Sentencia Social Nº 3750/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4352/2013 de 22 de Mayo de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 22 de maig de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3750/2014

En el recurs de suplicació interposat per INSS a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 6 de maig de 2013 dictada en el procediment núm. 1220/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part TGSS i Gonzalo , ha actuat com a ponent Il· lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 17-12-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 6 de maig de 2013 , que contenia la decisió següent:

Estimar la demanda presentada per Gonzalo contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i declaro l'actor en situació d'invalidesa permanent ABSOLUTA per malaltia comuna, per agreujament, i el dret a rebre la prestació per import del 100 per cent de la base reguladora de 1.261,37 euros al mes a partir de la data d'efectes 15.10.12, conseqüentment condemno l'ens gestor a pagar a l'esmentada part actora aquesta prestació, amb els mínims, les millores i les revalortizacions legalment procedents.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1r. El demandant, Gonzalo , nascut el dia NUM000 .57 i amb DNI núm. NUM001 , figura afiliat a la Seguretat social, en la seva professió de vigilant de seguredat.

2on. Inicià un procés d'incapaciatat total el 10.2.12.

3er.- Per resolució de data 17.10.12 va ser declarat en situació d'invalidesa permanent en grau de total, a causa de les següents malalties: 'Recidiva herniaria L5-S1 tras atrodesis en 2010+cervicobraquialgia d. atrapamiento n. cubital moderado a nivel de codo derecho con limitaciones del funcionalismo locomotor. Transtorno depresivo y de personalidad no especificados'.

3r. Contra aquesta resolució es va interposar una reclamació prèvia, amb què s'exhauria la via administrativa, que va ser desestimada.

4t. La base reguladora de la prestació és de 1.261,37 euros al mes per a la invalidesa i la data d'efectes 15.10.12.

5è. El demandant pateix: 'Recidiva herniaria L5-S1 tras atrodesis en 2010+cervicobraquialgia d. atrapamiento n. cubital moderado a nivel de codo derecho con limitaciones del funcionalismo locomotor. Trastorn depressiu major, episodi únic, greu, sense component psicòtic. Trastorn de la personalitat no especificat. '

Tercer.Contra aquesta sentència la part codemandada INSS va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs del Institut Nacional de la Seguretat Social contra la Sentència que estima declarar el treballador en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, és revisar els fets provats i examinar les infraccions de normes substantives i de la jurisprudència, en empara en l' article 193, b ) i c) de la Llei 36/ 2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

El demandat presenta impugnació al recurs oposant-se als motius que planteja.

Segon. El Ens Gestor postula la modificació del fet provat cinquè referit a les lesions que hi consten sense nombrar-lo i combat l'afirmació fàctica de la sentència sobre que el demandant pateix 'trastorn depressiu major episodi únic, greu, sense component psicòtic. Trastorn de la personalitat no especificat.'. Sense proposar cap redactat concret, es remet a la patologia de trastorn depressiu que es recull en els documents mèdics de la part que cita, que diagnostiquen 'trastorn depressiu no especificat i Trastorn de la personalitat no especificat', 'sent el trastorn depressiu associat al trastorn de la personalitat.'

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present no es pot estimar la modificació perquè més enllà de no estar formulat el motiu en forma processal correcte respectant els requisits doctrinals exigits en l'apartat 3 de l'article núm. 196 i lletra b) de l'article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , el recurrent basa la modificació en proves mèdiques de la part que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts del procés. Informes i pericials mèdiques que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a l'afectat. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial a l'examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques pericial i documentals practicades, ja que no està obligat a seguir el seu dictamen.

En conseqüència amb el raonat i en aplicació de la doctrina jurisprudencial citada desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i al lega en síntesi, que encara que s'alteri el relat fàctic en la forma proposada, no concorren les condicions exigides atès que les lesions psíquica i físiques que presenta no són invalidants de forma absoluta, i cita doctrina i criteri jurisprudencial sobre la interpretació del concepte legal de la incapacitat permanent absoluta, que considera s'ha aplicat indegudament perquè el conjunt del estat de salut del demandant no te la entitat severa que aquest grau d'incapacitat permanent requereix.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la situació d'incapacitat permanent, ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixen d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta el demandant per a ser creditor de la incapacitat absoluta reconeguda, el cinquè fet provat de la relació fàctica no modificat, reflecteix un conjunt de patiments importants degut al episodi únic sever de trastorn depressiu major. No obstant, la majoria de la Sala no considera que tingui la entitat severa necessària per comportar una incidència funcional combinada que redueixi de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja què, tal com raona el magistrat de la instància en el segon Fonament de Dret la patologia determinant és el quadre de 'Trastorn depressiu major, episodi únic, greu, sense component psicòtic. Trastorn de la personalitat no especificat'. Aquesta Sala Social ha dit en nombroses sentències que el Trastorn depressiu major admet moltes graduacions de la seva entitat, ja que el qualificatiu de 'major' no es refereix a la gravetat, sinó a si es considera crònic, en termes mèdics anglosaxons d'on prové aquest concepte. Efectivament la sentència entén que el Trastorn depressiu major és greu, o sigui que expressa una entitat important i fins i tot severa. El criteri majoritari de la Sala conclou que el fet de constituir aquests trastorn depressiu major un 'episodi únic', expressa una temporalitat de la patologia que indica que ara per ara no es pot considerar permanent, i en conseqüència no és definitiu ni irreversible, devent seguir tractament i control mèdic, atès que no consta que esgotés la incapacitat temporal.

Per aquests raonaments, el demandant no reuneix les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , devent estimar aquest motiu del recurs i revocar la sentència de la instància amb absolució del ens gestor i confirmació de la Resolució del Institut Nacional de la Seguretat Social de 17 d'octubre de 2012 que declara el demandant en situació d'incapacitat permanent total derivada de malaltia comuna.

Atesos els fonaments jurídics precedents

Fallo

Estimar el Recurs de Suplicació interposat pel Institut Nacional de la Seguretat Social contra la Sentència de 6 de maig de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 33 de Barcelona en el procediment núm. 1220/2012, que revoquem, amb absolució del ens gestor, i confirmar la Resolució del Institut Nacional de la Seguretat Social de 17 d'octubre de 2012 que declara el demandant en situació d'incapacitat permanent total derivada de malaltia comuna.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.