Sentencia Social Nº 3666/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 238/2007 de 05 de Mayo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 de maig de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3666/2008

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 24 Barcelona de data 5 de juliol de 2006, dictada en el procediment núm. 237/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Esther , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 4 d'abril de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 5 de juliol de 2006, que contenia la decisió següent:

"Estimando en parte la demanda interpuesta por Dª Esther frente al Instituto Nacional de la Seguridad Social, declaro el derecho de la actora a permanecer en situación de incapacidad temporal hasta que sea nuevamente valorada por el Institut Català d'Avaluacions Mèdiques".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO. La actora, Dª Esther, con DNI nº NUM000, nacida el 11-10-57, consta afiliada al Régimen General de la Seguridad Social con el nº NUM001 por su profesión habitual de Oficial textil Cosedora.

SEGUNDO. En fecha 7-1-04 inició un período de incapacidad temporal y agotó el subsidio el día 6-7-05, si bien el Instituto Nacional de la Seguridad Social acordó prorrogar el mismo hasta la fecha de la resolución de la incapacidad permanente. En fecha 20-10-05 fue reconocida por el Institut Català d'Avaluaciones Mediques, determinando el siguiente diagnóstico: "Trastorno distímico actualmente de intensidad leve-moderada sin interferencia en las actividades cotidianas", calificando dichas dolencias sin presunción de incapacidad permanente. En fecha 27-10-05 se acordó demorar la calificación de la incapacidad permanente.

TERCERO. A su vez, el Instituto Nacional de la Seguridad Social, en base a un informe emitido por la Comisión de Evaluación de Incapacidades nº 1 de fecha 11-10-05, acordó demorar nuevamente la calificación de la incapacidad permanente, citándola para una nueva revisión para el día 6-7-06.Y a su vez, por resolución de 17-1-06 declaró que no procedía reconocerle en situación de incapacidad permanente en grado alguno, en base a las siguientes lesiones:

"Trastorno distímico actualmente de intensidad leve-moderada sin interferencia en las actividades cotidianas".

CUARTO. Frente a esa resolución la actora interpuso reclamación previa, que fue desestimada en fecha 24-2-06.

QUINTO. La base reguladora de la prestación es de 802,18 euros y la fecha de efectos es de 18-1-06 para la incapacidad permanente total y de 6-7-05 para la absoluta.

SEXTO. La actora con posterioridad a la denegación de la incapacidad permanente se reincorporó a su puesto de trabajo y por carta de fecha 31-1-06 la empresa le comunicó su despido, motivado por disminución en su rendimiento, falta de concentración y por no considerarla apta para desarrollar las tareas de su trabajo, reconociendo la improcedencia del mismo (doc. 3 de la parte actora).

SÉPTIMO. La actora presenta un trastorno depresivo de unos dos años de evolución, secundario a problemática laboral, con somatizaciones diversas y con poca respuesta al tratamiento; en dos ocasiones ha realizado sobreingesta medicamentosa con intención autolítica.

Tercer. Contra aquesta sentència la part DEMANDADA l'INSS va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i el va impugnar en forma Esther . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que estimà en part la demanda interposada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Absoluta, o, subsidiàriament, Total, s'interposa per l'Entitat Gestora Recurs de Suplicació, que es basa en tres motius, el primer dedicat a demanar la reposició de les actuacions al moment en que s'han produït infracció de normes de procediment, el segon la modificació dels fets declarats provats i en el tercer es denuncia la infracció de normes jurídiques o de la jurisprudència.

SEGON.- En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a ) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , l'Institut demandat sol.licita es declari la nul.litat de la sentència, atès que aquesta ha infringit el que disposa l' article 12.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil , i al.lega, en síntesi, que la litis ha estat incorrectament constituïda, atès que no s'ha demandat a l'Entitat col.laboradora que assegura la prestació d'Incapacitat Temporal, la Mútua Egara, que va ser precisament la que va instar el procediment d'incapacitat permanent objecte del present plet. Ens trobem doncs, davant de l'excepció de manca de litisconsorci passiu necessari que provoca indefensió a una entitat que hauria d'haver estat demandada, si es té en compte que en la decisió de la sentència es condemna al pagament de la prestació d'Incapacitat Temporal, quan la responsabilitat del pagament d'aquest subsidi és de l'esmentada Mútua.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials en el supòsit que s'hagin infringit normes o garanties del procediment que hagin produït indefensió.

Com ja ha posat de relleu aquesta Sala en multitud de resolucions, en la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentència de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici haya produit indefensió a alguna de les parts processals.

Doncs bé, aplicant la doctrina citada al present supòsit és clar que l'al.legació ha de ser estimada, perquè en el present litigi ha estat infringit de manera flagrant l' article 12.2 de la LEC , tal com afirma l'Entitat Gestora i això amb independència de que - encara que la recurrent no ho al.lega- també s'ha de posar de relleu que la decisió de la sentència és incongruent amb el petitum de la demanda, la qual cosa ha comportat -de retruc- la infracció denunciada.

En efecte, en el present litigi la part actora va interposar demanda únicament contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social sol.licitant se li reconegués que es troba en situació d'Incapacitat Permanent Absoluta o, subsidiàriament, Total per a la seva professió habitual, sol.licitant en conseqüència, es condemnés l'esmentat Institut al pagament de la pensió corresponent. Aquesta era la pretensió que figura en el petitum de la demanda i, en congruència amb aquesta pretensió, la sentència l'hauria d'haver estimat o desestimat. Com es pot notar en aquell moment la demanda no patia del defecte denunciat, atès que l'única Entitat responsable del pagament de la prestació sol.licitada era l'Institut demandat, atès que la prestació prové de la contingència de malaltia comú.

Per contra, en la sentència es raona que l'Entitat Gestora va emetre dues resolucions divergents, una en data 27.10.2005 per la qual acordà prorrogar la situació d'Incapacitat temporal fins el dia 6.7.2006 (data límit de 30 mesos establerta a l' article 131 bis de la Llei General de la Seguretat Social) i una altra de data 17.1.2006 en la qual es resolgué que no procedia declarar l'actora en situació d'Incapacitat Permanent en cap grau, per la qual cosa entén que és aconsellable prorrogar la qualificació de la incapacitat permanent, tal com va acordar el demandat en la primera resolució, "a fin de que se determine claramente el cuadro clínico que afecta a la trabajadora y si el mismo cumple las notas de ser crónico y definitivo". D'acord amb aquest raonament, la decisió de la sentència declara el dret de l'actora a romandre en situació d'Incapacitat temporal fins que sigui novament valorada per l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, decisió incongruent, com hem dit abans, amb el petitum de la demanda, en el qual l'actora sol.licitava se la declarés en situació d'Incapacitat Permanent Total.

Com s'ha dit abans, la demanda estava correctament dirigida contra l'INSS, atès que aquest és l'únic que seria responsable del pagament de la prestació, en el supòsit de que fos estimada la pretensió i l'actora fos declara en situació d'incapacitat permanent absoluta o total, derivada de malaltia comú, sense que calgués dirigir-la contra la Mútua responsable del pagament del subsidi d'incapacitat temporal, perquè aquesta no tenia cap responsabilitat en el pagament de la prestació sol.licitada. Però en haver reconegut la sentència el dret de la demandant a continuar en situació d'incapacitat temporal, és evident que la litis està mal constituïda, perquè no es pot condemnar a una entitat a pagar una prestació, quan no ha estat demandada i en conseqüència no ha tingut cap coneixement del litigi.

Així doncs, la sentència s'haurà d'anul.lar reposant les actuacions al moment anterior al judici, requerint a la part actora perquè ampliï la demanda contra la Mútua responsable de la prestació d'incapacitat temporal. No cal entrar, en conseqüència a l'examen de la resta dels motius del recurs.

VISTOS els preceptes legals esmentats, els que hi concorden i demés disposicions d'aplicació general,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 24 de Barcelona, en data 5 de juliol de 2.006, que va recaure en les Actuacions núm. 237/06 , en virtut de demanda presentada per Doña. Esther contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL en reclamació per Incapacitat Permanent i, sense entrar a examinar el fons de l'assumpte, anul.lem la sentència d'instància ordenant reposar les actuacions al moment d'admetre la demanda a tràmit amb l'objectiu de que el jutjat requereixi a la part actora perquè ampliï aquesta contra la Mútua responsable del pagament de la prestació d'Incapacitat Temporal.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.