Sentencia Social Nº 3189/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4850/2013 de 30 de Abril de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 30 d'abril de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3189/2014

En el recurs de suplicació interposat per Carlos Antonio a la sentència del Jutjat Social 21 Barcelona de data 19 de juny de 2013 dictada en el procediment núm. 520/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Institut Nacional de la Seguretat Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 2-6-11 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 19-6-13 , que contenia la decisió següent:

Refusar la demanda interposada per Carlos Antonio contra Institut Nacional de la Seguretat Social, per tant, declaro absolts els demandats, de les pretensions aquí reclamades, tot confirmant la resolució administrativa impugnada.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

Primer.- El demandant Carlos Antonio , nascut el dia NUM000 /1963, i afiliat a la Seguretat Social amb el nº NUM001 , prestava serveis com a Oficial muntador d'encunys per compte d'altri.

Segon.- A sollicitud de la part interessada, instada el dia 04/02/2011. Es va iniciar expedient per a la valoració d'Incapacitat Permanent, la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats, el 15/03/2011 va emetre informe-proposta, i l'Entitat Gestora demandada va dictar resolució el dia 21/03/2011, en la que es reconeix el demandant en situació d'Incapacitat Permanent en grau de Total, derivada de Malaltia Comuna, i com a conseqüència del següent quadre clínic: 'Miopia. Ambliopia. DR bilateral intervenido en varias ocasiones en ojo derecho y en octubre en ojo izquierdo; agudeza visual con corrección ojo derecho cuenta dedos y 0,4 en ojo izquierdo; tendinopatia hombro izquierdo'.

Tercer.- Disconforme amb l'anterior resolució, va interposar Reclamació Prèvia que fou desestimada per nova resolució de 04/05/2011.

Quart.- Les lesions que afecten el demandant, amb el caràcter de cròniques o la qualificació de permanents i presumiblement definitives, son les descrites a la Resolució Administrativa i esmentades en l'anterior apartat segon.

Cinquè.- La base reguladora mensual de la prestació demandada és: 1.599,99€ pel grau d'Absoluta. I els efectes econòmics des de 01/03/2011 .

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs del treballador demandant contra la Sentència que desestima declarar la situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta i confirma el grau d'incapacitat permanent total per a la professió habitual de muntador d'encunys reconegut en via administrativa, és per revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Qui recorre postula l'addició d'un sisè fet provat referit a les lesions que pateix, i postula un text alternatiu que digui que ha quedat acreditat que el demandant pateix ' ceguesa en el ull dret i una resta de visió inferior o igual a 0,4 en l'ull esquerre, sent la seva capacitat visual binocular inferior a 0,5.' Basa la modificació en els documents mèdics que cita sobre el resultat de les mesures de l'agudesa visual del recurrent pels metges especialistes del servei públic de salut i es refereix igualment a la conclusió del metge forense que informa a requeriment del jutge en mesura final per decidir millor que igualment reconeix que la visió binocular que presenta és inferior al 0,5%, amb cita de doctrina jurisprudencial i referència a l'article núm. 41 del Reglament d'Accidents de treball de 22 de juny de 1956 d'aplicació orientativa.

Partim de la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ). És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en prova mèdica documental que el magistrat de la instància va examinar i valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts del procés en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social. Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen al demandant és facultat exclusiva de l'òrgan judicial. No considerem que en la constatació fàctica atacada s'hagi produït un error de fet clar del jutge que motivi la modificació fàctica postulada, tenint en compte també que el text alternatiu es refereix a les mateixes malalties i resulta reiteratiu del fet provat segon i quart .

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. El recurrent denuncia la infracció per no aplicar degudament les previsions legals contingudes en l'article núm. 41 de la Llei d'Accidents de Treball de 22 de juny de 1956 i el criteri jurisprudencial d'aquesta Sala Social del Tribunal superior de Justícia de Catalunya que cita. Resumidament manté que la sentència no interpreta degudament l'article citat ni l'article núm. 38 e) de la mateixa norma, referits a la incapacitat permanent absoluta per a tot treball ' la pèrdua de visió d'un ull, si queda reduïda en un 50% o mes la força visual de l'altre' segons el paràgraf d) de l'article núm. 41, o referit a la incapacitat permanent total segons el paràgraf e) de l'article núm. 38 del Reglament d'Accidents de Treball. Conclou que, atès que acredita una visió binocular inferior al 0,5%, és creditor de la incapacitat permanent absoluta postulada.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social ( R Decret Legislatiu 1/1994), la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

La relació fàctica no ha set modificada, de forma que la patologia a considerar és l'agudesa visual binocular inferior de 0,5 per ceguesa en un ull, i del 0,4% de visió en l'altre.

La norma denunciada pel recurrent d'Accidents de Treball de 22 de juny de 1956 és d'aplicació pel seu valor orientador i perquè, sent anterior a la normativa de la Seguretat Social de 1994, la doctrina jurisprudencial ha vingut mantenint de forma pacífica que el Reglament d'Accidents de Treball i el llistat de situacions considerades com a incapacitat permanent absoluta derogat, te el valor d'orientador per configurar els supòsits d'aquest grau d'incapacitat permanent ( STS. de 23 de gener de 1990 , per totes). La doctrina jurisprudencial ha vingut dient igualment de forma pacífica ( SSTS. 26 de juny de 1976 , de 2 de febrer de 1989 , o la de 29 de juny de 1990 entre d'altres), que la pèrdua de visió dels dos ull o la pèrdua de visió d'un ull si queda reduïda en un 50% la de l'altre constitueix una incapacitat permanent absoluta doncs no es te un elemental domini del camp visual i entorn propis, de forma que és d'aplicació l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social.

En el cas present queda clar que el recurrent conserva únicament una visió binocular inferior al 0,5 de visió amb correcció, resultat de la ceguesa total al comptar dits en un ull, i del 0,4 en l'altre amb miopia i ambliòpia amb despreniments de retina bilateral en varies ocasions en l'ull dret i a l'ull esquerra. En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada correspon el reconeixement de la incapacitat permanent absoluta que postula com han vingut dient les Sales Socials dels Tribunals Superiors de Justícia com la de Madrid en cas igual de pèrdua ( STSJ de Madrid de 25 d'octubre de 2004 ), o les dels Tribunals Superiors de Justícia del País Basc ( de 23 de febrer de 1999) o del de Cantabria ( de 18 de juny de 1999), o la Sentència d'aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Catalunya per totes de 12 de març de 2014 ( rec. 4328/2013) en cas que la persona afectada que pateix a l'ull dret, compta dits a 30 cms. , i a l'ull esquerre 0,5, en la qual desestimem el Grau de Gran Invalidesa i mantenim la incapacitat permanent absoluta.

En conseqüència, per els raonaments precedents, el demandant reuneix els requisits exigits en l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, de forma que estimem aquest objecte del recurs i revoquem la sentència de la instància. Declarem que es troba afectat per una incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna i condemnem el Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar al demandant la pensió del 100% de la base reguladora de 1.599,99 euros mensuals amb efectes des del 1 de març de 2011, mes les revaloritzacions i millores que corresponguin.

Atesos els nostres fonaments jurídics precedents

Fallo

Estimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Carlos Antonio contra la Sentència de 19 de juny de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 21 de Barcelona en el procediment núm. 520/2011, que revoquem.

Declarem que el demandant es troba afectat per una incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna i

condemnem el Institut Nacional de la Seguretat Social a abonar-li la pensió del 100% de la base reguladora de 1.599,99 euros mensuals amb efectes des del 1 de març de 2011, mes les revaloritzacions i millores que corresponguin.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.