Sentencia Social Nº 3289/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4701/2013 de 06 de Mayo de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 6 de maig de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3289/2014

En el recurs de suplicació interposat per Angustia a la sentència del Jutjat Social 29 Barcelona de data 13 de juny de 2013 dictada en el procediment núm. 1195/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 5-12-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de juny de 2013 , que contenia la decisió següent:

Que desestimando la demanda interpuesta por Angustia en reclamación de invalidez contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social, debo absolver a la gestora demandada de los pedimentos deducidos en su contra.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora, cuyos datos personales constan en el expediente administrativo, nacida el NUM000 .1969, se encuentra afiliada a la Seguridad Social, Régimen General, núm. NUM001 .

SEGUNDO.- Su profesión habitual es la de trabajadora familiar

TERCERO.- A la actora le fue reconocida la incapacidad Permanente Total por resolución de 15.7.2008 con base reguladora de 797,52 euros, porcentaje del 55% y efectos de 20.6.2008 por padecer Espondilolistesis grado II-III de L5, artrodesis instrumentada L5-S1 y laminectomía L5, lumbalgia residual con limitación funcional. Solicitó revisión. A resultas del expediente administrativo instruido, la Uvami emitió dictamen. Mediante resolución del INSS de 2.10.2012 se resolvió no haber lugar a revisar el grado inicialmente declarado. La propuesta de la CEI asumió el dictamen de la UVAMI de 19.9.2012 y declaró la existencia de las siguientes secuelas: Espondilolistesis grado II-III de L5, artrodesis instrumentada L5-S1 y laminectomía L5, lumbalgia residual con irradiación a EII sin défcits motores y con requerimiento de analgesia diaria.

CUARTO.- Interpuesta reclamación previa, fue desestimada expresamente.

QUINTO.- La base reguladora de la pensión asciende a de 797,52 euros. La fecha de efectos es 3.10.2012.

SEXTO.- La parte actora está afecta de las siguientes secuelas: Espondilolistesis L5 S1 grado III intervenida en el 2008 mediante artrodesis instrumentada L5-S1 y laminectomía L 5 con clínica de lumbociatalgia y limitación funcional a la exploración físca y limitación funcional a la sobrecarga lumbar, bipedestación y deambulación prolongada. El dolor crónico que padece lo trata con analgesicos, incluso con mórficos. No tolera la deambulación en terreno plano ni la bipedestación ni caminar durante más de 20 minutos ya que camina con dificultad, siendo la marcha lenta e inestable con ayuda de dos muletas.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la treballadora demandant contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta per agreujament de les lesions que van donar lloc al reconeixement d'una incapacitat permanent total per a la seva professió de treballadora familiar a l'any 2008, és revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Qui recorre postula la modificació del tercer fet provat de la sentència , referit a les lesions i seqüeles que van donar lloc al reconeixement de la incapacitat permanent total , i proposa un text alternatiu que introdueixi puntualitzacions i una addició final en el sentit següent: En primer lloc que al inici de la redacció és faci constar que la incapacitat permanent total va ser 'per a la seva professió habitual de treballadora familiar'. En segon lloc per a que, desprès del primer punt que acaba amb 'limitació funcional', s'addicioni una altra frase que digui: ' Va interessar revisió a l'any 2011. A resultes d'aquell expedient es va apreciar existència d'agreujament segons el informe del ICAM de 1 d'abril de 2011 (folis 31-32 ), en relació al 2008, sense modificació del grau concedit. Novament va interessar revisió a l'agost de 2012.' I continua la frase següent del text fàctic 'A resultes..' En tercer lloc, interessa unes addicions en la última frase del text amb les addicions de que l' espondilolistesi és 'grau III' de L5, i la lumbàlgia residual amb irradiació a EII amb dèficits motors, i ' pèrdua de força muscular i parestèsies a les EII, claudicació terreny pla als 20', amb requeriment d'analgèsia diari, limitació a bipedestar, deambular o seure.' Basa la modificació en els documents mèdics públics que cita i es remet al mateix fonament de dret cinquè de la sentència que reconeix l'agreujament i les limitacions transcrites, que constitueixen afirmacions judicials amb valor fàctic a la vista de les proves que el magistrat examina i valora.

La doctrina jurisprudencial dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil. També la Sala ha establert en aplicació de la doctrina jurisprudencial reiterada i pacífica ( Sentències números 7.421/93 de 29 de desembre ; 4.193/94, de 13 de juliol i 964/95, d'11 de febrer , per totes) que per a que la pretensió revisora tingui èxit els errors o omissions denunciats han de ser suficientment transcendents per a variar el signe de la part dispositiva de la resolució judicial atès que, en tot cas, excepte de manera excepcional, les raons d'economia processal impedeixen acollir en la revisió de fets errors fàctics denunciats sense transcendència perquè no porten a res.

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en tota la prova mèdica documental i pericial de la part, sense destacar quina d'elles entén demostra error de fet greu de valoració per part del magistrat de la instància, qui va examinar- la i valorar-la de forma conjunta amb la resta de proves i d'elements de convicció aportats per les parts del procés, en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral. Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen a la demandant , és facultat exclusiva de l'òrgan judicial. Així resulta que no podem constatar que en el convenciment judicial sobre l'estat de salut de la recurrent a través de la prova mèdica practicada s'hagi produït un error de fet clar del magistrat que motivi la modificació fàctica postulada.

Entenem que les lesions objectivades en el sisè fet provat juntament amb les afirmacions judicials amb valor fàctic que consten en el Cinquè Fonament de Dret de la Sentència estableixen exactament l'estat de salut actual que cal tenir en compte en relació amb l'estat objectivat pel Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, de forma que no considerem que les addicions postulades siguin transcendents per determinar l'agreujament patit per la recurrent en relació a les patologies de 2008 que van donar lloc a la incapacitat permanent total.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. En aquest objecte del recurs, denuncia la infracció de l'article núm. 136 i 137. 5 de la Llei General de la Seguretat Social (RD Legislatiu 1/1994 de 20 de juny), així com l' article 3 del Codi Civil i doctrina jurisprudencial. Resumidament argumenta que en relació a les lesions que van donar lloc a la declaració de la incapacitat permanent total que consten en el tercer fet provat de la sentència, s'observa un empitjorament fonamental per la patologia severa lumbar i sacra que provoca una limitació funcional física severa a la deambulació i a la sobrecàrrega lumbar, tota vegada que no pot caminar més de 20 minuts, devent estar auxiliada de crosses per la marxa lenta i inestable, tal com consta en el sisè fet provat, el qual es valora i motiva en el cinquè Fonament de Dret de la sentència. No pot seure perquè comporta sobrecàrrega lumbar, sense oblidar el dolor crònic que requereix medicació analgèsica diària. Es remet a doctrina jurisprudencial referida a la impossibilitat de desplaçaments de mes de cent metres per acudir al treball com a causa d'una incapacitat permanent absoluta. Conclou per altra banda amb invocació de l'article núm. 3 del Codi Civil, que l'estat de salut de la recurrent ha de ser considerada d'acord amb les exigències socials del moment en aplicació de l'article núm. 137,5 de la Llei General de la Seguretat Social, que no es pot aplicar de forma restrictiva perquè limitaria la finalitat protectora que persegueix.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta, el sisè fet provat de la sentència no atacat, objectiva lesions greus i importants agreujades respecte del quadre anterior que va donar lloc al reconeixement de la incapacitat permanent total per a la seva professió habitual de treballadora familiar. Comparant aquest quadre amb el que va donar lloc al reconeixement de la incapacitat permanent total que consta en el segon fet provat no modificat, consistent en espondilolistesi grau II-III de L5, artrodesi instrumentada L5-S1 i laminectomia L5, lumbàlgia residual amb irradiació a EEII sense dèficits motors i requeriment d'analgèsia diària, presenta un agreujament referit a la Espondilolistesi L5-S1 que és de grau III amb clínica de dolor per lumbociatàlgia i limitació funcional a la sobrecàrrega lumbar, bipedestació i deambulació, Amb dolor crònic tractat inclús amb mòrfics. No tolera la deambulació en terreny pla ni la bipedestació ni caminar mes de 20', doncs camina amb dificultat en marxa lenta i inestable amb ajuda de dos crosses.

En aquest cas la Sala entén, no obstant el conjunt del quadre patològic agreujat que, ara per ara, no concorren els requisits de l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social perquè la demandant es veu impossibilitada per a desplaçaments prolongats mes de 20' de forma que no9 te impedida de forma absoluta la deambulació, la bipedestació i la sedestació, sinó és prolongada de manera que es pot desplaçar a lloc de treball, i allò que ha d'evitar és la sobrecàrrega lumbar, si be te possibilitat de dur a cap activitats semisedentàries i lleugeres alternant postures corporals. Ens remetem en aquest sentit al raonament del magistrat de la instància que valora el quadre patològic.

A la vista del quadre de salut actual que presenta la recurrent, la majoria de la Sala arriba a la conclusió que no reuneix els requisits exigits en l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, de manera que desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics assenyalats i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per Doña. Angustia contra la Sentència de 13 de juny de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 29 de Barcelona en el procediment núm. 1195/2012, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.