Sentencia Social Nº 3323/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4977/2013 de 07 de Mayo de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 7 de maig de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3323/2014

En el recurs de suplicació interposat per Carlos Antonio a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 23 d'abril de 2013 dictada en el procediment núm. 518/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS) i TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 24-5-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 23 d'abril de 2013 , que contenia la decisió següent:

'Desestimando las pretensiones principal y subsidiaria de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Don Carlos Antonio , debo absolver y absuelvo al Instituto demandado de las peticiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada.'

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- Don Carlos Antonio , con nacimiento el día NUM000 de 1969 y con DNI NUM001 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social y en situación de alta en el Régimen General.

2. Don Carlos Antonio solicitó la prestación desde la situación de activo el día 25 de enero de 2012. Tramitado el correspondiente expediente administrativo, se practicó el reconocimiento médico preceptivo, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha 20 de febrero de 2012 con el siguiente resultado: disminución de visión desde 1998 con agudeza visual actual en ojo izquierdo nula y de 0,6 en ojo derecho sin corrección (colaboración deficiente).

3. La Resolución de la Dirección Provincial del INSS de fecha 6 de marzo de 2012 declaró a Don Carlos Antonio no afecta de incapacidad permanente en ninguno de sus grados. Contra dicha Resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en Vía Previa, que fue expresamente desestimada.

4.- Don Carlos Antonio acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora mensual no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 1.174,83 €.

5.- Don Carlos Antonio avedita las siguientes dolencias y secuelas: disminución de visión desde 1998 con agudeza visual actual en ojo izquierdo nula y de 0,5/0,6 en ojo derecho sin corrección con limitación para trabajos requeridos de agudeza visual.

6.- La profesión habitual de Don Carlos Antonio es la de oficial cocinero.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs del treballador demandant contra la sentència que desestima declarar-lo en situació d'incapacitat permanent, és la revisió dels fets declarats provat de la sentència, i examinar les infraccions de normes substantives i de la jurisprudència, en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula l'addició d'un fet provat nou, el setè, que digui: 'Com a conseqüència de la limitació en l'agudesa visual actual- ull esquerre nul la i de 0'5/0'6 ull dret sense correcció- i la conseqüent alteració de la percepció del camp visual, el demandant pateix petites cremades i contusions mentre presta serveis com a oficial cuiner.' Basa l'addició en el informe mèdic que fa constar en el qual se'l diagnostica de pacient amb ambliopia E per neuritis òptica i cataracta post traumàtica. Agudesa visual D: 0,5 que juntament amb l'estrabisme crònic ocasionen accidents ( cremades i contusions, donada la seva activitat laboral, degudes a l'alteració de percepció del camp visual).

Partim de la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències al respecte per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ). És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present la modificació que postula la part es basa en proves mèdiques aportades a l'acte del judici que han set valorades pel magistrat de la instància sense que observem error greu en la seva apreciació. L'òrgan judicial va examinar i va valorar la prova citada conjuntament amb la resta de proves i elements de convicció aportats per les parts al procés, i del major convenciment que li van merèixer algunes de les proves va conformar el seu convenciment sobre les malalties i entitat que presenten segons consta en la relació fàctica i motiva en els corresponent fonaments de dret. Les patologies que assenyala en l'addició del fet provat que proposa són les recollides en el cinquè fet provat si be la part les descriu amb major entitat i major intensitat limitadora dels efectes en el treball.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, no procedeix admetre la modificació pretesa perquè els fets provats han de reflectir el convenciment judicial al qual ha arribat la magistrada de la instància en la facultat exclusiva que li atorga el citat article núm. 97.2 de la Llei processal laboral.

En conseqüència, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. La part recurrent denuncia la infracció dels articles núm. 136.1 i 137, 5, 4 o 3 de la Llei General de la Seguretat Social perquè considera que les patologies que pateix impedeixen que pugui desplegar qualsevol activitat laboral amb el rendiment i eficàcia exigible en el món del treball o que pugui desplegar les tasques fonamentals del seu lloc de treball com a oficial cuiner, o que les limitacions li representen una major dificultat i perillositat per a la seva professió fins el punt de reduir el seu rendiment professional en el 33% o mes. Fa referència a la patologia i limitació visual que el Reglament d'Accidents de Treball de 1956 orienta als efectes de determinar la incidència invalidant, segons doctrina jurisprudencial que cita i criteri d'aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Manté que l'article núm. 41 d) del Reglament estableix que la pèrdua de visió d'un ull quan l'altre ull te una visió del 50% o inferior , comportarà la incapacitat permanent absoluta. També cita l'article núm. 38 e) del mateix Reglament que considera incapacitat permanent total la pèrdua de visió completa d'un ull si l'altre la te reduïda en mes del 50%. Manté que en aquest cas la visió completa binocular és necessària per a la professió d'oficial cuiner, atesa l'agudesa visual nul la actual a l'ull esquerre, i del 0,5/0,6 a l'ull dret. En aplicació d'aquests criteris del Reglament conclou que es podria entendre que merita una incapacitat permanent absoluta per aplicació de l'article núm. 41 d) del Reglament o d'una incapacitat permanent total per a la professió d'oficial de cuiner que requereix una agudesa visual completa per evitar situacions de perill per a ell i tercers en aplicació orientativa de l'article núm. 38 e) del mateix Reglament , mantenint que com a mínim és creditor d'una incapacitat permanent parcial.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem (SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta i Total, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa respectivament la impossibilitat relativa d'executar les fonamentals tasques de la professió habitual o la impossibilitat de dur a cap un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur a terme una activitat, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixen d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. En concret l'article núm. 137.4 citat, porta a concloure que la invalidesa permanent en el grau d'incapacitat total per a la professió habitual , comporta la situació de la persona treballadora afectada que, després d'haver estat sotmesa a tractament mèdic prescrit i haver set donada d'alta mèdica, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles d'objectivació i previsiblement definitives, que l'inhabiliten per a la realització de les fonamentals tasques de la professió habitual, tot i que es pot dedicar a un altre distinta. La incapacitat permanent parcial comporta la reducció del rendiment professional en el 33 o mes per cent degut a la major dificultat i perillositat que les limitacions objectivades comporten en l'exercici de la professió habitual.

En el cas present el fet provat sobre la perillositat de la professió en relació a les lesions que pateix no s'ha estimat. Ens remetem a la patologia de l'agudesa visual que en conjunt i sense correcció és del 0,5/0,6 % a l'ull dret amb limitació per a treballs que requereixen agudesa visual fina. Cal partir que l'agudesa visual del ull dret es troba mesurada sense correcció, de forma que amb correcció, que és com s'ha de tenir en compte, presenta una agudesa visual superior al 0,5% en l'ull dret en visió monocular. En aquest sentit cal entendre que la limitació funcional s'ha d'objectivar amb correcció del ull dret, per així poder apreciar el grau real d'incidència de la limitació en la professió habitual als efectes de determinar el grau d'incapacitat permanent que pugui patir.

En el cas present en què no consta la incidència de la correcció, és lògic entendre que aquesta l'agudesa visual que presenta no comporta cap de les limitacions contemplades en l'article núm. 41, d) o 38, e) del Reglament a títol orientatiu.

Així doncs el recurrent no presenta limitació de l'agudesa visual important o severa que impedeixin desplegar els requeriments de la professió habitual d'oficial cuiner ni per a qualsevol altra activitat sedentària o lleugera, ja que no ha quedat provat que el dèficit visual impossibiliti dur a cap les fonamentals tasques de l'activitat laboral de manera tan important que la capacitat residual comporti una situació de patiment en la seva feina quotidiana, segons doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem ( STS de 21-5-1979 Ar.2218 , reiterada en les de 6-11-1987 i 21-1-1988 per totes) i el criteri jurisprudencial pacífica dels Tribunals Superiors de Justícia .

Desestimem doncs declarar el demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta o total per a la seva professió d'oficial cuiner, seguint orientativament els articles citats del Reglament que no són d'aplicació.

Quart. Quant a la pretensió de la incapacitat permanent parcial postulada per a la qual invoca l'aplicació de l'article núm. 37 del Reglament d'Accidents de Treball, entenem que, si be la professió habitual del recurrent requereix la visió binocular , aquesta no ha de ser fina. La visió del ull dret amb correcció, que es desconeix, permet dur a cap la professió sense un afany de sacrifici per una dificultat o perillositat remarcable en el 33 per cent o mes, de manera que també desestimem aquest grau d'incapacitat postulat.

En conseqüència, les exigències de la seva professió són compatibles amb les lesions objectivades en la relació fàctica de la Sentència recorreguda, de forma que no concorren els requisits exigits en l'article núm. 137.5, 4 i 3 de la Llei General de la Seguretat Social, motiu pel qual desestimem aquest objecte del recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents

Fallo

Desestimar el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Carlos Antonio contra la Sentència de 23 d'abril de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 15 de Barcelona en el procediment núm. 518/2012, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.