Sentencia Social Nº 3479/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6711/2006 de 11 de Mayo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. JACOBO QUINTANS GARCIA

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 11 de maig de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3479/2007

En el recurs de suplicació interposat per Ángeles a la sentència del Jutjat Social 28 Barcelona de data 20 de març de 2006 dictada en el procediment núm. 572/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 01.08.05 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20 de març de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que, desestimando la Demanda interpuesta por Ángeles , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, sobre Incapacidad Permanente Absoluta o subsidiariamente Total o Parcial para su profesión habitual de DEPENDIENTA DE COMERCIO DE ALIMENTACIÓN, derivada de Enfermedad Común, debo absolver y absuelvo a la parte demandada, confirmando las Resoluciones recurridas."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Ángeles , con fecha de nacimiento de 2 de Abril de 1.948, está afiliada a la Seguridad Social y en situación de alta en el Régimen General.

SEGUNDO.- Su profesión habitual es la de DEPENDIENTA DE COMERCIO DE ALIMENTACIÓN.

TERCERO.- La Base Reguladora de la prestación de Incapacidad Permanente Absoluta y Total es de 806,96 Euros; la de la Parcial, de 965,32 Euros.

CUARTO.- El INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL determinó la Base Reguladora teniendo en cuenta las Bases de Cotización del período de Junio de 1.997 a Marzo de 2.005.

QUINTO.- Ha prestado servicios con Contrato de Trabajo a Tiempo Parcial.

SEXTO.- Inició un proceso de incapacidad temporal el día 5 de Abril de 2.005 y agotó el subsidio el día.

SÉPTIMO.- Acredita el período mínimo de cotización exigible para tener derecho a la prestación.

OCTAVO.- Según el dictamen emitido por la Unidad de Valoración Médica de Incapacidades a día 27 de Abril de 2.005, presenta las lesiones siguientes:

FIBROMIALGIA. TRANSTORNO DEPRESIVO RECURRENTE NO ESPECIFICADO, EN TRATAMIENTO PSICOFARMACOLÓGICO.

NOVENO.- Por Resolución del Instituto Nacional de la Seguridad Social, de 9 de Mayo de 2005, se resolvió:

1.Que no procede declarar a Ángeles en ningún grado de incapacidad permanente, derivada de enfermedad común, y denegar el derecho a prestaciones económicas porque no reúne el requisito de incapacidad permanente.

DÉCIMO.- Frente a la Resolución mencionada, la actora interpuso Reclamación Previa a 20 de Junio de 2.005, por considerar que está afectada de una incapacidad permanente en el grado de absoluta, o subsidiariamente total derivada de enfermedad común.

UNDÉCIMO.- La Reclamación Previa se desestimó a 8 de Julio de 2.005.

DUODÉCIMO.- La actora presenta las lesiones siguientes:

FIBROMIALGIA.

HIPOTIROIDISMO.

OBESIDAD.

PSICOPATOLOGÍA.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

ÚNIC.- Postula la demandant com únic motiu de suplicació, la infracció d'allò previst a l' art. 137.5 TRLGSS i la jurisprudència que esmenta, que, en realitat, són pronunciaments de diferents Tribunals Superiors de Justícia (pel que, en no constituir jurisprudència, són inhàbils als efectes prestesos). Escau referir, no obstant, que bona part del recurs té com a finalitat discutir el relat fàctic de la sentència,. Als dits efectes, i en una tècnica més propera a l'apel lació que a la suplicació, es fan una sèrie de consideracions sobre les patologies declarades a la instància i la valoració de la prova.

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi laa causa de suplicació de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL , en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Cal recordar, a més, a la recorrent que no correspon a aquesta Sala jutjat de nou les patologies concurrents, sinó únicament valorar si el magistrat d'instància ha caigut en error en la valoració de la prova. És criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer;, 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991, que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l'article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l'art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

En la mesura en què el jutjador d'instància ha valorat la prova i ha arribat a determinades conclusions, sense que s'indiqui en el recurs els possibles errors que pot haver comès més, ni se'ns proposi text de substitució, el dit motiu de suplicació ha de decaure, i especialment sense que s'ataqui el relat fàctic per la via de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL la Sala queda limitada en les seves reflexions de fons al relat fàctic de la instància.

Doncs bé, entrant en el terreny del dret substantiu, escau recordar que reiteradament la jurisprudència ve assenyalant -entre moltes d'altres, SSTS 15.06.1990, 18.01.1991, 29.01.1991 , etc.- que "para la valoración de la incapacidad permanente, las lesiones y secuelas en cuanto concurren en el sujeto afectado han de ser apreciadas conjuntamente, de tal modo, que aunque los diversos padecimientos que integren su estado patológico, considerados aisladamente, no determinen un grado de incapacidad, sí pueden llevar a tal conclusión, si se ponderan y valoran conjuntamente". I, pel que fa al grau d'incapacitat permanent absoluta, la dita doctrina cassacional ve insistint des d'antuvi -entre moltes d'altres, SSTS 22.09.1988, 21.10.1988, 07.11.1988, 09.03.1989, 17.03.1999, 13.06.1999, 27.07.1989, 23.02.1990, 27.02.1990, 14.06.1990 , etc.- que "la realización de un quehacer asalariado implica no sólo la posibilidad de efectuar cualquier faena o tarea, sino la de llevarla a cabo con un mínimo de profesionalidad, rendimiento y eficacia, y la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar que en el amplio campo de las actividades laborales exista alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, que son indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se dé un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones laborales normales aquellas en las que se ofrezcan tales carencias, al ser incuestionable que el trabajador ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables"

D'altra banda, pel que fa al grau de total postulat subsidiàriament, com s'indica a la STS de 26.06.1991 , l'art. 137, en referir-se a la incapacitat permanent total -en relació, mentre no es produeixi el desenvolupament reglamentari amb l'establert a l' art. 12.2 de l'Ordre de 15 d'abril de 1969 - la refereix a la professió habitual. Això ha comportat que la jurisprudència hagi vingut destacant reiteradament -entre d'altres, SSTS de 12.06.1986 i 24.07.1986 , entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió en la qualificació jurídica de la situació residual de l'afectat; de tal forma que, unes mateixes lesions o seqüeles poder ser constitutives o no d'incapacitat permanent en funció de les activitats o tasques que requereixi la professió del presumpte incapacitat.

Aplicant aquests criteris hermenèutics al supòsit analitzat, el recurs ha de ser desestimat. En efecte, inalterat el relat fàctic, és clar que les lesions acreditades no incapaciten la demandant per a realitzar feines sedentàries o en les que l'esforç físic sigui irrellevant, el que ha de comportar la desestimació de la petició principal. D'altra banda, tampoc la incapaciten per exercir les tasques essencials de la professió acreditada, atès el grau de desenvolupament de les mateixes, així la possible alternància de postures en que s'exerceix la dita professió, sense perjudici de l'existència de possibles incompatibilitats respecte determinades funcions o la incapacitat temporal que es pugui derivar del procés que pateix la recorrent.

Volem recordar, en aquest sentit, que és criteri consolidat per la Sala que la fibromiàlgia per a ser incapacitant ha de reunir una sèrie de requisits, com ara el seu tractament, diagnòstic i seguiment per unitat mèdica especialitzada, el palesament de l'existència de dolors que limiten determinades activitats, l'evidenciació de la nota de gravetat o severitat suficient i, en el seu cas, l'establiment d'un clar vincle lògic entre la seva simptomatologia i la feina o la professió. I, d'altra banda, en relació a les psicopatologies, venim exigint que es qualifiquin com a greu, que es provi la seva pervivència en el temps i que s'acrediti que el tractament farmacològic resulta ineficaç.

Cap d'aquests requisits es compleixen en el present supòsit, en que la demandant es limita a invocar les seves malalties, però sense aportació de cap element fàctic de gravetat, de vincle amb el treball o la professió i d'impossibilitat de realizar cap mena d'activitat o les essencials del seu enquadrament professional.

Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament les limitacions funcionals de l'actora, tant en relació amb qualsevol tipus de feina com respecte la seva professió habitual, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Ángeles contra la sentència dictada pel jutjat del social número 28 dels de Barcelona en data 20 de març de 2006 , recaiguda en les actuacions 572/2005, en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL en reclamació per incapacitat permanent i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.