Sentencia Social Nº 3292/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8210/2011 de 03 de Mayo de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 de maig de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3292/2012

En el recurs de suplicació interposat per Cedipsa a la sentència del Jutjat Social 1 Mataró de data 30 de juny de 2011 dictada en el procediment núm. 241/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Edemiro i Fondo de Garantia Salarial, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer.En data 24 de març de 2011 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 30 de juny de 2011 , que contenia la decició següent:

'ESTIMO la demanda interpuesta por D. Edemiro frente a la empresa CEDIPSA (COMPAÑIA DISTRIBUIDORA DE PETROLEOS S.A.,), con CIF nº A-28354520, y FONDO DE GARANTIA SALARIAL y declaro que el trabajador fue objeto de un DESPIDO IMPROCEDENTE con fecha de efectos 10 de febrero de 2011, CONDENANDO a la empresa demandada a que readmita al trabajador en su puesto de trabajo, en las mismas condiciones que regían antes del despido, o bien, a su elección a que la indemnice con 21.235,50.- Euros.

Esta opción deberá ser ejercitada en el plazo de cinco días desde la notificación de esta sentencia, mediante escrito presentado ante este Juzgado o por medio de comparecencia ante la secretaría del Juzgado.

Además la empresa deberá indemnizar en todo caso al trabajador con los salarios dejados de percibir desde el día del despido y hasta el de notificación de la sentencia o hasta que hubiera encontrado otro empleo, si tal colocación fuera anterior a dicha sentencia y se probase por el empresario lo percibido, para su descuento de los salarios de tramitación.

Se absuelve al FONDO DE GARANTIA SALARIAL de las peticiones deducidas en su contra, sin perjuicio de las responsabilidades legales que correspondan a tal entidad'.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

Primero.- El actor Edemiro , con DNI nº NUM000 , ha venido prestando sus servicios por cuenta de la empresa demandada con la antigüedad del 21 de enero de 2004, con la categoría profesional de encargado general, salario diario con inclusión de pagas extras de 62,92.- euros (folio 79 y no controvertido)

Segundo.- El actor inició sus servicios por cuanta de la empresa PETROLIS DE MATARO S.A., el 21 de enero de 2004, subrogándose a partir del 17 de julio de 2008 la empresa demandada CEDIPSA (COMPAÑIA DISTRIBUIDORA DE PETROLEOS S.A.,) reconociendo al actor la antigüedad desde el citado 21 de enero de 2004 ( folios 36 y 38 y no controvertido )

Tercero.- El día 10 de febrero de 2011 la empresa entrega al actor una carta de dicha fecha, en la que le comunica la decisión de extinguir su contrato de trabajo por despido disciplinario con efectos desde la misma por realización de los hechos que allí relata y que califica de una falta laboral muy grave de desobediencia a las instrucciones de la empresa y de trasgresión de la buena fe contractual, tipificada en el art. 31.14 del Convenio Colectivo y artículo 54.2 b) y d) del Estatuto de los Trabajadores .

Dicha carta consta ajuntada a la demanda y aportada como doc. nº 1 por demandada y actora en las actuaciones y se da aquí por reproducida (Folios 33 a 35 y70 a 72)

Cuarto.- El actor, fue asistido en el Hospital de Mataró el día 15 de diciembre de 2010 por diagnóstico de: fractura peroné y ha permanecido en situación de Incapacidad Temporal (IT) derivada de accidente de trabajo desde el citado día 15/12/2010 a 14/03/2011 ( folio 66).

Quinto.- El actor no consta que ostente ni que haya ostentado en el último año, cargo representativo ni sindical alguno de los trabajadores, (hecho no controvertido).

Sexto.- La empresa da trabajo a menos de 25 trabajadores y rige sus relaciones laborales por el Convenio Colectivo Estatal de Estaciones de Servicio (hecho no controvertido).

Séptimo.- Presentada la papeleta de conciliación ante el órgano competente en fecha 16 de febrero de 2.011, se celebro el correspondiente acto con el resultado de 'Sin avenencia' el 3 de marzo de 2.011, por oposición de la demandada comparecencia que había sido citada en el expediente nº NUM001 (folio 17 ).

Tercer.Contra aquesta sentència la part codemandada CEDIPSA va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma Don. Edemiro . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per la part actora i declarà improcedent el seu acomiadament, amb les conseqüències legals inherents a tal declaració, s'interposa per la demandada Recurs de Suplicació, el qual té per objecte revisar els fets declarats provats i denunciar la infracció de la normativa legal i de la jurisprudència.

La magistrada d'instància va estimar la demanda afirmant que en el cas examinat no es podia afirmar que el demandant incomplís les seves obligacions, ja que va ser l'actitud del client l'únic detonant de la baralla, sense que pel vídeo aportat es pogués inferir que fos el demandant el qui va agredir al client, sinó que va ser aquest últim que va donar la volta al taulell de recepció i es va llençar contra el treballador i el va agredir i aquest últim el va haver de treure'l de la tenda, tancar aquesta i cridar a la força pública i a l'encarregat, després de rebre diversos cops, motiu pel qual va haver de ser trasllat a l'hospital per un traumatisme al turmell dret que va ser diagnosticat posteriorment com fractura distal de peroné.

SEGON.Abans d'entrar a examinar el primer motiu d'impugnació, correctament emparat en l'apartat b) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , en el qual es sol.licita la revisió dels fets declarats provats, cal posar de relleu que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual és consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció, i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener . Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei de Procediment Laboral, estableix els motius d'impugnació en l'article 191. L 'apartat b) d'aquest article disposa que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar-ne la revisió, s'ha de tenir en compte el següent: a) Es limiten els mitjans, de tal manera que només són idonis la prova documental i la pericial aportats a les actuacions, b) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada i c) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

Tenint en compte els anteriors principis, cal ara examinar els motius al.legats pel recurrent. Demana, en primer lloc, la modificació del fet provat primer de la sentència, únicament pel que fa al salari del treballador, que sol.licita es fixi en la quantitat de 55,55€, enlloc del de 62,92€. Fonamenta la pretensió en que la jutgessa d'instància ha inclòs en el salari el complement mensual de 50,42€ que correspon al concepte de 'quebranto de moneda' i argumenta que aquesta partida no té naturalesa salarial, sinó que es tracta d'una indemnització per raó de la feina. Fonamenta la revisió en el Conveni col.lectiu d'aplicació i en els rebuts de salaris del demandant.

Té raó la recurrent en els seus raonaments, perquè és cert que la magistrada 'a quo' a inclòs en el salari una partida que correspon a 'quebranto de moneda' i aquesta partida és discutible si té naturalesa salarial o indemnitzatòria, per la qual cosa es tracta d'una qüestió a debatre jurídicament en els raonaments jurídics. Així doncs, la modificació s'accepta en part, en el sentit de que en el citat fet haurà d'afegir que el salari de l'actor és de 55,55€, excloent la partida abans citada.

Seguidament es demana s'afegeixi al quart fet provat un primer paràgraf pel qual proposa la redacció següent: 'Con fecha 15 de diciembre de 2010 el cliente D. Vicente se dirigió al lateral de la zona del TPV hacia donde también se encaminó el actor, comenzando en ese momento una pelea entre ambos; pelea en la que el actor dio, de manera incesante, puñetazos y patadas al cliente a quien fue arrastrando por el suelo de la tienda hasta que logró sacarle de la misma procediendo, a continuación, a cerrar con pestillo la puerta de acceso'.Fonamenta la pretensió en la gravació de video (doc. nº 20), en els fotogrames del citats vídeos (doc. 21) i en els documents nº 11, 12 i 14 dels aportats per la part.

La revisió ha de ser desestimada. En primer lloc cal posar de relleu que les gravacions de vídeo no són mitjans de prova útils per a fonamentar la revisió que es pretén, tal com ha posat de relleu aquesta Sala en multitud d'ocasions, concretament en les sentències de dates 15 de febrer i 28 de juny i 29 de juliol de 1994 , 19 d'octubre de 1999 , 1 de desembre de 2.000 , 12 de desembre de 2001 , 2 de desembre de 2002 , 27 de maig de 2005 , i 15 de gener (R. 6273/2007 ).

És cert que existeix, com a mínim, una sentència de la Sala en sentit contrari, de data 19 de juny de 2008 (Nº 5198/2008 ), per la qual cosa es tracta d'una qüestió no pacífica, però la Sala s'inclina per la doctrina majoritària, ja que la LPL distingeix clarament entre mitjans de reproducció de la paraula, la imatge i el so i els documents ( art. 90-1 i 94 de la LPL ). D'altra banda també la LEC distingeix, en l'art. 264, entre documents, dictàmens, informes i altres mitjans i instruments; i també es distingeixen com a mitjans de prova, amb un nom i règim legal diferenciat ( art. 299.1.2 i 3 i 299.3), pel seu diferent règim jurídic ( arts. 317 - 334 versus arts 382 . 384) i en les diferents regles de valoració: valoració legal en relació amb els documents i lliure valoració pel que fa als mitjans de reproducció de la imatge i el so ( arts. 319 , 326 , 382.3 LEC i 1218 Codi Civil ).

Per aquest motiu l'acceptació dels mitjans de reproducció del so i de la imatge com a mitjans documentals aptes a efectes de la revisió dels fets, suposaria una revisió de la valoració de la prova que s'ha realitzat segons la sana crítica, més que la constatació d'un error de fet en la valoració, per la qual cosa, si s'equiparessin ambdós mitjans suposaria apropar el recurs de suplicació al recurs d'apel.lació, trastocant l'essència d'aquell. En aquest sentit s'ha manifestat el Tribunal Suprem en la recent sentència de data 16.6.2011 (R. 3983/10 ).

D'altra banda, la resta de documents no demostren en cap cas el que es vol afegir, atès que es tracta de denúncies del client que va originar la baralla amb el demandant, la denúncia d'un altre client que no va ser atès perquè la benzinera estava tancada, així com l'informe del servei de prevenció de riscos laborals d'investigació de l'accident, que tampoc van comprovar els fets directament.

Així mateix cal dir que encara que en el relat fàctic de la sentència la magistrada d'instància no fa constar com van ocorre els fets a debat, aquesta omissió està corregida en el fonament jurídic tercer de la sentència, en la qual consta, amb valor de fet provat, tal com ha posat de relleu la jurisprudència, que el Sr. Vicente era un client habitual, conflictiu amb d'altres treballadors, per la qual cosa s'havia d'estar a l'expectativa de si pagava o no, atès que de vegades no li anava la targeta de crèdit i que l'empresa havia donat instruccions expresses de que el Sr. Vicente pagués abans de servir-se i que el que va passar el dia de la baralla és que el demandant'cumpliendo dichas instruccions, le indicó al Sr. Vicente que tenía que pagar antes de servirse y fue éste quien, una vez servido y viendo que otro cliente no tuvo que realizar el prepago, volvió a entrar en la tenda y fue cuando se produjo el altercado' i afegeix la magistrada 'sin que haya quedado acreditado que dicho altercado lo iniciara el demandante que estaba en su puesto de trabajo, sino que de lógica racional fue la actitud del cliente Sr. Vicente , quien después de haberse servido volvió a entrar donde estaba el demandante, con los ánimos encendidos, se dirige detrás del mostrador, forcejea con el trabajar y acaban peleándose, es decir, es su propia actitud (del cliente) el único detonante de tan desagradable situación',per la qual cosa s'ha d'entendre integrat el citat fet amb la descripció citada.

TERCER.En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) del mateix l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , denúncia la recurrent la infracció de l'art. 56.1 a) de l'Estatut dels Treballadors, en relació amb l'art. 26.1 de la mateixa norma i el Conveni col.lectiu d'Estacions de Servei i argumenta que el salari que s'ha de tenir en compte, a efectes de la possible indemnització, és el que es percep pel treballador en el moment en que es produeix l'acomiadament, sense que es puguin computar partides destinades a compensar els riscos i perjudicis derivats de la realització d'operacions amb diners, com poden ser els errors en cobraments i pagaments o les pèrdues involuntàries, que és la finalitat que té el concepte de 'quebranto de moneda', per la qual cosa aquest no es pot incloure en el salari, perquè no té aquesta naturalesa. S'oposa a l'estimació del motiu l'impugnant del recurs, perquè al.lega que la partida citada s'ha de considerar part del salari perquè té la consideració d'un plus de complement del lloc de treball, perquè el treballador era l'únic que estava en l'establiment en el moment dels fets i era l'encarregat de la caixa.

El motiu s'haurà d'estimar. En efecte, l' article 26.2 de l'ET estableix que no tindran la consideració de salaris'las cantidades percibidas por el trabajador en concepto de indemnitzaciones o suplidos por los gastos realizados como consecuencia de su actividad laboral....'.Doncs bé, en relació amb la qüestió que s'examina, el Tribunal Suprem, en les sentències de dates 15 d'octubre de 1992 i 4 de novembre de 1994 , ja va posar de relleu que la partida denominada 'quebranto de moneda', té naturalesa indemnitzatòria i no salarial.

En la primera de les sentències citades es diu que:'2. La indemnización de quebranto de moneda no tiene la consideración legal de salario, como resulta del ap. a) delart. 3 del Decreto 2380/1973, de 17 agosto, 1922 y NDL 7302), desarrollado por elart. 4 de la Orden de 22-11-1973; así lo dice elart. 26.2 del Estatuto de los Trabajadores, para el que las indemnizaciones o suplidos no son salario, sino que se perciben por los gastos realizados como consecuencia del contrato'i es raona posteriorment que és diferent del complement salarial de lloc de treball, atès que aquest últim deriva de l'exercici d'una activitat en un lloc de treball, per la qual cosa no és consolidable i l'altre és extrasalarial,

Més explícita, fins hi tot, és la sentència de 4.11.1994 , en la que s'afirma el següent:

'El quebranto de moneda es un concepto económico de pago ordenado a compensar los riesgos y, en su caso, perjuicios derivados de la realización de operaciones con dinero, como pueden ser, entre otros, los errores en cobros y pagos o las pérdidas, involuntarias. No se trata, pues, de una contraprestación económica al trabajo realizado, sea considerado éste en sí mismo, sea considerado en alguno de los aspectos que pueden concurrir a los fines de su apreciación o valoración (rendimiento, penosidad, etc.). Así pues, no tiene naturaleza salarial, y es por ello por lo que la normativa sobre ordenación del salario define el quebranto de moneda como verdadera indemnización, excluyéndolo, en consecuencia, de la consideración legal del salario [véanseartículos 3 del Decreto 2380/1973, de 17 agosto, y 4 de la Orden Ministerial 22 noviembre 1973]'.

En conseqüència, el salari que s'haurà de tenir en compte a efecte de quantificar la indemnització per l'acomiadament, en el cas de que aquest es qualifiqui com improcedent, seria el reclamat per l'empresa, és la dir, el de 55,55€/dia.

QUART.En el segon apartat del mateix motiu la recurrent al.lega la infracció, per interpretació errònia, dels articles 5 , 20 , 54.2 d ) i 55 de l'ET i al.lega: a) que la conducta de l'actor, consistent en barallar-se amb un client al que va agredir amb cops de puny i putades de peu suposa una transgressió de la bona fe contractual, així com l'abús de confiança en el desenvolupament del lloc de treball b) que el treballador havia rebut instruccions específiques de la Companyia de que havia de tractar correctament els clients i que en cas de conflicte o reclamació havia de mantenir una postura de correcció i respecte, sense entrar en cap moment en confrontació i que la seva conducta és especialment greu si es té en compte que realitzava les seves funcions amb total autonomia, lluny del control de l'empresari, c) que no cal que la conducta del treballador causi un perjudici econòmic a l'empresa i que un únic fet ja és suficient per perdre la confiança de l'empresa, sense que calgui que existeixi reiteració, citant a l'efecte diversa jurisprudència.

Censura jurídica clarament condemnada al fracàs. Certament l'article 54 de l'Estatut dels Treballadors, permet, en el seu nº 1 que l'empresari pugui acomiadar els treballadors quan aquests incorrin en un incompliment greu i culpable de les seves obligacions contractuals i entre els esmentats incompliments, l'apartat d) del nº 2 del mateix article inclou la transgressió de la bona fe contractual, així com l'abús de confiança en el desenvolupament del lloc de treball.

La Sala coneix i comparteix totalment la jurisprudència a que fa referència la recurrent.

Tal com s'afirma en la sentència del Tribunal Suprem de data 4 de març de 2.001 , la bona fe contractual que el precepte legal té cura de guardar, és la que deriva dels deures de conducta i del comportat que l'article 5 a), en relació amb l'article 20.2, tots dos de l'Estatut dels Treballadors, imposa al treballador, bona fe en el seu sentit objectiu, que, com declarà la sentència de la mateixa Sala de 22 de maig de 1986 , després seguida per d'altres,«constituye un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos (arts. 7.1y1258 del Código Civil), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza». Però, com recorda l'esmentada sentència, no qualsevol transgressió de la bona fe contractual justifica l'acomiadament, sinó només aquella que per ser greu i culpable «suponga la violación trascendente de un deber de conducta del trabajador, esto es la que tenga calidad bastante para que sea lícita y ajustada la resolución contractual basada en el incumplimiento del trabajador (art. 1124 del Código Civil)».

D'altra banda tambe cal tenir en compte la doctrina del Tribunal Suprem relativa a que l'enjudiciament de l'acomiadament s'ha d'abordar de forma gradualista, buscant la necessària proporció entre la infracció i la sanció. Així en la sentència de data 24 de setembre de 1990 , s'afirma que:'Esta Sala en aplicación de la llamada teoría gradualista ha declarado que por ser la sanción de despido la última por su trascendencia y gravedad de entre todas las que puede imponer el empresario, en virtud de su poder disciplinario, ha de responder a las exigencias de proporcionalidad y adecuación entre el hecho cometido y la sanción impuesta, teniendo en cuenta todas las circunstancias concurrentes, llevando a cabo una tarea individualizadora de la conducta del trabajador a fin de determinar si procede o no mantener la sanción impuesta.', doctrina reiterada en lasentència de data 16 de maig de 1992. I pel que fa a aplicar la màxima sanció, com és l'acomiadament, lesSentències de dates 23 de setembre de 1986i31 de març de 1987afirmen s'ha de reservar 'para aquellos incumplimientos dotados de una especial significación por su carácter grave, trascendente e injustificado y siempre que la culpabilidad -sea a título de dolo o de negligencia inexcusable- resalte de un modo patente, no cuando resulte atenuada o atemperada en virtud de las circunstancias concurrentes'.

CINQUÈ.Doncs bé, aplicant l'esmentada doctrina en relació amb el cas que ens ocupa, és obvi, a judici de la Sala, que la conducta del treballador, encara que és censurable, perquè potser hagués pogut evitar l'atac del client sense respondre de la manera en que ho va fer, és a dir, únicament intentant subjectar-lo per evitar els cops, no té la nota de gravetat que es requereix per a la imposició de la màxima sanció com és la de l'acomiadament, perquè en el present supòsit no hi ha hagut una conducta greu i culpable de l'actor de transgressió de la bona fe contractual, atès que cal tenir en compte que va ser el client qui va iniciar l'atac al demandant donant la volta al taulell on aquest es trobava i llançant-se sobre seu, per la qual cosa el demandant es va limitar a defensar-se de l'atac.

D'altra banda cal valorar que l'atac citat va ser violent, ja que a conseqüència dels cops l'actor va patir una fractura del peroné, per la qual cosa és evident que va rebre un cop molt fort a la cama dreta, i, en conseqüència es pot entendre la seva actitud de defensa davant l'agressió que va patir, encara que, com hem dit abans, potser aquesta podria haver estat menys violenta.

En tot cas el que es va acreditar és que no va ser ell qui va iniciar la baralla, tal com l'imputava la demandada en la carta d'acomiadament, el que comporta la desestimació del motiu, perquè com s'ha dit, la conducta de l'actor no es pot qualificar com una falta molt greu, mereixedora de la màxima sanció com és l'acomiadament.

SISÈ.L'estimació del motiu referent al salari comporta l'estimació en part del recurs, únicament pel que fa a la quantificació de la indemnització que s'haurà de calcular en virtut del salari de 55,55€/dia, és a dir, que la indemnització es quantifica en la quantitat de 18.739,72€. I, en conseqüència s'ha de retornar la quantitat dipositada per l'empresa en el moment d'anunciar el recurs de suplicació i també la diferència entre la quantitat consignada i la que ara s'ha calculat.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem en part el Recurs de Suplicació interposat per COMPAÑIA DISTRIBUIDORA DE PETROLEOS, S.A. (CEDIPSA) contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Mataró, en data 30 de juny de 2.011 , que va recaure en les Actuacions 241/2011, en virtut de demanda presentada pel Don. Edemiro contra la citada empresa i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, en reclamació per acomiadament i, per tant, hem de revocar i revoquem en part l'esmentada resolució, únicament pel que fa a la quantificació de la indemnització per l'acomiadament declarat improcedent, que es fixa en la quantitat de 18.739,72€. S'acorda la devolució a la recurrent de la quantitat dipositada i també la diferència entre la quantitat consignada i la citada anteriorment.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.