Sentencia Social Nº 4114/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 277/2008 de 19 de Mayo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 19 de maig de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4114/2009

En el recurs de suplicació interposat per Angustia a la sentència del Jutjat Social 17 Barcelona de data 23 de maig de 2007 dictada en el

procediment núm. 847/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part MUTUA ASEPEYO, -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i Tallin, S.A., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 23 de novembre de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 23 de maig de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que,

a) desestimando totalmente la demanda interpuesta por Angustia contra Instituto Nacional de la Seguridad Social, Tesorería General de la Seguridad Social, Asepeyo y Tallin SA, debo absolver y absuelvo a las indicadas demandadas de cuantos pedimentos se formulan contra ellas en dicha demanda;

b) desestimando totalmente la demanda interpuesta por Asepeyo contra Angustia , Instituto Nacional de la Seguridad Social, Tesorería General de la Seguridad Social y Tallin SA, debo absolver y absuelvo a las indicadas demandadas de cuantos pedimentos se formulan contra ellas en dicha demanda.

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º- Angustia , nacida el 24.12.49, está encuadrada en el Régimen General de la Seguridad Social y presta servicios para Tallin SA en la actividad de la siderometalurgia, con la categoría profesional de peón, dedicada a la soldadura. La empresa tiene cubiertas las contingencias profesionales con Asepeyo.

2º- Como consecuencia de un accidente de trabajo sufrido el 15.10.98, la Sra. Angustia fue declarada afecta de lesiones permanentes no invalidantes consistentes en "anquilosis de la articulación 2ª interfalángica distal índice izquierdo" y "anquilosis de la articulación 2ª interfalángica distal dedo medio izquierdo". Ello tuvo lugar mediante resolución del INSS de 21.4.99. Contra dicha resolución, la Sra. Angustia interpuso demanda el 23.9.99, que correspondió al Juzgado de lo Social nº 11 de los de Barcelona (autos 870/99) y que fue totalmente desestimada mediante sentencia de 14.12.99, confirmada íntegramente mediante sentencia dictada el 4.12.00 por la Sala de lo Social del TSJ Cataluña (rollo 1700/00).

3º- La trabajadora estuvo en situación de incapacidad temporal desde el 9.12.04 hasta el 3.4.05 y desde el 11.10.05 hasta el 25.4.06 (recaída) con el diagnóstico de "síndrome del manguito (cofia) de los rotadores (D)". Los partes de baja y alta fueron extendidos por la mutua, que atribuyó la patología a "enfermedad profesional".

4º- El 11.5.06, la trabajadora fue reconocida por el ICAM.

5º- El 5.7.06, Asepeyo promovió expediente de valoración de secuelas en el que propuso que la Sra. Angustia fuera declarada afecta de lesiones permanentes no invalidantes. Incoado expediente, la CEI emitió dictamen el 7.7.06. Y el INSS, mediante resolución de 31.7.06, acordó declarar a la trabajadora afecta de lesiones permanentes no invalidantes derivadas de accidente de trabajo.

6º- Contra la resolución del INSS, presentaron reclamación previa Asepeyo y la Sra. Angustia . Ambas fueron desestimadas.

7º- La Sra. Angustia , que es diestra, padece síndrome subacromial derecho intervenido. Le han quedado las siguientes secuelas: limitación de la movilidad global del hombro derecho, que presenta el siguiente balance articular: flexión 107º (120º), extensión 40º (44º), abducción 81º (119º), adducción 38º (40º), rotación externa 78º (84º), rotación interna 40º (62º). Además, presenta ligera pérdida de fuerza en los movimientos de extensión.

8º- La base reguladora de las prestaciones de incapacidad permanente total es de 15.968,99 euros anuales y la fecha de efectos es 31.7.06.

La base reguladora de la incapacidad permanente parcial es de 1.349,07 euros.

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma MUTUA ASEPEYO. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Total, o subsidiàriament Parcial, derivada d'accident de treball, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació, el qual té per objecte retrotreure les actuacions al moment anterior al dictat de la sentència, revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès.

SEGON.- En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l' article 191 apartat a) de la Llei de Procediment Laboral , interessa la part actora es declari la nul.litat de la sentència perquè aquesta ha infringit l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral en relació amb l'art. 24 de la Constitució Espanyola i al.lega que la sentència impugnada li ha produït indefensió, atès que Resolució de l'INSS de data 31.7.2006 li va reconèixer unes seqüeles a l'espatlla dreta amb limitació superior a un 50%, sense que ningú hagi impugnat aquest grau de limitació i es confirmà de nou aquesta resolució, mitjançant una de nova de 23.10.2006 i això no obstant, la sentència impugnada resol que les lesions no tenen una limitació superior al 50%, fonament-se en que en la resolució inicial es va patir un error de transcripció de l'informe de l'ICAM. És a dir, el recurrent afirma que no es poden resoldre en sentència qüestions que no ho van ser en l'expedient administratiu.

Cal recordar que el Tribunal Suprem, en la Sentencia de 10 abril de 1990 ha assenyalat que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentència de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

Doncs bé, aplicant l'esmentada doctrina al supòsit que en ocupa, cal dir que el motiu s'haurà de desestimar. És cert, tal com afirma la recurrent, que en la Resolució de l'INSS impugnada figura que l'actora pateix una limitació a l'espatlla dreta superior al 50% i que aquesta afirmació ningú no l'ha impugnat. Ara bé, té raó el magistrat d'instància quan afirma en el fonament de dret quart, que aquesta afirmació és un error de transcripció del dictamen de l'ICAM, atès que en aquest consta clarament que la limitació és inferior al 50% i, a més, aquesta afirmació no és gratuïta, perquè consta també en la proposta clínica laboral efectuada per la Mútua ASEPEYO (foli 217 de les actuacions) i es basa en tot una sèrie de proves que se li van realitzar (folis 219 i 220). És a dir, que el jutge argumenta específicament en que es basa per donar per provada aquesta limitació a la mobilitat i, a més, també argumenta que l'informe del perit de l'actora, que assenyala una limitació superior al 50% no es basa en cap tipus de prova objectiva. Així, doncs, el motiu ha de ser desestimat.

SEGON.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat en l' article 191 apartat b) de la Llei de Procediment Laboral , sol.licita la recurrent la modificació del fet provat setè, el qual proposa es modifiqui pel que fa a les seqüeles, i proposa la redacció següent: "limitación de la movilidad del hombro derecho en más del 50%, abducción 80º (normal 180º), elevación 90º (normal 180º), rotación interna 40 (normal 60º), rotación externa 20º (normal 50º), presenta pérdida de fuerza en los movimientos de extensión, a su vez presenta tendinitis crónica del manguito izquierdo (Síndrome subacromial bilateral). Basa aquesta pretensió en els documents que es troben als folis 123 a 131, 139 i 204 a 207, 227, 230 i 231 de les actuacions.

Aquesta pretensió s'ha de desestimar, perquè és recolza en els documents que l'actora va aportar com a prova, sense que s'hagin aportat noves proves mèdiques objectives que posin de relleu l'equivocació del jutge d'instància, i com reiteradament ha assenyalat la Sala en aplicació d'una jurisprudència constant (Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes altres), davant de dictàmens mèdics contradictoris, sinó es donen unes especials circumstàncies -que en el cas present no s'adverteixen-, cal atenir-se a la valoració realitzada pel Magistrat d'instància en virtut de les facultats que li confereixen l' article 97-2 de la Llei processal laboral i l'article 209 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

TERCER.- En el tercer motiu del recurs, emparat correctament en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part recorrent denuncia la violació dels articles 137.4 i 137.3 de la Llei General de la Seguretat Social i de la doctrina del Tribunal Suprem i al.lega, en síntesi, que les lesions que pateix la part actora l'incapaciten de manera total o, subsidiàriament, parcial, per a la seva professió habitual de peó metal lúrgica.

La Disposició Transitòria 5ª bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, aprovat pel R.D.L. 1/1994, de 20 de juny, en la redacció que li va donar la Llei 24/1997 , de consolidació i racionalització del Sistema de la Seguretat Social, estableix que el que disposa l'article 137 de la mateixa Llei només serà aplicable a partir de la data en que entrin en vigor les disposicions reglamentàries a que es refereix l'apartat tercer de l'esmentat article 137 i que, mentrestant, se continuarà aplicant la legislació anterior. Atès que les disposicions reglamentaries abans citades encara no s'han dictat, segueix en vigor l'article 137.4 i 3 de la legislació anterior.

L'article 137.4 i 3 de la Llei de Seguretat Social de 30 de maig de 1994 , defineix la incapacitat permanent total com la situació del treballador que, per malaltia o accident es troba incapacitat amb caràcter permanent, per desenvolupar la totalitat o les fonamentals tasques de la seva professió habitual i la incapacitat permanent parcial com la situació del treballador que presenta unes alteracions en la seva salut, de caràcter permanent, que li produeixen una disminució del seu rendiment en la seva professió habitual, superior en un 33%, sense arribar a impedir-li la realització de les tasques essencials d'aquesta.

Cal observar que, segons l'esmentat article, el que realment es valora és la importància que tenen les limitacions que afecten definitivament el treballador en relació amb el seu rendiment professional en l'ofici que desenvolupa habitualment, sense que tingui importància la incidència que les esmentades limitacions li puguin produir en els altres aspectes de la seva vida o, fins hi tot, en la seva capacitat per exercir d'altres professions. Cal tenir en compte, de la mateixa manera, per aquesta relació entre la limitació definitiva i la professió habitual, que una mateixa seqüela pot constituir una incapacitat permanent per una persona i no pas per una altra. En aquest sentit la jurisprudència ha declarat reiteradament -Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de juny i 24 de juliol de 1986, entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió.

Doncs bé, tenint en compte l'anterior doctrina, el motiu s'ha de desestimar, perquè no havent-se modificat el fet provat setè, les lesions que pateix actualment l'actora, encara que poden limitar-la en un cert grau per a la seva professió de peó metal.lúrgica, no la incapaciten per desenvolupar totes o les fonamentals tasques d'aquesta professió, perquè com correctament raona el magistrat d'instància, l'actora només pateix una limitació inferior al 50% en l'espatlla dreta i encara que és cert que té una professió en la qual necessita moure contínuament els braços, aquesta limitació no la incapacita per fer-ho. També s'ha acreditat que la pèrdua de força en el braç dret és mínima. És cert que també pateix lesions en els dits índex i mig de la mà esquerra, però aquestes lesions no són incapacitants, fins hi tot si les sumem a les anteriors. De la mateixa manera tampoc està impossibilitada, en un mínim d'un 33%, per a realitzar aquesta professió.

Per tant, s'imposa la desestimació del motiu, i conseqüentment, del recurs, la qual cosa comporta la confirmació de la resolució recorreguda.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per la Sra. Angustia contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 17 de Barcelona, en data 23 de maig de 2.007 , que va recaure en les Actuacions 847/2006, en virtut de demanda presentada per l'esmentada Sra. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, MÚTUA ASEPEYO, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i TALLIN, S.A. en reclamació per Invalidesa Permanent Total o, subsidiàriament, Parcial, derivada d'accident de treball i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.