Sentencia Social Nº 3793/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1300/2007 de 07 de Mayo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 7 de maig de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3793/2008

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 18 Barcelona de data 18 d'octubre de 2006 dictada en el procediment núm. 448/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Daniela , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 27 de juny de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 d'octubre de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que, estimando la demanda interpuesta por Dª Daniela, contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo declarar y declaro al actor en situación de incapacidad permanente absoluta, derivada de enfermedad común, con derecho a percibir una pensión mensual equivalente al 100% de la base reguladora de 899,30 euros mensuales, con efectos de 17-3-2.006, más las revalorizaciones y mejoras a que haya lugar, condenando a la entidad gestora al pago de dicha prestación".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La actora, D.ª Daniela, con DNI nº NUM000, nacida el 18-1-1.946, se halla afiliada a la Seguridad Social.

2.- Mediante sentencia de 7-3-2.003 dictada por el Juzgado de lo Social Nº 3 de esta ciudad se declaró a la actora en situación de incapacidad permanente total derivada de enfermedad común, para su profesión habitual de Auxiliar Administrativa- Telefonista, en base a las siguientes dolencias:

-Hipoacusia sensorial bilateral, con pérdida auditiva en el oído derecho del 96,2%, y en el oído izquierdo del 55%.

-Espondiloartrosis moderada.

-Gonartrosis incipiente bilateral.

3.- En fecha 17-1-2.006 la actora presentó solicitud de revisión por agravación ante la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social, esta entidad dictó resolución en fecha 16-3-2.006, en la que se declaraba no haber lugar a revisar por agravación el grado de incapacidad reconocido a la actora.

4.- Contra dicha resolución la actora formuló reclamación previa al considerar que estaba afecto de una incapacidad permanente absoluta, derivada de enfermedad común, que fue desestimada por resolución de 27-4-2.006.

5.- En caso de estimarse la demanda la base reguladora es de 899,30 euros mensuales y la fecha de efectos de 17-3-2.006; hechos no discutidos por las partes.

6.- La actora presenta las siguientes lesiones:

-Hipoacusia neurosensorial con pérdida auditiva, de 90% en el oído izquierdo y del 100% en el oído derecho; déficit conversacional.

-Espondiloartrosis moderada.

-Gonartrosis incipiente bilateral.

-Omalgia izquierda por tendinopatía, con limitación funcional.

-Trastorno depresivo grave, de mal pronóstico, en conmorbilidad con un trastorno adaptativo grave.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandada Institut Nacional de la Seguretat Social planteja recurs de suplicació contra la Sentència que estima declarar la demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- Qui recorre pretén la modificació del fet provat sisè de la sentència que recull les lesions i limitacions funcionals, i proposa que s'el limini la patologia psíquica greu perquè considera que ha de constar un trastorn distímic amb somatitzacions, segons els documents mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present l'esmena al sisè fet provat es basa en proves mèdiques que l'òrgan judicial va valorar conjuntament amb la resta d'elements de convicció. Per aquests motius i pel fet que la resta de patologies en el seu conjunt són també determinants sobre tot la incontinència fecal, es desestima aquest objecte del recurs.

Tercer.- La part recurrent denuncia la infracció per no aplicació de l' article 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social ( LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa en relació amb l'article núm. 143 de la mateixa norma perquè considera que les lesions que van donar lloc al reconeixemment de la incapacitat permanent total no s'han agreujat ni n'han aparegut de noves que siguin transcendents .

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concòrrer l'existència de lesions que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137.5 i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus, ja esmentats. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. La norma exigeix l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques, neurològiques i psíquiques, impedeixi dur a terme qualsevol tasca encara que sigui sedentària.

En el cas present les lesions que pateix la demandant es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta que postula perquè la severitat del quadre patológic psíquic i de dèficit sever de la oïda amb sordera profunda, a més de l'omàlgia i el quadre artròssic impossibilita el treball de manera permanent. Per tant es considera que la sentencia de la instància no infringeix l' article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial esmentada, raó per la qual s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs, tot a vegada que la hipacúsia s'ha agreujat fins a presentar actualment sordera profunda i ha aparegut el trastorn depressiu greu de mal pronòstic amb trastorn adaptatiu greu.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per l'Institut nacional de la Seguretat Social contra la Sentència de 18 d'otubre de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 18 de Barcelona en el procediment núm. 448/2006 seguit a instància de Daniela contra l' esmentat Institut, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.