a los autos al folio 83, correspondientes a una promoción de obsequio a sus clientes que la empresa había llevado a cabo en el año 2002. Estos CD's, que no estaban destinados a la venta, los había cogido del almacén de la tienda, y al salir por la línea de cajas le enseñó la bolsa a la adjunta de planta diciéndole que se llevaba "estos CD's de promociones", sin pararse a recibir ningún comentario o indicación por parte de ésta. (Resulta todo ello de la valoración conjunta de la confesión de la demandante y de las manifestaciones de la testigo Sra. Ruth , adjunta de planta, presentada por la empresa, de los referidos CD's incorporados a los autos y del folio 90).

4º) La demandante supo que se encontraba embarazada en las fechas inmediatamente anteriores a la de la celebración del acto de conciliación administrativa que tuvo lugar el 2-6-08. (Resulta de su propia confesión).

5º) La demandante había sido sancionada por la empresa el 16-1-08 con la carta que obra al folio 48. Con relación a esta sanción recayó la sentencia que obra a los folios 60-62, cuyo contenido se da por reproducido. El 20-3-08 fue sancionada de nuevo mediante la carta que obra a los folios 64 y 65, cuyo contenido se da también por reproducido. Esta sanción fue impugnada por la actora y está pendiente de juicio. (Resulta de los referidos documentos y de la confesión de la actora).

6º) La actora agotó sin éxito el preceptivo trámite de conciliación administrativa. (Folio 6)

7º) No ostentaba en el momento del despido, ni tampoco con anterioridad, cargo de representación legal o sindical. (Resulta de la propia demanda)

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència dictada en reclamació per acomiadament estimant la demanda, presenta recurs de suplicació l'empresa demandada, que ha estat impugnat per la defensa del treballador.

SEGON. Com a primer motiu, per la via del article 191 a) de la Llei de procediment laboral , es demana la nul litat de les actuacions i la reposició al moment anterior a dictar-se la sentència, per la comissió de la infracció que es denuncia, consistent en la infracció del article 218 de la LEC , per incongruència omissiva, indicant que no s'ha pronunciat la sentència sobre les qüestions plantejades en la oposició a la demanda i concretament sobre la deliberada actuació de la treballadora que buscava l'acomiadament, i sobre "l'episodi dels CDs".

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 EDJ 1987/8924 , 28 maig 1990 EDJ 1990/5598 4510) i 9 d'abril 1991 EDJ 1991/3629 ) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 EDJ 1990/4038 ) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial EDL 1985/198754 (, 2635 y y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley EDL 1985/8754 respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo EDL 1985/8754 , sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 EDJ 1992/2023 ). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 EDJ 1991/10309 ) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril EDJ 1988/3255 y 16 mayo 1988 EDJ 1988/4192 ( y )"," o no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 EDJ 1989/9180 )». Per altra banda el Tribunal Constitucional ha dit també que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 ); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa ( SSTC 43/1989 EDJ 1989/1852 , 101/1991 EDJ 1991/5025 , 6/1992 EDJ 1992/270 y 105/1995 EDJ 1995/3109 ),...» (Sentència del Tribunal Constitucional núm. 118/1997, de 23 junio EDJ 1997/4030 ).

Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part. La declaració de nul litat de les actuacions ha de limitar-se als supòsits d'irregularitats processals més greus que causin indefensió material efectiva que no es pugui resoldre per altra via judicial processal, tal com disposa l' art. 240.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

En el cas present, seguint la doctrina jurisprudencial citada més amunt, considerem que no s'ha produït incongruència entre la pretensió postulada per la part demandada, ja que l'episodi dels CDs que indica el recurrent està reflectit en el fet provat tercer, i valorat en el fonament jurídic quart, en el que s'indica que la demandant no va ser sorpresa sinó que va mostrar ella mateixa a l'adjunta de la planta que s'emportava 2 CDs de música de una campanya d'obsequis als clients portada a terme per l'empresa l'any 2002 i que estava caducada, valorant-se que els CDs no tenien cap valor comercial i estaven en el magatzem feia uns 5 anys, valorant el jutge de instància que l'acció no pot ser constitutiva de sanció d'acomiadament, ja que no es pot considerar una falta molt greu.

Considerem que en el cas present existeix total congruència i concordança entre la pretensió de la contestació a la demanda i el que es raona en la sentència, que és producte de la relació fàctica i dels fonaments de dret que examinen d'acord amb la facultat que li atorga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Hem de recordar la doctrina jurisprudencial sobre que l'exigència de congruència d'una sentència motivada, no es refereix als raonaments o arguments al legats per les parts ( SSTS. de 30-4,13-7-12991 i 11-4-1995 ) i que la congruència no exigeix ni tan sols conformitat literal i rígida a les peticions sinó racional i flexible ( SSTS de 8-5-1990, de 19 EDJ 1996/8976 i 25 de novembre i de 16 de desembre de 1996 ). Per tant hem de desestimar aquest objecte del recurs, a la vista de que en realitat el que oposa el recurrent és una diferent valoració jurídica i no una omissió incongruent.

TERCER. El segon motiu del recurs, per la via de l' article 191 c) de la LPL , al.lega la infracció de normes substantives, que, a banda de reiterar el motiu de incongruència, que ja ha estat analitzat i rebutjat, en la infracció del article 54-1 d) del ET, així com l'article 56 del ET , per indeguda aplicació. També cita els articles 40 a) 3 b), g) i m) del conveni col lectiu de supermercats i serveis d'alimentació de la província de Barcelona, per inaplicació. Al lega el recurrent que el furt ha de ser considerat falta molt greu, i també la infracció de la bona fe contractual, així com la reincidència en falta greu ha de ser considerada falta molt greu, encara que sigui de distinta naturalesa.

Dels fets declarats provats, que no es qüestionen pel recurrent, resulta acreditat que el dia 26 de març de 2008, la demandant va agafar uns CDs de música clàssica corresponents a una promoció d'obsequis per clients de l'any 2002, que estaven el magatzem, i al sortir per les caixes li va mostrar la bossa a la adjunta de planta dient-li que s'emportava els CDs de promocions, sense parar-se a rebre cap comentari o indicació d'aquesta. Els CDs indicats no estaven destinats a la venda, no tenien valor comercial i estaven en el magatzem des de feia uns 5 anys.

Per altra banda, el fet provat cinquè dona per acreditat que la demandant va ser sancionada per l'empresa el 16 de gener de 2008, per fets diferents, falta qualificada de greu, després del desistiment parcial de l'empresa de altres dues faltes imputades, que va ser confirmada per sentència del jutjat social 4 de Barcelona, de data 30 de maig de 2008 . També que tenia notificació el dia 20-03-08, d'una falta per altres motius, qualificada de greu, que estava pendent de judici. La carta d'acomiadament que li imputava una apropiació indeguda i abús de confiança per l'acció d'emportar-se els CDs, se li va lliurar en data 23-04-08.

L' article 40.3, b) g) i m) del Conveni col lectiu del sector d'alimentació de la província de Barcelona , que cita el recurrent, publicat al DOGC de 3.11.2005, indica que seran faltes molt greus, entre d'altres: "b) El frau, deslleialtat o abús de confiança en les gestions encomanades i en el tracte amb els companys de feina ...; g) El robatori, el furt o la malversació comesos dins o fora de l'empresa; i m) la reincidència en faltes greus, encara que siguin de diferent naturalesa, sempre que es cometi dins d'un període de 6 mesos de la primera.

La sentència del jutjat social entén que la conducta declarada provada no es pot incloure dins dels supòsits tipificats en el conveni esmentat en no poder-se considerar furt o robatori el fet d'emportar-se uns CDs que no tenien cap valor econòmic i estaven abandonats al magatzem; i que tampoc es pot qualificar de frau o deslleialtat el fet, des del moment en què no es va ocultar per la demandant que se'ls emportava sinó que ella mateixa ho va manifestar a la seva companya de feina i va indicar que se li digués al superior. Aquesta valoració ha de ser confirmada per la Sala, ja que si efectivament, com ha estat acreditat, els CDs eren material sense valor no es pot fer equiparable la seva apropiació a un furt, ni que sigui de escassa quantia, ja que no existeix l'element econòmic bàsic per a qualificar així l'acció. Per altra banda, la deslleialtat o abús de confiança, es valora sempre tenint en compte un comportament de ocultació i engany del treballador, que no s'ha comprovat en el cas jutjat. Finalment, la reiteració en la falta molt greu, tenint en compte de té un precedent que confirma la sanció, per sentència ferma, es diu a la sentència que no es pot tenir en compte per no tractar-se de reiteració en els mateixos fets. El recurrent fa notar amb raó, que la redacció literal del conveni indica que s'ha de considerar reiteració, la comissió de una altra falta greu, en el termini de 6 mesos, encara que sigui de diferent naturalesa, per la qual cosa si seria apreciable. S'observa que aquesta qüestió, que es va defensar el l'acte del judici no es va fer valdre en la carta d'acomiadament, en la que es deia que s'imputava una falta molt greu d'acord amb els articles 40.3.b i f, sense que s'esmentés la causa de reiteració, s'hauria de rebutjar la argumentació per extemporània. Però també és cert que d' altra banda, s'ha de confirmar el raonament del magistrat de instància pel motiu de que no està clar que la conducta jutjada pugui ser considerada falta greu i no lleu, qualificació en la que no entra la sentència, atès que no s'ha provat que existís una ordre expressa de la companyia prohibint la conducta de l'actora o indicant que els CDs referits (caducada la promoció de l'any 2002 i no exposats a la venda, deixats des de feia 5 anys) no podien ser trets del magatzem, ja que aparentment podien ser considerats productes en desús, i no tenien valor econòmic. La conducta de l'actora, obertament manifestada, d'emportar-se dos CDs d'aquells, hagués hagut de merèixer una resposta contundent de l'empresa en el sentit de negar que estiguessin a disposició del personal i interessar la devolució, i de no haver-ho realitzat així no es pot tampoc valorar que la demandant incorres en una falta de desobediència greu a les ordres de l'empresa. En conseqüència, no s'aprecia el motiu de infracció jurídica al.legat pel recurrent i ha de ser confirmada la sentència del jutjat social.

QUART. La desestimació del recurs comporta la pèrdua del dipòsit i de la consignació i la condemna en costes a la part recurrent, ja que no gaudeix del benefici de justícia gratuïta, per aplicació dels articles 202 i 233 de la Llei de procediment laboral .

En base als preceptes jurídics citats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per CAPRABO, S.A., contra la sentència dictada pel jutjat social 12 dels de Barcelona, en data 22 de juliol de 2008 , recaiguda en les actuacions 459/08, en virtut de demanda deduïda per Flor , contra la societat recurrent, en reclamació per acomiadament.

En conseqüència, confirmem la sentència dictada i condemnem a la part demandada a la pèrdua del dipòsit i de la consignació per recórrer, a les que es donarà la destinació legal, així com al pagament de 300 euros, en concepte dels honoraris de lletrat de la part actora per a la impugnació del recurs.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.