Sentencia Social Nº 3382/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8887/2007 de 27 de Abril de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AMEB

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 27 d'abril de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3382/2009

En el recurs de suplicació interposat per Instituto Nacional de la Seguridad Social Girona a la sentència del Jutjat Social 3 Girona de data 25 de juny de 2007

dictada en el procediment núm. 466/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Tesoreria General de la Seguridad Social Girona i Angelina , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 23 de juny de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 25 de juny de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que, estimando la demanda interpuesta por Doña Angelina contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL y TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, declaro a la parte actora, en situación de invalidez permanente grado de absoluta para todo trabajo, con origen en enfermedad común, y condenando, en consecuencia al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, a que le reconozca y abone una pensión vitalicia y mensual equivalente al 100 por 100 de su base reguladora de 1.080,43 ? todo ello más mejoras y revalorizaciones correspondientes, y con efectos desde el 3 de abril de 2.006."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.-La demandante, nacida el día 4 de diciembre de 1.949, se encontraba afiliada y en situación de alta, en el Régimen General de la Seguridad Social por su profesión de auxiliar administrativa (hecho primero de la demanda, admitido por la demandada y folio 19).

SEGUNDO.-La actora fue visitada por el Institut Català d` Avaluacións Mèdiques el 3 de abril de 2006 en que emitió su informe (folios 197 y 198).

TERCERO.-Inició la vía administrativa ante la Dirección Provincial del INSS, la que en resolución de fecha 12 de abril de 2.006, declaró que las lesiones de la parte instante no son constitutivas de incapacidad permanente (folios 194 y 195).

Interpuesta reclamación previa en fecha 22 de mayo de 2006 (folios 7 a 10), fue desestimada por la Entidad Gestora por resolución de fecha 29 de junio de 2.006 (folio 207).

CUARTO.-La base reguladora de la prestación solicitada asciende a 1.080,43 ? (contestación a la demanda, en extremos reconocidos por la actora y folios 19 a 29).

QUINTO.-La parte actora padece artropatía degenerativa, con cervicoartrosis y uncoartrosis a varios niveles, lumboartrosis, con intervención de hernia discal L5-S1 derecha, gonartrosis leve-moderada, fibromialgia reumática, cefaleas tensionales, transtorno depresivo ansioso, con importante componente de somatización, crónico y rebelde al tratamiento farmacológico, con antidepresivos y ansiolíticos, presentando depresión mayor con síntomas psicóticos, clínica de afectación neuro-psiquiátrica de origen en fallo vascular cerebral crónico, a nivel del lóbulo frontal, con deterioro importante de las funciones cognitivas (dictamen ICAM folios 197 y 198, informes médicos aportado por el INSS folios 152 a 170 e informes aportados por la actora folios 65 a 107).

SEXTO.-En fecha 13 de mayo de 2005 se dictó sentencia en el procedimiento 809/2004 de este mismo juzgado, en la que se desestimó igual pretensión a la aquí formulada, declarando como probado que la actora presentaba el siguiente cuadro residual: intervenida de hernia discal L4-L5 en el año 2001 satisfactoria; cefaleas ocasionales; braquialgia y gonalgia por gonartrosis ligera moderada (sentencia obrante a los folios 218 a 222).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.L'Institut Nacional de la Seguretat Social planteja recurs de suplicació contra la Sentència que declara la demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna. L'objecte del recurs és reposar les actuacions al moment en què es van infringir normes del procediment que causen indefensió, revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, a), b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.En el primer objecte del recurs denuncia la infracció de l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral en referència de què, la sentència haurà d'apreciar els elements de convicció i declararà expressament els fets que estimi provats, fent referència en els fonaments de dret als raonaments que han portat a la conclusió per fonamentar suficientment la part dispositiva de la resolució. Argumenta que en els fets provats s'han de fer constar els fets provats que no únicament serveixen de base a la decisió judicial, sinó també els antecedents i circumstàncies del cas a fi de que la Sala conegui tots els elements necessaris per la solució definitiva, de manera que la omissió en la relació fàctica del quadre residual fixat pel recurrent en la via administrativa prèvia, constitueix la infracció denunciada.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 19904510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul.litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]",i que " no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281])».Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul.litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105], entre otras). Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tan del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul.litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part.

En el cas que es debat considerem que no es produeix la indefensió imprescindible per accedir a aquest objecte del recurs. Entenem que la relació fàctica de la sentència de la instància és ajustada a dret, tota vegada que el quadre residual de la resolució administrativa és fet contingut en aquell document públic, la constància de les quals no discuteix cap part. El quadre residual de la resolució administrativa no cal que consti de forma expressa en la relació fàctica, atès que consta la identificació possible de la Resolució Administrativa que és combat, precisament per causa de les lesions reconegudes administrativament en relació a la seva professió. En aquest cas la vulneració invocada de l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral no donaria lloc a la nul.litat de la sentència, sinó en tot cas a revisar els fets provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la doctrina jurisprudencial, sense perjudici de la valoració que en faci la Sala.

Pel raonat, desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer.-El recurrent postula en segon lloc la revisió del fet provat tercer de la Sentència que es refereix a les lesions que recull la resolució administrativa de 12 d'abril de 2006, i proposa el text a addicionar sobre el quadre residual fixat en la Resolució de trastorn de somatització, trastorn depressiu, funcions superiors preservades. Fibromiàlgia. Espondiloartrosi cervical i lumbar. Basa aquesta addició en la Resolució administrativa.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de la doctrina del Tribunal Suprem dictada en Sentències de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, que no s'aprecien en el present cas, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil , i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri parcial i subjectiu.

En el cas present considerem que l'addició proposada no és transcendent per a canviar la decisió judicial, tota vegada que, en aplicació de la doctrina transcrita el que interessa constatar en la relació fàctica no és la transcripció o text de la resolució administrativa amb les seqüeles residuals que hi consten, sinó la convicció judicial del quadre de lesions, seqüeles i limitacions funcionals de l'afectada a què ha arribat a través de les proves practicades i els elements de convicció aportats per les parts a la vista oral, sense que es pugui pretendre que les lesions que consten en la Resolució administrativa, que és un document de part, hagin de prevaler sobre les altres proves valorades judicialment en la facultat que li atorga el citat article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral al jutge de la instància.

En aplicació de la doctrina transcrita es desestima aquest objecte del recurs.

Quart.El tercer objecte del recurs és per a denunciar la infracció per aplicació indeguda de l' article 137, núm. 5 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , d'aplicació d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Manté que les lesions que pateix no són constitutives d'una incapacitat permanent absoluta, perquè respecte al quadre fibromiàlgic no segueix cap tractament reglat, com l'exercici físic i la teràpia conductal, i considera que no presenta un grau greu. La patologia psiquiàtrica es troba sota tractament que no és fort i no ha acreditat brots o alteracions psicòtiques. La patologia òssia és degenerativa i no pateix radiculopaties. Els problemes vasculars i neurològics causen únicament cefalees tensionals, i el deteriorament cognitiu considera que no consta en la demanda i si el patia en el moment d'interposar-la era en grau mínim, i en la vista oral el TAC refereixen que no hi ha tròfia cerebral ni hemorràgies ni deteriorament de la substància blanca, sense oblidar que con consta que es situés en incapacitat temporal per aquesta causa.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta comporta la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquica, en posar-se en relació amb les exigències del treball, determinin la seva ineptitud per a dur a terme cap treball amb rendibilitat o aquelles tasques principals o fonamentals d'una professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Referent a les lesions que presenta la demandant per a ser creditora de la incapacitat absoluta reconeguda, el cinquè fet declarat provat no atacat reflecteix un conjunt de patiments importants amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueix de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja què presenta patología artròssica important del raquis, fibromiàlgia reumàtica. Defalees, trastorn ansió depressiu amb una component de somatització important rebel al tractament amb depressió major i símpotomes psicòtics, clínica d'afectació neuro-psiquàtrica d'origen vascular cerebral crònic a nivell del lòbul frontal i deteriorament de les funcions cognitives, segons consta dels informes mèdics aportats per l'ens gestor ara recurrent i els aportats per la part demandant . Aquestes lesions més determinants de ser incapacitants juntament amb la resta de malalties en el seu conjunt impedeixen de manera absoluta treballar amb normalitat i habitualitat amb el mínim d'eficàcia i professionalitat exigible a qualsevol treballador per compte d'altre. Els arguments del recurrent es refereixen al contingut d'un fet provat no atacat com és el cinquè, en base a contraposicions negatives del diagnòstic provat, com és la referència a l'artrossi que diu no expressa radiculopatia, o sobre el deteriorament cognitiu fent referència a proves aportades com el TAC, que diu que no expressa atròfia cerebral, ni hemorràgies ni deteriorament de la substància blanca. Les proves admeses i practicades per les parts van encaminades a establir fets positius, o sigui lesions o malalties que s'han de sustentar en proves positives, sense que es puguin desvirtuar a partir de malalties o seqüeles que la part afectada no pateix.

Pel raonat, també hem de desestimar aquest motiu ja que concorren les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social per a declarar la demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta atès que revesteixen suficient entitat, de manera que confirmem la decisió de la sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per l'Institut Nacional de la Seguretat Social i Tresoreria General de la Seguretat Social contra la Sentència de 25 de juny de 2007 dictada pel Jutjat Social núm. 3 de Girona en el procediment núm. 466/2006, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.