Sentencia Social Nº 4112/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8775/2006 de 05 de Junio de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 5 de juny de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4112/2007

En el recurs de suplicació interposat per Diego a la sentència del Jutjat Social 1 Sabadell de data 21 de juny de 2006 dictada en el procediment núm. 14/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part OBRAS Y SERVICIOS

Antecedentes

Primer. En data 12 de gener de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de juny de 2006 , que contenia la decisió següent: " Que desestimando la demanda formulada por D. Diego contra OBRAS Y SERVICIOS SANTA PERPETUA S.L. declaro la procedencia del despido, convalidando la extinción del contrato de trabajo sin derecho a indemnización alguna, absolviendo a la mentada empresa de las pretensiones formuladas en su contra "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º.- Circunstancias personales.- El demandante acredita en la empresa demandada las siguientes circunstancias profesionales:

-Antigüedad desde el 8 de junio de 1999

-Categoria de oficial de 1ª y

-Salario bruto de 1.586,21 euros mensuales (52,26 euros diarios) con inclusión de pagas extras.

El actor era el encargado de obras de la demandada.

(Resulta de los documentos aportados por el demandante, doc. 11, asi como de la propia declaración del actor en el acto de juicio).

2º.- Carta de despido.- El pasado 29-11-2005 la empresa demandada le comunicó el despido por medio de la carta de igual fecha que obra al doc. uno del demandante, cuyo contenido se da aqui por reproducido en su integridad.

En la referida carta se le imputan hechos constitutivos de faltas subsumibles en el art. 54-d del Estatuto de los Trabajadores . En concreto se refiere en la carta que "En estos dias ha llegado a nuestro conocimiento que desde hace algunos meses, aproximadamente un año, viene Vd. apropiándose de diferente material... en algunos casos... propiedad de esta empresa y en otros pertenecientes a los propios clientes para los que realizamos nuestros trabajos de construcción... De la empresa Metalls Santa Perpetua S.L. ha sustraido una cantidad aproximada de 2.335 kgrs. de polvo de latón cuyo valor asciende a 3.970 Euros y que posteriormente ha vendido al señalado establecimiento o a otro sito en la entrada de Sabadell... también hemos podido constatar, a través de averiguaciones efectuadas ante sus propios compañeros que Vd. consume cocaina y cannabis, durante las horas de trabajo con grave riesgo de su salud y por supuesto de su seguridad y la del resto de sus compañeros...".

3º.- Carta a al empresa de la empresa MSP S.L.

En fecha 22 de septiembre de 2005 la empresa MSP remitió a la demandada carta, que obra al documento 3 de la misma, en la que se referia que "... estas últimas semanas hemos descubierto una falta progresiva de viruta de latón depositada en nuestro almacén de C/ Mallorca núm. 20... de Santa Perpetua de Mogoda. A fecha de hoy, la cantidad que nos falta es de 2.335 Kgrs. que equivale a 3.970 Euros... les pedimos encarecidamente nos devuelvan el citado juego de llaves e investiguen a su personal ( al igual que nosotros lo haremos con el nuestro ) ya que, en caso de no encontrar responsables directos en un plazo de 2 meses, procederemos a denunciar estos hechos a la Guardia Civil..." .

4º.- Declaración de trabajador D. Alvaro .

En fecha 17 de noviembre de 2005 el también trabajador de la empresa D. Alvaro , firmó un escrito de manifestaciones obrante al documento núm. uno de la demandada y que se da aqui por reproducido, en el que expresaba que el mismo lo hacia "... sin ningún tipo de coacción y por voluntad propia...", reconocida su participación,, desde hace aproximadamente un año, en unión de 2 trabajadores de dicha empresa, entre ellos el actor, sin autorización ni conocimiento de la empresa, de la sustanciación de distintos materiales de obras y almacenes de clientes que con posterioridad habrian sido vendidos y repartidos su importe entre los tres. Especificamente reconocia la sustracción de varias toneladas de polvo de latón que habría sido detectada por el cliente y comunicaba a la empresa.

El referido escrito de manifestaciones fue ratificado en el acto de juicio.

5º.- Retirada y apropiación de materiales.

El actor encargado de las obras tenía conocimiento de que el también trabajador D. Alvaro , ha venido vendiendo materiales sin permiso de la dirección de la empresa.

(Resulta de la propia declaración del actor en el acto de juicio y de la declaración del testigo Sr. Alvaro ).,

6º.- Cargo representativo.

No ostentaba en el momento del despido, ni ha ostentado con anterioridad cargo de representación colectiva o sindical. (Resulta de la propia demanda).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda i declara procedent l'acomiadament presenta recurs la part actora que ha estat impugnat per l'adversa.

SEGON. El primer motiu del recurs, per la via del article 191 a) de la LPL , al lega el vici de incongruència, demanant la nul litat de la sentència i la reposició al moment anterior a ser dictada. Cita l' article 97.2 de la LPL i els articles 209, 218 i 283.3 de la LEC , d'aplicació supletòria, indicant que existeix un error patent, per haver-se arribat a una conclusió que qualifica d'absurda o contrària als principis elementals de la lògica i la experiència. Pretén el recurrent la substitució de la valoració de la prova que ha realitzat el jutge per la que interessa al demandant, rebutjant els elements de convicció que han portat al jutge a determinar els fets provats, en base a la declaració del testimoni. El vici d' incongruència el concreta en la manca de valoració de la suposada discriminació al legada per la part, que tal com indica en el recurs va ser exposada en l'acta del judici oral fase de rèplica.

Tanmateix, el propi recurrent aporta els elements que han de donar lloc a rebutjar el seu primer motiu de recurs. En primer lloc, per quant no és en la fase de rèplica quan es determina la pretensió ni els motius de impugnació de la mesura extintiva, sinó en la demanda presentada, conforme al article 80 de la LPL , que ha de central tots els elements bàsics del seu objecte. Per altra banda, no es pot apreciar cap incongruència en la sentència, ni cap vici respecte a la seva construcció fàctica ni jurídica, ja que la sentència recorreguda raona de forma suficientment clara i detallada els elements de convicció resultants de les proves de les quals dedueix el seu relat fàctic, tal com explicita el fonament jurídic primer de la sentència, que complementa les referències que dins els fets provats es remeten a la prova practicada, en especial, la testifical, valorada segons els criteris de la sana crítica, en aplicació del principi de immediació, més la documental a que es remeten els fets provats de la sentència. En conclusió es valora que la sentència reuneix els requisits de motivació que estableix l' article 97-2 de la LPL , sense que es pugui apreciar cap vici processal ni arbitrarietat en la decisió que puguin constituir una violació del principi de tutela judicial efectiva, que cita el demandat, al marge de la seva discrepància de la valoració dels mitjans de prova practicats, que correspon al jutge de instància, que es sobirà per a la seva apreciació, amb tal que sigui raonada ( STC 24/1990, de 15 de febrer ).

TERCER. Respecte al vici de incongruència omisiva, cal recordar la doctrina jurisprudencial continguda en la sentència del STS 25-04-2006 Rec 147/2005 que indica: "Para poder apreciar la incongruencia de la resolución judicial, como se dice en la STC 172/2001, de 19 de julio ( RTC 2001, 172) , resulta necesario que el órgano judicial conceda algo no pedido o se pronuncie sobre una pretensión que no fue oportunamente deducida por los litigantes, e implique un desajuste o inadecuación entre el fallo, o parte dispositiva de la resolución judicial, y los términos en que las partes formularon sus pretensiones en el proceso (por todas, SSTC 113/1999, de 14 de junio [ RTC 1999, 113] , y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182 ] ). Además, para que esa incongruencia tenga relevancia constitucional debe suponer una modificación sustancial del objeto procesal, con la consiguiente indefensión y sustracción a las partes del verdadero debate contradictorio, produciéndose un fallo extraño a las respectivas pretensiones de las partes (por todas, SSTC 20/1982, de 5 de mayo [ RTC 1982, 20] y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182 ] ).

Por otra parte, para que una sentencia incurra en el vicio de incongruencia por omisión es preciso que se produzca una falta de respuesta razonada en la resolución judicial al planteamiento de un elemento esencial de la pretensión, cuyo conocimiento y decisión por el Tribunal sean trascendentes para fijar el fallo. Sólo así se daría una denegación tácita de justicia contraria al artículo 24.1 de la Constitución ( RCL 1978, 2836) . Así se afirma en la sentencia de esta Sala de 13 de mayo de 1998 ( RJ 1998, 4645) (recurso 1439/1997), entre otras muchas. Como se recuerda en esta sentencia, esas conclusiones son el reflejo de una abundantísima doctrina del Tribunal Constitucional, expuesta en las sentencias 142/1987 ( RTC 1987, 142) , 36/1989 ( RTC 1989, 36) , 368/93 ( RTC 1993, 368) , 87/1994 ( RTC 1994, 87) y 39/1996 ( RTC 1996, 39) , y que resumidamente afirma que sólo viola el artículo 24.1 de la Constitución aquella incongruencia en virtud de la cual el órgano judicial deja sin contestación las pretensiones de las partes sometidas a su conocimiento, siempre que el silencio judicial no pueda razonablemente interpretarse como una desestimación tácita (sentencia 368/93). La exigencia del artículo 359 de la Ley de Enjuiciamiento Civil -en el texto de 1881 ( LEG 1881, 1 ) - de que las sentencias decidan todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto de debate y de que sean congruentes con las demandas y con las demás pretensiones deducidas oportunamente en le pleito, no implica un ajuste literal a las pretensiones, dada la potestad judicial para aplicar la norma correcta, lo que supone el deber judicial de dar respuesta adecuada y congruente con respecto a los hechos que determinen la «causa petendi», de tal modo que sólo ellos, junto con la norma que les sea correctamente aplicable, sean los que determinen el fallo (sentencia 142/87). "

Aplicant al cas la doctrina citada, i apreciant-se que el jutge ha resolt tots els temes plantejats en la demanda i en la contestació a la mateixa, valorant les proves que han aportat les parts, ha de ser desestimat el primer motiu del recurs.

QUART. En segon lloc, per la via de l'apartat b) de l'art. 191 LPL , la part demandant pretén la revisió dels fets provats que es diran.

Respecte a la revisió fàctica proposada, cal tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

CINQUÈ. Concretament el demandat proposa les següents revisions de fets provats:

a) Addició de un nou fet provat que indiqui que Don. Alvaro en la data del judici segueix prestant serveis a l'empresa demandada i no ha estat sancionat, en relació als fets reconeguts en la seva declaració de 17 de novembre de 2006.

Cita a efectes de revisió l'acta de judici, que no pot ser tinguda en compte, ja que no es tracta de un document sinó de la documentació de un acte processal, concretament la declaració de un testimoni, que no ha de ser valorada per aquesta Sala, ja que com s'ha dit anteriorment, correspon al jutge de instància. Per tant, ha de decaure aquesta pretensió.

b) Interessa també el recurrent la modificació del fet quart dels declarats provats, així com el cinquè, en base a la declaració que consta transcrita en el document 1 del ram de l'empresa. Totes les argumentacions del recurs es basen en la valoració, insistent, de la prova testifical del Sr. Alvaro .

Cal posar de relleu -tal com s'ha dit abans- que el present recurs de Suplicació no té la naturalesa de l'apel lació ni de segona instància, -Sentències del Tribunal Constitucional 18/1993, 294/1993 i 93/1997- sinó que és de naturalesa extraordinària, gairebé casacional, en el qual el Tribunal "ad quem" no pot valorar "ex novo" tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica (Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat "a quo" és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge "a quo", refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

En base a la motivació indicada, s'ha de rebutjar també els altres dos motius de revisió, ja que no correspon a la Sala la valoració de la testifical practicada.

SISÈ. El tercer motiu del recurs, per la via de l'article 191 c) de la LPL , reitera en primer lloc la infracció de l' article 97.2 de la LPL, en relació als articles 218 de la LEC i 24.1 de la CE, article 7 de la LOPJ i 238 de la mateixa. Torna a insistir el recurrent en el vici de incongruència, que hauria de donar lloc a la nul litat de la sentència, aquesta vegada per una via processal no adequada, i que en conseqüència ha de decaure per motiu de forma i també de fons, en haver estat examinada més amunt i rebutjada, en evidenciar-se que la desqualificació sistemàtica que fa el recurrent dels elements de la sentència, no tenen a veure amb aquesta. El jutge de instància ha expressat de manera suficientment raonada els elements de fet i de dret que porten a la seva conclusió, sense que s'hagi defraudat ni el principi de contradicció ni s'hagi alterat els termes del debat, ja que l'objecte del judici i la sentència es correspon amb la pretensió expressada per l'actor en la seva demanda.

SETÈ. Indica també el recurrent que la sentència ha infringit l' article 55, 1, 4 del ET i 105, 108.1 de la LPL , així com la jurisprudència i l' article 1214 del Codi Civil . Aquest darrer article ha estat derogat i substituït pel 217 de la LEC , vigent pel que respecta als principis generals de la càrrega de la prova, en conseqüència no s'entra en el seu examen. Respecte al article 55.1 del ET , la sentència raona de manera suficient com la carta d'acomiadament lliurada al demandant reuneix els requisits essencials de forma i no ha generat indefensió, ja que el demandant ha tingut coneixement clar dels fets que se li imputaven (apropiació de materials de l'empresa i venta posterior a altres clientes, més consum de cocaïna i cànnabis durant la jornada laboral... etc). L'actor ha pogut defensar-se de les imputacions que feia l'empresa i proposar i practicar els mitjans de prova en la seva defensa, sense que es pugui valorar que el contingut de la carta li hagi generat indefensió, ja que l'objecte del judici, tal com consta s'ha centrat de manera rigorosa en els fets imputats, que són els que es declaren parcialment provats.

VUITÈ. Per la mateixa via processal cita també el recurrent la infracció del article 54.2.d) del ET, en relació al 105 de la LPL i el 108.1 de la mateixa Llei adjectiva . El seu raonament respecte de la manca de prova dels fets imputats es basa, també en aquest punt insistentment, en la valoració de la prova testifical de manera discrepant a la del jutge de instància, a la que nega valor. Però aquesta argumentació també ha estat rebutjada més amunt quan s'ha dit que la testifical no és revisable per aquesta Sala Social, com tampoc ho és la declaració del propi demandant en base a la qual el magistrat de instància arriba a la conclusió de la seva participació en els fets. Com que el seu raonament no està vinculat als fets provats sinó a la seva pròpia i subjectiva versió dels fets, evidentment no pot basar el raonament jurídic. Per altra banda, pretén el recurrent que l'apropiació d'efectes de la companyia demandada no es pot qualificar de falta subsumible en l' article 54.2.d) del ET , pretensió que ha de decaure per ser contrària a la jurisprudència dictada de forma reiterada i constant respecte a la vulneració de la bona fe contractual, i concretament als actes de sostracció o apropiació indeguda, respecte als que es valora que han se ser qualificats de falta molt greu, al marge del perjudici real causat a l'empresa i al valor de la sostracció, ja que trenquen un element bàsic del contracte de treball que és la confiança en el treballador, així com el principi elemental de ètica en la relació laboral que ha de ser respectat, sense que es pugui imposar a la companyia la càrrega de contractar a un treballador, i menys un encarregat d'obra, al qual no pugui confiar la custòdia dels materials i efectes del treball. Havent-se declarat provat que l'actor, oficial primera en funciona d'encarregat de les obres, tenia coneixement de que el també treballador Alvaro , havia estat venent materials sense permís de la direcció de l'empresa, encara que no s'hagi acreditat el lucre personal en les operacions, sense que posés aquests fets en coneixement de la companyia, ha estat correctament qualificada la falta de molt greu per vulneració de la bona fe contractual, i procedent l'acomiadament.

De la valoració anterior es dedueix que ha de ser desestimat el recurs i confirmada la sentència impugnada que desestima la demanda.

Atesos els preceptes legals citats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat pel demandant Diego contra la sentència dictada pel jutjat social 1 de Sabadell en data 21 de juny de 2006, recaiguda en les actuacions 14-06 , en virtut de demanda deduïda contra OBRAS Y SERVICIOS SANTA PERPETUA, S.L., en reclamació per acomiadament, i en conseqüència confirmem en tots els punts la sentència de instància que declarava procedent l'acomiadament.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.