Sentencia Social Nº 4068/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 105/2006 de 25 de Mayo de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

Barcelona, 25 de maig de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4068/2006

En el recurs de suplicació interposat per Carlos Jesús a la sentència del Jutjat Social 2 Granollers de data 3 de maig de 2005 dictada en el procediment núm. 65/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part FONDO DE GARANTIA SALARIAL i Juan Pedro , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 20 de gener ded 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 de maig de 2005, que contenia la decisió següent:

"Que estimo la demanda interpuesta por DON Juan Pedro contra D. Carlos Jesús , declaro improcedente el despido despido del actor y condeno a la demandada a readmitirle o, a su opción que de berá ejercitar en el plazo de CINCO DIAS contados desde la notificación de esta Sentencia, a indemnizarle con la suma de MIL SEISCIENTOS UN EUROS CON VEINTUCATRO CENTIMOS y, en ambos casos, a pagarle los salarios dejados de percibir desde la fecha del despido a la de notificación de esta Sentencia a razón de 61 euros diarios por cada día natural transcurrido en el período."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor trabajaba para la demandada con la categoría de OFICIAL de 1ª desde 25-0-04 y percibía un salario de 1830 Euros mensuales con inclusión de la parte proporcional de pagas extraordinarias ( folios 28,29,35 y 36 y hecho 1ª de la demanda no controvertido en cuanto al salario).

SEGUNDO.- El actor y el demandado mantuvieron una controversia el dia 13-12-2004, sobre el devengo de la paga extraordinaria de Navidad y se ausentó de la obra para consultar con un abogado. El día 14-12-04 el actor se presentó a trabajar a la hora normal de entrada (08:00 h) y no se le permitió trabajar siendo despedido verbalmente por el demandado, solicitando el actor la confirmación escrita del despido a lo que el demandado contestó que el día anterior había causado baja voluntaria ( testifical de D. Federico y de D. Javier y folios 22 a 26).

TERCERO.- La empresa demandada se rige por el Convenio Colectivo de Construcción ( folios 28 y 29).

Tercer. Contra aquesta sentència la part CODEMANDADA Carlos Jesús va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, QUI HO VA IMPUGNAR EN FORMA Don. Juan Pedro . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandada planteja recurs de suplicació contra la Sentència que declara l'acomiadament improcedent i imposa a la recurrent una multa de 300 euros i la condemna al pagament dels honoraris del lletrat de la part demandant en base a l'article núm. 97.3 de la Llei de Procediment Laboral en relació amb l'article núm. 66.3 de la pròpia norma. Basa l'objecte del recurs a examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència i examinar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials empara en l'article 191 c) i b) de la Llei de Procediment laboral, el text refós de la qual va ser aprovat pel RD. Legislatiu 2/1995 de 7 d'abril.

Segon.- La part que recorre denuncia en primer lloc la infracció per aplicació indeguda de l'article núm. 66.3 de la Llei de Procediment Laboral, en relació amb l'article núm. 97.3 de la mateixa norma. Manifesta que no procedeix la seva aplicació perquè l'empresa no va ser citada per a la conciliació administrativa preprocessal, encara que consti així en l'acta de conciliació estesa el dia 14 de gener de 2005 pels Serveis Territorials de Barcelona, Secció de Conciliacions del Departament de Treball, expedient núm. 35183/2004. Manté que no existeix cap constància de rebuda de la citació a l'empresa.

La Sala no pot estar d'acord amb el raonament, tota vegada que si efectivament la recurrent no va ser citada en forma, havia d'haver al·legat aquesta manca de citació en la vista oral o fet la corresponent protesta a la vista de la constància en l'acta de conciliació administrativa de l'existència d'una citació que no li havia arribat. D'acord amb l'article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil, carregava amb la prova de la manca de citació a la conciliació preprocessal, que havia de plantejar en la vista oral per defecte processal del requisit obligatori de conciliació previ a l'acció judicial, segons l'article núm. 63 de la Llei de Procediment Laboral.

Tercer.- El segon motiu del recurs, si be l'empara en l' article núm. 191,b) de la llei processal, és per a examinar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials. S'estén en consideracions sobre la prova documental que va aportar i conclou que el magistrat de la instància no l'ha tingut en compte en el moment de jutjar, que al seu entendre demostra la dimissió voluntària del demandant, atès que el dia 13 de desembre de 2004 va anar-se'n del treball i no es va incorporar fins el dia següent dia 14 de desembre, i que va ser donat de baixa en el Regim General de la Seguretat Social a través de la Tresoreria General el mateix dia 13 de desembre, de forma que els fets que s'han de tenir en compte són els d'aquest dia, tal com corroboren els faxos del recurrent que demostren que la seva actuació es va basar en la comunicació del treballador de resoldre voluntàriament la relació laboral.

La Sala entén de què, encara que aquest motiu de recurs es refereixi de forma errònia a la revisió de fets provats, que no cita, ni tampoc proposa cap text alternatiu, pel contingut d'aquest apartat del recurs, de fet planteja l'examen del dret aplicat, i en concret de l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, encara que no el citi, ja que es refereix a la valoració judicial de la prova practicada.

Els fets provats per tant no han sigut atacats i la mateixa part recurrent reconeix en el recurs que el dia 13 de desembre de 2004 el treballador se'n va anar de la feina i que s'ha va incorporar el dia següent a l'hora normal de treball i no se li va permetre treballar. Nega l'existència d'acomiadament verbal perquè manté que el dia 13 de desembre de 2004 el treballador al anar-se'n del lloc de treball va manifestar la seva voluntat de resoldre la relació laboral entre les parts.

La voluntat del treballador de no extingir la relació laboral queda provada al incorporar-se el dia següent en hora normal d'inici de jornada laboral de treball al seu lloc. En el cas present es fa evident que no es compleix l'exigència de la doctrina jurisprudencial de què la voluntat d'extinció del treballador ha d'expressar-se de forma inequívoca i indiscutible, sense deixar lloc a dubtes del seu real i efectiu significat ( STS. de 16 de desembre de 1980 i de 27 de juny de 1983, les de la Sala social del TSJ. de La Rioja de 5 de juliol de 2005, As 20052061 ; o la de la Sala Social del TSJ de València de 15 d'abril de 2005, As 2005924 , per totes) ).

En el cas present, l'empresa no va permetre que iniciés el treball el dia 14 de desembre, i va ser acomiadat verbalment. En no deixar incorporar el treballador al seu lloc i no donar-li feina, l'empresa va procedir de forma unilateral a rescindir la relació laboral, actuació que constitueix un acomiadament, que s'ha de considerar d'improcedent. Davant la reincorporació del demandant per a treballar, si l'empresa mantenia com ho fa en el recurs, de què va rescindir el contracte el dia anterior, ho havia de provar amb els mitjans de prova al seu abast, cosa que no va fer, perquè els faxos intercanviats a què fa referència aquest motiu del recurs són reiteració de la seva postura de què el treballador va resoldre la relació laboral voluntàriament el dia 13 de desembre de 2004, i no únicament de què aquell dia va abandonar el lloc de treball i va incorporar-se el dia següent. Li competia la càrrega d'aquesta prova de la voluntat inequívoca de rescissió del treballador, tota vegada que per sí mateixa l'absència injustificada del lloc de treball per unes hores o un dia no és causa d'acomiadament. En el cas present la relació fàctica te per provat que va absentar-se per anar a consultar un advocat, de forma que en aquest cas inclús l'absència al treball pot entendre's que és justificada.

No es pot atendre la manifestació de la recurrent sobre la valoració de la prova, perquè efectivament l'òrgan judicial te facultat exclusiva de valoració dels mitjans de prova i elements de convicció que aportin les parts per la seva potestat jusridiccional. El caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet de què no es tracta d'una segona instància, impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats (Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que, com s'ha dit, aprecia els elements de convicció segons l'article 97.2 de la Llei de procediment laboral, que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la LEC. 1/2000 com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè suposa un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals ( STC. Núm. 44 /1989 de 20 de febrer; núm. 175/1985 de 15 de febrer, per totes).

Per tant, s'ha de desestimar també aquest motiu del recurs, i confirmar la sentència de la instància en la seva totalitat.

Quart.- En aplicació de l'article núm. 233 de la Llei de Procediment Laboral, correspon condemnar l'empresa recurrent a què pagui 400 euros en concepte d'honoraris a la lletrada que signa l'escrit d'impugnació del recurs.

Vistos els fonaments de dret precedents,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per l'empresa Rafael Romero Hernàndez contra la sentència de 3 de maig de 2005 dicta pel Jutjat Social núm. 2 de Granollers en el procediment núm. 65/2005 seguit a instància Don. Juan Pedro contra l'esmentada empresa recurrent i el Fons de Garantia Salarial, la qual confirmem en la seva totalitat. Condemnar-la també a què pagui 400 euros en concepte d'honoraris de la lletrada que signa l'escrit d'impugnació del recurs. Donis el curs legal al dipòsit i asseguraments.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.