Sentencia Social Nº 4235/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4261/2005 de 31 de Mayo de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 31 de maig de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4235/2006

En el recurs de suplicació interposat per Alberto a la sentència del Jutjat Social 29 Barcelona de data 11 de novembre de 2004 dictada en el procediment núm. 306/2004 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 3 de maig de 2004 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 11 de novembre de 2004, que contenia la decisió següent:

"Que, desestimando la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Don Alberto frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, sobre Incapacidad Permanente Absoluta, derivada de Enfermedad Común, debo absolver y absuelvo a la entidad gestora demandada de las pretensiones deducidas en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- D. Alberto , nacido el día 17 de julio de 1948, con DNI NUM000 , fue declarado en situación de incapacidad permanente total cualificada para su profesión habitual de oficial albañil, derivada de enfermedad común, por resolución administrativa de fecha 27 de febrero de 2004, y el derecho a percibir, desde el día 2 de febrero de 2004, una pensión mensual que asciende a la cantidad de 1.095,76 Euros, más las revalorizaciones correspondientes.

SEGUNDO.- Las lesiones y dolencias que, según el dictamen médico de la UVAMI de 2 de febrero de 2004, han dado lugar a esta declaración han sido las siguientes: cardiopatía isquémica. IAM. Lesión tres vasos. ACTP+STENT. Disnea esfuerzo. Hernia discal L5-S1 con ciatalgia (1).

TERCERO.- Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación previa, que fue desestimada por resolución de 15 de abril de 2004.

CUARTO.-. La base reguladora para el cálculo de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a 1.461,01 Euros mensuales y la fecha de efectos se fija desde el día 2 de febrero de 2004 (conformidad).

QUINTO.- La parte demandante padece:

-Cardiopatía isquémica con infarto agudo de miocardio. Lesión de tres vasos. ACTP + STENT. Disnea a medianos esfuerzos.

-Hernia discal L5-S1 con ciatalgia izquierda

-Espondiloartrosis y gonartrosis bilateral moderada

-Trastorno adaptativo mixto de grado leve reactivo a patología orgánica

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, qui no ho va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-lo en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què consten les lesions i proposa que s'addicioni que també pateix claudicació d'extremitats inferiors. Basa la modificació en els certificats mèdics i pericial mèdica que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present, l'esmena al cinquè fet provat que postula la part, es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica del demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta de la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats o, a Catalunya, el Centre de reconeixement o Avaluació mèdica (CRAM), ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral.

En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció per no aplicació de l'article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria Cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa, en relació amb l'article núm. 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil, així com de la jurisprudencia que cita. La part recurrent manté que per a determinar el grau d'incapacitat permanent, s'han de valorar de forma conjunta la totalitat de les seqüeles concurrents, i conclou que la cardiopatia isquèmica, la disnea a mitjans esforços, i la claudicació de les extremitats inferiors impedeixen accedir a qualsevol lloc de treball.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur- la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en rugim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerancia per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball, determinin la seva ineptitud per a dur a terme aquelles tasques principals o fonamentals d'una professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

La relació fàctica no s'ha modificat, de forma que les lesions que pateix el demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta que postula, atesa la seva limitació a mitjans esforços. També en el cas de què la Sala hagués accedit a tenir per provada la claudicació de les extremitats inferiors, aquesta claudicació no te entitat suficient per a impedir l'accés a acudir al lloc de treball, tota vegada que no consta la seva intensitat. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l'article núm. 137. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Alberto contra la Sentència de 11 de novembre de 2004 dictada pel Jutjat Social núm. 29 de Barcelona en el procediment núm. 306/2004 seguit a instància de l'esmentat Sr. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.