Sentencia Social Nº 3559/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1351/2012 de 10 de Mayo de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. IGNACIO MARÍA PALOS PEÑARROYA

IL·LMA. SRA. M. MAR GAN BUSTO

IL·LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

Barcelona, 10 de maig de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3559/2012

En el recurs de suplicació interposat per Pedro Jesús a la sentència del Jutjat Social 20 Barcelona de data 13 d'octubre de 2011 dictada en el procediment núm. 682/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Fondo de Garantía Salarial i Ramoza Europea, S.L., ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. JOAN AGUSTI MARAGALL.

Antecedentes

Primer.En data 20-7-11 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 d'octubre de 2011 , que contenia la decició següent:

Que desestimando la demanda por despido interpuesta por Pedro Jesús frente a la empresa RAMOZA EUROPEA S.L. y el FOGASA, debo absolver y absuelvo a las demandadas de las pretensiones ejercidas en su contra en el escrito de demanda.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El demandante prestó servicios por cuenta y bajo la dependencia de la empresa demandada con antigüedad de 25 de agosto de 2010.

SEGUNDO.- La relación laboral del actor con la empresa demandada finalizó en fecha 27 de mayo de 2011, procediendo la empresa a la baja ante la TGSS del demandante.

TERCERO.- La empresa demandada citada en forma no compareció al acto de juicio.

CUARTO.- A la relación laboral del actor le resultaba de aplicación el Convenio Colectivo de la construcción y obras públicas de la provincia de Barcelona.

El salario anual bruto con prorrata de pagas extras para la categoría profesional del actor, Oficial 1ª, previsto en dicho Convenio Colectivo es de 24.331'96 euros, equivalentes a 66'66 euros diarios.

QUINTO.- La parte actora en demanda alegó como fecha de su despido el día 27 de mayo de 2011.

SEXTO.- Presentada papeleta de conciliación ante el CMAC en fecha 14 de junio de 2011 se celebró el acto en fecha 5 de julio de 2011 con el resultado de 'intentado sin efecto'.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-Contra la sentència d'instància desestimà la demanda per acomiadament interposada pel demandant, tot i no comparèixer a judici l'empresa demandada, en no considerar acreditat l'acomiadament verbal invocat a la demanda.

Contra aquesta sentència s'alça en suplicació el demandant que, com a primer motiu, per la via de l'apartat b) de l' art. 191 TRLPL , postula la revisió del fet provat cinquè, a fi que el mateix reflecteixi que 'la parte actora fue despedida de forma improcedente por la demandada el día 27 de mayo de 2011'.

Per abordar aquesta revisió cal recordar que en el procés laboral regeixen els principis d'immediació i oralitat ( art. 74.1 TRLPL ), la qual cosa determina -entre d'altres efectes- la impossibilitat que el tribunal 'ad quem' revisi fets acreditats a través de proves testificals o d'interrogatori de part -el què s'ha de cohonestar amb el principi d'instància única-: p. e. STS 10.06.1986 : 'precisamente el principio de inmediación ha servido al Magistrado, para extraer directamente su apreciación sobre la prueba practicada y no habiendo plasmado en los hechos probados que se hubieran cometido alteraciones y manipulaciones denunciadas o la inexistencia del transporte efectuado, al no poder lograr con los medios propuestos y precedentemente examinados, la variación del relato fáctico'. OSTS 21.10.2010 : 'en el proceso laboral la valoración de la prueba en toda su amplitud únicamente viene atribuida por el art. 97.3 del invocado Texto procesal al juzgador de instancia (en este caso a la Sala 'a quo'), por ser quien ha tenido plena inmediación en su práctica'

En tot cas, la revisió de fets provats només es pot basar, de conformitat amb els ja citats art. 191. b ) i 194.3 TRLPL , en documents o perícies (en altres paraules, els instruments tradicionals de l'antic i ja en desús concepte d'error de fet, a diferència de l'error de dret) La resta de la prova practicada no és valorable pel TSJ, essent competència única i exclusiva del primer grau jurisdiccional, en relació amb el contingut de l' art. 97.2 TRLPL . I també escau referir que en el cas de documents -o, especialment, perícies- contradictòries ha de prevaler la valoració de la prova feta a la 'instància'

Però les dificultats d'atacar els fets provats de la sentència no resten aquí. Escau afegir que dins del concret marc exposat, és doctrina consolidada, pacífica i antiga que per a que la revisió dels fets provats pugui ser atesa és precís que concorrin una sèrie d'elements 'sine qua non' , a saber: a) Que es determinin amb precisió i claredat els fets afirmats, negats o omesos que es considerin erronis, contrari al què s'ha acreditat amb respecte els elements documentals o pericials sobre els què es basa la sentència recorreguda, b) Que s'ofereixi al tribunal ad quem un redactat alternatiu concret i específic sobre el què s'ha de basar la narració fàctica refutada com incorrecta, bé sigui substituint alguns dels seus punts, bé complementant-los, bé incloent-n'hi de nous; c) Que es citin en forma concreta els documents o les perícies respecte les què es dimani l'error del jutjador 'a quo' , sense que sigui acceptable una invocació genèrica o una revisió de fets no discutits al llarg de les actuacions; d) Que aquests documents o perícies posin en evidència en error d'aquest jutjador de forma clara, evident, directa i palesa, sense necessitat de conjectures, suposicions o argumentacions més o menys lògiques, naturals i/o raonables; el document en què es basa la pretensió ha de tenir 'una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas' ( STS UD 16.11.1998 ) e) Que la revisió que es pretén sigui transcendent en quant la part dispositiva de la sentència, amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria. 'la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes ' ( STS UD 27.03.2000 ).

A la llum d'aquests consolidats criteris doctrinals, escau -ja s'avança- desestimar la revisió fàctica postulada, en no complir algunes de les exigències exposades:

1.- El text alternatiu que es proposa integra dues valoracions jurídiques -com són la qualificació d'acomiadament del cessament i, a més, la seva improcedència- que en cap cas poden ser incloses en el relat fàctic pel seu caràcter predeterminant.

2.- El recurrent no especifica quins siguin els mitjans probatoris ni els raonaments processals que, en el seu cas, fonamentarien la revisió postulada, tal com exigeixen els arts. 191 b ) i 194 LPL .

3.- Tampoc no concreta quin sigui l'error del magistrat en la valoració de la prova.

S'ha de desestimar, per tant, aquest primer motiu de suplicació.

SEGON.Per la via de l'apartat c) de l' art. 191 TRLPL formula el demandant el segon motiu, en el que denuncia la vulneració i no aplicació dels arts. 97 LPL i 217 LEC en quant a la valoració dels mitjans de prova i la incongruència de la resolució dictada. Amb caràcter subsidiari es denuncia la vulneració dels arts. 103 i següents de la LPL .

El recurrent al.lega -en síntesi- que la incompareixença de la demandada a l'acte del judici obligava a tenir-la por confessa i que, a més, l'informe de vida laboral aportat (foli 12), que reflecteix la baixa a l TGSS en data 27.5.11, suposa un indici de l'acomiadament verbal invocat.

La sentència d'instància, com explica en el seu tercer fonament jurídic, considera acreditada la relació laboral amb l'informe de vida laboral aportat com a document núm. 1 pel demandant, per, a continuació, raonar 'la ausencia total de prueba, siquiera indiciaria en autos, practicada por la parte actora que acredite dicho despido impide la estimación de la demanda, no pudiendo sin más tener por confesa a la empresa demandada ante dicha inactividad probatoria', afegint que 'se alega un despido verbal con efectos de 27 de mayo de 2011, fecha de baja ante la TGSS del actor en la empresa demandada que simplemente acredita la finalización del contrato de trabajo por cualquier causa, sin embargo y pese a la carga de acreditar dicho despido como causa extintiva del contrato de trabajo no consta remisión de burofax, telegrama o medio probatorio alguno, como la prueba testifical, que acredite mínima o al menos indiciariamente que algún responsable de la empresa comunicó al actor su despido de forma verbal como causa de extinción'.

Certament, la doctrina clàssica respecte a la càrrega de la prova en l'acomiadament verbal en cas d'incompareixença empresarial a l'acte del judici ha vingut considerant - sentència d'aquesta Sala de 17.2.12 (R 7276/11 ) entre moltes altres- 'que la 'ficta confessio' es facultad discrecional del Juez de instancia no revisable en suplicación, debiendo recordar este Tribunal que la mera incomparecencia de la empresa no supone allanamiento a las pretensiones de la demanda, ni obliga, por esta sola razón, a su estimación, pues conforme a las reglas del 'onus probandi' incumbe la prueba de las obligaciones a quien reclama su cumplimiento y la de la extinción a quien la alega; lo que, traducido al ámbito laboral, significa que el trabajador debe probar la existencia de la relación laboral y el hecho del despido,..'.

Ara bé, dit això, també és cert que aquesta doctrina clàssica s'ha vist matisada per la doctrina del Tribunal Suprem, que, a la seva sentència de 10.10.06 , feia les següents puntualitzacions:

'TERCERO.- Elartículo 217 de la Ley de Enjuiciamiento Civilvigente, equivalencia del antiguoartículo 1214 del Código Civil, impone la prueba de las obligaciones a quien reclama su cumplimiento.

En el ejercicio de la acción por despido se integran dos objetos esenciales, la existencia de una relación laboral, con sus elementos integradores, antigüedad, categoría y salario y el hecho del despido.

Respecto a la primera no suscita duda alguna su carga sobre el trabajador, aunque el modo de llevarla a cabo no requiera una actividad positiva para todos sus elementos. Así, respecto a la categoría y el salario una vez acreditada la actividad que desempeña, la asignación de categoría y salario pueden venir determinados por una norma de obligado conocimiento a cargo del Tribunal, en otro caso, sin duda, incumbe al trabajador, así como la fecha de inicio de la prestación de servicios.

Respecto a la finalización de la relación laboral, existe un hecho positivo, el del último día en que los servicios se llevaron a cabo, que desde luego incumbe al trabajador si pretende demandar por despido. Consta que el día 27 de septiembre de 2004 la trabajadora prestó servicios por última vez.

Dicha extinción es cierto que pudo deberse a la renuncia voluntaria de la actora expresa o tácita o a la voluntad extintiva de la empresa, corrientemente denominada despido aunque el término corresponda técnicamente sólo a la modalidad disciplinaria, objetiva o colectiva.

La sentencia recurrida cita en apoyo de su decisión, entre otras, unasentencia de esta Sala de 3 de junio de 1988en la que se afirma para que exista una causa extintiva dependiente de la voluntad del trabajador es preciso que 'se produzca un actuación del trabajador que, de manera expresa o tácita, pero siempre clara y terminante, demuestre su deliberado propósito de dar por terminado el contrato, lo que requiere una manifestación de voluntad en este sentido o una conducta que de modo concluyente revele el elemento intencional decisivo de romper la relación laboral. En esta línea, a efectos de la delimitación del abandono frente al despido disciplinario por faltas de asistencia al trabajo, que éstas no pueden considerarse, objetivamente y al margen de un contexto en el que por su continuidad o por otras circunstancias aparezcan dotadas de un indudable significado extintivo, como un abandono ya que para valorar el propósito del trabajador hay que precisar de forma inequívoca las motivaciones e impulsos que le animan, toda vez que la voluntad de realizar un acto culposo laboral es diferente de la necesaria para extinguir la relación laboral'.

La sentencia citada establece así la línea divisoria entre la renuncia voluntaria y las faltas de asistencia que si bien son reveladoras del incumplimiento de la disciplina laboral, no lo son de una voluntad extintiva.

Asimismo, se incluye la cita de lasentencia de esta Sala de 1 de octubre de 1990, Recurso de Casación por infracción de ley núm. 47/1990 , en la que se señala respecto a la dimisión del trabajador que 'no es preciso que se ajuste a una declaración de voluntad formal, basta que la conducta seguida por el mismo manifieste de modo indiscutido su opción por la ruptura o extinción de la relación laboral'.

La doctrina expuesta viene a resolver la carga de la prueba anudando al hecho de la finalización de los servicios la necesidad de que por la empresa se acredite el deliberado propósito del trabajador de extinguir la relación laboral, lo que no se llevó a cabo por la recurrente.'

En la mateixa línia, aquesta Sala als seus pronunciaments de 18-01-2005 (R.S. 327-05), 04-01-2001 (R.S. 29-2001 ), de 15-1- 2008, nº 320/2008, recurs 206/2007, i en la de 07-11-2006, recurs 5386-2006, i la més recent de 21.12.11 (recurs 6253/2011) ha considerat que no era raonable ni justificada la imposició de una càrrega probatòria desmesurada a la part actora, en supòsits d'acomiadament verbal o tàcit en què la manca total d'activitat de l'empresa comporta una doble indefensió al treballador, ja que primer, ni té en el seu poder el document justificatiu de la decisió extintiva de l'empresa, contra la obligació imposada per l' article 55-1 de documentar la decisió extintiva i la causa, i, segon, no se li permet la utilització dels mitjans de prova que regulen els articles 91 i 94 de la Llei de procediment laboral , de manera que es queda sense mitjans per acreditar la decisió empresarial.

Fonamenta aquesta línia doctrinal l' art. 217.7 LEC , que obliga a tenir en compte la disponibilitat i la facilitat probatòria de les parts, i que -per tant- ha de donar lloc a què en els supòsits en que la manca d'aplicació de la ficta confessió pel magistrat de instància aquesta sigui raonada mínimament.

En el cas present la demandada, que constava degudament citada (segons consta a l'acusament de rebut, foli 7), no comparegué al judici, i la sentència d'instància ha considerat acreditada tant la relació laboral com el cessament de la mateixa, als fets provats primer i segon, que reflecteix que 'la relación laboral del actor con la empresa demandada finalizó en fecha 27.5.11, procediendo la empresa a la baja ante la TGSS del demandante', però, per contra, no considera acreditat queaquest cessament fos per causa d'acomiadament, en tant que '...no consta remisión de burofax, telegrama o medio probatorio alguno, como la prueba testifical, que acredite mínima o al menos indiciariamente que algún responsable de la empresa comunicó al actor su despido de forma verbal como causa de extinción'.

Aquest raonament, la inexistència d'altres mitjans de prova, per si sol, no pot justificar la manca d'aplicació de la ficta confessio respecte de l'acomiadament invocat, un cop acreditat el cessament de la relació laboral en la mateixa data. En raó de la doctrina ja exposada, corresponia a la demandada la càrrega d'acreditar que la causa d'aquell cessament fou per voluntat o abandonament del treballador, o una altra causa diferent de l'invocat acomiadament. I si la demanda no comparegué, no havent apreciat el jutge -d'ofici- cap motiu o raó que justifiqués la conclusió contrària, havia de considerar acreditat que aquell cessament constituí un acomiadament.

Per tant, és d'apreciar l'infracció de l' article 217.7 LEC per part de la sentència d'instància en relació a la jusriprudència ja esmentada i, per tant, amb revocació de la mateixa, declarar que el cessament de data 27.5.11 constituí un acomiadament que s'ha declarar improcedent, atès l'incompliment dels requisits formals establerts a l' art. 55 ET , amb les corresponents conseqüències de condemna establertes als arts. 55 i 56 ET , en el redactat anterior al recent RDL 3/2012 que era el vigent en el moment del cessament i en ser dictada la sentència d'instància.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació.

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el recurs de suplicació interposat per Pedro Jesús contra la sentència dictada pel jutat del social núm. 20 de Barcelona a 13.10.11, recaiguda en actuacions 682/11 , que hem de revocar i revoquem íntegrament, i, amb estimació íntegra de la demanda inicial, declarem la improcedència de l'acomiadament produït en data 27.5.11 i condemnem la demandada RAMOZA EUROPEA SL a readmetre al demandant o a abonar-li una indemnització de 2.247,75 euros, segons opció que haurà de fer en els cinc dies posteriors a la notificació de la sentència, amb l'abonament en ambdós casos dels salaris de tramitació devengats des de la data de l'acomiadament, fins a la notificació de la present sentència. S'absol al FONS DE GARANTIA SALARIAL, sense perjudici de la seva responsabilitat legal en cas d'insolvència empresarial.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.